dilluns, 5 de desembre del 2011

Unitat 1: Figures literàries de la Turtusha: Abú Bakr, Ibrahim ibn Ga’qub, Menahem ben Saruq

href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhNEXcYXhDlenWiRNHSbOC_V0j100WN9ulPOfpq4iLWn9rvlICOOw_Io2Fk1zjK39KCvfjsHGTl8zo-VpAw6CxT1_hBdxsL9LVzpgNf6Ojg_Fm3fMHxlxY84cUYmlZ4KI3PSAt653anzwiQ/s1600/Tortosa_-_La_Suda.jpg">
1. TURTUIXA
Turtuixa (en àrab طرطوشة, Ṭurṭūxa) és l'antiga Tortosa andalusina, la qual juntament amb Làrida (Lleida) constituïa el nucli urbà musulmà més important de la Catalunya medieval. Comptava amb mesquita —de cinc naus ubicada a l'emplaçament de l'actual catedral gòtica—, alcassaba, banys públics, mercats i unes drassanes on es construïen embarcacions amb la fusta del pi roig dels ports de Tortosa-Beseit a causa de la seua qualitat, gruix i longitud que els feia especialment útils per als pals de les veles així com per a bigues dels sostres com ara les de la mateixa mesquita de Còrdova. Va gaudir d’una vida cultural molt remarcable. L'orientalista del segle XIX Francisco Codera, en la seua Biblioteca hispano-arábiga considerava Turtusha un centre de cultura i saviduria, amb notables personalitats vinculades a l'àmbit de la teologia, la història, la jurisprudència i la literatura. En són fills poetes com Menahem Ben Saruq. Ibrahim ibn Ga’qub va ser un dels primers viatgers que va sortir de la Còrdova musulmana per recórrer l’Europa Central i de l’Est al segle X. El teòleg Abú Bakhr és un dels grans homes del període postandalusí.

2. LA POESIA ALS REGNES DE TAIFES IBÈRICS
La poesia àrab de l'època de taifes va desenvolupar-se al segle XI als diferents regnes independents que van crear-se quan la caiguda del Califat de Còrdova. Va ser l'època de màxim esplendor cultural i literari d'Al-Ándalus. Quant al conreu poètic, van produir-se innovacions autòctones que van influir notablement en la lírica de tradició oral en les llengües romàniques. Des del. període del califat cordovès, la cort andalusí s'envoltava de funcionaris poetes que havien de lloar els seus mecenes mitjançant la composició de panegírics i commemorar els principals fets cortesans escrivint missives de la cancilleria, escrites en prosa rimada intercalada de poemes.
L'aportació ibèrica a la poesia islàmica va consistir en la introducció d'una lírica estròfica que va permetre l'aparició de dos nous gèneres, la moaxaja (muwashaha) i el zéjel (zayal). La moaxaja és un poema dividit en estrofes d'un limitat nombre de versos curts amb rimes variades.
Un important poeta tortosí va ser Mohamed-ben Ahmed, conegut com el Salemi. Va ser autor de llibres de poesia històrica: Llibre de les perles i Alegria de l'ànima, i del tractat de medicina, La resta de la vida.

3. MENAHEM BEN SARUQ
Menahem ben Saruq (també conegut com Menahem ben Jacob ibn Saruq, hebreu: el מנחם ן רוק) era un filòleg tortosí-jueu del desè segle. Va ser un expert poeta políglota. Va néixer cap al 920 i va morir cap al 970. Menahem és l’autor d’un dels primers diccionari de la llengua hebrea. Durant un temps va ser l'ajudant del gran estadista jueu Hasdai ibn Shaprut, i estava implicat tant en assumptes literaris com en diplomàtics; la disputa que va tenir amb Dunash ben Labrat, però, va causar la seua caiguda en desgràcia.
Menahem era natural de Tortosa, tot i que en una edat molt jove es va traslladar a Còrdova, on va viure sota el patronatge d’Isaac ben Ezra ibn Shaprut, el pare de l'estadista Hasdai ibn Shaprut. En morir Isaac, Menahem va elogiar les virtuts del seu protector en una inscripció col•locada a la sinagoga que havia fet construir a Còrdova. També va escriure-li versos, que van ser universalment recitats durant el període de dol. Menahem posteriorment va retornar a la seua ciutat natal. Hasdai ibn Shaprut el va fer tornar a Còrdova i el va animar a completar el seu treball de tota una vida, un diccionari de la llengua hebrea. No hi ha dubte que el seu nou patró va servir-se dels talents literaris del protegit. En la mort de la seua mare, Hasdai va sol•licitar que Menahem composés un càntic mentre que quan Hasdai va adreçar les seues preguntes al rei de Khazars, Menahem va encarregar-se d’escriure la carta, la qual s'ha convertit en un document històric important. Menahem, fins i tot, va incloure el seu patró i tots els seus noms en un acròstic amb cada lletra a primera línia. Tot i això, Menahem va continuar el seu treball entre grans privacions, ja que Hasdai no va demostrar ser un patró generós.
Disputa amb Dunash
Temps d’acabar d’enllestir el diccionari, li va sortir un oponent. Es tractava de Dunash ben Labrat, qui havia arribat a Còrdova des de la ciutat marroquina de Fes. Va redactar una dura crítica al seu treball i va escriure un prefaci d’elogi dedicat a Hasdai. Dunash va aixecar els ànims contra Menahem, que va començar a tenir molts enemics. Sembla que aquestes difamacions van causar gran enuig en Hasdai, el qual, amb el seu paper d’estadista poderós, va ordenar càstigs corporals contra Menahem, el va tirar fora de casa en dissabte, el va avergonyir en públic i el va empresonar. En una commovedora i audaç carta a Hasdai (una font valuosa d’informació), Menahem, que probablement va morir poc després, es queixava del mal que li havien fet i criticava durament el paper jugat per Hasdai. La carta va causar certa impressió en el seu patró. Menahem no havia contestat Dunash, pero tres dels seus deixebles el defensaren. En una resposta a la crítica de Dunash van escriure una detallada defensa que estava marcada per una perspicaz polèmica i per un gran coneixement gramatical. Judah ben David Hayyuj, un d’aquests tres joves erudits que defensaren el seu Mestre, va ser el fundador de la gramàtica hebrea científica; l’altre, Isaac ibn Gikatilla, es va convertir en un dels homes més cultes de Lucena, en el profesor de Jonah ibn Janah. És a dir, que els membres més importants del floreixent període de filologia hebrea, els representants principals del quals eren Hayyuj i ibn Janah, va endegar-se sota les ensenyances de Menahem.

Característiques del seu diccionari
El Mahberet, el nom que Menahem va donar al seu diccionari, suposava el primer estudi léxic complert del vocabulari bíblic format en hebreu. Com va ser escrit en hebreu, el diccionario de Menahem va romandre durant molt de temps la font principal d’instrucció filològica per a jueus que desconeixen l’àrab, i per als que vivien en països cristians d’Europa. Tanmateix, Rashi durant la segona meitat del segle XI es refereix a Menahem com a una autoritat filològica; el nèt de Rashi, Jacob b. Meïr Tam, va elaborar un treball amb la intenció de defensar Menahem davant dels atacs de Dunash; i al voltant de 1140 Menahem ben va elaborar a Itàlia un diccionari que estava basat em gram part en el Mahberet.
Quant a la importància gramatical del treball de Menahem ben Saruq, sembla que no tenia gran coneixement de l’estructura de la llengua i no coneixia gaire treballs gramaticals. Com Menahem va elaborar el seu treball en hebreu, ell no podia usar la terminologia dels gramàtics àrabs, tot i que en va traduir alguns a l’hebreu i va explicar algunes paraules seguint l’analogia de les expressions àrabs. Tot i això, evita en tot moment la comparació de la llengua de la Bíblia amb la de l’Alcorà. Hi havia molts prejudicis religiosos, i els jueus andalusins no varen prendre part en aquestes comparacions lingüístiques.
Edicions
El diccionari de Menahem ben Saruq va ser corregit per Filipowski (Londres, 1854) i els apèndixs del manuscrit de Berna del Mahberet van ser publicats per D. Kaufmann en "Z. D. m. G." xl. 367-409. La defensa dels alumnes de Menahem va ser corregida por S. G. en Liber Responsionum (Viena, 1870), en el qual la carta de Menahem a Hasdai ibn Shaprut va ser reimpresa.

4. IBRAHIM IBN GA'QUB
Ibrahim ibn Ga’qub va ser un jueu tortosí que va esdevenir un dels primers viatgers en recórrer l’Europa Central i de l’Est durant el segle X, havent sortir de territori andalusí. Durant la seua vida va realitzar missions diplomàtiques de notable interès mentre servia el califa Al-Hakam II, fill d’Abd al-Rahman III, el constructor del
castell de la Suda. Els seus escrits són de notable interès històric ja que, entre altres esdeveniments, va relatar l’arribada al tron de Miscelau el 962, inici de la història de Polònia. Va reunir-se amb Otó I el Gran, emperador del Sacre imperi romanogermànic. Els relats van descobrir ciutats tan importants d'Europa com Praga i Cracòvia, en un moment en què els contactes entre territoris eren molt poc freqüents. El periodista Oriol Gracià i el blocaire Jordi Arrufat van seguir la seua petjada i van descobrir fets crucials de la seua vida, els quals van publicar en un article a la revista Sàpiens, Els viatges d'Ibrahim el Tortosí. En aquest article van entrevistar Lubos Kropacek, catedràtic de filosofia islàmica a la Univerzita Karlovy de Praga, el qual afirma que: Ibrahim és cabdal per a l’estudi de la història txeca medieval. Els seus textos són el primer informe escrit i altament fiable sobre la ciutat de Praga. malgrat que al principi les descripcions generaven alguns dubtes, les conclusions dels darrers treballs arqueològics reforcen les seves explicacions i, de fet, avui dia ha esdevingut una de les fonts més importants per a l’anàlisi de la història, no solament de Praga, sinó també de la Txèquia del segle X.
Va reunir-se amb Otó I el Gran, emperador del Sacre imperi romanogermànic.

5. ABÚ BAKHR
Una de les personalitats més grans que ha engendrat la nostra terra va ser el teòleg, poeta i filòsof Abu Bakr al Turtuixí, un dels màxims representants de la grandiosa cultura existent a la Catalunya sota el domini sarraí. El seu nom sencer era el d'Albubequer Mohamed, fill d'Algualid, fill de Mohamed, fill de Jalfa, fill de Suleiman, fill d'Ayub, el Coraxí, el Fihrí, el de Tortosa, l'alfaquí malequí, l'asceta, el conegut com a fill d'Aburrandaca. El prestigiós historiador del segle XVI, Al-Maqqari, va descriure el gran imam com un home alt, espigat, prim, amb faccions de la cara molt pronunciades i el color torrat de la pell. Tenia el cabell arrisssat i fosc, el tapava el turban blanc que li cobria bona part del cap, una frondosa barba ocupava la resta de la cara. Era calmat i tranquil, caminava a poc a poc i de forma majestuosa. Es considerava un alarb pur (manera poètica de definir els àrabs). Pertanyia a un dels primers llinatges àrabs que van assentar-se a Tortosa cap al 715-717. Va nàixer l'any 451 de l'Hégira (1059 d. de C.). Vivia al barri de Remolins, a la casa dels seus avantpassats, on era conegut com IBn Abí Randaga, així com freqüentava els banys públics, el soc i la mesquita, on es discutien els problemes polítics i socials del govern de Còrdova o de la ciutat.
De molt menut va aprendre a desxifrar l'Alcorà, va estudiar poesia, gramàtica àrab, dret musulmà, jurídica i càlcul. Abulgualid el betxí, a la ciutat de Saragossa, li va ensenyar les qüestions de controvèrsia i va obtenir el títol de llicenciat en les matèries estudiades amb aquest gran mestre. Va estudiar la ciència de la partició d'herències i les matemàtiques i, a Sevilla, Humanitats. Va marxar a Orient, va fer el pelegrinatge corresponent a la Meca i va visitar Bagdad i Basora (ciutats castigades avui dia en la guerra dels americans contra l'IraQ). Va visitar Egipte i es va dedicar a l'ensenyança a la noble ciutat de Damasc. Els darrers anys de la seua vida va passar-los a Alexandria, on tingué deixebles molt coneguts com el predicador de la mesquita de València, Alí Ibn Ahmad Ibn Muhammad Haira, a qui va ensenyar lectures alcoràniques.
L'arabista Alarcon ha estat el gran estudiós i traductor de la seua obra. En la traducció de La llumanera dels prínceps ens demostra uns grans dots com a poeta, amb sentències divulgades com: Sofrir una pena amb resignació enalteix el dolor de la pena i l'esforç realitzat per a suportar-la resignadament. Mentre posa en veu d'un poeta: La persona de bon sentit es considera com si estigués sota el pes de la desgràcia, fins i tot abans que ocorri. I així, si apareix inopinadament, no li causa espant, perquè ha hi havia en ell alguna cosa semblant. Si bé es considera que totes les coses tenen el seu termini, fes tu com si el fi de les desgràcies es trobés en el punt de comença. El filòsof contesta: A qui preveu no l'agafen desprevingut, i qui està previngut no tem res, espera que li ocorri quelcom inesperat.
Abú Bakhr ens va deixar una trentena d'obres de diverses matèries, preferentment alcoràniques, de moral i de controvèrsia, també de dret i política o jurídica, un tractat sobre la pietat filial i un llibre que critica la corrupció del cant dels sufis: aquests adornaven els joves amb riques joies i elegants vestits a fi que la contemplació de la seua bellesa indiqués la beutat del Creador. Ens quedem amb els versos que posa en veu d'un beduí: Consolat que la resignació és un ornat de l'home bo i que contra les vicissituds del temps no caben lamentacions, i tot i que de quelcom servís que l'home exterioritzés la seua pena per causa de la desgràcia, o de quelcom aprofités el despreniment, seria consolar-se davant de qualsevol infortuni.