dijous, 29 de desembre del 2011

Unitat 42: Quatre poetes: Albert Roig, Ricard Martínez, Joan Elies Adell, Hèctor Moret

1. Albert Roig
Albert Roig (Tortosa, 1959) és poeta, narrador i un estudiós de la literatura. Col·labora de manera habitual en mitjans de comunicació i revistes culturals.
Des de finals dels anys vuitanta, s’ha anat consolidant com un dels poetes més originals del panorama literari català. La seua poesia se centra sobretot en la síntesi conceptual i en un llenguatge farcit de connotacions. Això fa que siguin textos d’una certa experimentació i on la realitat (sovint la de les Terres de l’Ebre) acaba prenent forma, en el sentit estricte de la paraula: acaba convertint-se en una pura formalització literària que incita més al coneixement que no pas al reconeixement. Recentment ha fet el meritori esforç –no gens habitual– de seleccionar i sintetitzar tota la seva obra poètica en un sol volum. Com a assagista ha demostrat una enorme capacitat per a la polèmica, però també una sòlida formació teòrica i de coneixement de la tradició poètica.
Ha rebut importants premis literaris: Ausiàs March de poesia de Gandia, 1989: Que no passa; Carles Riba, 1993: Vedat, Premis Literaris de Girona-Miquel de Palol de poesia, 1998: La vestidora i el dol; Premi de narrativa Cristòfol Despuig de Tortosa, 2006: Cecília de Florejats; Premi de poesia Sant Cugat a la memòria de Gabriel Ferrater, 2007: A l'encesa; Jocs Florals de Barcelona, 2011: La tempesta.
Ha estat cofundador i codirector de la revista d'arts i lletres T(D) / D(T) / (DD). Autor de la cantata Flor d'escarabat, amb música de Carles Santos, estrenada a la Trobada de Corals Infantils del 2007
En narrativa ha publicat Cecília de Florejats (2006), mentre que la seua obra poètica consta dels següents títols: La maison-bleue (amb Ricard Martínez i Pinyol)(1976), Nós (1981), La vestidora i el dol (1988), Córrer la taronja (1989), Que no passa (1990), Fato d'este : retrat/autoretrat : creació del poema : Erm de la desapareguda (1994), Vedat (1994), Córrer la taronja (1979-2001), A l'encesa (2007), La tempesta (2011).
També ha destacat pels seus estudis literaris: L'estiu de les paparres o La societat secreta dels poetes (1992), El gos del poeta (1994), Creació del poema (1998), I pelava la taronja amb les dents : Ars amandi (2005).

2- Ricard Martínez

Ricard Martínez Pinyol (Tortosa 1959). Pel voltant de 1991 s’instal·là a Mallorca, on treballà de gravador i estampador d’obra gràfica
original al taller Torculari d’Algaida i actualment ara fa de professor de dibuix a secundària. Ha publicat diversos poemaris, com el quadern Disperses (1994), Les aigües secretes (1997), a més dels llibres d’artista Espais (1995, fotografia i poesia), i Interval (1996, obra en què combina el gravat i la poesia i per la qual va rebre un premi de la Fundació Pilar i Joan Miró), Abelles i oblit (2006) i La verdor i l’absent (2008). Membre del grup de poetes tortosins conegut com “Lo Parnasso tortosí” apareix en les antologies de les terres de l’Ebre: Mostra de poesia, 1980, L’illa dels bous,1989, L’Orgull de ser pocs (Tortosa 1954-1993) i Vores de riu, 1997




2. Joan-Elies Adell

Joan-Elies Adell va nàixer a Vinaròs (Baix Maestrat) l'any 1968. És un poeta de renom que Pertany al grup dels Imparables, antologats al volum Imparables (2004). Va cursar estudis de Filologia i Comunicació Audiovisual en la Universitat de València. És professor de Teoria de la Literatura a la Universitat Oberta de Catalunya i membre del grup de recerca HERMENEIA de la UB. Actualment és el director de l'Espai Llull, la seu de Representació de la Generalitat de Catalunya a l'Alguer. Quant a la seua obra literària, ha publicat diverses obres assagístiques al voltant de la música i la cultura digital. A més, s'ha dedicat al conreu de la poesia, amb títols com La matèria del temps (1994), que va meréixer el premi Gabriel Ferrater de poesia, Oceà immòbil (1995) guardonada amb el premi Benvingut Oliver de poesia de Catarroja, A curt termini (1997), que va rebre el premi Ciutat d'Elx de poesia, Un mateix cel (2000), Encara una olor (2003) premi Alfons el Magnànim, La degradació natural dels objectes (2004), Jocs Florals de Barcelona i Pistes Falses (2006), 1r premi Màrius Sampere de poesia. Ha estat antologat als volums col·lectius Bengales en la fosca 1998, Dotze poetes valencians 2000 Vint-i-un poetes del segle XXI, 2001 i Imparables, 2004.

2.1 Poetes de Capçalera, Joan Elies Adell (apunt personal)

Vaig tenir el primer contacte amb la poesia d’aquest poeta vinarossenc, Joan-Elies Adell (1968), amb el recull “A curt termini” (1997, premi ciutat d’Elx). Em van donar la impressió de ser uns poemes molt fins i contundents, carregats d’imatges duradores, alhora que el poeta se m’apareixia amb una gran capacitat creativa i un gran domini del llenguatge. El mateix recull informava que l’autor havia guanyat dos premis poètics amb “La matèria del temps” (premi Grabriel Ferrater, 1994) i amb “Oceà immòbil” (premi Benvingut Oliver a Catarroja, 1995). Ja per costum m’agrada seguir de ben prop la trajectòria literària dels autors de les comarques centrals dels Països Catalans, òbviament per afinitat lingüística i ciutadana, i perquè crec que les nostres terres conjuntament tenen molt a dir en la cohesió de la cultura comuna, tan dividida administrativament i social. L’Adell ha continuat guanyant premis poètics d’importància amb “Un mateix Cel” (premi Jaume Bru i Vidal, 2000), amb “Encara una olor” (premi Alfons el Magnànim, 2003) i el més recent a Santa Coloma de Gramenet.
Joan-Elies Adell és el nostre “imparable”. El nom Imparables agrupa un conjunt de poetes i escriptors joves ambiciosos amb talent, i d’arreu de la nació catalana que creuen fermament en un mateix concepte literari. El va formular per primer cop l’Hèctor López Bofill en guanyar el premi Josep Pla de narrativa el 2003, quan amb entusiasme va pronunciar la cèlebre frase: “Som una generació imparable”. En un primer moment, aquest nom agrupava exclusivament els literats més joves: Forcano, Bofill i Alzamora, nascuts tots tres als anys 1970, ja que no havien rebut cap influència del franquisme. Posteriorment, després d’haver causat una enorme polèmica en els ambients literaris amb una sèrie d’argumentacions crítiques contra la influència del noucentisme en la literatura catalana (especialment de Josep Carner), es va publicar una antologia a cura de Sam Abrams i Francesco Ardolino amb el seu nom de conjunt, la qual incloïa un didàctic pròleg, Contra la insignificança , que ens descobria els seus veritables ideals que els unia. Els escriptors considerats Imparables són: Susanna Rafart (Ripoll), Lluís Calvo (Saragossa), Isidre Martínez Marzo (València), Joan-Elies Adell (Vinaròs), Maria Josep Escrivà (Gandia), Manuel Forcano (Barcelona), Sebastià Alzamora (Llucmajor), Txema Martínez Inglés (Lleida) i Héctor López Bofill (Badalona). La vida del grup ha destacat pel virtuosisme i per la polèmica. Tots ells han aconseguit nombrosos premis literaris de prestigi , que dignifiquen la seua obra i personalitat.

“Un matí qualsevol”

Em desperto amb la impressió d’haver
passat la nit en blanc. Ja és de matí
tot i notar l’hermètica insistència
de les parpelles. Em torno a refugiar en el son.
Sento, però, els pensaments vacil·lants,
a punt d’esclatar. Sé que és la marca recent
d’un estrany tatuatge que em neguitejarà
al llarg del dia. També sé positivament
que ja no em tornaré a adormir. El silenci
em diu que hi ha coses pendents. Coses sense
veritable importància. Aquests raigs de sol
resplendents i tendres em parlen també.
¿Per què és tan bonic aquest matí de setembre
quan hi ha records embriacs que la memòria
impedeix de compartir? Estiro les cames fora del llit.
Poso els peus a terra mentre miro ben fixament
les formes estranyes dels dits descalços.
Hi entreveig, gairebé a desgrat, fragments
d’una realitat que sobreviuen a la intempèrie.
Afegir-hi un comentari

4. Hèctor Moret
Hèctor Moret Coso (Mequinensa, 1958), resideix a Barcelona des de 1968, llicenciat en Filologia Catalana, professor d’ensenyament secundari en aqueixa ciutat, ha publicat —amb el quasi pseudònim Hèctor B. Moret—, els poemaris Pentagrama (1987), Parella de negres (1988), Ròssecs (1992), Al cul del sac trobarem les porgueres (1993), Antídots (1996) Temps pervers (1999) i l’antologia In Nuce (2004); tota la seua producció poètica s’ha aplegat en volum a Camp clos (2006). Autor de diversos estudis a propòsit de la llengua i la literatura catalanes a l’Aragó, com ara Sobre la llengua de Mequinensa (1984) i Indagacions sobre llengua i literatura catalanes a l’Aragó (1998). Col·labora, amb el pseudònim Esteve Betrià, a la revista Temps de Franja i al setmanari La Veu de l’Ebre, amb textos aplegats, en part, en el volum Circumloquis i remostrons (2003) i com a redactor amb el pseudònim Berenguer de Mussots. Com a editor ha dirigit les col·leccions Quaderns de la Glera, Quaderns de les Cadolles i Quaderns del Cingle i l’eina d’intercanvi literari Styli locus. Ha signat alguns contes i narracions amb el pseudònim Marc Cornell.

Unitat 41: Manuel Garcia Grau, poeta


Manel Garcia Grau (Benicarló 1962 – Castelló de la Plana 2006) era doctor en Filologia Catalana per la Universitat Jaume I de Castelló. La seva carrera literària va començar en llengua castellana, fruit de la formació educativa del moment. Amb Antropoemas va guanyar el premi Prometeo de Madrid l’any 1986, quan només tenia 24 anys. La seva primera obra en la llengua materna va ser Quadern d'estances (1988), que va rebre el prestigiós premi Miguel Hernández del 1987, que atorga la Conselleria de Cultura, Educació i Ciència del País Valencià. El 1988 va rebre novament un altre premi d’alçada, el Benvingut Oliver, que atorga l’ajuntament de Catarroja per La veu assedegada. La seva trajectòria poètica semblava imparable, i el va portar a rebre el 1990 el no menys prestigiós premi Vicent Andrés Estellés amb Els noms insondables. L’any següent va publicar Els signes immutables. I el 1993 el Llibre de les figuracions. Quatre anys després l’editorial Cossetània de Valls li publicava Mots sota sospita, i un any després .era el torn per a La ciutat de la ira. El 2001 va publicar Anatema, el 2002 Al fons de vies desertes i el 2003 La mordassa. Cal destacar que amb la seva obra poètica ha guanyat premis com el l'Englantina d'Or als Jocs Florals de Barcelona (1997) o l'Ausiàs March (2000). Estem doncs davant d’un poeta veritablement prolífic i de la màxima qualitat.

Garcia Grau també va voler tenir una aventura en el camp de la novel·la. El Papa maleït (Planeta, 2003) és una intriga novel·lística sobre el Papa Luna, que tenia la seu a la vila de Peníscola. Es tracta d’una excel·lent novel·la donat que ens situa davant d’un moment històric molt important per a nosaltres i davant de la complexa personalitat del papa Benet XIII. Té les frases ben trenades, i el llenguatge emprat, sense ser en cap moment anacrònic, aproxima els ecos de la llengua catalana dels segles XIV i XV. El rigor, la passió i el lirisme amb què està escrita, i la seva enorme capacitat descriptiva, la converteixen en un bon retrat d’una època.

Va tenir igualment una nodrida participació periodística, en el seu paper com a columnista i crític literari. Va col·laborar amb les revistes “El Temps” i “Serra d’Or”, i amb els diaris Levante, Avui, Mediterráneo i Heraldo de Castellón.

La seva poètica
La lectura de la producció poètica de Manuel García i Grau ens revela la presencia d'una constant al llarg de tota la seua obra, una profunda reflexió sobre l'ofici de viure i sobre l'ofici d'escriure, dos oficis que per al poeta van inevitablement units.

El «desig de viure», la voluntat existencialista i vitalista es fa palesa en tots els poemaris que ha publicat fins ara, marcada, si més no, per la defensa i reivindicació de la paraula, com a fet dignificador de l'home (Veu, Noms, Signes), en els diversos títols dels seus llibres. Sovint la vida és formada d'elements contraris «angoixa i univers», «fel i tendresa»,«presencies i miratges», «esperança i destrucció» ... , fins i tot com a camí de reivindicació de la seua veu «tendra i amarga» alhora, pero malgrat tot, saber-se viu és prou per a que l'home -i ell mateix- continuï dempeus, ja que les ferides i derrotes també conformen la seua existència i van desenvolupant-se i fent-lo créixer. Vida i ser humà van, insubomablement, units. El poeta mostra sempre una gran preocupació per l'home, i escriura pensant en ell i estimant cada paraula, tal com ens diu F. Calafat a l'antologia Camp de Mines (Ed. de la Guerra, Valencia, 1991): «Manel Garcia Grau és un punt i a banda en el panorama de la poesia valenciana ... per concentrar-se en la reflexió genèrica sobre l'home.» Contínuament l'insta a afrontar la seua condició de ser huma i a actuar com a tal, i ho fa apassionadament, amb una «veu assedegada» però carregada, també, d'esperances; aquests «signes irnmutables» d'esperança i dignitat els transmeti tractant de transformar el no-res en alguna cosa amb sentit, en un procés de recerca alhora íntima com col·lectiu, tal com es veu a Els noms insondables.

L'altre element configurador de la seua poesia és la paraula, «aquest tendríssim dolor de cada dia», a110 que fa precisament humà l'home, paraula i home, així, dues qüestions inseparables i que no tenen sentit l'una sense l'altra. El mot compleix diverses funcions en la seua obra. Es presenta com antídot contra un món cruel «de fuse11s i espases», i aquests triomfen sols quan l'home emmudeix. Serveix per explicar el món i també com a element d'autoconeixement. «No tinc més que els mots / per poder saber-me». La paraula, per últim, és també l'element a11iberador i de combat per a dignificar la vida, tal com veiem a Els signes immutables.

En la poesia de Manel Garcia Grau hi podem trobar influencies sobretot, d'Espriu, Martí i PoI, Joan Vinyoli, Pere Gimferrer, i, en general, d'aquells que com escriu F. Calafat entenen el poeta com una «veu oracular que se sap conscient del sentit profund de la vida, del dolor i de les esperances». Això té una repercussió en la tècnica d'escriptura del poeta, que dóna als seus versos un to de solemnitat i de classicisme, ja que defuig de certs verbalismes innecessaris d’allò que se sol anomenar avantguardisme.

Manel Garcia Grau, autor d’una consolidada obra poètica i assagística, així com d’interessants propostes narratives, ens té acostumats a una doble vessant que ve alternant-se amb èxit als seus llibres de poesia. Per una banda, trobem l’amant de la bellesa, capaç de composicions de gran valor estètic que ens desperten passions oblidades, ritme, idees, sensacions, la poesia com a fuet de consciències adotzenades per l’era de la televisió i la política de campanar. Per una altra, ens proposa llibres on la poesia lluita amb altres armes, les de la protesta creativa o la negació a romandre impassible davant els esdeveniments que marquen les nostres vides. S’ha de dir, però, que seria una simplificació separar els conceptes: tots dos són presents als seus llibres encara què, de vegades, la balança s’inclini de manera significativa a favor d’un o de l’altre.

ELS SEUS PREMIS

· Premis Literaris Baix Camp - Gabriel Ferrater de poesia (1987): Sol de violoncel.
· Premi Miguel Hernández de la Generalitat Valenciana (1987): Quadern d'estances.
· Premi Benvingut Oliver de poesia (1988): La veu assedegada.
· Premi Ciutat de Vila-real de poesia (1988): Escenalls dels miratges.
· Premi Vicent Andrés Estellés de poesia (Premis Octubre) (1990): Els noms insondables.
· Premi Ciutat de Tarragona (1996): Mots sota sospita.
· Englantina d'Or als Jocs Florals de Barcelona (1997): Causa oberta.
· Premi Ausiàs March de poesia (2000): Anatema.
· Premi Recull-Rafael Cornellà de retrat literari (2000): "Vicent Ventura (Castelló 1923-València 1998)".
· Premi Agustí Bartra de poesia de Terrassa: Al fons de vies desertes.

Obra

Poesia
· Quadern d'estances València, Ed. de la Guerra, 1988.
· La veu assedegada Catarroja, Ajuntament, 1989.
· Escenalls dels miratges Vila-real, Ajuntament, 1989.
· Els noms insondables València, Eliseu Climent /3i4, 1990.
· Els signes immutables Alzira, Bromera, 1991.
· Llibre de les figuracions València, IVEI Alfons el Magnànim, 1993.
· Mots sota sospita Valls, Cossetània, 1997.
· La ciutat de la ira València, 7 i mig, 1998.
· Anatema Alzira, Bromera, 2001.
· Al fons de vies desertes Barcelona, Ed. 62, 2002.
· La mordassa Catarroja, Perifèric Edicions, 2003.
· Constants Vitals.


Novel·la
· El Papa maleït: Una intriga novel·lística sobre el Papa Luna Barcelona, Planeta, 2003.


Crítica literària o assaig
· Poetes del Nord. Poesia jove a les comarques del nord del País Valencià (1985-1992) (amb Ll. Meseguer i J. M. San Abdon) Publicacions de la Universitat Jaume I de Castelló-Agrupació Borrianenca de Cultura, 1992.
· Poètiques i voluntats per a una societat perifèrica Barcelona, Abadia de Montserrat, 1994.
· De Castelló a Ítaca : l'univers literari de M. Peris i Segarra Castelló de la Plana, Ajuntament, 1997.
· Polítiques (i) lingüístiques Barcelona, Abadia de Montserrat, 1997.
· Les suspicàcies metòdiques Barcelona, Abadia de Montserrat, 2002.
RECULL POÈTIC

Emigdi Subirats

dilluns, 26 de desembre del 2011

Unitat 40: Gèneres narratius. El conte.

1. EL CONTE
La narrativa curta i el conte ha de ser generalment breu. El conte pot ser tant de caràcter fictici com real i, com a subgènere literari, té les seues pròpies característiques. A diferència de la novel·la presenta una màxima concentració narrativa i una major intensitat. Compta amb una il·lustre tradició escrita de segles a la qual caldria afegir una important tradició oral. Els contes tradicionals vénen de la tradició oral de cada cultura i acostumen a tenir elements meravellosos i ensenyar una lliçó moral. Els contes populars es caracteritzen per l'ús d'un llenguatge molt col·loquial i de diverses fórmules d'encapçalament i d'acabament.
El conte literari, en canvi, es distingeix d'altres formes narratives com la novel·la bàsicament per l'extensió (s'acostuma a prendre com a mesura el fet que es pugui llegir d'un sol cop, tot i que els límits no són exactes). Julio Cortázar el defineix pel seu efecte, mentre que el conte és d'efecte únic, ja que s'explica una història, a la novel·la la voluntat és més global.
A les lletres ebrenques comptem amb uns/es quants/es excel·lents autors/es de contes, la trajectòria dels quals passarem a analitzar tot seguit. Per la idiosincràsia pròpia del gènere, aquests/es autors/es solen ser força heterogenis i conreen altres gèneres igualment.


2. La narrativa curta vora l'Ebre

Manuel Pérez i Bonfill (Tortosa, 1927) és el més destacable autor de contes, sobre l'obra del qual n'hem fet cinc cèntims en una unitat anterior. Tot un seguit de literats ebrencs han conreat el conte, altres han editat algun recull i han estat guardonats en els nombrosos premis literaris de narrativa curta que hi ha al territori (Sant Jordi de Santa Bàrbara, Sant Antoni del Perelló, Biblioteca d'Alcanar, Terres de Fang a Deltebre, Alambor de Benicarló, etc.). Molts d'aquests/es autors/es han fet carrera literària en altres gèneres: Vicent Pellicer (Contes del Port), Josep Igual (Faules mamíferes), Emigdi Subirats, Albert Guiu, Vicent Sanz, Cinta Arasa, Jordi Pijoan, etc.
La publicació de nombrosos reculls col·lectius durant els darrers anys han donat gran relleu al gènere. La col·laboració de la llibreria Serret amb les editorials Aeditors, Cossetània i March Editors ha tret a la llum títols com: L'Altre Nadal (2007), Estius a l'Ebre (2008), EbreBlook (2008), El riu que parla (2009), Galeria Ebrenca (20010), L'arbreda ebrenca (2010) i Un riu de crims (2011), en els quals han col·laborat una quarantena d'autors/es de les nostres comarques i alguns/es de la resta dels Països Catalans.

2.1 Jesús M. Tibau, l'excel·lència en la narració curta
Jesús Maria Tibau i Tarragó
(1964) és fill de Cornudella de Montsant (Priorat). Va cursar el batxillerat i els posteriors estudis de magisteri a Tarragona. La seua activitat en els terrenys literari i cultural ha estat prolífica en els darrers anys. A banda de les seues publicacions, ha esdevingut el coordinador del Club de Lectura de la Biblioteca Marcel·lí Domingo de Tortosa. Com a literat, l’escriptor prioratí es declara un lector compulsiu, ja que per les seues mans passen al voltant d’una cinquantena de llibres a l’any. També dóna fe d’una notable activitat pública, que pren forma amb la seva habitual participació en presentacions d’obres d’autors comarcals, conferències, lectures d’obres, xerrades escolars, fires literàries o jornades blocaires. Organitza la trobada d'escriptors anual al seu poble natal. Al juny de 2008 va ser l’encarregat d’impartir la lliçó inaugural de la vi Fira del Llibre i l’Autor Ebrencs que té lloc a Móra d’Ebre (Ribera d’Ebre).
La seua obra també ha estat objecte d’interès arreu del país. És un blocaire actiu i enginyós. El 18 d’abril de 2007 esdevindrà una data clau en la vida cultural de Jesús M. Tibau, que fa un tomb important amb la creació d’un bloc que li marcarà bona part de la seua futura trajectòria literària. I així va nàixer Tens un racó dalt del món, bloc que porta el nom del seu primer recull de contes. El contingut d’aquest bloc de seguida va anar molt més enllà dels límits estrictes de les seues activitats literàries i això li ha permès esdevenir un espai de creació amb diverses seccions fixes que l’han portat a ser un dels blocs literaris de referència en el marc de la Catosfera. A l’octubre de 2009 va rebre el premi Blocs Catalunya per a blocs literaris, la qual cosa el coronava com un dels blocaires estel·lars del país.
A més, s'ha destapat com a un excel·lent narrador durant els darrers anys, que li ha permès tenir un notable prestigi arreu de Catalunya. Ha publicat quatre reculls de contes: Tens un racó dalt del món, Postres de Músic (amb el qual es va emportar el premi Marià Vayreda a Olot), El vertigen del trapezista i Una sortida digna. També va ser convidat a participar en el recull col·lectiu Contes coordinats, amb els millors narradors del país en la llengua de la terra.

2.2 Amalgama d'autors/es i d'estils narratius

Ester Suñé Cugat (La Fatarella) ha publicat els relats L’aprenent i El llorer, dintre de reculls d’autors ebrencs, Ha rebut diversos premis de narrativa, entre els quals destaca l’accèssit concedit per l’Òmnium Cultural del Baix Camp, amb el conte Memòries del passat; el Premi de narrativa Artesa de Segre amb el conte Qüestió d’incontinència; el Premi Llibresebrencs.org de Relats Curts a Internet Per a Joves Ebrencs. Pel que fa a poesia, ha publicat el llibre Esperit de llima i ha rebut l'accèssit concedit per l’Ajuntament de Centelles amb el recull Trajectòries anhelades durant el Sant Jordi de 2008.

Nassira El Hadri El Yousfi té 21 anys i va nàixer a Beni Ahmed (Marroc). Viu a Ulldecona des dels 6 anys. Estudia dret i ha publicat Contes àrabs. La literatura popular del nord del Marroc' Aquest recull formava part del treball de recerca per a alumnes de Batxillerat de l'institut Sales i Ferré d'Ulldecona i ha rebut nombrosos premis arreu de l'estat. Va participar a Lisboa a la 22ena. edició del European Union Contest for Young Scientists (EUCYS). Aquest concurs europeu reuneix amb caràcter anual joves de molts països d'arreu del món que han estat seleccionats per l'excel·lència dels seus treballs de recerca, en el qual hi participaren 88 projectes. Nassira El Hadri El Yousfi va ser la representant de l'Estat Espanyol en l'apartat d'Humanitats. Va ser seleccionada durant el congrés nacional celebrat a Màlaga l'any 2009.
Ma Lluïsa Gascon i Prades (Vall-de-roures). Ha publicat el conte La troballa i ha participat en diversos reculls amb altres autors: Ebre blook, relats d’aigua dolça; Galeria Ebrenca; L’arbreda ebrenca i ha publicat en la revista La Lluna en un Cove (núm. 19). Ha estat coautora de la novel·la col·lectiva Il·lusions i incerteses. També ha pres part en els llibres col·lectius de poesia: Versos de tardor i Totes les sortides dignes. Quant a premis literaris, ha obtingut reconeixement a les edicions de Contes i Relats de la Ràdio del Bisbat de Girona dels anys 1993-1994; Jocs Florals de Malgrat de Mar dels anys 1993, 1995, 1996, 1997, 1998, 2001, i Certamen de l’Associació de Veïns de Sant Andreu de Barcelona dels anys 1998 i 2002.

Sílvia Veà, de Vinebre (Ribera d'Ebre), va tenir molt d'èxit amb el seu Microhistòries a la vora del riu (2002), que va ser guardonat amb el premi Ribera d'Ebre de 2001. El jove David Albesa, de Montroig de Tastavins (Matarranya) es va descobrir amb Quin món més bèstia, un seguit de contes en els quals ens presenta de manera molt amena el món dels animals.

Tres autors ampostins mostren un interessant bagatge narratiu: Rafel Duran, M. Josep Margalef i Ramon Àngel Garcia.
Rafel Duran i Pino (Amposta, 1974) és impressor i dissenyador gràfic. Ha publicat diversos contes en reculls col•lectius : LLums de Nadal (L'Altre Nadal), Gràcies per la propina (Estius a l'Ebre) i Bast desert (El riu que parla). És autor de la comunicació Josep Ferré i Royo, un polifacètic dramaturg ampostí, inclòs dintre del llibre "Arts i lletres a la Diòcesi de Tortosa". Conjuntament amb Emigdi Subirats, va publicar la novel·la Dies d'anhels. També ha publicat l'extens poema Indigent en el poemari col•lectiu Per un futur sense llàgrimes. Ha guanyat diversos premis literaris en l'àmbit de la narració curta i de la poesia: el Joan Cid i Mulet a l'EMD de Jesús, Sant Jordi de Santa Bàrbara, Grup de Dones d'Ulldecona, 21 d'abril a l'Aldea.

Maria Josep Margalef és catedràtica de llengua i literatura catalana i professora de l'Institut Ramon Berenguer d'Amposta. Des de fa molts anys és la presidenta de l'Institut d'Estudis del Montsià, que entre altres activitats tira endavant els premis La Carrova de teatre i La nostra gent de biografia, així com varen organitzar el Congrés d'història de la ciutat. Ha publicat diversos contes en reculls col•lectius: Koré (Estius a l'Ebre) i Una tarda rogenca de vent (El riu que parla), així com en diversos reculls poètics.

Ramon Àngel Garcia ha col·laborat en nombrosos reculls col·lectius. Ha rebut els premis de prosa Caixa Tarragona (1977), de narrativa curta del Col·legi Menor Sant Jordi (1977) i el premi de poesia de Nadal ciutat de Tarragona (1988).

Des de Tortosa, Eva Benet, col·laboradora habitual de la revista L'Estel, s'acaba d'estrenar amb un original Contes a taula. Sílvia Favà, ha publicat La vida des del parc i Colors i va guanyar el premi Llibres ebrencs de 2009. Núria Gas De Cid ha estat guardonada en diverses ocasions en premis d'arreu dels Països Catalans. Juanma Garcia
és un blocaire actiu i ha participat en reculls com Ebre Blook: Relats d’aigua dolça, Relats curts de terror i L'arbreda ebrenca. També és un dels autors de la novel·la col·lectiva Il·lusions i incerteses.
Sant Carles de La Ràpita és un altre punt neuràlgic de les lletres ebrenques, també quant al conreu del conte. El jove Ramon Vernet, acaba de guanyar el premi Tinet de narrativa curta per internet. Ramon González compta amb una excel·ent trajectòria narrativa que l'ha portat a ser guardonat tant en català com en castellà. Va guanyar el primer premi de narrativa en castellà del XV Certamen Literari de l'Ermua (Biscaia) amb el relat titulat Maestro. Àngels Castellà, rapitenca resident a Bot (Terra Alta), professora de català a l'Institut Gandesa, va emportar-se el premi Llibres ebrencs de 2007.

3. ALTRES GÈNERES NARRATIUS
Els gèneres literaris més creatius (poesia, teatre, novel·la, conte) són els que solen donar l'estructura d'una història de la literatura. Però, també, cal encabri-hi un seguit de gèneres, de límits imprecisos i difícils de classificar, que són literaris en sentit estricte (memòries, dietaris, epistolaris, llibres de viatges, biografies, articles periodístics...), malgrat que no sempre hagin estat escrits amb voluntat de fer literatura. Tot un seguit d'escriptors/es des de pobles ben diversos de la geografia ebrenca estan fent una extraordinària feina quant a la recuperació de les tradicions i el vocabulari nostrat. Podríem apuntar una llarguíssima llista de llibres i d'autors que practiquen l'anomenat costumisme literari i que aconsegueixen fer reviure les tradicions d'antany. També hi ha una tasca excel·lent quant a llibres fotogràfics que enlairen la bellesa natural del nostre territori.

3.1 NATURA, TERRA I GENT
Vicent Pellicer (Valdealgorfa, Baix Aragó, 1956) resideix a Jesús (Baix Ebre). És professor de català per a adults. És un escriptor que es declara addicte a la natura: a les serralades, als boscos i a les fonts; a les salvatgines, a la pluja i al somriure dels esquirols. Aquesta gran passió queda ben palesa en els seus llibres, i en la seua veu quan recita versos. El 1988 va guanyar el primer accèssit del Premi Enric Bayerri de contes (Jesús), publicat el 1991 a Obra literària, Jesús-Catalònia (1984-1989). Els anys 1995 i 1996 va ser el guanyador de sengles edicions anuals del Premi Ramon Salvadó i Montoriol (Barcelona) de contes de natura. És autor de poemes editats en tres reculls d'Els Trobadors de l'Ebre (anys 1996, 1997 i 1998), del conte Morret pelut de rabosa (1997), de Les fonts del Port ( 1999), de Contalles del Port ( 2000), d’A peu pel massís del Port (2000), d’Endevineu els ocells ( 2002), Caminades pel massís del Port ( 2002), Paisatges de l'Ebre: el Delta i el Port (2004), El massís del Port: de font en font (2005), Guia de les Terres de l'Ebre (2007), El massís del Port: el plaer de l'aventura (2007), Port endins (2009) i, en col·laboració amb Pere González, del CD inter­actiu Les fonts del Port: 50 recor­reguts d'aigua (2000).
És el gran retratista del Port i s'ha convertit en el veritable ambaixador d'aquest espai natural d'alt valor ecològic que ha merescut nombrosos relats poètics. Acostuma a homenatjar el patrimoni natural, paisatgístic, historicoartístic, arqueològic, cultural, gastronòmic de la nostra terra. Reivindica el gran potencial turístic que proporciona l'Ebre, el veritable eix vertebrador de la zona i el nostre màxim signe d'identitat. Com a exemple, a la Guia de les Terres de l'Ebre Vicent Vicent va dissenyar dotze itineraris per tal donar a conèixer les nostres tradicions, el nostre fet cultural, la nostra gent, ja que si una cosa el caracteritza és la passió per la natura que demostra en cada ratlla dels seus relats, que ens invita a conèixer els racons verges més amagats de la dolça terra de l'Ebre. El seu bloc L'aprenent de natura, http://aprenentdenatura.blogspot.com/, esdevé tot un retrat del seu ideari.

Joan-Josep Rovira Climent va nàixer a Cinctorres (els Ports) l’any 1947. Va cursar estudis de filosofia i teologia i va compaginar durant anys les tasques d’escriptor i d’editor amb les de sacerdot. A més, ha traduït diferents obres de l’alemany i del llatí al català. Com a escriptor, el seu primer llibre va ser Aventures i desventures als pobles de Castelló (1981). A partir d'aquí ha conreat els gèneres més diversos: la novel·la amb La ciutat lila (1998); la prosa no ficcional amb El cor del vagabund (1994), La gent del Matarranya (1996), Duna delta (1997), Ventures i desventures (1981), Olor a terra (1983), L’home interrogant (1984), Tortosa al vent (1985), Viatge de tèbia llum (1987), Volta en carro a Catalunya. Cròniques humils(2000), Terra màtria (2002). Amb Tristana i Manduca (1999) ens situa davant d'un conte juvenil sobre la història vertadera d'un gos que va tenir. Amb L'aigua i la sal(2001) va fer una aportació literària a la lluita contra el transvassament de l'Ebre, Amb Cantadors del delta. Teixidor, Lo Noro, Caragol (2002) fa un retrat d'entranyables cantadors de la jota ebrenca, mentre que amb Panxampla, ¿bandoler o fugitiu? (1995) intenta igualment fer un retrat del curiós bandoler del Port i amb Circ Raluy (2006) analitza la història d'aquest històric circ. També s'ha especialitzat amb l'edició de llibres sobre el carlisme a casa nostra, Rutes carlistes I (1998).

3.2 LLEGENDES I RECUPERACIÓ DE PARAULES

Baltasar Casanova Giner, natural de La Cava, en solitari ha publicat els llibres Des de les quatre carreteres , ...històries del Delta, 1949-1999, Cercle en aigües tranquil·les (Premi Vila de Santa Bàrbara 1999) i El darrer llaüt del Delta; així com també ha signat amb Agustí Bertomeu Arri matxo, entra fora (2002) i Vocabulari de boca (2003). Altres certàmens en què ha estat reconegut són el Josep Cid i Mulet 1990, finalista amb I Pandora destapà la caixa; el Terra de Fang 1998, guanyador amb La dolça història de Cintín; i el Premi Òmnium Cultural del Vallès Oriental de Novel·la 2010, guanyador amb Salabror de riu. Així mateix, ha estat corrector d’estil de diversos llibres, col·labora en premsa comarcal i provincial, així com també en guions de programes de jazz. Bona part del seu treball literari s'endinsa en l'ampli ventall de les tradicions ebrenques i en la recuperació de paraules d'un territori molt ric lingüísticament com és la zona inferior del Delta.

Susanna Antolí (Beseit) s'ha especialitzat en la reerca d'històries i llegendes populars de la comarca del Matarranya. Ha publicat els llibres: Memòries d'un segle, Lo fi dels llops a Beseit, El tio Mentiroles i el drac de Peñarroya.

3.3 COSTUMISME I TRADICIONS
Ramon Redó i Vidal (Vinaròs) és un mestre jubilat que ha realitzat una tasca molt notable quant a la recuperació de cançons i costums vinarossencs i, a la vegada, ha fet una recerca extensíssima sobre la trajectòria personal dels vinarossencs absents que estan repartits per tot el món. La seua obra abraça els títols: Setmana Santa de Vinaròs (1990), Cançons i costums de Vinaròs(1997), Cançons i costums de Vinaròs. Segona part (2000 ), Vinarocenses en América (2005), Vinarossencs a la Barcelona industrial, Salvador Brau, un fotògraf popular. El Vinaròs del anys 60 i 70, l’època del “boom” turistic i del "desarrollisme".

Biel Pubill i Josep M. Raduà, d'Ascó (Ribera d'Ebre), porten una llarguíssima trajectòria de col·laboració amb la publicació de molts llibres que recuperen la història, el parlar i les tradicions d'aquesta població riberenca: L'Ascó d'ahir (2001), Faldetes i calçons (2001), Garba de feines (2003), A misses dites (2004), Sant Antoni mos guardo (2005), Ascó a l'envelat (2006), Quan anàvem a estudi, Clotxina de retratos. Anteriorment, Pubill havia publicat amb Lourdes Ambrós el conte La meletxa polina, que inclou vocabulari típic asconenc.Aquest professor d'educació física de l'Institut de Flix també és autor de El joc i el paisatge lúdic a l’obra d’Artur Bladé i Desumvila, Els jocs tradicionals: experiències, recursos i eines per a la seva aplicació. Tradicionari: els jocs i els esports tradicionals. Els jocs tradicionals, una eina per aprendre, ensenyar i conviure. De la escuela a la Universidad. Bladé a l’escola. Guia del mestre. Bladé a l’escola. Quadern de l’alumne. .Ha dissenyat dos jocs de tauler amb la voluntat de donar a conèixer i difondre la Festa de Sant Antoni d’Ascó: La corrida del ruquet. Xafa-la!. Ha col·laborat en diferents revistes i diaris: Diari de Tarragona, La Veu de Flix, Revista Guix, Comunicació, La Caragolera de Vinebre, Miscel·lània del CERE, Perspectiva escolar, Revista CRESTALL, Revista d’Etnologia de Catalunya i La Riuada de Móra d’Ebre.



Unitat 37: La novel·la (2), galeria de bons novel·listes

En la unitat anterior hem fet esment de la magnífica obra de cinc novel·listes ebrencs/ques que s'han llaurat un molt bon prestigi dintre de la literatura catalana. Durant els darrers anys hi ha hagut un fructífer conreu de la novel·la per part de molts/es autors/es de les comarques centrals dels Països Catalans, tot un seguit de novel·listes amb estils molt diversos que li han donat una gran riquesa a la novel·lística nostrada. A més, les nostres comarques ofereixen una àmplia varietat de premis literaris que pretenen ajudar a eixamplar les possibilitats dels escriptors. Els premis de novel·la Vila d'Ascó, Sebastià Juan Arbó, vila de l'Ametlla de Mar i Ribera d'Ebre han esdevingut un punt d'enlairament de molts literats.

1. GALERIA DE NOVEL·LISTES



Manel Ollé
(1954) és natural d'Ulldecona (Montsià), llicenciat en Filologia Romànica i professor de Llengua Literatura Catalana a un Institut de Tortosa, ciutat on resideix des de fa molts anys. És un literat amb un estil molt particular, que s'ha convertit en tot un diccionari vivent i recuperador de paraules nostrades en totes les seues obres. És autor del conte L'última vinyeta (1995), guanyador del premi Joan Cid i Mulet, El llibre de les abelles (1996) i de les novel·les: Macianet, el ventallenc (1998)i Micalet Verderol (2011).

Miquel Reverter és natural de Sant Carles de la Ràpita (Montsià). Durant els darrers anys ha aconseguit guardons importants amb novel·les com Picasso anatomia d'uns pintats (1994), Trilogia d'un desig (1992), El Cafè de l'àngel (1995), La raó de les raons (1996) i Quinossio. Recentment ha rebut un accèssit en un premi de narrativa de molt rellu al Principat d'Andorra.




Miquel Esteve (1969) és natural de Móra la Nova (Ribera d'Ebre). És llicenciat en Ciències Econòmiques per la Universitat de Barcelona en l’especialitat de Matemàtica Financera i Actuarial. Ha entrat amb força en el panorama narratiu ebrenc ja que ha estat guardonat als premis Ribera d'Ebre i Vila d'Ascó. Ha publicat les novel·les: Heydrich i les agents del saló Kitty, Baphomet i la pedra esmeralda, i Llinatges.

Silvestre Hernández (1952) és natural de Badalona i resideix a Beseit (Matarranya). És psicòleg i pedagog, i treballa a Vall-de-roures com a professor d’ensenyament secundari a l’Institut Matarranya. Ha publicat cinc novel·les en castellà i les novel·les d’ambientació matarranyenca: Aigües tèrboles (2005) i El manuscrit de Wadi Al-Abmar (2007) en català. Col·laborador en les revistes locals Kalat-Zeyd i La Comarca i a Temps de Franja. Membre del col·lectiu d’articulistes Lo Cresol.

Marta Rojals (La Palma d'Ebre) és arquitecta i editora de llibres d'arquitectura. És autora de la novel·la Primavera, estiu, etcètera, que ha sorprès l'àmbit de la crítica molt gratament i ha tingut una rebuda extraordinària. Havia escrit anteriorment contes i diverses publicacions al diari electrònic Vilaweb . En aquesta novel·la ens fa un retrat de la vida d’un poble menut de la Ribera de l’Ebre a partir d'una protagonista, l’Èlia, una noia de 34 anys que torna al poble per Tots Sants amb la intenció de passar-hi el pont i evadir-se una mica de la vida a Barcelona.

Lluís Rajadell ( 1965) és natural de Vall-de-roures (Matarranya) i treballa com a redactor a la delegació a Terol del diari Heraldo de Aragón. Ha publicat els reculls de narracions Tret de la memòria (1992) i Mort al monestir (2003), la novel·la A la vora del riu (2003), i la crònica 1956, l’any de la nevada (2007) en la col·lecció Lo Puig de l’Associació Cultural per a la Recuperació del Patrimoni de Vall-de-roures (Repavalde). Va col·laborar a Sorolla’t i en les revistes locals Gaceta del Matarraña, Blanc i Negre i La Comarca. Va estar redactor en cap de La Comarca (1989-1990) i és redactor de Temps de Franja. És membre del col·lectiu d’articulistes Viles i Gents.

Teresa Bertran és natural d'Amposta (Montsià), ha estat l'autora de les novel·les Terres de Salabror, La missió secreta, Simfonia de paraules.

Cinta Arasa i Carot ( 1978) és natural de Jesús (Baix Ebre). És llicenciada en Ciències Polítiques i de l’Administració. Ha publicat tant narrativa com poesia en reculls d’obra d’autors diversos i, en solitari, la novel·la Arran de l’Ebre (2009) i el llibre per a infants On és el Sol, Cucafera? (2007). Va ser la presidenta de l'Associació de Joves escriptors en llengua catalana.

Josep Gironès (1954) és natural de La Fatarella (Terra Alta). Treballa a la Diputació de Tarragona i resideix a Vila-seca. És autor d'una extensa obra en àmbits molt diversos. Es va descobrir amb Fets, anècdotes i contalles de la Fatarella (1998), De viu en viu (1999) i amb Paratges d’encís i gent de bona mena (1999). Va realitzar molt bons estudis com L’art de la pedra en sec a les comarques de Tarragona (2005) i L’arquitectura àuria dels templers. (Terra alta i Ribera d’Ebre) (2005), La cuina més senzilla d’una dona del terròs (2006), Planys de figuera blanca (2006), Via Verda de la Terra Alta i Via verda del Baix Ebre. (Antiga Val de Zafan)(2006), El Catllar: vivències personals, (2007). Es va estrenar en l'àmbit de la novel·la amb La cabana (2009), a la qual han seguit: Cròniques de morts, vius i delicats, BIBM 2010, El major tresor (2010) i Viure sense el meu fill.

Vicent Sanz (1966) és natural de Traiguera (Baix Maestrat) i resideix a Vilassar de Mar (Maresme). És llicenciat en Filologia Catalana i treballa al Servei d'Ensenyament de Català del Departament d'Educació de la Generalitat de Catalunya. En l'àmbit literari, va crear la revista digital Tossal. Ha col·laborat amb altres revistes amb articles de caire històric o filològic: Traiguera, Butlletí del Centre d'Estudis del Maestrat, Escola catalana, Llengua nacional i Caramella. És autor de Cròniques perdudes (1996) i de la novel·la Partida (2008). Ha rebut diversos premis literaris amb narracions curtes. També ha publicat contes en nombrosos reculls de narrativa ebrencs.

Carles Terès (1962), resident a Torredarques (Matarranya) és dissenyador gràfic. Col·laborador de Cavall Fort, Temps de Franja i Sorolla't, és membre del col·lectiu d'articulistes Viles i Gents, i també és un actiu blocaire amb L'esmolet. Amb la novel·la Licontropia va guanyar el premi Guillem Nicolau 2011. Narra la història de l'enllobament d'uns personatges a partir de la tradició oral que es guarda en l'imaginari matarranyenc.

Artur Bel, natural de Bítem, va guanyar el premi Vila d'Ascó a finals dels 1990 amb Terra de Vent, una excel·lent novel·la sobre la guerra civil a les nostres terres.
Jordi Casanova, natural de Deltebre, és autor de la novel·la Per culpa de les claus, l'Alhambra móra i de Fidel Castro ha muerto. Mercè Llop (Nonasp, 1957), llicenciada en Filosofia i Ciències de l’Educació, professora d’educació primària a Saragossa, va guanyar el premi Guillem Nicolau 2010 amb Ressó en l’obscuritat.

Tres autores riberenques han publicat novel·les de força interès. Pilar Romeva, de Riba-roja d'Ebre és autora de Dins la boira i L'esperit de vidre. Montse Banegas, de Flix, va publicar Una dona incòmoda, i Paquita Franch, de la Palma d'Ebre, No em deixis caure en la temptació.

2. NOVEL·LISTES EN LLENGUA CASTELLANA

Víctor Canicio (Tortosa, 1937) va viure molts anys a Heidelberg (Alemanya). Els seus primers llibres giren al voltant de l'emigració estatal a Europa a la dècad de 1960: ¡Contamos contigo! - Krónikas de la emigración, Pronto sabré emigrar, Vida de un emigrante español. Va dedicar-se a l'ensenyament del castellà i la traducció literària:Hausgemachtes und Ausgekochtes, La cocina verbal, La república de las letras, Las selvas del idioma, Meine fremde Zunge in deinem Ohr. El 1989 publica La fiebre amarilla, el seu primer llibre de poesia minimalista i, dotze anys després, La peste bucólica. Mínima epidemia, amb il·lustracions del pintor Frederic Mauri, completará la trilogía. La seua producció novel·lística consta dels següents títols: Almanaque, Operación Lujuria, El hombre de Heidelberg, El día menos pensado i La torre de los libros. Amb La jota de la consigna, torna als seus arrels familiars a les Terres de l'Ebre.

Esteban Martín (Barcelona, 1956) és novel·lista i editor i resideix a Tortosa. en Barcelona. És llicenciat en Geografia i història, especialitat d'Antropologia Cultural, i Màster d'escriptura per a cinema i televisió. És membre de l'ICA (Institut Cátala d’Antropología). Col·labora assíduament a la revista Historia y Vida. Ha escrit novel·la, biografia (Federica Montseny), guions i contes infantils i juvenils (Ricardo y su robot). Conjuntament amb Néstor Luján i Manuel Delgado, va participar a l'obra col·lectiva, Barcelona desde el aire ayer y hoy (1994). En novel·la ha publicat Cuando la muerte venía del cielo, El pintor de sombras, en la qual recrea la figura de Picasso, i el bestseller La clau Gaudí, versió catalana i castellana, conjuntament amb Andreu Carranza.

Maria Aixa Sanz (Alcalà de Xivert, 1973) és novel·lista i crítica literria. `Ha publicat sis novel·les: El pasado es un regalo (2000), La escena (2001), Antes del último suspiro (2006), Fragmentos de Carlota G. (2008), La casona del sueño dorad” (2010) i El olor del silencio (2011). Ha guanyat diversos premis de narrativa breu tant en català com en castellà.Editora de la revista de crítica literaria Reseñando.

Eliseo Vinaja (Torre del Comte) va publicar Moret (1997) a la ciutat sueca de Göteborg, ambientada a la postguerra a les nostres comarques.

3. APUNTS PERSONALS SOBRE NOVEL·LES D'AUTORS EBRENCS

3.1 Heydrich i les agents del saló Kitty de Miquel Esteve


Miquel Esteve ha irromput amb força en el panorama literari ebrenc i català amb la publicació de la seua primera novel·la "Heydrich i les agents del saló Kitty", que havia estat guanyadora del premi de narrativa Ribera d'Ebre de 2007. Ens trobem davant d'una narració intensa que es fa ressò de la crueltat extrema de l'Alemanya hitleriana, amb les seues pràctiques brutalment inhumanes i l'intent de neteja ètnica que comportava el genocidi de races que consideraven inferiors com la gitana i la jueva. És evident que aquesta temàtica ha estat narrada anteriorment i aquest ideari àmpliament difòs per molts escriptors i historiadors, així com adaptat cinematogràficament per a la pantalla gran. Tot i això, mai no deixa de despertar interès entre el públic pel seu dramatisme i pel caràcter alliçonador que tenen aquesta mena de relats.
Com bé s'apunta a la mateixa contraportada, aquesta novel·la té tocs característics d'un thriller ja que ens trobem amb una decidida voluntat iinvestigadora que permet al lector mantenir un estat d'intriga permanent sobre uns fets ben particulars d'antany que finalment s'anaven descobrint. L'autor ens situa davant d'un moment històric que personalment li interessa tractar amb una extrema rigorositat. Llavors, el relat es va convertint forçosament en l'espill d'un temps malaurat que esperem que mai més no es pugui tornar a repetir. Les dades que ens aporta l'autor han de ser exactes i fidedignes, així com els espais han de retratar tot l'ambient dramàtic que s'hi visqué. Com a complement final, el qual ens facilita veritablement la comprensió de la narració, ens aporta una mena d'epíleg amb un resum biogràfic dels personatges que intervenen en la novel·la, amb una curta explicació sobre els llocs on va tenir lloc aquests estremidors fets que varen formar part d'un dels períodes històrics més obscurs del segle XX.
La història gira al voltant de la figura de l’Obergruppenführer de les temudes SS, Reinhard Heydrich, que ha passat a la història com "El Carnisser de Praga", la trajectòria del qual com a dirigent del partit nazi el delata com a un veritable criminal. La seua sinistra personalitat ha quedat ben reflectida en les pàgines d'una novel·la on un popular bordell berlinès esdevé tot un important nucli d'acció de l'espionatge alemany. Una de les noies actuava com a espia del Drittes Reich i sota els llençols anava esbrinant les intencionalitats polítiques i militars d'alguns dels seus clients més influents políticament.
L'autor va enllaçant la història amb veus diverses que plantegen moments històrics separats, desplaçant-se així de manera alternativa en el temps i contribuint a la dinamització d'argument. Des de Berlín al llogaret de la residència d'ancians de l'Edat d'Or, havien passat dècades, però el record no es pot deixar mai enrera, amaga tantes coses inesborrrables... També inclou cartes, apunts històrics per complementar la història, fins arribar al moment clau del descobriment del diari d'una noia del Kitty, Winifred Krause, que esdevindrà el fil decisiu de tot l'entramat. Fixem-nos en la intensitat del següent paràgraf: "Agent Karoline, puta al servei del Führer. Potser no hi ha escapatòria possible per al meu destí. M'agradaria ser com la Martha i valorar el reconeixement i els diners de les SS. Puta al cap i a la fi. Puta del Reich. Heil Hitler! Bona nit, Alemanya".
D'altra banda, voldríem remarcar alguns dels mèrits d'aquest escriptor de Móra la Nova (Ribera d'Ebre), que ha gosat narrar acuradament un dels nombrosos episodis frenètics dels anys de supremacia nacionalsocialista. Primerament, s'acaba de descobrir literàriament i ens presenta una novel·la històrica, treballada amb rigorositat com hem dit anteriorment, la qual cosa és un fet novedós per a la literatura ebrenca, ja que molts dels autors amateurs comarcals solen recrear en els seus relats el paisatge i l'ambient de vida quotidià de la nostra terra. També mostra uns bons dots narratius i un bon domini de l'idioma català, que compagina amb els seus destacats coneixements de la història (fruit d'un procés acurat d'investigació) així com de l'àmbit filosòfic i del pensament (aportant reflexions interessants i necessàries). Miquel Esteve se'ns vol presentar com una veu humanista que pretén retratar un moment històric, allunyant-se d'histerismes ideològics i de dramatismes narratius, per tal que el lector sigui ben conscient de la catàstrofe succeïda en un període no excessivament llunyà.
Cossetània Edicions de Valls (Alt Camp) ha tornat a fer de nou una molt bona aposta per un altre autor ebrenc, i ha donat a conèixer una veu narrativa de qualitat que de ben segur en sentirem a parlar i força bé properament.

3.2 Micalet Verderol de Manel Ollé
Micalet Verderol és una novel·la fruit de l'estima intensa per la terra, per la tradició, pels costums, per la parla nostrada, per la convivència, per la vida de pagès, per tantes i tantes coses.
El professor Manel Ollé pretén fer un veritable retrat d'un temps. Un temps que va evolucionant acceleradament, que es va deixant moltes coses enrere, entre les quals la parla de pagès. L'escriptor sent nostàlgia del passat, per la qual cosa li vol deixar pinzellades d'estima i d'admiració. Sent que alguna cosa molt gran està despareixent amb els desenvolupaments tecnològics de l'època moderna, cosa que el porta a reivindicar per damunt de tot la vida rural: la puresa en els sentiments, la capacitat de treball de la seua gent, l'estima a les coses pròpies...
Micalet Verderol és un pagès de raça, viu la terra i la feina, reviu les il·lusions i construeix les seues esperances a partir d'un model de vida ancestral. El pas del temps ho trastorna tot i l'antiga finca ha de prendre nous camins, els quals ens porten a aventures noves que destrueixen en un no-res tot allò que s'ha anat construint durant segles. Els oliverars passen a vinyes, uns vinyars que agafen regust nous mitjançant la tècnica que pot transformar oli en vi, vi amb mils regusts químics o naturals. Els viatges a l'estranger aportaran coneixement, però s'enduran bons professionals que deixen la terra eixuta i orfe... també les il·lusions.
En aquesta magnífica novel·la, veritable crònica sentimental i lliçó lingüística, hi trobem personatges entranyables de la vida real, els i les quals l'autor admira veritablement. Els i les ha volgut incloure al relat per dignificar-los i reivindicar-los encara més.
Igualment ens és fàcil adonar-nos que el relat traspua aspectes biogràfics de l'autor. La seua manera d'entendre la societat és el fil conductor de la història. I és que Micalet és Ulldecona, és un faldut que treballa la terra i viu per ella, al qual els canvis el trastornen un xic ja que s'enduen gastronomia i paraules, suor i serenitat, oliveres i vinyes.
Manel Ollé se'ns torna a mostrar com un gran preservador de la paraula ebrenca. Vol preservar tot un heretatge que el vent s'emporta i que ell es nega acceptar. Els menjars d'antany, els estris laborals, els costums, la manera d'aixecar-se i d'anar a la feina, els fets lúdics... tot plegat en un relat extraordinari que honora la nostra llengua catalana i les nostres lletres ebrenques.

3.3 El pintor d'ombres
El pintor d'ombres ens trasllada directament a l'agitada Barcelona de principis del segle XX, a partir de la il·lusionant aventura picassiana. Pablo Ruiz Picasso era un jovenet, nascut a Màlaga i fill de pare pintor i professor d'art, que estava frustrat pel seu escàs èxit aconseguit. Amb tota mena d'inquietuds artístiques, s'anava encuriosint amb el món que l'envoltava. Es mostrava incansable i descol·locat, ja que buscava sensacions grans i noves maneres de veure i entendre el món. Sabia del seu talent i volia descobrir-to tot d'una manera desordenada. A Barcelona freqüenta el barri xinès i se situa davant mateix dels problemes socials i l'àmbit de la prostitució. El jove Picasso i una colla d'amics s'engresquen amb les activitats sexuals juvenils i paguen pel sexe. La seua entrada en contacte amb la cruesa social l'ajuda a crèixer personalment i a veure-ho tot des d'altres perspectives. L'ambient bohemi, amb festes i alcohol, l'envolta, també algun company que porta la cartera plena i soluciona la papereta quan s'escau. Situats ja en aquest ambient, ens apareix un personatge sinistre, retratat molt específicament gràcies a la bona capacitat descriptiva de l'autor, Esteban Martin (barceloní i resident a Tortosa), que ens ha de marcar l'argument en tot moment. Se'ns fa omnipresent, i és el veritable fil conductor del thriller. Mentre els joves continuen la seua activitat bohèmia, el personatge sinistre se'ns situa al centre de l'acció i ens marca tots els passos. L'aparició dels primers cadàvers dóna una gran força a la narració. Un seguit de prostitutes, que havien estat retratades com a treballadors del sexe molt amables i servicials, seran assassinades de la manera més cruel possible. L'ombra de Jack el despellegador, que s'havia fet trist famós al Londres de finals del segle XIX, ha de consternar el lector. És aquí quan apareixen uns famosos detectius anglesos, per aplicar el seu mètode deductiu fet famós a les famoses novel·les de Colan Doyle. El seu refinament de modals i la seua capacitat deductiva accelera la trama i desperta tota mena de sensacions en els lectors. També la incapacitat de la policia barcelonina de fer un pas endavant positiu, envoltada de sospites sobre corrupcions i tractes de favor per motius econòmics i de classe social. El jove Picasso està al punt de mira dels assassinats. Les investigacions avancen i apunten cap al sinistre personatge que pren la imatge de mariner irracional.
Esteban Martin havia estat coautor del bestseller La Clau Gaudí, amb l'escriptor riberenc Andreu Carranza. Ens ha sorprès amb una nova novel·la sobre un personatge clau del segle passat, estretament vinculat a Barcelona, que recomanem per la força que adquereix la intriga i per la capacitat de construir personatges amb gran caràcter i seducció. Segur que no us decebrà!

Unitat 39: Novel·la ebrenca: infantil, juvenil i fantàstica

1. Novel·la infantil i juvenil
Aplega el conjunt d'obres dirigides específicament per a xiquets/es. Molts contes infantils provenen del folklore popular. Històricament s'ha considerat la literatura infantil com a menor en certa mesura. La majoria de característiques que s'hi associen poden aparèixer a diversos gèneres per a adults. Hi ha llibres amb trames força complexes i mons alternatius sencers. Els protagonistes són xiquets o animals.
És fàcil identificar-se amb la història narrada, que té una funció didàctica o moral. Són obres més curtes i solen estar il·lustrats.
La novel·la juvenil s'adreça a l'adolescència. Predomina la temàtica d'autoconeixement i la fantasia, amb personatges d'edats similars a la dels potencials lectors i sovint apareix en col·leccions especialitzades. Cal destacar la gran relació amb l'escola, pel paper de les prescripcions dels mestres.

2. Principals novel·listes ebrencs del gènere infantil i juvenil

Estrella Ramon

Estrella Ramon (Tortosa, 1963) és mestra de música, escriptora i psicòloga. Ha rebut els premis literaris Ferran Canyameres (1995) amb Qui ets, Marina? i Carmesina de narrativa infantil (1995) amb La Witchie fa un encanteri. Algunes de les seues obres han estat traduïdes al castellà. Quant a títols de narrativa infantil ha publicat, entre altres: La bruixeta té pipí (1994), I va la fada i s'enfada (1995), La pota de Pepin Pip (1996), El casament de la Princesa Bigudina (1998), Àngels i la bruixeta. (1994), Rata Robinata, pèls de tomata (1995), Fantasmàtic (1995), Ptolemeu, el cuinetes (1995), Faroleta Pocallum, Rebigots (1997). Quant a novel·la juvenil ha estat l'autora de: Cartes a la màniga (1997), Segrestats d'incògnit (1999, Qui ets, Marina? (1995), M'escriuràs? (1995). Mestra de professió, també s'ha mostrat molt activa amb la seua participació pública en conta contes i en activitats literàries per als més joves de la casa.

Xavier Blanch

Xavier Blanch (Roquetes, 1958). Va estudiar pedagogia a la Universitat Autònoma de Barcelona. Va rebre el premi d'assaig pedagògic Joan Profitós amb l'obra Cinc cèntims sobre la reforma educativa, el qual li van atorgar en el marc de la nit literària de Santa Llúcia i va publicar Proa. És coautor d'un gran nombre de materials i llibres escolars d'educació infantil, primària i secundària. Ha tingut relació amb les revistes per als més menuts Cavall Fort, Revista Faristol o la Revista Escola Catalana. Ha publicat amb l'editorial La Galera les obres: Un conte de la Xina, Fer l’animal: bestiari popular il·lustrat, L’amic fredolic, La màgia del rei blanc, El coratge de Sant Jordi , La llegenda de les quatre barres, Animals petits, Endevinalles Hortalisses, Endevinalles Fruites; Endevinalles Animals de mar, Endevinalles, Animals, Endevinalles Flors, Endevinalles Joguines, Endevinalles Instruments musicals. Ha inclòs els contes El malson, La llatina, i Margarides i marietes en la Col·lecció de còmics del Departament d'educació de la Generalitat, i ha elaborat la Guia de lectura Centre grumets i un capità. Ha publicat el conte La lluneta d’or a l'enciclopèdia juvenil Super E. Acaba de publicar Bèsties de l'hort a l'editorial Meteora, premi Lola Anglada.

Pep Castellano

Pep Castellano (Albocàsser, 1960) va estudiar magisteri i després pedagogia. Ha fet teatre de carrer, i ha ballat i cantat (danses i cançons populars). Actualment treballa com a tècnic de formació d'animadors juvenils a l'IVAJ de la Generalitat Valenciana, a més de fer de contacontes formant duet amb Canto Nieto. Quant a la seua tasca com a pedagog ha estat reconegut amb el Premi Soler i Godes a la Innovació Educativa, guardó atorgat per la Fundació que porta el nom del reconegut pedagog valencià Enric Soler i Godes. És autor d'una extensíssima obra força reconeguda:
L'herència dels càtars (2000), Marta Martí, reina del rodolí (2001), Mar de fons ( 2002), El secret de Khadrell ( 2003), Jocs de pilota (2002), L'esperit del foc (2005), La clau dels templers (2003), Darrere de l'autobús (2003), Jaume, el gos i l'humà rabiós (2003), Thora i l'anell de la sort (2003), El rap de la gallina Carolina (2006), Habitacio 502 (2004), Marta teixidor, la dona ascensor (2004), Ferum de silenci (2005), La tele trista i el pare malabarista (2005), L'ull de la boira (2005), Canaris en gàbies de luxe (2006), Les puces vampires (2006), Domadora de mar (2007), Bombons amargs (2008), Carmina, la pingüina que ve de l'Argentina (2008), Dotze contes i mig ( 2008), Els pirates no ploren ( 2008, Premi Carmesina de narrativa infantil), Bernat, el científic enamorat (Edicions Bromera, en premsa, Premi de Narrativa Infantil Vicent Silvestre), L'estirp de la Sang Reial (Onada Edicions, 2009), Al punt de mira (2010)

Toni Villalobos
Toni Villalobos és natural de Sant Jaume d'Enveja (1953), és un autor amb nombroses obres infantils: M'avorreixo va dir en Pol. Juls Juliette, El pop dels nou tentacles.


LAURA MUR
Laura Mur i Cervelló (Flix, 1962) és mestra de professió a Ascó. Va començar la seua trajectòria literària amb diverses narracions i contes, que tot i no publicar-se, van obtenir diversos guardons de caire local a les Terres de l'Ebre, com Lo Flix d'Abans (02/03) i el de Móra la Nova (2002 i 2006). Al 2004 publica el seu primer llibre Coques i corassons, dedicat a la gastronomia comarcal, conjuntament amb Anna Llop i Rams. Al 2007, guanya el Premi Dones de Palafrugell i publica el seu següent llibre, El conte del silur, dirigit al públic juvenil. A aquest mateix sector s'inscriu la seua tercera obra editada, A l'altra banda del foc (2011). Alguns dels seus relats breus han estat publicats en obres col·lectives, sovint recopilatoris de literatura ebrenca.

ISABEL MARÍN
Isabel Marín (Villafranca del Cid, 1964) porta una interessant activitat literària en l'àmbit juvenil i infantil que inclou els títols: Banyes de Bou (2000), Cua de cavall(2005), El sabater d’animals (2001), Un dinosaure que ni pint (2002), El Gegant de Penyagolosa (2002), Aleix i els núvols (2003) i El príncep del cabàs (2006). Col·labora amb la revista Lletres Valencianes.

Jordi Andreu i Corbatón
Jordi Andreu i Corbaton (Tortosa, 1980) és professor de la facultat d'empresarials de la URV. Va començar a publicar de molt jove. Ha editat tres novel·les infantils i juvenils: Mixatxibutxi, Els barquers del cel i Pullback, en la qual s'endinsa en els thrillers. S'ha prodigat igualment en les narracions curtes per a adults.


Olga Besolí
Olga Besolí és natural de Jesús. És escriptora, guionista i actriu. Ha escrit la col·lecció de contes infantils il·lustrats Les Contalles de Muniatto de les Germanes Besolí (Onada Edicions). També és autora teatral i de guions cinematogràfics, destacant els guardonats Fins que la mort ens separi (I Premi de Teatre Amateur Terres de l’Ebre 2002), Lowra (Finalista al XI Concurs de guions de curtmetratges “Jornadas de cine Villa de la Almunia 2009”) i Pols de Roses (XXII Premis Miquelet – Premi Micalet de Teatre). En narrativa destaquen els relats breus El Viaje (XXXVI Premi de Contes “Ciudad de Tudela” – Premi Especial d’Integració 2010), L’avi Francesc (1er Accèssit XXVI Premi de Narrativa Cid i Mulet) i la participació en el llibre col·lectiu L'arbreda ebrenca (March Editors).

Cinta Arasa
La jesusenca Cinta Arasa va ser presidenta de l'Associació de Joves Escriptors en llengua catalana. Ha rebut algun premi en literatura infantil i ha publicat el conte On és el sol Cucafera?.Altres autors que han conreat la literatura juvenil i infantil són l'ampostina Imma Reverter, la jesusenca Maria Cinta Moreso i Roé, i Joan Josep Rovira Climent, natural de Cinctorres (Els Ports).


3. Un autor de novel·la fantàstica
Valer Gisbert(Aldover, 1978) va donar-se a conèixer amb la novel·la El Vigilant d'horitzons, basada al Port de Caro, tota una novetat en la literatura ebrenca ja que es tracta d'una història de ciència ficció. També ha publicat diversos contes en reculls col·lectius. Aquest doverenc, entusiasta afeccionat a les lletres , ens situa davant d'una llegenda èpica en el marc incomparable dels Ports de Roquetes-Beseit, els quals dóna mostres de conèixer abastament. Després d'haver trepitjat aquest indret natural en nombroses ocasions, ens ha sabut crear un imaginari fabulós d'un espai carregat de vegetació i de llogarets verges que ens porta a imaginar-nos tota mena d'aventures dintre d'un marc veritablement silvestre i verd, on el paper de l'aigua agafa connotacions veritablement fantasioses.
Les muntanyes dels Ports atrauen de manera poderosa i només en elles es podria emmarcar una història fantasiosa en què un Vigilant d'Horitzons havia d'enamorar una Dona d'aigua cristalitzada, que esdevé la musa del territori i el veritable eix de la narració. La història d'amor és el centre d'una història veritablement intensa i apassionada, carregada d'imatges força colpidores, de descripcions idíl·liques que mantenen l'atenció dels lectors i de les lectores tothora. Mentrestant, els Ports se'ns van descobrint a poc a poc, mentre anem endinsant-nos entre rierols i boscatges, amb el somriure de les salvatgines pel mig, com canta el poeta jesusenc Vicent Pellicer, un dels grans retratistes de la zona amb la càmera i amb la ploma.

Unitat 38: Novel·la ebrenca: negra i eròtica.

1. La Novel·la negra catalana
La novel·la detectivesca no va tenir una introducció fàcil als Països Catalans. No va gaudir de la projecció que obtingueren altres gèneres com el sentimental,la ciència ficció o l'erotisme. Els primers autors, de l'anomenada literatura culta, que la varen conrear van ser Cèsar August Jordana (El collar de la Núria, 1927) i una jove Mercè Rodoreda (Crim, 1936). Durant la postguerra sorgeix la figura de Rafael Tasis (1906-1966) amb tres obres magnífiquesl: La Bíblia valenciana (1955), És hora de plegar (1956) i Un crim al Paralelo (1960). Tanmateix, Tasis va realitzar algunes de les millors traduccions del gènere. Va agafar el relleu el prolífic i polifacètic Manuel de Pedrolo (1918-1990) amb L'inspector arriba tard (1960), Joc brut (1965) i Mossegar-se la cua (1968). Alguns autors consagrats fan crítica social en clau detectivesca, com Maria Aurèlia Capmany (El jaqué de la democràcia, 1972) i el nordcatalà Jordi Carbonell (Un home qualsevol, 1979), mentre que Jaume Fuster
(1945-1998)tira endavant una obra de gran qualitat amb títols com: De mica en mica s'omple la pica 1972, Tarda, sessió contínua, 3,45, de 1976, La corona valenciana (1982). A més del col·lectiu Ofèlia Dracs (Negra i consentida, 1983) se sumen tot d'autors procedents de la literatura genera, com Maria Antònia Oliver (Estudi en lila, 1985), Margarida Aritzeta (El correu de Trípoli, 1990, etc.), Isabel-Clara Simó (La veïna, 1990), Pep Coll (L'abominable crim de l'Alsina Graells, 1999), Toni Cucarella (Bogart & Bogart, 1993), Ferran Torrent (No emprenyeu el comissari, de 1984, Penja els guants, Butxana, de 1985, Un negre amb un saxo, de 1987, Gràcies per la propina, de 1995), Andreu Martín (Muts i a la gàbia, de 1986, Crònica negra, de 1988, Barcelona Connection, de 1989). Hom crea personatges característics: el Lluís Arquer de Fuster (Les claus de vidre, 1984), l'inspector Jaume Arbós de Palau (1983), la Lònia Guiu d'Oliver (1985), el Celso Mosqueiro de Serra (1985), el Butxana de Torrent (1984); també n'hi ha per al públic juvenil, com ara En Felip Marlet (1979), de Jaume Carbó, el detectiu Flanagan, d'Andreu Martín i Jaume Ribera (No demanis llobarro fora de temporada, 1989), i Els ponts del diable (1995), de Toni Cucarella. Entre les darrers sorpreses hi ha l'aparició de la novel·la negra nordcatalana, amb el Perpinyhard (1995) del col·lectiu Emili Xatard (Joan-Lluís Lluís, Gerard Jacquet, Aleix Renyé, Miquel Sargatal i Joan-Daniel Bezsonoff).
A les Terres de l'Ebre i del Priorat s'han realitzat iniciatives d'interès quant a la promoció de la literatura negra i han sorgit autors com Fede Cortés o Jordi Pijoan.



2. Autors ilercavons de novel·la negra
Jordi Pijoan
Jordi Pijoan (Tortosa, 1970), resideix a Barcelona des del 1991. És arqueòleg de formació i ha realitzat nombrosos estudis arqueològics. Amb Psicofonia per a principiants va quedar finalista del I Concurs Literari d’Humor Negre a Lleida. Va guanyar el III Concurs de Conte que convocà el portal d’internet joescric.com amb el
conte Una combinació prohibida, publicat en un volum junt amb dos obres més: Eutanasia’m! i Mater. Durant els darrers anys ha publicat, conjuntament amb Manel Barrera ,les novel·les: Tu no m'estimes, Sang culé, sobre l'assassinat del pr del FC Barcelona, el club dels seus amors, span style="font-style:italic;">i Mitja dotzena d'ous. Ha estat finalista a les dos darreres edicions del concurs de contes hiperbreus El Basar amb les obres Crua Realitat i Sotjada. s un dels disset autors que integren Crim.cat, on es recullen els principals creadors de gènere negre i en català, i ha col·laborat en reculls d’autors de les Terres de l'Ebre. span style="font-style:italic;">Sang Culé és una novel·la divertida, amb una trama ben trenada, de fàcil lectura, ben recomanable per a tots aquells que els agrada l'acció ràpida i la intriga forta amb tocs sorprenents i amb una ironia sempre present.
Els autors ens narren apassionadament l'assassinat del president del futbol club Barcelona, Joan Gil Porta, conseqüència de tot un entramat misteriós que ens porta a l'altre costat del món. La figura excèntrica del president regeix tota la narració, també després del seu traspàs violent. Al seu redós, apareixen tota una sèrie de personatges importantíssims de la vida social del país, tots ells portats a l'extrem de la seua personalitat mitjançant un estil narratiu que fa treure un somriure a cada pàgina.

Fede Cortès
Fede Cortès (Falset., 1960), va cursar magisteri. És el creador dels detectius Johnson&Johnson. Després de la coneixença amb Pepe Carvalho, van obrir una agència de detectius i escriure relats explicant els casos que havien resolt. Es tracta de dos detectius que viuen a la plaça de la Quartera de Falset, el menjador del seu pis serveix també de despatx professional. Per a desplaçar-se utilitzen un 4L de segona mà. Farem lectura de l'acurada descripció que ens dóna el propi autor:
El Jota Efa és el germà petit, però ha assumit la responsabilitat que el gran, el Jota, no assumirà mai. El Jota és inconstant, desentès, malgastador, inconscient; però a vegades té idees genials. De quan en quan i de manera impredictible pateix atacs de lucidesa que el porten a realitzar conferències on exposa les seves teories per arreglar el món o explica algun conte de la seva collita (o de son germà). A vegades no volen dir res i a vegades contenen la clau del misteri que han de resoldre i que de manera inexplicable el seu subconscient ha revelat. El Jota Efa festeja amb la secretaria del jutjat (Lucia Ocampo Sanfernando), una manya que els ajuda a resoldre els casos que investiguen. Son germà, el Jota, no surt amb cap noia i sempre va afamat, cosa que el fa posar en embolics més d'una vegada i més de dos.Són grans admiradors (probablement dels pocs que queden si no els únics) del Gato Pérez, de qui sempre demanen una cançó quan van a prendre una copa al Pub Bristol. Els seus amics (el Miquel, pagès; l'Àlex, un manetes; el Joan Lluís, que toca la guitarra) els ajuden en les seves indagacions. De fet qui més ajuda és l'Àlex, perquè els altres més aviat s'han quedat enganxats a l'època hippy. De tota manera, el Miquel va i no va amb la Margarita, la jutgessa, i això sempre té alguna utilitat pràctica.
Un gran amic-adversari seu és el "Sargento Málaga”, comandant de les forces de seguretat de l'estat al poble - altrament anomenades Guàrdia Civil -, amb qui prenen copes de quan en quan.


3. Un riu de crims,

Un riu de crims és el recull de contes negres que va promoure la llibreria Serret de Vall-de-roures, que inclou relats negres de 24 autors/es ebrencs/ques i de la resta dels Països Catalans. Va ser publicat per Marc Editors i presentat oficialment durant la 2a Trobada de gènere negre al Matarranya, el 12 de febrer de 2011. Els vin-i-quatre coautors del recull són: Teresa Bertran Torres, Olga Besolí, Txus Carbó Izquierdo, Baltasar Casanova Giner, Gerard Lluís Climent Garcia, Fede Cortés, Glòria Fandos Gracia, Juanma Garcia, Isidre Garrido, Mª Lluïsa Gascon i Prades, Juan Carlos Gil, Josep Gironés Descarrega, Josep Igual, M. Montserrat Medalla Cufí, Andreu Palatsí, Jordi Peñarroja, Jordi Pijoan-López, Joan Roca, Alfred Sala, Vicent Sanz, Rosa Sarró i Combalia, Emigdi Subirats, Ester Suñé Cugat i Jesús M. Tibau.

3.1 Apunt sobre un riu de crims, d'Artur Quintana

Amb Un riu de crims, primer recull del Serret blog de novel·la negra, no s’inaugura pas la col·lecció Paraula Ebrenca, però sí que ofereix ara, amb aquest nom, una estructura sòlida, afermada. L’han precedit dins d’aquesta col·lecció, sota el segell de March Editor, tres títols més, Lletres de casa (2009), L’arbreda ebrenca (2010) i Il·lusions i incerteses (2010), tots ells del Serret blog, i una traducció, Els follets del Matarranya (2009) d’en Francisco Javier Aguirre. I en vindran més, moltes més, de Paraules Ebrenques. És col·lecció ebrenca perquè amb el riu ens ha vingut la nostra paraula, car si la conquesta de l’espasa, la militarada del segle XII, fou de gent de la costa, barcelonina, empordanesa, i també de la profunda germanor occitana, la conquesta del país pels mestres d’aixa i els terrassans amb l’aixada ens va arribar de terres urgellenques, Segre avall i altres afluents –migrats– de l’Ebre. I és per això que diem “carro” i “cases” tal com sonen, i no amb us i neutres. I no ens aturàrem ací: en poc més d’un segle vam dur la llengua fins a Múrcia i Cartagènia –que parlaven, com tots sabem, de pus bell catalanesc del món– i a les Illes dellà mar. De terra de frontera, amb un retorn sempre possible a l’arabitat, vam passar en ben poc de temps, com ara us deia, a ser al centre de la nostra llengua. L’Ebre parla català en deixar per la riba dreta la Vall Comuna, a la boga entre el terme de Casp i Mequinensa, però ja abans, tocant a Casp mateix, li han arribat les paraules catalanes del Bergantes i el Mesquí pel Guadalop. I ja no enraona altra llengua fins abocar-se a la mar. És dels escriptors d’aquest territori, del gran riu i els seus afluents, amb l’excepció, però, del Segre, que es nodreix aquesta Paraula Ebrenca, prenent com a centre Tortosa, estenent-se per la seva antiga taifa homònima i el bisbat que la continua, sense fer cas de les retallades que se li han anat fent –recordeu que en el passat llunyà aquest bisbat tenia la frontera al mateix riu Matarranya, i només fa quatre dies que Calaceit era cap d’un arxiprestat tortosí–. Brodeuho tot amb records amables per a la mitificada Ilercavònia ibèrica, i n’Abu Bakr al-Turtusí i n’Ibrahim Ibn Jaqub al-Israilí, i arrodoniu-ho amb Els costums i els col·loquis, amb el rector de Maella i el de Vallfogona, fins arribar a la florida d’ara, als noms que us esperen ací, a Un riu de crims, i als que els han precedit i els seguiran, treballant tots ells amb la paraula ebrenca. La llengua catalana i la literatura que genera gaudeixen a les Terres de l’Ebre, prou que ho sabeu, malgrat la discriminació que no cessa, de bona salut. Les lletres a tot arreu, tant a la Codonyera, com a Pena-roja, Mequinensa, Arnes, Horta, Pradell, Tortosa, Vinaròs, La Sénia...També la llengua, amb la gran excepció, però, del Matarranya. L’ambient per a la llengua és tètric en aquesta comarca, enrarit, i hi sobreviu com pot, perseguida, bescantada, acorralada ja en més d’un cas. I és precisament per això, perquè cal reaccionar davant tanta ignomínia, que del Matarranya, de Vall-de-roures han sorgit les moltes iniciatives literàries de n’Octavi Serret, dels seus blogs, presentacions, trobades, publicacions. Aquestes darreres ara difoses per March Editor en la present col·lecció, sense cap mena de limitació de gèneres. No mos faran callar, que diuen els cantants dels Draps a Pena-roja.

4. Relats eròtics vora l'Ebre

Enric Carbó (Tortosa, 1963) és professor de filosofia a l'Institut Despuig de Tortosa i compta amb un consultori filosòfic. És l'autor de la novel·la Els emprenedors, guanyadora del premi Cristòfol Despuig de 2004. Amb una visió irònica de la societat tortosina dels anys 1960, situa l'evolució ciutadana en època del . desarrollismo franquista. Crea tot un seguit de protagonistes amb oficis ben diversos (paletes, guàrdies civils) i els fa conviure amb beates, canonges, opusdeistes, hippies. Tots i totes són fills d'una època que dóna, i molt, per tota mena d’anècdotes i incidents pintorescos. Sap combinar la crítica social i la sàtira davant de la dura dictadura franquista. La ironia sobre sexe i religió hi és ben present.

Unitat 36: La novel·la: Rosales, Carranza, Aliern, Igual i Meix

La novel·la, per essència, és un gènere majoritari que reclama unes inversons econòmiques considerables i que necessita, per a la seua difusió, una propaganda que la faci arribar al gran públic. Amb les excepcions del rapitenc Sebastià Juan Arbó, del jesusenc Joan Cid i Mulet i del vinarossenc Joan Manel Borràs i Jarque, a les comarques centrals dels Països Catalans no podíem presumir de novel·listes prolífics en la llengua de la terra. A finals del segle XX i principis del XXI s'han anat descobrint tot un seguit de narradors/es que estan assolint fites importants, però. La narrativa ebrenca està en un moment veritablement dolç. Als i a les escriptors/es ebrencs/ques històricament els ha costat molt creuar la barrera geogràfica que ens presenta el Coll de Balaguer. Sortosament, en l'actualitat podem parlar de cinc novel·listes ebrencs que són força coneguts arreu dels Països Catalans i que s'han convertit en tota una referència literària: Emili Rosales, Andreu Carranza, Francesca Aliern, Carme Meix i Josep Igual.



1. EMILI ROSALES
Emili Rosales i Castellà (1968) és natural de Sant Carles de la Ràpita. És un dels grans novel·listes catalans actuals i un prestigiós editor. Va fer els seus primers passos literaris en el camp de la poesia amb Ciutats i mar (1989) i Els dies i tu (1991), amb els quals va guanyar el premi de poesia jove Salvador Espriu i va quedar finalista del premi Amadeu Oller. Ciutats i tu no és un simple recull de 27 poemes, sinó que suposa una unitat poètica on la necessitat creativa de l'autor el porta a expressar amb elegància la combinació de l'amor i la bellesa, la recerca d'una il·lusió. Posteriorment va passar a la novel·la, gènere en el qual ha publicat quatre títols: La casa de la platja (1995), Els amos del món (1997), Mentre Barcelona dorm (1999) i La ciutat invisible (2005), amb la qual va ser premiat amb el Sant Jordi de novel·la i va ser finalista del premi Mèdicis, que s'atorga a França a la millor novel·la en llengua estrangera, el primer cop que és seleccionada una obra escrita en llengua catalana.
La casa de la platja és un símbol vivent ja que tot passa al voltant d'allò que signifiquen aquells quatres murs. Les històries que sorgeixen al seu redòs fan crèixer el protagonista. Allí descobreix coses importants dels seus avantpassats. El seu besiaio havia travessat el Mediterrani en un vaixell i s'enamora d'una noia que era néta d'un escriptor proscrit, que simbolitza Arbó. En Els Amos del món experiemnta un seguit de recursos estilístics i narratius que fabriquen una novel3la interessant. El protagonista va descobrint les intrigues del poder, la dificultat de les relacions familiars i amoroses. A Mentre Barcelona dorm descriu les relacions i les tensiosn entre tres amics (una periodista, un economista i un professor d'arquitectura).
Durant uns anys va exercir com a corresponsal del diari Avui a Londres, i va poder-nos oferir un seguit d'entrevistes als més prestigiosos escriptors residents a la ciutat que procedeixen de tot el món, amb les quals ens obsequiava amb tota una lliçó quant a coneixements literaris. Actualment exerceix com a editor de Planeta, i s'encarregava de diverses col·leccions en llengua catalana. També ha realitzat traduccions i notables crítiques literàries. És el major baluard de les lletres ebrenques actuals.



2. ANDREU CARRANZA
Andreu Carranza i Font és natural d'Ascó (1957). Ha aconseguit un bon prestigi com a novel·lista amb una llarga trajectòria i títols molt significatius: Llibre de les set xibeques : la riuada Tarragona, El desert de l'oblit, Anjub. Confessions d'un bandoler, La filla de la memòria, El que l'herbolària sap, L'hivern del Tigre, La Clau Gaudí (conjuntament amb Esteban Martin, que va ser tot un bestseller) i Imprenta Babel. Quant a narrativa breu ha publicat igualment: La tinta de la immortalitat, Aigua de València i Riu avall. En poesia compta amb dos títols: Trilogia del deliri (1993) i A mumpare (2000). Ha rebut nombrosos premis literaris com el Sant Joan per la novel·la Anjub, el Ribera d'Ebre per El desert de l'oblit i el Vila d'Ascó per La filla de la memòria.



3. FRANCESCA ALIERN
francesca Aliern
és una escriptora autodidacta, natural de Xerta. Va començar la seua tasca literària escrivint novel·les en castellà, de tipus molt sentimental amb temes veritablement colpidors. La seues primeres obres són Xerta. Recull popular (1995) i Records i memòries al voltant d’uns murs, 1995-1996. A partir d'aquí endega la seua trajectòria com a novel·lista en castellà amb novel·les de gran èxit i intensitat. Amb Un otoño, toda una vida (1997-1998) planteja una relació homsexual femenina que li va donar una gran fama. Amb No llores, Laura (1999) novel·la la tragèdia persona d'una drogadicta, mentre que amb La Canela (2001) analitza la vida d'un transexual. Publica també el recull de contes El batec de l’aigua (2000) i Misererenobis (2002). La menestrala (2003) és la seua primera novel·la en català, sobre una figura legendària al seu poble natal. Encara publicaria en castellà La historia innecesaria (2004) que tracta el delicat tema de la delinqüència juvenil. Amb El pont de la solitud (2005) endega la seua gran trilogia en catallà, llengua que ja no abandonarà, i que la porta a analitzar els anys de la dura postguerra, amb Sabó moll (2006) els anys 1950, la qual es considera la seua millor obra, i amb Camins (2007) els feliços 60. Posteriorment, arribaran novel·les igualment colpidores com Cor de llop (2008), Aigües fondes (2009), Mans de fang (2010), L'espiera (2011), amb la qual entra de ple en la novel·la detectivesca.



4.CARME MEIX
Carme Meix (1937) és natural de Gandesa. És llicenciada en Filologia Catalana i va ser professora de català diversos instituts de Barcelona i Santa Coloma de Gramenet. Els seus inicis literaris arriben en l'àmbit poètic amb poema sobre la Mare de Déu de la Fontcalda, distingit amb el guardó de poesia de la Reial Acadèmia Mariana de Lleida (1989). Posteriorment publicarà: Palau d’absències —guanyadora del Caterina Albert i Paradís de poesia (1991)—, La dansada —fina­lis­ta del Sant Joan de novel·la (1993), publicada el 1996—, El crit de l’esparver —guanyadora de l’Universitat de Lleida de novel·la històrica (1995)— i Cercles —guanyadora del Vila d’Ascó de narrativa (2003). També ha publicat la novel·la Paisatge amb boira (1998) i Collita de foc. Ha participat en els reculls El brogit de l’Ebre (2003) i Terres d’aigua (2004). Col·labora habitualment amb articles d’opinió en diversos mitjans de comunicació, entre els quals destaquen l’Avui i La Veu de l’Ebre, i és una activa blocaire.



5. JOSEP IGUAL
Josep Igual i Febrer (1966) és natural de Benicarló. És escriptor i cantant i resideix a Sant Carles de la Ràpita. Va estudiar Filologia Catalana a la Universitat de València. Va estar vinculat a revistes de notable qualitat literària com Raval de lletres i Passadís.Ha estat distingit amb nombrosos premis literaris: Rois de Corella, Ribelles, Sebastià Juan Arbó, Vall d'Uixó, Ametlla de Mar, Ciutat de Vinarós i el Cristòfol Despuig. També ha composat nombroses cançons i ha editat el CD Sort de tu. En narrativa ha publicat: El cor cansat (1997),
Cabotatge (1997), Premi Sebastià Juan Arbó de novel·la 1997, La nau de l'atzar (1999), premi Ciutat de Vinaròs 1999, Les clarianes i els dols (2000), Torn de nit (2005), XIII Premi de narrativa Vila de l'Ametlla de Mar 2005, Faules mamíferes (2007). Tanmateix és un reconegut poeta que porta una llarguíssima trajectòria amb obres de notables qualitat: Treva d'hivern (1987), Trenta-cinc poemes (1988), premi Ciutat de València Roís de Corella de poesia 1988, Lector d'esperes(1990), Closed for Sale (1994), Refugi contra la tempesta (1994), Tríptic (1997), Rebotiga del brocanter (1999), premi J.M. Ribelles 2000, Levats i ombres (2006), Poemes escollits (1967-2007), Ditades al vidre (2008). També és autor de dietaris.


5. APUNTS PERSONALS SOBRE L'OBRA DE DIVERSOS NOVEL·LISTES

Collita de foc de Carme Meix


Collita de foc és una novel·la esplèndida, molt ben escrita i amb un fil argumental emotiu i veritablement transcendent. L'autora, la gandesana Carme Meix, és mestra en la realització d'uns magnífics retrats d'un temps en lletres, com ja ens havia demostrat en altres relats igualment esplèndids com La dansada. En aquesta novel·la, ens apropa un món que se'n va anar en orris fa una centúria amb les importants transformacions agrícoles de la comarca de la Terra Alta, les quals abraçaven forçosament nous camins i nous models de vida, no sempre fàcils de pair per la ciutadania. Com se'ns fa saber a la pròpia contraportada: és una novel·la que retrata gent aspra en una terra aspra... i aspre és tot l'ambient que envolta els personatges amb la seua implacable lluita per sobreviure en uns terrenys eixuts que, deixats de la mà de Déu, sembla que no tinguin cap mena de futur viable.
La Carme Meix, aquesta excel·lent novel·lista ebrenca a reivindicar, se'n va sortir amb escreix amb una narració que ens transporta a principis del segle XX a les comarques del Maestrat i la Terra Alta. Allí els lectors i les lectores anem a experimentar tot un seguit de vivències pròpies de la vida rural, la qual, propicia les delicades relacions familiars, engendra molts tabús en les relacions amoroses, i conviu amb la pobresa inerta i les malalties incurables... tot plegat, va teixint un argument actiu carregat d'emocions que ens enganxa des de les primeres línies.
El protagonista, Rafel Esplà, tenia deler per la terra i per les seues finques en particular. Malviu al llarg dels anys veient la davallada econòmica que provoquen els seus conreus. Haurà de comprovar com se li moren les vinyes a causa de la fil·loxera, una plaga que els obligarà a arrencar i cremar tots els ceps en centenars de quilòmetres de distància. Amb aquesta crema, donaven foc a desenes d'anys d’esforç i d'il·lusions de treball. La fil·loxera soterrava la il·lusió, i tot el món rural vivia consternat de sobte. I la Meix llavors s'aferra a retratar l'enginy de la gent, la seua èpica personal, que portarà a l'entrada d'empelts procedents d'Amèrica, que faran reviure el conreu de la vinya i plantejaran nous horitzons ben blaus. Els ceps americans, a més d'esperança, just forçaran la construcció de les impressionants i emblemàtiques catedrals del vi a la Terra Alta (Gandesa, Pinell del Brai), seu de les cooperatives agrícoles que intentaran dotar el pagès d'una millor producció i li ensenyaran un mètode de treball més modern. La vida continuarà amb dificultats, mitjançant les sempre controvertides relacions humanes, que en pobles menuts arriben a empresonar molt especialment la dona.
Una novel·la que us recomano per molts aspectes: gran capacitat narrativa i descriptiva de l'autora; retrat d'un impactant moment històric i ple de canvis socials; humanització profunda de personatges que viuen envoltats de treball i cauen en algun vici; argument ben trenat i fàcil de seguir; reflexió posterior a la lectura que porta a homenatjar la vida de pagès i a enlairar els constructors de les esmentades catedrals del vi... A llegir... Collita de foc...

L'obra catalana de Francesca Aliern

Una bona amiga personal, l’entranyable escriptora xertolina Paquita Aliern, s’ha convertit en els darrers anys en una de les veus narratives ebrenques actuals més representatives: pel fet que ha estat probablement l’autora més prolífica, així com perquè ha aixecat la seva veu compromesa quant al revifament de la nostra consciència territorial i la reivindicació dels nostres valors autòctons. Ella mateixa es defineix com a una gran enamorada del fet literari, tant en el seu paper d’apassionada creadora de ficció com de receptora insaciable, donat que és una gran amant de la lectura. En més d’una ocasió ha expressat que se sent un xic més còmoda quan fa ús de la llengua castellana en el camp narratiu, ja que és filla d’una època dramàtica i genocida en la qual es va silenciar completament la nostra llengua, la qual cosa va obligar a diverses generacions d’homes i de dones de lletres a tenir la seva formació en un idioma veí amb tarannà imperial. Tanmateix, en algunes de les seves novel·les més ben valorades com “No llores Laura”, “Un otoño, toda una vida”, “La Candela” i “La historia innecesaria”, ens ha deixat un testimoni més que evident de la seva lloable facilitat d’expressió (donat el seu bon domini i coneixement del parlar del Quixot i de Machado) i la seva enorme capacitat de construcció d’un/una protagonista heroi/ïna que ben sovint esdevé un personatge inoblidable per al lector.

En canvi, hem de considerar com a un fet molt positiu que una literata vocacional i una enamorada de les Terres de l’Ebre com és la Paquita Aliern tingui igualment la necessitat (així com faci un exercici d’esforç i de bona voluntat) de conrear amb certa assiduïtat la llengua catalana, no com a un episodi casual de segona fila sinó com a una veritable mostra d’estima i de consideració pel llenguatge del poble. Ella mateixa reconeix que li costa més escriure en la llengua de Despuig, Vallfogona i d’Arbó, perquè no la domina al mateix nivell que la castellana. Tot i això, malgrat que ens poden acusar que ens hem deixat endur pel sentimentalisme, hem de dir que trobem l’Aliern més genuïna en algunes narracions en llengua autòctona com “La Menestrala”, en la qual fa una homenatge a un tipus de dona local que va ser determinant durant moltes dècades de la nostra història col·lectiva. En el seu conjunt de relats titulat “El batec de l’aigua”, s’endinsa amb gran destresa en els quefers quotidians de la ciutadania per fer un retrat exhaustiu d’un món que va fent camí vora l’Ebre, amb els seus olors, els seus colors, el seu batec incansable. En la darrera narració, “El Pont de la Solitud”, retorna al català, la qual cosa òbviament hem d’aplaudir per tal d’encoratjar-la a continuar conreant l’accent de l’Ebre, que amb els seus tons dialectals ens fa sentir la seva literatura com a més nostra. Val a dir que aquesta novel·la, per capacitat creativa, no té res a envejar a les seves obres més conegudes i anteriorment esmentades. Alhora que tenim un missatge per a comunicar-li: El bon domini de l’idioma propi pot arribar únicament amb l’aprofundiment en el seu ús.

En un moment en què les patums literàries i polítiques d’aquest heterogeni país estan discutint quins autors haurien de ser els representants de la cultura catalana (la convidada d’honor) a un gran esdeveniment cultural com és la Fira Internacional del Llibre de Frankfurt de 2006, i donat que precisament la discussió està situada en l’ús lingüístic, el reforçament de la literatura comarcal escrita en català és importantíssim per tal de posar el nostre gra de sorra per tal que la nostra llengua sigui el veritable vehicle d’expressió literària i sense cap tipus de restriccions en la seva difusió internacional. És a dir, creiem que tot i que a menor escala, és crucial que autors com la Paquita Aliern es consolidin com a membres de primer ordre en l’ús del català, malgrat que facin ús d’una altra vehicle comunicatiu quan creguin convenient. Al mateix temps, no podríem concebre que la literatura ebrenca no estigués present en aquest certamen que podria ser decisiu per la definitiva revifalla de la nostra llengua, cas que els criteris polítics de l’espanyolisme i la influència brutal de la brunete mediàtica no la tornin a condemnar a ser una simple convidada de pedra. Tots hem hagut de plorar la desaparició recent del mestre Jesús Moncada (el qual mereixeria ser-hi en un lloc d’honor), mentre que alguns autors com el nostre “Imparable” J. Alies Adell (Vinaròs), M. Garcia Grau (Benicarló), A. Roig (Tortosa), G. Vergés (Tortosa), E. Rosales (La Ràpita), A. Carranza (Flix), haurien de ser-hi d’alguna manera presents. L’oblit de tots ells ens faria molt de mal.

SABÓ MOLL DE FRANCESCA ALIERN

La Paquita Aliern va publicar al març de 2006la millor novel·la de la seua producció, i aquesta no és una asseveració gratuïta ni molt menys. Sabó Moll serà considerada ben aviat, sens dubte, com una de les gran novel·les ebrenques, atès que conté tots els ingredients necessaris per convertir-se en tot un clàssic. Val a dir, que forma part de la trilogia de retrats històrics que la novel·lista xertolina va començar l'any passat amb "El pont de la solitud", mitjançant la qual s'endinsava en la duríssima problemàtica de la postguerra.
Amb aquest nou relat entra de ple en els anys 1950. Dos missatges centren bàsicament la novel·la: primerament, la condemna sense pal·liatius de la dictadura (amb totes les seves nefastes conseqüències respecte a la moral ciutadana i la manca total de llibertats individuals i col·lectives); i en segon lloc, l'homenatge permanent i sentimental que l'escriptora vol retre a tota una generació de ciutadans ebrencs, que varen haver d'emigrar donades les fortes penúries econòmiques amb que s'havia de viure al món rural, les quals es van agreujar de manera molt dramàtica a partir de les extremades conseqüències negatives que va provocar la històrica Gelada de 1956 (de la qual se'n compleixen cinquanta anys), en què tots els conreus varen quedar glaçats, finques senceres van ser inhabilitades, i tot un model de vida centenari va ser posat en qüestió.
De la mà d'un antiheroi, en Biel, la història pren un caire de denúncia explícita. El protagonista, doncs, és un feixista de cap a peus, al qual l'ambició pecuniària i l'ànsia de poder no el deixen ser mai feliç, i el condemnen a la seva pròpia presó personal. Com es diu popularment, tot allò que toca ho fa malbé. Aquest gris personatge queda contraposat amb l'heroïna de torn, la Josepa, que porta una vida senzilla al costat del seu marit i els seus fills, i a la qual li costa moltíssim prendre consciència que el pas més important de la seva vida suposa deixar enrera els arrels, malgrat que Barcelona els ofereix tot un món de possibilitats.
Si un tret en especial hem de destacar d'aquesta excel·lent novel·la és la seva gran riquesa lèxica, que ha permès compilar una gran quantitat d'adjectius i de proverbis autòctons. Aquest fet és molt remarcable, donat que l'autora s'havia destacat fins ara per l'ús habitual de la llengua castellana en moltes de les seves narracions anteriors.
Malgrat que a les Terres de l'Ebre no abunden els novel·listes, creiem interessant remarcar que hi ha diverses novel·les que ens retraten a la perfecció un moment històric determinat. Faré esment d'alguns noms, tot i que evidentment n'hi ha molts d'altres. "El vent de Dalt" d'en Xavier Guillamon (empordanès amb arrels campredonenques) retrata els històrics fets d'octubre de 1934 que portà nombrosos ciutadans ebrencs als vaixells-presó de Tarragona com a represàlia a la seva rebel·lió. "Terra de Vent" del bitemenc Artur Bel, entra de ple en les contradiccions morals que li provoca a un soldat republicà la seva relació amb dues dones, una de convencional i l'altra de revolucionària. Finalment, "Destins" de Joan Cid i Mulet és la gran novel·la ebrenca de la guerra civil i dels camps de concentració posteriors, per marcà la vida de tots aquells que es quedaren sense res.
Sabó Moll doncs ens narra d'una manera amena el canvi dels temps, des d'una perspectiva molt humana. Amb una magnífica capacitat narrativa, la Francesca Aliern aconsegueix arribar al cim de la seva novel·lística i a la maduresa en l'ús del català. Recomanem a tothom la lectura, ja que és una gran notícia per a la narrativa ebrenca, que necessita obres de qualitat per a ser valorada en el panorama de la literatura catalana.