divendres, 30 de desembre del 2011

Unitat 45: La historiografia a principis del segle XXI


1. LA HISTÒRIA DE LES TERRES DE L'EBRE
La Fundació privada Ilercavònia Futur i el Campus Terres de l'Ebre de la URV han articulat i promogut la publicació de la Història de les Terres de l’Ebre, una obra enciclopèdica que compta amb un Consell promotor amb més de 20 entitats ebrenques, que suposa un gran pas endavant quant a la coneixença de la nostra història. El primer volum que va veure la llum va ser el 5è, Art i Cultura, coordinat pels especialistes en història de l’art, Jacobo Vidal i Jordi Carbonell i redactat per 30 autors, que fan cinc cèntims de la riquesa arquitectònica, literària o musical. S'ha intentat que sigui una eina ordenadora del màxim nombres de factors històrics, culturals, econòmics, artítics, polítics i socials del territori ebrenc. El coordinador científic és Josep Sánchez Cervelló, que compta amb un equip format per 14 especialistes dels camps de les ciències socials i humanes, que s’han ocupat d’encarregar, a més de 200 experts, els textos que conformaran els 7 volums.

2. ELS CENTRES D'ESTUDI

Els Centres d'Estudis són entitats creades amb la intenció de promoure estudis sobre valors de les diferents comarques i impulsar iniciatives acadèmiques de notable interès, com l'organització de Congressos o de jornades d'història. Han esdevingut una magnífica eina quant a la difusió i l'aprofundiment dels estudis històrics del nostre territori. Molts d'ells ja gaudeixen d'una llarga trajectòria i han estat el bressol de magnífiques carreres acadèmiques en l'àmbit de la història. Ens trobem en un moment veritablement dolç dels estudis historics territorials. A part d'historiadors comarcals, molts d'altres d'arreu dels Països Catalans s'han interessats per moments crucials de la nostra història, tant d'època prehistòrica, medieval (Els Templers), com contemporània (la Batalla de l'Ebre), i han publicat llibres molt ben documentats. A part de Centres d'estudis d'una comarca en particular, també hi ha viles que compten amb el seu propi grup de recerca.
Actualment comptem amb: Centre d'Estudis de la Ribera d'Ebre (CERE), Centre d'Estudis de la Terra Alta (CETA), Centre d'Estudis del Priorat, Centre d'Estudis Francesc Martorell, Centre d'Estudis dels Ports, Centre d'Estudis del Baix Maestrat-Montsià, Institut d'Estudis Comarcals del Montsià, Centre d'Estudis d'Ulldecona, Centre d'Estudis Planer, Centre d'Estudis Senienc, Centre d'Estudis de la indumentària tradicional (CEITE) i el Centre d'Estudis lingüístics i literaris de les comarques centrals dels Països Catalans (CEL). Des d'aquestes entitats, habitualment presidides per reputats historiadors o dinamitzadors culturals, s'editen revistes de notable interès històric i acadèmic: Miscel·lània, Nous Col·loquis, Recerca, Raïls, etc. Tanmateix, altres associacions han realitzat notable difusió de la història i han articulat campanyes de promoció del patrimoni històric, cas d'Amics dels Castells i el nucli antic de Tortosa, Amics i Amigues de l'Ebre, l'Associació Cultural Soldevila (Campredó), Amics de Mainhardt (Alcalà de Xivert), L'Associació Cultural Matarranya, etc.
Alguns d'aquests centres també organitzen premis literaris d'assaig que fomenten igualment les investigacions històriques, cas del CERE amb el premi bianual Artur Bladé. Un altre premi d'interès és l'Enric Bayerri, que organitza l'Associació de Veïns Jesús Catalònia (EMD Jesús), el qual ha premiat estudis de gran valor històric. A la menuda població de Torroja del Priorat s'organitzen uns prestigiosos Jocs Florals, amb premi d'assaig d'especial rellevància. L'Associació Amics de Vinaròs organitza la Nit de les Lletres, la història i l'art vinarossenques, en la qual fan lliurament del premi d'història Borràs i Jarque.

3. CENTRES INSTITUCIONALS I D'INVESTIGACIÓ

En l'àmbit més institucional, l'AHCTE, el Museu de les Terres de l'Ebre, l'Institut Ramon Muntaner i el Centre Picasso han esdevingut quatre centres de prestigi, els quals desenvolupen una intensa tasca de difusió patrimonial i de promoció d'estudis molt diversos.
L'Arxiu Històric Comarcal de les Terres de l'Ebre (AHCTE) va ser creat el 1983 per part del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya i l'Ajuntament de Tortosa. Forma part de la Xarxa d'Arxius Històrics Comarcals de la Generalitat i el gestiona el Consell Comarcal del Baix Ebre. Dirigit per l'historiador Albert Curto, té la seu als Reials Col·legis, una de les joies renaixentistes del país. Es responsabilitza de diverses publicacions (Recerca, Quaderns de Recerca), de la digitalització de fons documentals d'interès, i dóna cobertura a estudis històrics.

El Museu de les Terres de l'Ebre, antic Museu del Montsià, té la seu a les antigues escoles Miquel Granell d’Amposta. S’hi exposen elements del patrimoni arqueològic, natural i etnològic per oferir als visitants una aproximació a l’evolució del poblament al tram baix del riu Ebre. Compta amb dos sales d’exposició permanent. A la primera, es fa un viatge des de la prehistòria fins a l’època moderna, amb les restes aparegudes a uns 70 jaciments de les quatre comarques ebrenques. La segona se centra en la vida al voltant del riu, des de la flora i la fauna del tram fluvial, fins a l’activitat humana dels pobles de la vora de l’Ebre. Dirigit per Àlex Farnós, va ser catalogat al 2010 com a Servei d’Atenció Museològica (SAM), fet que el converteix en el centre de referència de totes les excavacions arqueològiques que es fan al sud de Catalunya.

El Centre Picasso d'Horta de Sant Joan (Terra Alta) va ser creat per tal d' homenatjar el pintor malagueny, probablement l'artista més genial del segle XX. Tanmateix, reivindica els forts lligams d'estimació que varen crear-se entre ell i Horta. S'ubica a l'Antic Hospital, edifici renaixentista construït l'any 1580, on s'exposa, de forma permanent, les reproduccions facsímil de pràcticament totes les obres realitzades en les dos estades al poble. Han editat alguns d'estudi sobre el pintor i d'altres d'autors ebrencs, com els Ex-libris del pintor Frederic Mauri.

L'Institut Ramon Muntaner, fundació privada dels Centres d'Estudis de Parla Catalana, té la seu al Mas de la Coixa de Móra la nova (Ribera d'Ebre). Té com a objectiu donar cobertura als Centres i Instituts d'Estudis, que fan la tasca de recerca i la difusió de la història, la geografia, l'etnografia, el patrimoni, la literatura d'arreu dels Països Catalans. Ha posat en marxa tota una sèrie de projectes que faciliten la interconnexió, la circulació de la informació i la difusió de les diferents activitats i projectes. També promouen l'organització de congressos d'estudis i col·laboren amb l'edició de llibres i revistes. Està dirigit per M. Carme Jiménez.

4. HISTORIADORS DE LA RIBA BAIXA DE L'EBRE

A redós de l'AHTE i del Centre d'estudis Francesc Martorell s'han aplegat un seguit d'historiadors amb un notable bagatge professional, els quals mitjançant revistes especialitzades i col·leccions de llibres d'història estan publicant estudis d'un alt nivell. Els historiadors en qüestió són: Albert Curto, Roc Salvadó, Emeteri Fabregat, Enric Querol (el qual ha estat tractat en la unitat d'investigació literària) i Jacobo Vidal.

- Albert Curto i Homedes (Tortosa) és el director de l'Arxiu Històric de les Terres de l'Ebre, que té la seu als Reials Col·legis de Tortosa. És medievalista i forma part del col·lectiu d'historiadors del Centre d'Estudis del Baix Ebre. Ha publicat els llibres: 700 anys de la Carta de poblament de Paüls (1995), Tortosa ciutat mediterrània de les tres cultures (2000), La intervenció municipal en l'abastament de blat d'una ciutat catalana, Tortosa segle XIV (2001), L'Hospital de Tortosa, Verge de la Cinta: 25 anys de servei d'un territori (2001), Apunts històrics de l'ermita del coll de l'Alba (2002).

- Roc Salvadó i Poy(Roquetes) és professor d'història a l'Institut Despuig de Tortosa i tutor d'història i història de l'art de la UNED, en la qual ha elaborat diverses unitats didàctiques. Ha publicat els estudis: Jesús en la cruïlla del segle XIX, la municipalitat frustrada (2006), Les Terres ferides: espais i història de la Batalla de l'Ebre (2006), Miscel·lània galerenca, recull de documents i notícies de La Galera (2003). També ha publicat molts articles especialitzats en les guerres carlistes i sobre episodis importants de la nostra història, com la Disputa de Tortosa.

- Emeteri Fabregat (Roquetes, 1962) és llicenciat en Geografia i Història i exerceix de professor d'història a l'institut de Roquetes. Ha col·laborat en diversos projectes d'investigació amb la universitat, i ha publicat alguns estudis sobre història econòmica i demogràfica de les comarques ebrenques. El seu àmbit principal d'estudi és la influència del conreu de l'arròs en la realitat humana, econòmica i ecològica del Delta de l'Ebre. Ha publicat títols com:L’impacte de l’arròs. El delta de l’Ebre a la dècada del 1860, Viatge per l'Ebre. Setembre de 1849. També és autor de: L'epidèmia del còlera del 1885 a Roquetes: un exemple de mortalitat catastròfica (amb Hilari Muñoz), Burgesos contra senyors: la lluita per la terra a Tortosa: 1148-1299 (2006), Jesús, la formació d'un nucli urbà 1764-1864 (1996) i Roquetes els orígens d'un poble: 1700-1860.

- Jacobo Vidal Franquet (Tortosa, 1976) exerceix com a professor d'Història de l'Art a la Universitat de Barcelona. Ha realitzat nombrosos estudis sobre el període medieval i renaixentista a la ciutat de Tortosa. És el coordinador del volum 5è, art i cultura, de la Història de les Terres de l'Ebre. Algunes de les seues obres publicades són: La construcció de l'Assud de Xerta-Tivenys (1347-1454), Les muralles de Tortosa a la Baixa Edat Mitjana, Les obres de la ciutat: l'activitat constructiva de la Universitat de Tortosa a la baixa Edat Mitjana, i El pintor de la ciutat: Tortosa, segles XIV i XV. També és coautor de Tortosa. El Patrimoni.

Hem de deixar constància de dos altres historiadors de prestigi, i amb una obra prolífica: J. Hilari Muñoz i Gerard Marí.

- Joan Hilari Muñoz i Sebastià (Vinallop, 1965) és Llicenciat en Geografia i Història per la UNED i professor d'Història a l'Institut J. Bau de Tortosa. S'ha especialitzat en els estudis sobre l'edat moderna arreu de les nostres comarques, així com amb els edificis religiosos de més interès arquitectònic i artístic. És un historiador prolífic que ha estat autor i coautor de nombrosos articles i llibres: Alguns aspectes de la vida material de Tortosa durant l'edat moderna (1553-1642), Revolta i contrarevolta a Tortosa 1640 (amb Salvador-J. Rovira i Gómez), Art i artistes de Tortosa durant l'època moderna (amb Salvador-J. Rovira), La guerra dels segadors a Tortosa (1640-1651) (amb Enric Querol i Coll), La Confraria de Sant Antoni dels pagesos de Tortosa, 1358-2010, La Iglesia parroquial iy la ermita de Cretas (amb Joan Lluís Camps), La capçalera de l'església parroquial de Sant Joan Baptista d'Ascó (1576-1582), La Guerra dels Segadors a Tortosa (1640-1651), Tortosa en temps de Carles I, segons el llibre de rúbriques (1522-1556), Art i artistes a Tortosa durant l'Edat moderna, Revolta i contrarevolta a Tortosa (1640), Alguns aspectes de la vida material a Tortosa durant l'Edat moderna (1553-1642), L'epidèmia de còlera de 1885 a Roquetes (amb Emeteri Fabregat). També és un dels historiadors partícips d'alguns volums de la Història de les Terres de l'Ebre.

El Dr. Gerard Marí i Brull (El Perelló) és professor medievalista del Departament d'història de la UB. Ha aprofundit els estudis sobre el seu poble, El Perelló, i també ha realitzat notables investigacions sobre l'àrea tortosina a l'Edat Mitjana. Ha publicat els següents llibres: La Fundació de l'Hospital de la Reina Blanca: 1308-1330 (1988), La Fundació del Perelló : 1294 (1990), La Mortalitat dels religiosos del Convent de Jesús de Tortosa, O.F.M. (segles XVI-XIX) (1993), L'Hospital de la font del Perelló i l'Orde de Sant Jaume d'Altopascio : notes inèdites de la seva relació (1993), Carta de poblament del Perelló (1995), Els Desaconsellables escuts dels consells mal aconsellats (1995), Evolució històrica dels privilegis de Tortosa, de Ramon Berenguer IV a Ferran II (1997), Les Tabes del segle XV per a l'arrendament de les rendes reials a Tortosa i Amposta (2001)La Sentència de 1587 sobre les pastures del Perelló contra la vila de Tivissa 2003), Bandolers al Camí Ral : un assalt de bandolers al camí ral cap a Tortosa, l'any 1630 (2006), La Torre dels senyals : la torre de telegrafia òptica de les Guàrdies (2007).

5. HISTORIADORS DE LA RIBERA D'EBRE I EL PRIORAT

El CERE ha estat dirigit durant llargues temporades per historiadors i investigadors literaris, els quals han realitzat magnífics estudis sobre els pobles comarcals i els territoris circumdants. Destacats arqueòlegs s'han interessat notablement per les riques restes prehistòriques tant de la Ribera com del Priorat, i han publicat ressenyes i llibres d'un alt nivell acadèmic.

- Josep Sánchez Cervelló (Flix, 1958) exerceis com a professor d'Història Contemporània a la Universitat Rovira i Virgili (URV) i és acadèmic correspondent de la Real Academía de la Historia (1995). Compta amb una important obra escrita com a autor o coautor, tanmateix és coordinador de l'enciclopèdia Història de les Terres de l'Ebre. Ha publicat estudis com: La premsa i les publicacions periòdiques a la Ribera d'Ebre (1992), Marcel·lí que torna (1995), L'Associacionisme sociopolític a Móra d'Ebre (1875-1936) (1996), Conflicte i violència a l'Ebre: de Napoleó a Franco (2001), Els límits a la llibertat de premsa a les Terres de l'Ebre durant la Restauració (1875-1923), amb Cinta Margalef (2003), Maquis: el puño que golpeó al franquismo. La Agrupación Guerrillera de Levante y Aragón (AGLA), El Carlisme al territori de l'antiga diòcesi de Tortosa (Tres volums. Diversos autors) (2004), Ramon Nogués i Biset. De la presidencia de la Diputación republicana a la de las Cortes en el exilio. (2004), La batalla de l'Ebre: un riu de sang (Diversos autors) (2007-08).

- Joan Ramon Vinaixa i Miró (Benissanet, 1956) va ser president del CERE i compta amb un important bagatge quant a estudis històrics alguns dels quals publicats en publicacions comarcals. Ha estat guardonat amb diversos premis de l'àmbit històric. Entre altres és autor de: Els O'Callaghan de Benissanet. Una família irlandesa del s. XVIII. 1992. La navegació per l'Ebre català en darrer quart del s. XVIII (de Riba-roja a Miravet). 1994. Les famílies benestants de Flix a la fi del s. XVIII. 1996.La postguerra del Francès i la revolta reialista de 1822 a l'Ebre. (1998),El Trienni Constitucional al partit de Tortosa (1820-1823). Set anys de guerra civil (Ribera d'Ebre, 1833-1840). Tortosa en la guerra dels Set anys (1833-1840).

- Pere Muñoz i Hernández (Flix, 1954) és un destacat polític (militant d'ERC) i professor d'història a l'Institut de Flix. Ha estat alcalde de Flix de 1979 a 1987 i de 2003 a 2009, va presidir el Consell Comarcal de la Ribera d'Ebre, i va ser senador. És autor de llibres com: Reculls històrics de Flix. 1982. La Ribera d'Ebre i la Guerra de Separació. 1993. Apunts sobre la Guerra Civil a Flix. 1995. Alemanys a l'Ebre. La colònia química alemanya de Flix (1897-1994). El Mèdol, 1994. Centenari de la Fàbrica. De la Sociedad Electro-química de Flix a Erkimia. 1897–1997 (1997). Disposa d'un bloc personal on publica molts estudis històrics relatius a la seua població natal.

- Pere Audí i Ferrer (Falset) és mestre de primària a Marçà (Priorat). S'ha especialitzat en estudis de l'edat moderna i del període de la guerra civil tant a les comarques de l'Ebre com al Priorat, així com en estudis biogràfics. Ha estat guardonat en diverses ocasions pels seus treballs d'investigació. Ha publicat els llibres: Poder i societat a Tortosa 1600-1650 (1995), Joaquim llorens Abelló (2008), Cooperativistes, anarquistes i capellans al Priorat (1910-1923).

6. HISTORIADORS DE LA TERRA ALTA
La recerca històrica a la Terra Alta ha vingut marcada molt especialment pels estudis prehistòrics i els d'art modernista, que analitzen detalladament l'estructura de les catedrals del vi constuïdes a principis del segle XX sota la direcció de l'arquitecte vallenc, Cèsar Martinell. Cal destacar el dinamisme quant a la recerca històrica del CETA i d'algunes associacions en poblacions com Batea o Pinell de Brai, que han permès tirar endavant revistes d'interès històric. Alguns historiadors comarcals els hem estudiat en altres unitats, cas de Mn. Josep Alanyà o Mn. Antoni Bordàs.

- Anton Monner i Estopinyà és historiador gandesà i polític, que s'ha especialitzat en l'estudi de les cartes de població dels viles de la Terra Alta i sobre alguns personatges històrics gandesans. És autor de Toponímia de Gandesa i el seu terme municipal (1976), Toponímia de Vilalba dels arcs (1985), Curiositats i episodis de la història de Vilalba dels Arcs (1986), Gandesa i la Fontcalda (1995).Arxiu Parroquial de Gandesa : documents del registre parroquial de Gandesa entre els anys 1564 i 1900,La Carta de Poblament de Gandesa, La Carta de poblament de la Pobla de Massaluca, any 1294, Vida i amics de Serrano Suñer (2003), Serrano Suñer, un personatge controvertit del segle XX ,Apunts històrics de Vilalba dels Arcs, Enric Borràs: la mort d'un activista incansable (2000), La Prevenció dels incendis forestals(1995), La Terra Alta a TV3 (1995). Les Cartes de poblament de la Terra Alta (1994), Joan Baptista Manyà, teòleg, sacerdot i historiador gandesà (1993), Gandesa selecció de fotografies, El Mandongo (1996), El Desconeixament geogràfic de la Terra Alta (1997).

7. HISTORIADORS DE LA REGIÓ DEL SÈNIA

EL CEBM compta amb un web en el qual deixen constància dels notables estudis històrics que es realitzen als dos cantons del riu Sènia. En algunes poblacions com Ulldecona, La Sènia, Alcanar, Santa Bàrbara o Alcalà de Xivert, els estudis locals s'han aprofundit moltíssim. L'Editorial Onada, precisament, edita la col·lecció Cruïlla, amb monografies històriques sobre poblacions montsianenques i del Maestrat.

- Joan Ferreres i Nos (Sant Jordi del Maestrat, 1952) és Doctor en història per la Universitat Autònoma de Barcelona, i és professor a l’Institut Thos i Codina de Mataró (Maresme). Vinculat al Centre d'Estudis del Maestrat, presideix l'Associació dels Jordiencs Absents i dirigeix la revista Fulls de Sant Jordi. Ha realitzat estudis com: El escultor Folia (2000, Antinea)Font de la Salut (2001, Antinea)Temps de bandolers : bandolerisme del segle XVII a les comarques del Maestrat, Ports de Morella i Terres de l'Ebre (2001), Naixement d'una vila (2005), El patrimoni terrisser de Traiguera (2006), L'esplendorosa Traiguera renaixentista (2009), Historia documentada del Mas dels Stellers, 1261-1655 (2011), Història documentada del Rossell modern (2011).

- Màrius Pont (Santa Bàrbara) és el president del Centre d'Estudis Planers. Ha publicat estudis referents al seu poble cojm: Banda de Cornetes i Tabals Xiquets Grup Balmes : 1976-2001 : l'àlbum dels 25 anys, Dos-cents anys d'escola a Santa Bàrbara, Algunes coses sobre les masades i els molins. Reunits al voltant de la gran llar de foc del molí, amb Joan Pont Bel, Santa Bàrbara va a l'escola : apunts i imatges sobre l'ensenyament i l'activitat dels pares i les mares d'alumnes a la vila de Santa Bàrbara, Ramon Solsona, Los Flarets" : uns reconeguts mestres del tabal i la dolçaina, Els Gleves, un bandolers sanguinaris, Música per a la patrona : l'himne a Santa Bàrbara, Unes normes de conducta pública de l'any 1843, El Grup Teatral Planer : la continuïtat del teatre a Santa Bàrbara, Santa Bàrbara : Plànol-guia de la Vila i aspectes d'interès, Santa Bàrbara en imatges fins als primers anys 70 del segle XX / Màrius Pont Fandos (coord.) ; Assumpta Arasa Altamita, J. Miguel Ferré Castell, Victor Monforte Moreso, Lourdes Subirats Pla, i s'ha responsabilitzat de l'edició dels llibres dels premis Sant Jordi vila de Santa Bàrbara durant diverses edicions.

- Ferran Grau Verge (Rossell, 1960) és mestre i llicenciat en Història. Exerceix com a professor a l'Institut Manuel Sales i Ferré d’Ulldecona (Montsià). Com a membre del Centre d’Estudis d’Ulldecona, ha estat coordinador de la publicació de l’entitat, Raïls. Forma part del Grup d’Estudis Rossell 750 Aniversari. Ha realitzat estudis de didàctica i d'història local. És autor dels llibres Ulldecona i Rossell, i coeditor de les actes del XIII Col•loqui de la Societat d’Onomàstica (1995).

- Miquel Àngel Baila i Pallarès (Vinaròs) és professor de Geografia humana a la Universitat de València. Ha realitzat notables estudis sobre el creixement urbanístic de les ciutats de Vinaròs i de Tortosa durant l'època contemporània. Ha publicat els llibres: Lloc, villa i ciutat, La ciutat de Tortosa, Canvi demogràfic i econòmic al municipi de Tortosa, (1860-1991), Transició demogràfica i canvis recents de població a la regió mediterrània, Desenvolupament urbà a Vinaròs.

- Joan Vicent Sanz i Sancho (Alcalà de Xivert) és mestre i llicenciat en Geografia i història. Exerceix com a professor d'història a l’institut Serra d’Irta d’Alcalà de Xivert (Baix Maestrat). És autor de nombrosos estudis sobre temes geogràfics i el patrimoni del seu poble natal. Coordina conjuntament amb Joaquim Arnau la revista Mainhardt, de l'Associació d'amics de Mainhardt, i també diverses monografies: Alcalà de Xivert-Alcossebre. Temps de record-I i II, El patrimoni gaspatxer, Rematant el campanar, Alcossebre-Capicorb. Temps de record. També és autor de Alcalà de Xivert Alcossebre, territori i patrimoni, i coautor de treballs com La fabricació de la calç a Alcalà de Xivert, Anàlisi i estructura demogràfica d’Alcanar al padró d’habitants de l’any 1845, l’Atles del Montsià. A Mainhardt els redactors incorporen un diariet d'un home de principis de segle XX d'Alcalà, Eliseu Cucala, que és un veritable retrat d'un temps i publiquen les revistes històriques de l'Alcalà de fa cent anys (La Campana).

- Joan Baptista Beltran i Reverter (Alcanar) s'ha especialitzat en estudis històrics i literaris del seu poble. Ha publicat Alcanar segle XX, cent anys d'imatges (1999), Josep Matamoros Sancho: canonge, periodista, escriptor i poeta (2001), L'atac carlista a Alcanar: 18 d'octubre de 1835,Itinerari literari Trinitari Fabregat, Retrat polític d'un alcalde del Montsià Baptiste Bletran, Alcanar: una selecció d'articles.

- Agustí Bel (Alcanar) és Llicenciat en Dret per la Universitat de Barcelona. Quan era estudiant de batxillerat ja va endegar la seua col·laboració amb el butlletí municipal, Alcanar, i poc després amb Lo Rafal i Ebre-Informes. Ha realitzat nombrosos estudis històrics sobre els orígens ibero-romans del seu poble i sobre la costa canareva. Va presidir la comissió organitzadora de la celebració del 750è aniversari de la carta de població canareva del 1239. Va ser regidor de Cultura de l'Ajuntament (1987-1989) i va impulsar el I Congrés d'Història d'Alcanar. Compta amb un llibre de poemes breus (haikús) dedicat a la costa dels Alfacs.

- Cinta Montañés i Príncep (Amposta, 1965) és llicenciada en Geografia i Història per la UNED. S'ha especialitzat en el món antic. P rofessionalment s’ha dedicat a l’arqueologia. Ha dirigit diferents excavacions arqueològiques com la del Castell d’Amposta, la Biblioteca Comarcal de Tortosa, Les escales de la Catedral de Tortosa, etc.. i ha publicat diferents escrits vinculats a aquestes intervencions, i entre d’altres es coautora del llibre Amposta (2006). En els darrers anys, ha dirigit Escoles Taller, entre les quals destaquem les dutes a terme a Tortosa entorn a les seues muralles. Durant l’any 2010 va participar en la redacció del Pla director de les muralles de Tortosa i actualment es la directora de la Casa d’Oficis Pinzellades de Natura de l’Ajuntament d’ Ulldecona (Montsià).

8. HISTORIADORS DEL MATARRANYA

Al Matarranya a causa de la situació de minorització lingüística, han destacat els estudis literaris i sociolingüístics. Els estudis històrics també han rebut la cobertura de les nombroses associacions culturals d'àmbit local i comarcal, que afavoreixen un molt bon clima cultural. Destacarem la feina dels historiadors: Enric Puch, Joaquim Montclús i Joan Lluís Camps.

- Enric Puch Foncuberta (Vall-de-roures, 1956) és un actiu historiador i arqueòleg, que ha col·laborat en revistes comarcals com Sorolla’t, Gaceta del Matarraña, Blanc i Negre i La Comarca i en publicacions científiques. Ha publicat: El poblament ibèric i romà a la Terra Alta (1996), La Semana Santa de Valderrobres (1998) i, conjuntament amb Carles Sancho, Toponímia i antroponímia de Vall-de-roures (2000).

- Joaquim Montclús i Esteban (Calaceit, 1957) és un historiador que s’ha especialitzat en l’estudi del territori de la Franja de Ponent en obres com: La Franja de Ponent avui; Una vila medieval entre fronteres: Calaceit al segle XIII; La catalanitat de la Franja de Ponent. També ha col·laborat en llibres com: El tancament de l’Orfeó Català i el F. C. Barcelona i El carlisme al territori de l’antiga diòcesi de Tortosa. Alguns dels seus treballs han estat publicats en revistes especialitzades com Recerques, Diàlegs, etc. Acostuma a fer crítiques i col•labora habitualment amb mitjans de comunicació d'abast català.

- Joan Lluís Camps (Queretes) és un historiador de Queretes que ha editat nombrosos llibres sobre el seu poble natal i ha organitzat jornades d'estudi sobre la guerra civil a la vila. És autor d'una dilatada obra en català i castellà: A costa de Cretas(2008), Toni Llerda, terra i llengua(2006), Lledó, Arenys, Calaceit i Queretes(2004) i Cretas: una villa de la orden de Calatrava entre el Algars y el Matarraña(2000). És un aguerrit recopilador de dades bibliogràfiques.

9. HISTORIADORS/ES DE L'ART

Historiadors d'arreu del país s'han interessat per les joies arquitectòniques comarcals. Darrerament es constata una revifalla de l'interès per moltes esglésies de gran bellesa estètica en poblacions menudes d'arreu de les nostres comarques, amb la publicació d'interessants estudis i monografies. Podem parlar de l'art amagat al descobert. Una estudiosa de l'art ebrenc és Victòria Almuni.

- Victòria Almuni i Balada (La Sénia, 1962) és una historiadora especialitzada en l'arquitectura de les nostres terres. ÉS Doctora en Història de l'Art per la Universitat de Barcelona. Ha estudiat nombrosos edificis d'interès de les comarques de la Diòcesi de Tortosa. Ha publicat els llibres: L'obra de la Seu de Tortosa (1991), La catedral de Tortosa als segles del gòtic (Dos volums, 2007), mentre que ha col·laborat en obres col·lectives com: Santa Maria Dertusae (2000), amb Josep Lluis Guinovart.La Sénia. Història i territori (2007), La Sénia. Societat i economia (2009), Ulldecona. Història i territori (2009), Els annals del monestir i convent de Benifassà de Joan Miquel Gisbert (2010), amb Maria Pilar Aparicio Aznar.

Salvador Tarragó (Tortosa) és arquitecte i urbanista. És el president de SOS Monuments, associació de defensa cívica del patrimonio cultural de Catalunya.
És igualment director del Màster de Restauració de Monuments d'Arquitectura de la UPC i professor de l'Escola Tècnica d'enginyers ports i camins. Tanmateix exerceix el patronatge de la Fundació Urbe i Territori Ildefons Cerdà. Ha publicat els llibres: Antoni Gaudí (1991), Construcció de pedra seca (2006), El centre històric de Santa Coloma de Queralt, anàlisi i propostes (2007).

10. HISTORIADORS DEL MÓN PREHISTÒRIC

La Dra Margarida Genera i Monells, que va ser cap de Departament d'Arqueologia dels Serveis Territorials de l'Ebre de la Generalitat durant els anys 1980 és l'autora d'un important assaig històric sobre els pobles més antics de l'Ebre català: L'Ebre final: del Paleolític al món romà, en el qual ens trobem una catalogació de jaciments per èpoques i municipis, i destaca els diferents vestigis més important de la zona. També el prestigiós arqueòleg Joan Maluquer de Motes ha publicat estudis com Catalunya: Baix Ebre (1987), a instàncies del Departament d'Arqueologia de la UB, El poblado ibérico de la Ferradura, Ulldecona (1983), La necrópolis paleoibérica de Mas de Mussols (1984) i Tossal del Moro (1962).

- Jordi Diloli (Tortosa) ha participat en la redacció del primer volum de la Col·lecció sobre la Tàrraco Clàssica i Prehistòria. Professor del Departament d'Història i Història de l'Art de la Universitat Rovira i Virgili. Arqueòleg i membre del Seminari de Topografia Antiga de la URV. Cap del grup de recerca Seminari de Protohistòria i Arqueologia, GRESEPIA.

11. ESTUDIS COLOMBINS
Manuel Bestratén i Sabaté és empressari tortosí i vinculat a moltes associacions com el Club de rem, del qual va ser-ne president. És membre fundador del Centre d'estudis colombins, que estudia l'origen català i tortosí del navegant Cristòfor Colom. És autor del llibre A l'entorn del gran navegant Cristòfol Colom, de Sta. Maria de la Cinta i de Tortosa. També d'altres estudis com: A l'entorn de la tradició de la Santa Cinta de Tortosa, Cristòfol Colom i la seva devoció a Santa Maria de la Cinta, de Tortosa, Del jaspi sagrat de la pedrera de Santa Maria de la Cinta. En un altre àmbit d'estudi, també és coautor del llibre : Terres de l'Ebre, terres d'oli.

Unitat 44: Ex-libris, il·lustracions, còmic. Memòries


1. EX-LIBRIS
- Frederic Mauri Pallarés (Tortosa, 1940) és llicenciat en Belles Arts i va ser catedràtic de dibuix amb una llarga trajectòria a l'Institut J. Bau de Tortosa. Va formar part de l'històric grup MACLA-65 i de l'Estampa Popular de Catalunya. Ha realitzat diverses exposicions individuals i ha participat en col·lectives: III Saló Revista/Gran Via (Barcelona, 1960), XI Saló de Maig (Barcelona, 1967); i als homenatges dels pintors catalans a Picasso (Barcelona, 1967), a Pompeu Fabra (Barcelona, 1969), a l'abat Escarré(Barcelona, 1978), a Vidal i Barraqué (Tarragona, 1978). Els seus dibuixos han il·lustrat els llibres de poesia: Extracte de resina (2002), de Manuel Pérez Bonfill i Mínima epidemia, de Víctor Canicio (2003).
L'any 2002, va publicar el primer llibre recollint alguns dels seus ex-libris, i anys després es publicava 174 ex-libris de Frederic Mauri comentats per Manel Ollé. És indubtablement un dels grans autors catalans del gènere. El dibuix a ploma és escanejat per formar part del llibre. Destaca la gran diversitat temàtica. Entre la gran amalgama de persones a les quals ha dedicat ex-libris farem esment especial de: Jesús Moncada (apareixen uns sirgadors tibant de la corda d'un llagut riu amunt), Carles Santos (ens mostra el món de la dansa i la música), Oriol M. Diví (un dels grans autors d'ex-libris), Max Cahner (exconseller de cultura, representat per un mar de llibres).

2. IL·LUSTRADORS/ES

- Norbert López (Tortosa) ha il·lustrat llibres com L'illa dels bous (1989) i Faroleta Pocallum, d'Estrella Ramon. És autor de diverses auques, una de les quals dedicada a Cristòfol Despuig.

- Maria Josep Ginovart (Amposta) ha il·lustrat nombrosos contes infantils: Com corre, aquest camallarg, Mar a la vista i Hojas de otoño (amb textos de la seua germana, Imma Ginovart), El falcó i el falconer (text de Pep Picas), i La Nena de l'ocell de paper (text d'Aurora Díaz).

- Montse Gisbert (Sant Jaume d'Enveja) és una il·lustradora professora i amb un molt bon bagatge. Ha publicar les il·lustracions dels contes: Les endevinalles (text de Llorenç Giménez), El Segle més nou del món (text de Teresa Duran), El bebé més dolç del món, Les petites (i grans) emocions de la vida, Salvador Dalí, pinta'm un somni , L'Abecedari fantàstic de Potam, l'elefant.

3. EL CÒMIC

El premi d'historieta gràfica que atorga l'Espeleo Còmic Tortosa ha propiciat la publicació de nombrosos còmics.
Alguns autors que s'han aproximat al gènere han estat: Carmel Biarnès amb Història d'Ascó: una crònica il·lustrada (1999), M. Cinta Llasat amb Un xiquet tortosí l'heroi del nostre poble: Sant Francesc Gil de Frederic (1996) i Toni Matamoros amb Una visita reial a Tortosa (1998).

4. MEMÒRIES

- Aurora Bau (Tortosa,1937) és filla d'una coneguda família comercial, carlista i catòlica, molt influent políticament. Llicenciada en Geografia i Història, ha estat la presidenta durant vint anys de l'Associació per morir dignament. Ha publicat el llibre A cavall de la rebel·lia, on explica els seus quefers personals i com ha afrontat la vida, marcada pels orígens familiars.

- Antoni Cortés (Bot) es reconeix com autodidacta. Ha realitzar un excel·lent treball en l'ambit arqueològic al seu poble. Col·laborant amb diversos arqueòlegs, ha cvist com el terme municial era estudiat, catalogat i publicat al butlletí de la Reial Societat Arqueològica Tarraconense. Ha publicat Notícia del meu poble (1985), Dites i refranys a Bot (1987), Ramassades de memòria (1998) i Fets i contes a Bot, de caràcter costumista.

- El veterà deltebrenc Ignasi Royo ha relatat les seues memòries a partir de la tragèdia de la guerra civil, amb l'ideari de la recuperació de la memòria històrica, en treballs com: Tres dies de gener de l'any 1961 (1996) i El llarg camí (1939-1998) (1999).

- La tortosina M. Cinta Llasat, ha publicat reculls com Camins de l'Ebre, els meus estimats camins o Pensaments de matinada.

Unitat 43: Galeria de poetes

En la unitat anterior hem fet cinc cèntims de la trajectòria de diversos poetes que han fet una interessant carrera poètica i literària en diverses ciutats grans del país. En aquesta ens centrarem en tota una sèrie de veus poètiques, igualment de gran qualitat, que s'han distingit com a importants activistes literaris a les nostres terres. Alguns d'ells són professors de literatura en diversos instituts. El poeta Josep Igual ja el vam analitzar en l'apartat de la novel·la. A partir dels anys 1980, amb la posada en funcionament de l'escolarització en la llengua de la terra i la immersió lingüística, s'ha incrementat notablement l'ús del català entre els i les nostres autors/es. Podem resaltar que al voltant del 95% dels i de les escriptors/es de les Terres de l'Ebre conreen el català literàriament, la qual cosa no s'aconsegueix en cap altre territori dels Països Catalans. Aquesta xifra no s'aconsegueix, però, entre els literats de la banda sud del riu Sènia. Ens és difícil resumir tota la varietat de literats/es que ens trobem en l'àmbit de la poesia, l'obra de molts i moltes dels i de les quals mereixerien una anàlisi molt més acurada.

1. TERRA DE BONS POETES
Comptem amb poetes autodidactes i d'altres amb formació acadèmica, procedent de poblacions ben diverses que Formen part de generacions literàries amb interessos poètics igualment diversos.

1.1 ELS MÉS VETERANS

Rosa Sànchez (Xàtiva, 1934) va ser mestra i resideix a Tortosa. Ha estat una activa dinamitzadora cultural i afeccionada a la poesia i a les lletres en general. Va publicar poemes als dos històrics reculls pioners al territori ebrenc: 1er Certamen de Poesia Ciutat de Tortosa (1976) i Mostra de poesia Tortosa (1980), del qual va tenir cura. Ha publicat el poemari Homenatge(1977) i els llibres de narrativa Nano(1989) i Remeiets (2009). Col·laboradora de ràdio i premsa, acostumava a recitar els seus poemes al programa radiofònic La Veu dels jubilats, a ràdio Tortosa.

Josep Miquel Gràcia Zapater (La Codonyera, 1941), resideix a Esplugues de Llobregat des de 1980. Economista de formació i professió, és president de l’Associació Cultural del Matarranya a partir de 2007. Ha editat els poemaris Davall d’una olivera (2002), Reflexions i abstraccions. XXXIII poemes (2005), Vers a vers a Barcelona (2005) —premi Guillem Nicolau de 2004—, Fets i temps de la Codonyera (2005), Dietari en groc (2008) ) —premi Guillem Nicolau de 2007—, Si les pedres parlaren / Si la piedras hablasen (2008) i Pasqual Andreu, lo Florit (2010). Presentà el 2004 l’exposició —i catàleg— Finestrons i finestretes, conjunt de peces plàstiques on es fusionen textos poètics, fotografies i fustes velles; i el 2007 De la cuina al marc, fusió de pintura i estris sobre fusta. Col·labora habitualment com a articulista a Temps de Franja —en ocasions amb el pseudònim Lluís Roig— i, formant part del col·lectiu Lo Cresol, en català al Diario de Teruel. Ha col·laborat en les revistes locals Lo Portal, La Comarca i Kalat-Zeyd. Manté el bloc Lo finestró del Gràcia.

Mari Chordà (Amposta, 1942) és Llicenciada en Belles Arts per la Universitat de Barcelona. Va ser Cofundadora de laSal, Biblioteca feminista de Barcelona el 1977 i l'any següent de laSal, edicions de les dones. És autora dels poemaris ...i moltes altres coses, carpet de poesia feminista (1976), Quadern del cos i de l'aigua, poemes i contes, amb dibuixos de Montse Clavé (2000), Locomotora infidel pel passat, Umbilicals. Coautora de l'Agenda de les dones del 1978 al 2004.

1.2 LA GENERACIÓ DEL POSTFRANQUISME

Josep Ramon Roig (Tortosa, 1956), germà del poeta Albert Roig, pertany a la poesia de tradició oral que arriba al públic a través de la recitació. Coherent amb aquest plantejament, és autor d'un únic llibre en solitari, Malbé (1999), que va ser distingit amb el Premi de Poesia Ciutat de Palma. En canvi, ha realitzat nombrosos recitals, performances i cabarets poètics. La parla tortosina marca la cadència i el ritme de la seua poesia, considerada com a irònica, àcida i d'arrel popular.

Antoni Bengochea Lombarte (Calaceit, 1958) és llicenciat en Filologia Hispànica per la Universitat de Saragossa i professor de música a Saragossa a l’ensenyament secundari.Va donar-se a conèixer com a rapsode el 1986 en el II Congrés Internacional de la Llengua Catalana; conforma amb M. Sasot el Duo Recapte i ha estat redactor ocasional de Sorolla’t, Temps de Franja —sovint amb els pseudònims Josep Anton Llovet Lombarte i José A./Martín Bielsa Zapater— i de la revista local Kalat-Zeyd. Recita els textos de l’enregistrament discogràfic Qüento va, qüento vingue (10 contes tradicionals del Matarranya) (1998) i els poemes de Desideri Lombarte en Ataüllar el món des del Molinar. Antologia lírica (2000). Forma part com a articulista de l’equip Lo Cresol.

- Cinta Mulet
Cinta Mulet (Horta de Sant Joan, 1958) és mestra i llicenciada en Filologia Catalana. Col·labora habitualment en mitjans de comunicació, i en revistes científiques i culturals com: El Punt, Diari de Tarragona, d'Ard i Cavall Fort. Ha col·laborat en els volums: Terres d'aigua, Onze poetes a la Vaqueria 2004, Nit de la poesia 2000, Nihil obstat imprimatur, Cambrils, La ciutat pels carrers, 27 mirades sobre Tarragona
És autora dels llibres: Paraula de dona (2001), Poemes del sud (2004), Poemes, pomes i altres verins (2005), Aigua dolça, poesia per a xiquets (2008, Contrapunt & Amors d'aire i aigua (2008). També ha publicat el drama Qui ha mort una poeta (2007).

Tomàs Camacho i Molina (Ponferrada, 1960) resideix a Alcanar. És un apassionat poeta i un dinàmic agent cultural. És llicenciat en Geografia i història, tot i que treballa com a professor de llengua castellana a l'Institut Sòl del riu d'Alcanar, en el qual realitza nombroses tasques de difusió literària. És autor d'una interessant obra tant en català com en castellà, així com també s'ha mostrat actiu dintre del camp de la poesia visual. Ha rebut diferents guardons per reculls poètics. La seua obra més coneguda és Ikebanes d'aire. També ha publicat Tons i Temps, Poema para inundar de agua un pasadizo de fantasmas, i va prendre part a Poesía visual española al nuevo milenio. D'altra banda, amb col·laboració amb Adrià Grau, va escriure Els Reguers.
És l'anima mater de la Mostra de poesia d'Alcanar i de la publicació del llibre corresponent. És membre de la direcció del Moviment de mestres per la renovació pedagògica. Aquest col·lectiu ha organitzat en els darrers anys dos jornades d'homenatge a dos grans escriptors de l'Ebre: Jesús Moncada i Artur Bladé i Desumvila.

Marià Lleixà (Mas de Barberans, 1964) és llicenciat en filologia catalana per la Universitat de Barcelona i professor de llengua i literatura catalana a l'Institut Roquetes (Baix Ebre). Ha estat guardonat en nombroses ocasions en els darrers anys. Se'ns va descobrir com a poeta amb el poemari Si véns abans de l'alba ( 1992).
La poètica de Marià Lleixà es caracteritza pel seu impecable i sobri domini de la llengua i la forma. En principi, es tracta d'una poesia de figuració que gosaríem enquadrar dintre del realisme.Després es precipita cap a una lectura més profunda del món i de la vida. Finalment, encara es projecta cap a l'exploració d'allò inconegut, a partir de l'ús d'imatges i metàfores que ultrapassen el llenguatge discursiu. Els seus poemes sorgeixen mitjançant un magnífic punt d'equilibri entre l'afany personal per aprofundir en el coneixement moral de la vida humana, i la seua inclinació natural cap a un intens lirisme de tipus remembratori.
Camins d'escata: cal·ligrafia d'una absència(1995), el segon poemari, és una autèntica obra mestra, que està dividit en dos parts, que ens presenten un diàleg impossible. La relació difícil entre aquestes dos parts independents ens arriba a través d'un referent clàssic, tal com senyala l'editor Emili Rosales al pròleg: No descobrirem res d'excessivament amagat si advertim que cadascuna d'aquestes dos parts correspon a una veu: Etern rosec que em crema sorgeix de la veu de Penèlope, que veu marxar el seu amor i n'espera febrosament el retorn; El desfici del boomerang és general per la veu d'Ulisses, que viu alhora l'engrescament de l'aventura i l'agulló de l'enyorança.
També és autor del poemari Sac de gemecs (2001) i va participar en el recull col·lectiu Terra d'Aigua (2002). La seua lectura ens portarà a la recerca de l'amor i de la història. Seguim el viatge:"Tan lluny de mi entelats els somnis es deformen/ configurant l'espai on habites i ignores/ timó, vaixell i rumb. Les ones esborraren/ el camí de retorn i aquell gust de bes i algues./ Hauràs begut, potser, àmfores de vi ranci/ guarint-te de l'enyor i arraconant desitjos./ A l’àmbit clar-obscur de quina lenta història/ t'has instal·lat, absent, i has aturat el temps".

1.3 POETES DEL TOMBANT DEL SEGLE XXI


Albert Guiu (Flix, 1972) és una de les veus poètiques més impactants de les Terres de l'Ebre. És un poeta bilingüe, que composa una poesia d'un caire força sentimental, mitjançant el qual aconsegueix que cada paraula tingui un espai determinat en la funció poètica. Demostra tenir una gran capacitat de lligar les trames amb l'ús del llenguatge poètic, a partir d'un fil conductor al qual sap conferir-li magistralment un sentit en tot moment. La seua obra veu, sobretot, de temes com l'intimisme. La perfecció tècnica i la pulcritud lèxica i semàntica fan que l'estil imposi el seu protagonisme. Els seus poemes es converteixen en veritables signes de la seua vigorositat i bon quefer poètics i literaris. Amb Els versos de la prostituta va guanyar el XXVII premi Marià Manent. El poeta flixanco reconeix la influència de Goytisolo, Gil de Biedma i Gabriel Celaya. Es tracta d'un poema social en primera persona sobre les vivències crues i, malauradament habituals, d'una prostituta africana que treballa a casa nostra. És un retrat poètic sobre la prostitució, segons el mateix poeta: “una professió molt poètica a la qual es veuen abocades moltes dones immigrants especialment les africanes, dels països de l'est i sudamericanes- que arriben al nostre país i acaben treballant en clubs d´alterne de baixa condició social”. Albert Guiu ens vol fer saber que les prostitutes compleixen un paper important en la societat, “com a heroïnes que salven de la solitud moltes persones”. També vol denunciar “la hipocresia d´una societat que no fa res o ben poc per evitar aquestes situacions”.
Amb De la mà de la meua filla va aconseguir guanyar el premi Miquel Martí Pol de poesia a Roda de Ter. El poeta ens introdueix directament en el món més íntim d'uns nostàlgics sentiments familiars. Ell mateix ens en fa cinc cèntims en la introducció: Aquest poemari no surt directament de mi, bé si que en surt, de l'observació inconscient d'un nen que veu un plor perenne en el rostre de la seva iaia. la vertiable protagonista del llibre és ella, la meva iaia Magdalena... L'absent era la meva tieta Magda, la filla de ma iaia, morta als quatre anys, l'any 1940.... Des de la mirada plena de solcs de dolor de ma iaia, morta l'any noranta, m'ha arribat aquest poemari. 26 poemes i un epíleg de recerca dels sentiments. No deixa de ser una llarga elegia envers el dolor que la seua iaia va arrossegar durant la resta de dies de la seua vida, a partir del traspàs de la seua xiqueta de quatre anys. Albert Guiu ens recupera sensacionalment tots els sentiments de la seua iaia (íntims i closos en sí mateixa) i els reivindica amb un llenguatge subtil i extremadament eficaç. Ens vol demostrar que les paraules poden descriure el dolor i revitalitzar tots els sentiments amagats en un ésser humà.

Juli Micolau Burgués (La Freixneda, 1971), de formació autodidacta, ha treballat el camp i la rabera i actualment viu i treballa a l’Alt Penedès. Ha publicat els reculls poètics Manoll (1997) —premi Guillem Nicolau de 1997— i Esfera. Traspunt en la serena (2001) —premi Pedro Saputo de 2002— i el 2008 obtingué per segona vegada el premi Guillem Nicolau amb el recull D’un sol esclop. Va col·laborar a l’última etapa de Sorolla’t, i a les revistes locals Kalat-Zeyd, Plana Rasa i L’Eixam, i ha estat redactor esporàdic i col·laborador habitual a Temps de Franja —en ocasions amb el pseudònim Tonet Pallarés. Formà part —d’abril a novembre de 1999–—del col·lectiu d’articulistes Viles i Gents.

Rafel Haro i Sancho (Amposta, 1967) és llicenciat en Filosofia i en Ciències de l’Educació i treballa com a professor de Secundària. Com a escriptor ha aconseguit diversos guardons literaris. L’any 1992 va publicar Història d’un mediocre (El Mèdol), premi de narrativa curta Sebastià Juan Arbó. L’any següent guanyava el premi de poesia Guspira de la Cova del Drac. I ja més recentment, amb els poemaris «Llibre de mirades» i «La tristesa dels tarongers», el premi Sant Jordi de la Vila de Santa Bàrbara dels anys 2006 i 2009 respectivament. En prosa va ser guardonat amb el premi Marcel Sentís dels Jocs Florals de Torroja del Priorat de l’any 2005, amb el premi literari de Constantí del mateix any i amb el premi Sant Andreu de la Barca del 2009. Des del 2001 col·labora amb l’Institut d’Estudis Comarcals del Montsià i és secretari del premi literari de teatre La Carrova. Amb Els crisantems, primer llibre de poemes que publica en solitari, ha obtingut el premi de poesia Joan Perucho Vila d’Ascó de 2010.

Andreu Subirats i Aleyxendri ( Tortosa - 1968) és llicenciat en Filologia romànica, professor de català a l'institut Eugeni d'Ors de Badalona, i autor del poemari L'ull entorn (2007). També ha participat en reculls col·lectius històrics a les Terres de l'Ebre com L'illa dels bous (1988) i L'orgull de ser pocs (1993).


Joan Todó Cortiella (La Sénia, 1977) ha publicat dos llibres, el recull de poemes Los fòssils (al ras) (2007) i el recull de relats A butxacades (2011). Ha col·laborat també en diverses revistes literàries, com Paper de Vidre, Quadern, Pèl Capell, El Tacte que té, Reduccions i Caràcters.

Yannick Garcia (Amposta, 1979) es va descobrir en l'àmbit poètic el 2003 en ser guardonat amb el premi de poesia Gabriel Ferrater, a Sant Cugat del Vallès, amb l'obra De dalt i de baix, un dels més ben dotats econòmicament del panorama literari català actual. El poeta ampostí demostra bon domini de la llengua catalana i un savoir faire poètic impecable. Posteriorment, Yannick també va publicar un petit recull en una obra col·lectiva, Terra d'aigua. Llicenciat en Traducció i interpretació per la Universitat Pompeu Fabra, ha traduït al català igualment nombroses obres de literatura juvenil.
De dalt i de baix és una obra força original, que corrobora el fet que encara no ha estat tot descrit i narrat de totes les maneres possibles, i que encara hi ha un llarg camí per aprofundir en la creativitat de l'idioma. L'obra ha quedat dividida en cinc parts, que agafen el simbolisme del desenvolupament de la lluna durant totes les seues hores de regnat, des del quart creixent fins al trenc d'alba. El poeta es mostra com a un rigorós treballador del llenguatge, de la forma, en permanent lluita amb la paraula, sempre preocupat per treure'n el màxim partit del vers, tot i que aquest esforç no sempre es percep darrera l'aparença senzilla d'alguns dels poemes. Sap ser líric mitjançant les tècniques que l'anomenada poètica de la modernitat ha anat desenvolupant. Són abundants els recursos fònics, al·literacions, jocs de sons, que rara vegada són gratuïts, ja que es tracta de subratllar d'una manera molt específica el missatge directe a comunicar. No menys abundants són les reiteracions, els paral·lelismes i els contrastos.

2. LA POESIA VISUAL
José Carlos Beltran (Benicarló) ha estat un dels poetes visuals més prolífic de les nostres comarques. Va publicar a: Poesía visual española ante el nuevo milenio ( 1999), Poesía visual valenciana (2001), La mirada llegida. Antologia de poesia visual valenciana / J. Ricart (2002), Antología de la poesía visual / Pozanco, Víctor (ed.)(2005), Vi(r)us (2005) i Poesía Visual Española (Antología incompleta).
Actualment Albert Aragonés, Cristian Porres i Tomàs Camacho són tres noms que destaquen en aquest àmbit poètic, els quals han pres part en important certàmens i han publicat llibres d'interès.
Albert Aragonés (Tortosa, 1962) ha tingut una llarga trajectòria en l'àmbit de la poesia visual amb la publicació de la seua obra en reculls col·lectius: L'illa dels bous (1989), Dels trobadors a la poesia actual. Antologia i guia didàctica (1992), L'orgull de ser pocs (1939), Poesia Experimental (1994), V Premi Internacional d'investigacions poètiques 1995, Only for Poets, testimonio (19959, XV Festival de Teatre de Tortosa (1999), Una mostra d'art postal a Alcanar (20009, Per una nova cultura de l'aigua NUC 2005. Poesía Visual Española (2008).Lletres de casa. Antologia de poetes ebrencs al Serret Blog (2009).
Cristian Porres (Tortosa, 1965) és dissenyador gràfic. Ha publicat en els reculls: Poemes visuals, L'illa dels bous (1989), Logotrips (2006) i Poesia Visual (Recull de poemes visuals 1986-2006). Va guanyar el VIII Premi de Poesia Experimental, que convoca el Departamento de Publicaciones de la Diputación de Badajoz, con l'obra Demostració empírica de l'existència de Déu. Tira endavant el bloc Visionàrium.
Un altre poeta visual és Francesc X. Forés, autor de: Lo Vespertí d'un Signe (1995) i Camí de Còdols (1997).

3. MÉS VEUS POÈTIQUES
Els llibres 1r Certamen de poesia de Tortosa (1976), Mostra de poesia de Tortosa (1980) i L'orgull de ser pocs van ser els primers que van antologar els poetes tortosins de la Transició. Al segle XXI, Terres d'aigua (2002), editada a redòs de la lluita contra el Pla Hidrològic nacional, i l'antologia Lletres de Casa (2009), a cura d'Emigdi Subirats, i editada per March Editors i la llibreria Serret, apleguen nombrosos poetes que estan publicant actualment.
Altres autors que han editat reculls poètics d'interès són: Valeri Boet (Amb la mà als ulls), Toni Alvarado (Esclat de sentiments), Alexandra Crespo (Somnis, un cant a la soledat). L'ampostina Núria Martin ha guanyat diversos guardons poètics; Imma Penna (Els Guiamets), mestra resident a Móra la Nova, ha publicat en reculls col·lectius i ha vist musicat algun dels seus poemes; Lluís Martin Santos és un dels habituals conferenciants sobre literatura ebrenca i ben entès en poesia, que ha publicat en nombrosos reculls col·lectius.
El rapitenc Jon Gras és una jove veu poètica que ha publicat Ascrúpol, i manté també una web amb el mateix nom per difondre el seu ideari poètic. Es tracta d'un recull avantguardista, amb l'ús de la varietat dialectal nostra, que intenta ser trencador i colpidor tant en el llenguatge com en les imatges.

5. ELS GRUPS POÈTICS

Han sorgit durant la darrera dècada uns quants grups poètics, marcats pel voluntarisme, que s'han mostrat molt actius en la seua participació pública: Trobadors de l'Ebre, Poetes de l'Ebre, amics i poesia. Han aplegat la seua producció en nombrosos reculls col·lectius. Entre els principals impulsors d'aquests grups destacarem: Miquel Accensi, Gregori Gàsquez, Francesc Favà, Celta Paz Espino, Francesc Mayor "Paco del fruto" i Nina Pagà. Alguns/es dels seus membres també han publicat de manera individual.

Glòria Fandos Gracia ha publicat sis reculls de poesia, dos de relats (el darrer, La Sirena de l’Ebre), una biografia (Lo Nostre Teixidor) i una novel·la curta. Ha rebut reconeixements, com ara el Frater d’article d’opinió; en narrativa, el Sant Jordi d’Ulldecona, i el Cid i Mulet de Jesús; guanyadora en poesia del Premi Internacional Fèile Filiochta (Dublín, Irlanda), del Grup Luz de Luna, de la Menció d’Honor de Ca l’Avi i quatre vegades del Premi de Poesia Grup de Dones del Vendrell. Presidenta del grup Poetes de l’Ebre i membre del Club dels Poetes Desconeguts d'Els Matins de TV3.

Bendi Suàrez ha conreat poesia (Quan parla el cor), narrativa curta (Annabel i altres narracions) i novel·la (El joc de la veritat i La maldat oculta). Ha disposat de diversos programes radiofònics i televisius de caire literari i cultural.

L'ampostí Eusebi J. Cañellas és autor dels llibres de poesia En propia piel (dedicat al seu fill disminuït psíquic) i Reflexiones en voz baja, i coautor de llibres com I nosaltres els altres ampostins, Amb les mns oberter, Per un futur sense llagrimes, Recull de poemes trobadors de l'Ebre o Quaderns de poesia. Ha rebut alguns guardons poètics.

Maria José Fernández (Santa Bàrbara, 1969) és autora de dos reculls poètics, Per la llum i la paraula i Amb els cinc sentits. Vinculada durant anys a Trobadors de l'Ebre, va ser l'ànima mater de la publicació de diversos reculls del col·lectiu i també dels reculls benèfics Amb les mans obertes i Per un futur sense llàgrimes.

Emili Bonet
(Amposta, 1930) és un veterà artista amb una obra escultòrica i pictòrica de gran nivell. De la seua faceta literària, destaca el fet que va ser el dissenyador de la revista Amposta circular de información, als anys 1960, on publicava il·lustracions molt destacables. És autor de diverses novel·les il·lustrades i de en poesia.

Janin Tomàs
(La Ràpita, 1978) és membre de Poetes de l'Ebre i ha publicat cinc llibres de gèneres diversos: Hermosos años, Un món ple de contes, La niña perdida, poemas de amor y vida i El árbol de las colinas.

6. EL FESTIVAL BOUESIA
Bouesia se celebra a Deltebre (Baix Ebre) durant el mes de juliol des de l'any 2005. El festival s'organitza amb la pretensió de poetitzar espais determinats, considerant que sempre hi ha un centre d'interès sorgit del paisatge, i hi participen músics, poetes i artistes plàstics d'arreu del país. Tal com explica el músic Miquel Àngel Marín: Hi ha qui diu que un artista és algú que desenterra morts i els fa parlar. Doncs és això el que nosaltres fem: portar els artistes als nostres llocs i el que els hi proposem és que poetitzin, transformin aquests llocs, els facin parlar. S'ha convertit en un festival transformador que potencia els espectacles avantguardistes. Entre els poetes impulsors destacarem: Javier Caballero, Eduard Carmona i l'esmentat Miquel Àngel Marin.
Miquel Àngel Marin (Deltebre, 1966) compta amb una llarga trajectòria com a músic. És autor del poemari, Lo clarinet és l'aixada. De caire i format avantguardista, sap lligar els sentiments poètics i musicals i reivindica, justament, el paper de la música en la creació poètica.
Eduard Carmona (Deltebre, 1982) és poeta i ràpsode. Ha publicat El Llibre dels errors, dividit en quatre parts (Existenció, Utilitat dels tels, Immobiliària, Llibre dels errors), mitjançant la quotidianeïtat pretén reflexcionar sobre l'existència, amb la presentació de situacions grotesques i jocs lingüístics.

c

dijous, 29 de desembre del 2011

Unitat 42: Quatre poetes: Albert Roig, Ricard Martínez, Joan Elies Adell, Hèctor Moret

1. Albert Roig
Albert Roig (Tortosa, 1959) és poeta, narrador i un estudiós de la literatura. Col·labora de manera habitual en mitjans de comunicació i revistes culturals.
Des de finals dels anys vuitanta, s’ha anat consolidant com un dels poetes més originals del panorama literari català. La seua poesia se centra sobretot en la síntesi conceptual i en un llenguatge farcit de connotacions. Això fa que siguin textos d’una certa experimentació i on la realitat (sovint la de les Terres de l’Ebre) acaba prenent forma, en el sentit estricte de la paraula: acaba convertint-se en una pura formalització literària que incita més al coneixement que no pas al reconeixement. Recentment ha fet el meritori esforç –no gens habitual– de seleccionar i sintetitzar tota la seva obra poètica en un sol volum. Com a assagista ha demostrat una enorme capacitat per a la polèmica, però també una sòlida formació teòrica i de coneixement de la tradició poètica.
Ha rebut importants premis literaris: Ausiàs March de poesia de Gandia, 1989: Que no passa; Carles Riba, 1993: Vedat, Premis Literaris de Girona-Miquel de Palol de poesia, 1998: La vestidora i el dol; Premi de narrativa Cristòfol Despuig de Tortosa, 2006: Cecília de Florejats; Premi de poesia Sant Cugat a la memòria de Gabriel Ferrater, 2007: A l'encesa; Jocs Florals de Barcelona, 2011: La tempesta.
Ha estat cofundador i codirector de la revista d'arts i lletres T(D) / D(T) / (DD). Autor de la cantata Flor d'escarabat, amb música de Carles Santos, estrenada a la Trobada de Corals Infantils del 2007
En narrativa ha publicat Cecília de Florejats (2006), mentre que la seua obra poètica consta dels següents títols: La maison-bleue (amb Ricard Martínez i Pinyol)(1976), Nós (1981), La vestidora i el dol (1988), Córrer la taronja (1989), Que no passa (1990), Fato d'este : retrat/autoretrat : creació del poema : Erm de la desapareguda (1994), Vedat (1994), Córrer la taronja (1979-2001), A l'encesa (2007), La tempesta (2011).
També ha destacat pels seus estudis literaris: L'estiu de les paparres o La societat secreta dels poetes (1992), El gos del poeta (1994), Creació del poema (1998), I pelava la taronja amb les dents : Ars amandi (2005).

2- Ricard Martínez

Ricard Martínez Pinyol (Tortosa 1959). Pel voltant de 1991 s’instal·là a Mallorca, on treballà de gravador i estampador d’obra gràfica
original al taller Torculari d’Algaida i actualment ara fa de professor de dibuix a secundària. Ha publicat diversos poemaris, com el quadern Disperses (1994), Les aigües secretes (1997), a més dels llibres d’artista Espais (1995, fotografia i poesia), i Interval (1996, obra en què combina el gravat i la poesia i per la qual va rebre un premi de la Fundació Pilar i Joan Miró), Abelles i oblit (2006) i La verdor i l’absent (2008). Membre del grup de poetes tortosins conegut com “Lo Parnasso tortosí” apareix en les antologies de les terres de l’Ebre: Mostra de poesia, 1980, L’illa dels bous,1989, L’Orgull de ser pocs (Tortosa 1954-1993) i Vores de riu, 1997




2. Joan-Elies Adell

Joan-Elies Adell va nàixer a Vinaròs (Baix Maestrat) l'any 1968. És un poeta de renom que Pertany al grup dels Imparables, antologats al volum Imparables (2004). Va cursar estudis de Filologia i Comunicació Audiovisual en la Universitat de València. És professor de Teoria de la Literatura a la Universitat Oberta de Catalunya i membre del grup de recerca HERMENEIA de la UB. Actualment és el director de l'Espai Llull, la seu de Representació de la Generalitat de Catalunya a l'Alguer. Quant a la seua obra literària, ha publicat diverses obres assagístiques al voltant de la música i la cultura digital. A més, s'ha dedicat al conreu de la poesia, amb títols com La matèria del temps (1994), que va meréixer el premi Gabriel Ferrater de poesia, Oceà immòbil (1995) guardonada amb el premi Benvingut Oliver de poesia de Catarroja, A curt termini (1997), que va rebre el premi Ciutat d'Elx de poesia, Un mateix cel (2000), Encara una olor (2003) premi Alfons el Magnànim, La degradació natural dels objectes (2004), Jocs Florals de Barcelona i Pistes Falses (2006), 1r premi Màrius Sampere de poesia. Ha estat antologat als volums col·lectius Bengales en la fosca 1998, Dotze poetes valencians 2000 Vint-i-un poetes del segle XXI, 2001 i Imparables, 2004.

2.1 Poetes de Capçalera, Joan Elies Adell (apunt personal)

Vaig tenir el primer contacte amb la poesia d’aquest poeta vinarossenc, Joan-Elies Adell (1968), amb el recull “A curt termini” (1997, premi ciutat d’Elx). Em van donar la impressió de ser uns poemes molt fins i contundents, carregats d’imatges duradores, alhora que el poeta se m’apareixia amb una gran capacitat creativa i un gran domini del llenguatge. El mateix recull informava que l’autor havia guanyat dos premis poètics amb “La matèria del temps” (premi Grabriel Ferrater, 1994) i amb “Oceà immòbil” (premi Benvingut Oliver a Catarroja, 1995). Ja per costum m’agrada seguir de ben prop la trajectòria literària dels autors de les comarques centrals dels Països Catalans, òbviament per afinitat lingüística i ciutadana, i perquè crec que les nostres terres conjuntament tenen molt a dir en la cohesió de la cultura comuna, tan dividida administrativament i social. L’Adell ha continuat guanyant premis poètics d’importància amb “Un mateix Cel” (premi Jaume Bru i Vidal, 2000), amb “Encara una olor” (premi Alfons el Magnànim, 2003) i el més recent a Santa Coloma de Gramenet.
Joan-Elies Adell és el nostre “imparable”. El nom Imparables agrupa un conjunt de poetes i escriptors joves ambiciosos amb talent, i d’arreu de la nació catalana que creuen fermament en un mateix concepte literari. El va formular per primer cop l’Hèctor López Bofill en guanyar el premi Josep Pla de narrativa el 2003, quan amb entusiasme va pronunciar la cèlebre frase: “Som una generació imparable”. En un primer moment, aquest nom agrupava exclusivament els literats més joves: Forcano, Bofill i Alzamora, nascuts tots tres als anys 1970, ja que no havien rebut cap influència del franquisme. Posteriorment, després d’haver causat una enorme polèmica en els ambients literaris amb una sèrie d’argumentacions crítiques contra la influència del noucentisme en la literatura catalana (especialment de Josep Carner), es va publicar una antologia a cura de Sam Abrams i Francesco Ardolino amb el seu nom de conjunt, la qual incloïa un didàctic pròleg, Contra la insignificança , que ens descobria els seus veritables ideals que els unia. Els escriptors considerats Imparables són: Susanna Rafart (Ripoll), Lluís Calvo (Saragossa), Isidre Martínez Marzo (València), Joan-Elies Adell (Vinaròs), Maria Josep Escrivà (Gandia), Manuel Forcano (Barcelona), Sebastià Alzamora (Llucmajor), Txema Martínez Inglés (Lleida) i Héctor López Bofill (Badalona). La vida del grup ha destacat pel virtuosisme i per la polèmica. Tots ells han aconseguit nombrosos premis literaris de prestigi , que dignifiquen la seua obra i personalitat.

“Un matí qualsevol”

Em desperto amb la impressió d’haver
passat la nit en blanc. Ja és de matí
tot i notar l’hermètica insistència
de les parpelles. Em torno a refugiar en el son.
Sento, però, els pensaments vacil·lants,
a punt d’esclatar. Sé que és la marca recent
d’un estrany tatuatge que em neguitejarà
al llarg del dia. També sé positivament
que ja no em tornaré a adormir. El silenci
em diu que hi ha coses pendents. Coses sense
veritable importància. Aquests raigs de sol
resplendents i tendres em parlen també.
¿Per què és tan bonic aquest matí de setembre
quan hi ha records embriacs que la memòria
impedeix de compartir? Estiro les cames fora del llit.
Poso els peus a terra mentre miro ben fixament
les formes estranyes dels dits descalços.
Hi entreveig, gairebé a desgrat, fragments
d’una realitat que sobreviuen a la intempèrie.
Afegir-hi un comentari

4. Hèctor Moret
Hèctor Moret Coso (Mequinensa, 1958), resideix a Barcelona des de 1968, llicenciat en Filologia Catalana, professor d’ensenyament secundari en aqueixa ciutat, ha publicat —amb el quasi pseudònim Hèctor B. Moret—, els poemaris Pentagrama (1987), Parella de negres (1988), Ròssecs (1992), Al cul del sac trobarem les porgueres (1993), Antídots (1996) Temps pervers (1999) i l’antologia In Nuce (2004); tota la seua producció poètica s’ha aplegat en volum a Camp clos (2006). Autor de diversos estudis a propòsit de la llengua i la literatura catalanes a l’Aragó, com ara Sobre la llengua de Mequinensa (1984) i Indagacions sobre llengua i literatura catalanes a l’Aragó (1998). Col·labora, amb el pseudònim Esteve Betrià, a la revista Temps de Franja i al setmanari La Veu de l’Ebre, amb textos aplegats, en part, en el volum Circumloquis i remostrons (2003) i com a redactor amb el pseudònim Berenguer de Mussots. Com a editor ha dirigit les col·leccions Quaderns de la Glera, Quaderns de les Cadolles i Quaderns del Cingle i l’eina d’intercanvi literari Styli locus. Ha signat alguns contes i narracions amb el pseudònim Marc Cornell.

Unitat 41: Manuel Garcia Grau, poeta


Manel Garcia Grau (Benicarló 1962 – Castelló de la Plana 2006) era doctor en Filologia Catalana per la Universitat Jaume I de Castelló. La seva carrera literària va començar en llengua castellana, fruit de la formació educativa del moment. Amb Antropoemas va guanyar el premi Prometeo de Madrid l’any 1986, quan només tenia 24 anys. La seva primera obra en la llengua materna va ser Quadern d'estances (1988), que va rebre el prestigiós premi Miguel Hernández del 1987, que atorga la Conselleria de Cultura, Educació i Ciència del País Valencià. El 1988 va rebre novament un altre premi d’alçada, el Benvingut Oliver, que atorga l’ajuntament de Catarroja per La veu assedegada. La seva trajectòria poètica semblava imparable, i el va portar a rebre el 1990 el no menys prestigiós premi Vicent Andrés Estellés amb Els noms insondables. L’any següent va publicar Els signes immutables. I el 1993 el Llibre de les figuracions. Quatre anys després l’editorial Cossetània de Valls li publicava Mots sota sospita, i un any després .era el torn per a La ciutat de la ira. El 2001 va publicar Anatema, el 2002 Al fons de vies desertes i el 2003 La mordassa. Cal destacar que amb la seva obra poètica ha guanyat premis com el l'Englantina d'Or als Jocs Florals de Barcelona (1997) o l'Ausiàs March (2000). Estem doncs davant d’un poeta veritablement prolífic i de la màxima qualitat.

Garcia Grau també va voler tenir una aventura en el camp de la novel·la. El Papa maleït (Planeta, 2003) és una intriga novel·lística sobre el Papa Luna, que tenia la seu a la vila de Peníscola. Es tracta d’una excel·lent novel·la donat que ens situa davant d’un moment històric molt important per a nosaltres i davant de la complexa personalitat del papa Benet XIII. Té les frases ben trenades, i el llenguatge emprat, sense ser en cap moment anacrònic, aproxima els ecos de la llengua catalana dels segles XIV i XV. El rigor, la passió i el lirisme amb què està escrita, i la seva enorme capacitat descriptiva, la converteixen en un bon retrat d’una època.

Va tenir igualment una nodrida participació periodística, en el seu paper com a columnista i crític literari. Va col·laborar amb les revistes “El Temps” i “Serra d’Or”, i amb els diaris Levante, Avui, Mediterráneo i Heraldo de Castellón.

La seva poètica
La lectura de la producció poètica de Manuel García i Grau ens revela la presencia d'una constant al llarg de tota la seua obra, una profunda reflexió sobre l'ofici de viure i sobre l'ofici d'escriure, dos oficis que per al poeta van inevitablement units.

El «desig de viure», la voluntat existencialista i vitalista es fa palesa en tots els poemaris que ha publicat fins ara, marcada, si més no, per la defensa i reivindicació de la paraula, com a fet dignificador de l'home (Veu, Noms, Signes), en els diversos títols dels seus llibres. Sovint la vida és formada d'elements contraris «angoixa i univers», «fel i tendresa»,«presencies i miratges», «esperança i destrucció» ... , fins i tot com a camí de reivindicació de la seua veu «tendra i amarga» alhora, pero malgrat tot, saber-se viu és prou per a que l'home -i ell mateix- continuï dempeus, ja que les ferides i derrotes també conformen la seua existència i van desenvolupant-se i fent-lo créixer. Vida i ser humà van, insubomablement, units. El poeta mostra sempre una gran preocupació per l'home, i escriura pensant en ell i estimant cada paraula, tal com ens diu F. Calafat a l'antologia Camp de Mines (Ed. de la Guerra, Valencia, 1991): «Manel Garcia Grau és un punt i a banda en el panorama de la poesia valenciana ... per concentrar-se en la reflexió genèrica sobre l'home.» Contínuament l'insta a afrontar la seua condició de ser huma i a actuar com a tal, i ho fa apassionadament, amb una «veu assedegada» però carregada, també, d'esperances; aquests «signes irnmutables» d'esperança i dignitat els transmeti tractant de transformar el no-res en alguna cosa amb sentit, en un procés de recerca alhora íntima com col·lectiu, tal com es veu a Els noms insondables.

L'altre element configurador de la seua poesia és la paraula, «aquest tendríssim dolor de cada dia», a110 que fa precisament humà l'home, paraula i home, així, dues qüestions inseparables i que no tenen sentit l'una sense l'altra. El mot compleix diverses funcions en la seua obra. Es presenta com antídot contra un món cruel «de fuse11s i espases», i aquests triomfen sols quan l'home emmudeix. Serveix per explicar el món i també com a element d'autoconeixement. «No tinc més que els mots / per poder saber-me». La paraula, per últim, és també l'element a11iberador i de combat per a dignificar la vida, tal com veiem a Els signes immutables.

En la poesia de Manel Garcia Grau hi podem trobar influencies sobretot, d'Espriu, Martí i PoI, Joan Vinyoli, Pere Gimferrer, i, en general, d'aquells que com escriu F. Calafat entenen el poeta com una «veu oracular que se sap conscient del sentit profund de la vida, del dolor i de les esperances». Això té una repercussió en la tècnica d'escriptura del poeta, que dóna als seus versos un to de solemnitat i de classicisme, ja que defuig de certs verbalismes innecessaris d’allò que se sol anomenar avantguardisme.

Manel Garcia Grau, autor d’una consolidada obra poètica i assagística, així com d’interessants propostes narratives, ens té acostumats a una doble vessant que ve alternant-se amb èxit als seus llibres de poesia. Per una banda, trobem l’amant de la bellesa, capaç de composicions de gran valor estètic que ens desperten passions oblidades, ritme, idees, sensacions, la poesia com a fuet de consciències adotzenades per l’era de la televisió i la política de campanar. Per una altra, ens proposa llibres on la poesia lluita amb altres armes, les de la protesta creativa o la negació a romandre impassible davant els esdeveniments que marquen les nostres vides. S’ha de dir, però, que seria una simplificació separar els conceptes: tots dos són presents als seus llibres encara què, de vegades, la balança s’inclini de manera significativa a favor d’un o de l’altre.

ELS SEUS PREMIS

· Premis Literaris Baix Camp - Gabriel Ferrater de poesia (1987): Sol de violoncel.
· Premi Miguel Hernández de la Generalitat Valenciana (1987): Quadern d'estances.
· Premi Benvingut Oliver de poesia (1988): La veu assedegada.
· Premi Ciutat de Vila-real de poesia (1988): Escenalls dels miratges.
· Premi Vicent Andrés Estellés de poesia (Premis Octubre) (1990): Els noms insondables.
· Premi Ciutat de Tarragona (1996): Mots sota sospita.
· Englantina d'Or als Jocs Florals de Barcelona (1997): Causa oberta.
· Premi Ausiàs March de poesia (2000): Anatema.
· Premi Recull-Rafael Cornellà de retrat literari (2000): "Vicent Ventura (Castelló 1923-València 1998)".
· Premi Agustí Bartra de poesia de Terrassa: Al fons de vies desertes.

Obra

Poesia
· Quadern d'estances València, Ed. de la Guerra, 1988.
· La veu assedegada Catarroja, Ajuntament, 1989.
· Escenalls dels miratges Vila-real, Ajuntament, 1989.
· Els noms insondables València, Eliseu Climent /3i4, 1990.
· Els signes immutables Alzira, Bromera, 1991.
· Llibre de les figuracions València, IVEI Alfons el Magnànim, 1993.
· Mots sota sospita Valls, Cossetània, 1997.
· La ciutat de la ira València, 7 i mig, 1998.
· Anatema Alzira, Bromera, 2001.
· Al fons de vies desertes Barcelona, Ed. 62, 2002.
· La mordassa Catarroja, Perifèric Edicions, 2003.
· Constants Vitals.


Novel·la
· El Papa maleït: Una intriga novel·lística sobre el Papa Luna Barcelona, Planeta, 2003.


Crítica literària o assaig
· Poetes del Nord. Poesia jove a les comarques del nord del País Valencià (1985-1992) (amb Ll. Meseguer i J. M. San Abdon) Publicacions de la Universitat Jaume I de Castelló-Agrupació Borrianenca de Cultura, 1992.
· Poètiques i voluntats per a una societat perifèrica Barcelona, Abadia de Montserrat, 1994.
· De Castelló a Ítaca : l'univers literari de M. Peris i Segarra Castelló de la Plana, Ajuntament, 1997.
· Polítiques (i) lingüístiques Barcelona, Abadia de Montserrat, 1997.
· Les suspicàcies metòdiques Barcelona, Abadia de Montserrat, 2002.
RECULL POÈTIC

Emigdi Subirats

dilluns, 26 de desembre del 2011

Unitat 40: Gèneres narratius. El conte.

1. EL CONTE
La narrativa curta i el conte ha de ser generalment breu. El conte pot ser tant de caràcter fictici com real i, com a subgènere literari, té les seues pròpies característiques. A diferència de la novel·la presenta una màxima concentració narrativa i una major intensitat. Compta amb una il·lustre tradició escrita de segles a la qual caldria afegir una important tradició oral. Els contes tradicionals vénen de la tradició oral de cada cultura i acostumen a tenir elements meravellosos i ensenyar una lliçó moral. Els contes populars es caracteritzen per l'ús d'un llenguatge molt col·loquial i de diverses fórmules d'encapçalament i d'acabament.
El conte literari, en canvi, es distingeix d'altres formes narratives com la novel·la bàsicament per l'extensió (s'acostuma a prendre com a mesura el fet que es pugui llegir d'un sol cop, tot i que els límits no són exactes). Julio Cortázar el defineix pel seu efecte, mentre que el conte és d'efecte únic, ja que s'explica una història, a la novel·la la voluntat és més global.
A les lletres ebrenques comptem amb uns/es quants/es excel·lents autors/es de contes, la trajectòria dels quals passarem a analitzar tot seguit. Per la idiosincràsia pròpia del gènere, aquests/es autors/es solen ser força heterogenis i conreen altres gèneres igualment.


2. La narrativa curta vora l'Ebre

Manuel Pérez i Bonfill (Tortosa, 1927) és el més destacable autor de contes, sobre l'obra del qual n'hem fet cinc cèntims en una unitat anterior. Tot un seguit de literats ebrencs han conreat el conte, altres han editat algun recull i han estat guardonats en els nombrosos premis literaris de narrativa curta que hi ha al territori (Sant Jordi de Santa Bàrbara, Sant Antoni del Perelló, Biblioteca d'Alcanar, Terres de Fang a Deltebre, Alambor de Benicarló, etc.). Molts d'aquests/es autors/es han fet carrera literària en altres gèneres: Vicent Pellicer (Contes del Port), Josep Igual (Faules mamíferes), Emigdi Subirats, Albert Guiu, Vicent Sanz, Cinta Arasa, Jordi Pijoan, etc.
La publicació de nombrosos reculls col·lectius durant els darrers anys han donat gran relleu al gènere. La col·laboració de la llibreria Serret amb les editorials Aeditors, Cossetània i March Editors ha tret a la llum títols com: L'Altre Nadal (2007), Estius a l'Ebre (2008), EbreBlook (2008), El riu que parla (2009), Galeria Ebrenca (20010), L'arbreda ebrenca (2010) i Un riu de crims (2011), en els quals han col·laborat una quarantena d'autors/es de les nostres comarques i alguns/es de la resta dels Països Catalans.

2.1 Jesús M. Tibau, l'excel·lència en la narració curta
Jesús Maria Tibau i Tarragó
(1964) és fill de Cornudella de Montsant (Priorat). Va cursar el batxillerat i els posteriors estudis de magisteri a Tarragona. La seua activitat en els terrenys literari i cultural ha estat prolífica en els darrers anys. A banda de les seues publicacions, ha esdevingut el coordinador del Club de Lectura de la Biblioteca Marcel·lí Domingo de Tortosa. Com a literat, l’escriptor prioratí es declara un lector compulsiu, ja que per les seues mans passen al voltant d’una cinquantena de llibres a l’any. També dóna fe d’una notable activitat pública, que pren forma amb la seva habitual participació en presentacions d’obres d’autors comarcals, conferències, lectures d’obres, xerrades escolars, fires literàries o jornades blocaires. Organitza la trobada d'escriptors anual al seu poble natal. Al juny de 2008 va ser l’encarregat d’impartir la lliçó inaugural de la vi Fira del Llibre i l’Autor Ebrencs que té lloc a Móra d’Ebre (Ribera d’Ebre).
La seua obra també ha estat objecte d’interès arreu del país. És un blocaire actiu i enginyós. El 18 d’abril de 2007 esdevindrà una data clau en la vida cultural de Jesús M. Tibau, que fa un tomb important amb la creació d’un bloc que li marcarà bona part de la seua futura trajectòria literària. I així va nàixer Tens un racó dalt del món, bloc que porta el nom del seu primer recull de contes. El contingut d’aquest bloc de seguida va anar molt més enllà dels límits estrictes de les seues activitats literàries i això li ha permès esdevenir un espai de creació amb diverses seccions fixes que l’han portat a ser un dels blocs literaris de referència en el marc de la Catosfera. A l’octubre de 2009 va rebre el premi Blocs Catalunya per a blocs literaris, la qual cosa el coronava com un dels blocaires estel·lars del país.
A més, s'ha destapat com a un excel·lent narrador durant els darrers anys, que li ha permès tenir un notable prestigi arreu de Catalunya. Ha publicat quatre reculls de contes: Tens un racó dalt del món, Postres de Músic (amb el qual es va emportar el premi Marià Vayreda a Olot), El vertigen del trapezista i Una sortida digna. També va ser convidat a participar en el recull col·lectiu Contes coordinats, amb els millors narradors del país en la llengua de la terra.

2.2 Amalgama d'autors/es i d'estils narratius

Ester Suñé Cugat (La Fatarella) ha publicat els relats L’aprenent i El llorer, dintre de reculls d’autors ebrencs, Ha rebut diversos premis de narrativa, entre els quals destaca l’accèssit concedit per l’Òmnium Cultural del Baix Camp, amb el conte Memòries del passat; el Premi de narrativa Artesa de Segre amb el conte Qüestió d’incontinència; el Premi Llibresebrencs.org de Relats Curts a Internet Per a Joves Ebrencs. Pel que fa a poesia, ha publicat el llibre Esperit de llima i ha rebut l'accèssit concedit per l’Ajuntament de Centelles amb el recull Trajectòries anhelades durant el Sant Jordi de 2008.

Nassira El Hadri El Yousfi té 21 anys i va nàixer a Beni Ahmed (Marroc). Viu a Ulldecona des dels 6 anys. Estudia dret i ha publicat Contes àrabs. La literatura popular del nord del Marroc' Aquest recull formava part del treball de recerca per a alumnes de Batxillerat de l'institut Sales i Ferré d'Ulldecona i ha rebut nombrosos premis arreu de l'estat. Va participar a Lisboa a la 22ena. edició del European Union Contest for Young Scientists (EUCYS). Aquest concurs europeu reuneix amb caràcter anual joves de molts països d'arreu del món que han estat seleccionats per l'excel·lència dels seus treballs de recerca, en el qual hi participaren 88 projectes. Nassira El Hadri El Yousfi va ser la representant de l'Estat Espanyol en l'apartat d'Humanitats. Va ser seleccionada durant el congrés nacional celebrat a Màlaga l'any 2009.
Ma Lluïsa Gascon i Prades (Vall-de-roures). Ha publicat el conte La troballa i ha participat en diversos reculls amb altres autors: Ebre blook, relats d’aigua dolça; Galeria Ebrenca; L’arbreda ebrenca i ha publicat en la revista La Lluna en un Cove (núm. 19). Ha estat coautora de la novel·la col·lectiva Il·lusions i incerteses. També ha pres part en els llibres col·lectius de poesia: Versos de tardor i Totes les sortides dignes. Quant a premis literaris, ha obtingut reconeixement a les edicions de Contes i Relats de la Ràdio del Bisbat de Girona dels anys 1993-1994; Jocs Florals de Malgrat de Mar dels anys 1993, 1995, 1996, 1997, 1998, 2001, i Certamen de l’Associació de Veïns de Sant Andreu de Barcelona dels anys 1998 i 2002.

Sílvia Veà, de Vinebre (Ribera d'Ebre), va tenir molt d'èxit amb el seu Microhistòries a la vora del riu (2002), que va ser guardonat amb el premi Ribera d'Ebre de 2001. El jove David Albesa, de Montroig de Tastavins (Matarranya) es va descobrir amb Quin món més bèstia, un seguit de contes en els quals ens presenta de manera molt amena el món dels animals.

Tres autors ampostins mostren un interessant bagatge narratiu: Rafel Duran, M. Josep Margalef i Ramon Àngel Garcia.
Rafel Duran i Pino (Amposta, 1974) és impressor i dissenyador gràfic. Ha publicat diversos contes en reculls col•lectius : LLums de Nadal (L'Altre Nadal), Gràcies per la propina (Estius a l'Ebre) i Bast desert (El riu que parla). És autor de la comunicació Josep Ferré i Royo, un polifacètic dramaturg ampostí, inclòs dintre del llibre "Arts i lletres a la Diòcesi de Tortosa". Conjuntament amb Emigdi Subirats, va publicar la novel·la Dies d'anhels. També ha publicat l'extens poema Indigent en el poemari col•lectiu Per un futur sense llàgrimes. Ha guanyat diversos premis literaris en l'àmbit de la narració curta i de la poesia: el Joan Cid i Mulet a l'EMD de Jesús, Sant Jordi de Santa Bàrbara, Grup de Dones d'Ulldecona, 21 d'abril a l'Aldea.

Maria Josep Margalef és catedràtica de llengua i literatura catalana i professora de l'Institut Ramon Berenguer d'Amposta. Des de fa molts anys és la presidenta de l'Institut d'Estudis del Montsià, que entre altres activitats tira endavant els premis La Carrova de teatre i La nostra gent de biografia, així com varen organitzar el Congrés d'història de la ciutat. Ha publicat diversos contes en reculls col•lectius: Koré (Estius a l'Ebre) i Una tarda rogenca de vent (El riu que parla), així com en diversos reculls poètics.

Ramon Àngel Garcia ha col·laborat en nombrosos reculls col·lectius. Ha rebut els premis de prosa Caixa Tarragona (1977), de narrativa curta del Col·legi Menor Sant Jordi (1977) i el premi de poesia de Nadal ciutat de Tarragona (1988).

Des de Tortosa, Eva Benet, col·laboradora habitual de la revista L'Estel, s'acaba d'estrenar amb un original Contes a taula. Sílvia Favà, ha publicat La vida des del parc i Colors i va guanyar el premi Llibres ebrencs de 2009. Núria Gas De Cid ha estat guardonada en diverses ocasions en premis d'arreu dels Països Catalans. Juanma Garcia
és un blocaire actiu i ha participat en reculls com Ebre Blook: Relats d’aigua dolça, Relats curts de terror i L'arbreda ebrenca. També és un dels autors de la novel·la col·lectiva Il·lusions i incerteses.
Sant Carles de La Ràpita és un altre punt neuràlgic de les lletres ebrenques, també quant al conreu del conte. El jove Ramon Vernet, acaba de guanyar el premi Tinet de narrativa curta per internet. Ramon González compta amb una excel·ent trajectòria narrativa que l'ha portat a ser guardonat tant en català com en castellà. Va guanyar el primer premi de narrativa en castellà del XV Certamen Literari de l'Ermua (Biscaia) amb el relat titulat Maestro. Àngels Castellà, rapitenca resident a Bot (Terra Alta), professora de català a l'Institut Gandesa, va emportar-se el premi Llibres ebrencs de 2007.

3. ALTRES GÈNERES NARRATIUS
Els gèneres literaris més creatius (poesia, teatre, novel·la, conte) són els que solen donar l'estructura d'una història de la literatura. Però, també, cal encabri-hi un seguit de gèneres, de límits imprecisos i difícils de classificar, que són literaris en sentit estricte (memòries, dietaris, epistolaris, llibres de viatges, biografies, articles periodístics...), malgrat que no sempre hagin estat escrits amb voluntat de fer literatura. Tot un seguit d'escriptors/es des de pobles ben diversos de la geografia ebrenca estan fent una extraordinària feina quant a la recuperació de les tradicions i el vocabulari nostrat. Podríem apuntar una llarguíssima llista de llibres i d'autors que practiquen l'anomenat costumisme literari i que aconsegueixen fer reviure les tradicions d'antany. També hi ha una tasca excel·lent quant a llibres fotogràfics que enlairen la bellesa natural del nostre territori.

3.1 NATURA, TERRA I GENT
Vicent Pellicer (Valdealgorfa, Baix Aragó, 1956) resideix a Jesús (Baix Ebre). És professor de català per a adults. És un escriptor que es declara addicte a la natura: a les serralades, als boscos i a les fonts; a les salvatgines, a la pluja i al somriure dels esquirols. Aquesta gran passió queda ben palesa en els seus llibres, i en la seua veu quan recita versos. El 1988 va guanyar el primer accèssit del Premi Enric Bayerri de contes (Jesús), publicat el 1991 a Obra literària, Jesús-Catalònia (1984-1989). Els anys 1995 i 1996 va ser el guanyador de sengles edicions anuals del Premi Ramon Salvadó i Montoriol (Barcelona) de contes de natura. És autor de poemes editats en tres reculls d'Els Trobadors de l'Ebre (anys 1996, 1997 i 1998), del conte Morret pelut de rabosa (1997), de Les fonts del Port ( 1999), de Contalles del Port ( 2000), d’A peu pel massís del Port (2000), d’Endevineu els ocells ( 2002), Caminades pel massís del Port ( 2002), Paisatges de l'Ebre: el Delta i el Port (2004), El massís del Port: de font en font (2005), Guia de les Terres de l'Ebre (2007), El massís del Port: el plaer de l'aventura (2007), Port endins (2009) i, en col·laboració amb Pere González, del CD inter­actiu Les fonts del Port: 50 recor­reguts d'aigua (2000).
És el gran retratista del Port i s'ha convertit en el veritable ambaixador d'aquest espai natural d'alt valor ecològic que ha merescut nombrosos relats poètics. Acostuma a homenatjar el patrimoni natural, paisatgístic, historicoartístic, arqueològic, cultural, gastronòmic de la nostra terra. Reivindica el gran potencial turístic que proporciona l'Ebre, el veritable eix vertebrador de la zona i el nostre màxim signe d'identitat. Com a exemple, a la Guia de les Terres de l'Ebre Vicent Vicent va dissenyar dotze itineraris per tal donar a conèixer les nostres tradicions, el nostre fet cultural, la nostra gent, ja que si una cosa el caracteritza és la passió per la natura que demostra en cada ratlla dels seus relats, que ens invita a conèixer els racons verges més amagats de la dolça terra de l'Ebre. El seu bloc L'aprenent de natura, http://aprenentdenatura.blogspot.com/, esdevé tot un retrat del seu ideari.

Joan-Josep Rovira Climent va nàixer a Cinctorres (els Ports) l’any 1947. Va cursar estudis de filosofia i teologia i va compaginar durant anys les tasques d’escriptor i d’editor amb les de sacerdot. A més, ha traduït diferents obres de l’alemany i del llatí al català. Com a escriptor, el seu primer llibre va ser Aventures i desventures als pobles de Castelló (1981). A partir d'aquí ha conreat els gèneres més diversos: la novel·la amb La ciutat lila (1998); la prosa no ficcional amb El cor del vagabund (1994), La gent del Matarranya (1996), Duna delta (1997), Ventures i desventures (1981), Olor a terra (1983), L’home interrogant (1984), Tortosa al vent (1985), Viatge de tèbia llum (1987), Volta en carro a Catalunya. Cròniques humils(2000), Terra màtria (2002). Amb Tristana i Manduca (1999) ens situa davant d'un conte juvenil sobre la història vertadera d'un gos que va tenir. Amb L'aigua i la sal(2001) va fer una aportació literària a la lluita contra el transvassament de l'Ebre, Amb Cantadors del delta. Teixidor, Lo Noro, Caragol (2002) fa un retrat d'entranyables cantadors de la jota ebrenca, mentre que amb Panxampla, ¿bandoler o fugitiu? (1995) intenta igualment fer un retrat del curiós bandoler del Port i amb Circ Raluy (2006) analitza la història d'aquest històric circ. També s'ha especialitzat amb l'edició de llibres sobre el carlisme a casa nostra, Rutes carlistes I (1998).

3.2 LLEGENDES I RECUPERACIÓ DE PARAULES

Baltasar Casanova Giner, natural de La Cava, en solitari ha publicat els llibres Des de les quatre carreteres , ...històries del Delta, 1949-1999, Cercle en aigües tranquil·les (Premi Vila de Santa Bàrbara 1999) i El darrer llaüt del Delta; així com també ha signat amb Agustí Bertomeu Arri matxo, entra fora (2002) i Vocabulari de boca (2003). Altres certàmens en què ha estat reconegut són el Josep Cid i Mulet 1990, finalista amb I Pandora destapà la caixa; el Terra de Fang 1998, guanyador amb La dolça història de Cintín; i el Premi Òmnium Cultural del Vallès Oriental de Novel·la 2010, guanyador amb Salabror de riu. Així mateix, ha estat corrector d’estil de diversos llibres, col·labora en premsa comarcal i provincial, així com també en guions de programes de jazz. Bona part del seu treball literari s'endinsa en l'ampli ventall de les tradicions ebrenques i en la recuperació de paraules d'un territori molt ric lingüísticament com és la zona inferior del Delta.

Susanna Antolí (Beseit) s'ha especialitzat en la reerca d'històries i llegendes populars de la comarca del Matarranya. Ha publicat els llibres: Memòries d'un segle, Lo fi dels llops a Beseit, El tio Mentiroles i el drac de Peñarroya.

3.3 COSTUMISME I TRADICIONS
Ramon Redó i Vidal (Vinaròs) és un mestre jubilat que ha realitzat una tasca molt notable quant a la recuperació de cançons i costums vinarossencs i, a la vegada, ha fet una recerca extensíssima sobre la trajectòria personal dels vinarossencs absents que estan repartits per tot el món. La seua obra abraça els títols: Setmana Santa de Vinaròs (1990), Cançons i costums de Vinaròs(1997), Cançons i costums de Vinaròs. Segona part (2000 ), Vinarocenses en América (2005), Vinarossencs a la Barcelona industrial, Salvador Brau, un fotògraf popular. El Vinaròs del anys 60 i 70, l’època del “boom” turistic i del "desarrollisme".

Biel Pubill i Josep M. Raduà, d'Ascó (Ribera d'Ebre), porten una llarguíssima trajectòria de col·laboració amb la publicació de molts llibres que recuperen la història, el parlar i les tradicions d'aquesta població riberenca: L'Ascó d'ahir (2001), Faldetes i calçons (2001), Garba de feines (2003), A misses dites (2004), Sant Antoni mos guardo (2005), Ascó a l'envelat (2006), Quan anàvem a estudi, Clotxina de retratos. Anteriorment, Pubill havia publicat amb Lourdes Ambrós el conte La meletxa polina, que inclou vocabulari típic asconenc.Aquest professor d'educació física de l'Institut de Flix també és autor de El joc i el paisatge lúdic a l’obra d’Artur Bladé i Desumvila, Els jocs tradicionals: experiències, recursos i eines per a la seva aplicació. Tradicionari: els jocs i els esports tradicionals. Els jocs tradicionals, una eina per aprendre, ensenyar i conviure. De la escuela a la Universidad. Bladé a l’escola. Guia del mestre. Bladé a l’escola. Quadern de l’alumne. .Ha dissenyat dos jocs de tauler amb la voluntat de donar a conèixer i difondre la Festa de Sant Antoni d’Ascó: La corrida del ruquet. Xafa-la!. Ha col·laborat en diferents revistes i diaris: Diari de Tarragona, La Veu de Flix, Revista Guix, Comunicació, La Caragolera de Vinebre, Miscel·lània del CERE, Perspectiva escolar, Revista CRESTALL, Revista d’Etnologia de Catalunya i La Riuada de Móra d’Ebre.