dijous, 22 de desembre de 2011

Unitat 28: Gèminis, la figura de Gerard Vergés


- LA REVISTA GEMINIS: 1952-1961
El següent estudi sobre la revista Gèminis el va realitzar l'Enric Blanco al seu llibre, El poeta i escriptor Gerard Vergés, que va guanyar el premi de treballs de recerca de 2010 que atorga la fira literària Joan Cid i Mulet. La imatge prové del blog Pàgina ebrenca.

Geminis s’edità entre juliol de 1952 i octubre de 1961. La revista es pot interpretar, d’una banda, com el període de gestació de les inquietuds literàries i de les primeres publicacions de Gerard Vergés i Jesús Massip i, de l’altra, com la valoració de l’activitat artística de tota una època i dels seus precedents. Fou la plataforma de difusió dels ideals estètics i ideològics de tota una generació d’intel•lectuals, i també una eina per donar a conèixer les seues creacions. La repercussió de Geminis s’ha de valorar des d’una perspectiva nacional i no merament local: tot el país se’n féu ressò. La línia ideològica de la revista, catolicisme progressista i proconcili, incloïa entre els seus principis fonamentals l’ús del català sempre que fos possible, fins i tot si això comportava esquivar les prohibicions de la censura. És prou explícit el fet que l’única esquela en català dedicada a Carles Riba s’imprimís a Geminis.
Geminis és una “flor en el desert ”, tal i com ha afirmat Gerard Vergés recentment en una entrevista. Són els principis dels anys 50, i el panorama cultural està molt castigat. I castigat i perseguit si és en català. Tot i això, la dècada dels cinquanta és sorprenentment prolífica a la ciutat de Tortosa: paral•lelament a Geminis, l'any 1955 es reprengué l'edició d'una altra revista històrica, La Zuda. Geminis i La Zuda van fer camí juntes, i l'any 1956 se celebrà el primer congrés de La Voz del Bajo Ebro. Abans de tot això, però, dos amics, lletraferits i estudiants, funden una revista, idea que els rondava pel cap des de feia temps, fins que es decideixen l’any 1952. La revista de letras nasqué d'una “dèria literària de joventut que anava des de feia algun temps”, segons afirma Jesús Massip, codirector de la publicació i amic de Vergés. Geminis dura nou anys, quaranta-tres números. De primer es troba amb la dificultat de la censura. Geminis té vocació de ser en català. I tot i que el règim prohibisca una revista en català -només es permeten poemes, per la suposada innocuïtat de la lírica- la revista manifesta prou latentment que és en castellà perquè no hi ha alternativa. Això, però, no és impediment perquè, havent esquivat i distret la censura, trobem algun conte en català, o, sorprenentment, una esquela en català a la memòria de Carles Riba –l’admirat Carles Riba de Vergés. És la primera esquela en català després de l'any 1939. Queda prou clar que publicar-la és una provocació a la censura. Per fer-ho, Jesús Massip disfressà l'esquela de poema i, un cop aprovada per la censura, fou envoltada d’un marc negre i amb les lletres en majúscula adoptà la forma d'esquela. O també, “per error”, queia una coma a “cabeza insigne, símbolo de la lengua, oprimida voz del tiempo” i es publicava una sentència tan provocadora com “cabeza insigne, símbolo de la lengua oprimida, voz del tiempo”. Els problemes econòmics foren també una constant de Massip, Vergés i companyia. La que primer havia estat una publicació en paper blanc, de diverses pàgines i il•lustracions dels millors artistes de l'època a la portada i a l'interior, amb el peu de títol revista de letras, acabà sent una gran plana de paper groc amb el títol de paisaje amarillo de las letras, de mala qualitat, doblegada per la meitat per fer-ne quatre pàgines. La qualitat dels textos, però, no minvà. Geminis tingué dues seus: a l'avinguda de Colom número 10, i al carrer Pare Cirera número 1, al Centre del Comerç, a partir del número 42 (1960), a Tortosa.
Massip i Vergés, impulsors i fundadors, s'envoltaren de companys d'inquietud intel•lectual i de gent respectada dintre del món de la cultura. Per les pàgines de Geminis desfilen multitud d'autors, de Tortosa, de Catalunya i d’Espanya. Algunes col•laboracions es deuen, per exemple, a les amistats que Jesús Massip i Gerard Vergés havien establert a Madrid i Barcelona respectivament en la seua època d’estudiants. Manuel Ribas Piera (Creu de Sant Jordi 2001) i Alfonso Carlos Comín (sociòleg, assagista, catòlic i comunista) són només una mostra dels molts noms que formen part dels col•laboradors amics de Vergés. Juan Antonio Calvet Prieto, J. Roig Raventós, Joan Baptista Manyà -mossèn Manyà-, Francisco Casamajó Xiró, Manuel Pérez Bonfill, Manuel Ribas Piera, Francisco González Cirer... són d’altres dels intel•lectuals que també hi col•laboraren.
La revista és, com ja hem apuntat, una síntesi de l'art que es feia en aquells temps. Es parla de literatura, poesia, teatre, novel•la, autors -de casa nostra i d’arreu-, cinema, pintura, religiositat i espiritualitat, exposicions, tradicions, concursos, publicacions, i un llarg etcètera que emmarca tot tipus de manifestacions culturals. A Tortosa i al país hi havia un buit que segons Vergés i Massip “no volien emplenar”. Geminis, però, no només emplenà el buit “local”, sinó que traspassà fronteres i emplenà molts buit a Catalunya i Espanya. De fet, Geminis, més que una publicació mensual –mensual si tot anava bé, és clar- és, d’una banda, un compendi de l'art de nou anys concrets, que repassa la producció artística del moment i, en molts casos, un vaticini de la que havia de vindre, com queda demostrat en articles com ara ‘Novela alemana de ahora’, de Francisco González Cirer, aparegut al número extraordinari 9-10. De l’altra, és una síntesi crítica i intel•lectual de tota la tradició cultural i artística occidental. Geminis emplenà molts dels “buits”, d’aquí i de més enllà. Molt després, l'any 2002, es va fer un homenatge a Geminis, organitzat pel Centre del Comerç -al mateix lloc on durant un temps hi va haver la seu de la revista, i més tard Edicions Gèminis-, per commemorar el 50è aniversari del primer número de la publicació. El veterà periodista Josep Bayerri va parlar d'una “generació del 52”. L’escriptor Manuel Pérez Bonfill, però, rebutjà el qualificatiu perquè considerava que tots ells eren autors actuals que continuaven publicant. Aquest debat, siga com siga, sembla que s’haurà d’abordar algun dia.
De Geminis s'ha destacat, tradicionalment, el seu vessant català, respectuós amb la llengua i difusor d’obres en la ‘lengua vernácula’. Resulta impagable, és cert, que mitjançant la revista es difonguessen fragments d’obres poètiques de Jesús Massip en català, (cf. número 8) i contes seus (‘La Barca’, cf. número 3), obres de Gerard Vergés (‘Antología poética’, cf. número 9-10), textos de J. Roig i Raventós (‘Les flors del cementiri cartoixà’, cf. número 1), o de mossèn Manyà (‘Una apologia i uns advertiments’, cf. número 2)... Però s’ha parlat menys, diria, de la seua transcendència literària i cultural. La revista fou un trampolí a l’activitat literària de grans joies de la literatura ebrenca. La revista facilità la relació, per exemple, entre Massip i el poeta Vicente Aleixandre, o entre Vergés i el també poeta de la generació del 27 Gerardo Diego, o amb Ramón Gómez de la Serna o el seu admiradíssim Carles Riba, amb qui establí un fort contacte. I tants d'altres personatges que, poc o molt, han estat importants en el transcurs cultural de la postguerra. Perquè Geminis és una revista de postguerra, amb molta intenció -bona- i pocs recursos. I Tortosa no respongué com se suposa que hauria de reaccionar la ciutat que acull un esclat cultural d’aquestes dimensions. Tortosa es quedà indiferent –de fet, els ajuts econòmics els rebien de la Diputació i no de l'Ajuntament de Tortosa- enfront de tant talent. I encara hi havia qui es permetia d’enviar anònims que criticaven la tasca (cf. número 19), escriptors que els feien retrets fora de lloc per una crítica poc “amable” (cf. número 22)... Aquesta actitud d’indiferència o rebuig envers Geminis de la comunitat ciutadana originà una amarga editorial (cf. número 21) titulada ‘Nadie es profeta en su tierra’. Vegem-ne el contingut:
“Que Géminis cumpla tres años, es extraordinario. De veras, los primeros sorprendidos somos nosotros. [...] Hemos alcanzado simpatías y antipatías. [...] Se ha hablado bastante y bien de Géminis fuera de Tortosa -y aun dentro, pero menos-. Confiábamos encontrar a Tortosa y, por lo visto, no lo hemos conseguido. [...] No vinimos a rellenar ningún vacío... Pero hemos conseguido el vacío a nuestro alrededor. Nuestra ciudad no ha entrañado a Géminis. No hemos conseguido que nuestra voz se escuchara por quienes -autoridades, entidades culturales, hombres de pro...- parecía lógico hicieran causa con Géminis, ayudaran a Géminis. No hemos merecido ningún apoyo, ninguna sonrisa, ningún aliento. Es nuestro fracaso. No quiere esto decir que pidamos un apoyo, si no que sentimos no merecerlo.”
Geminis havia estat elogiada per Indice, Ínsula, Revista i La Vanguardia en el seu tercer aniversari. I a Tortosa s’havia fet el silenci. Geminis es llegia, se seguia per tot Espanya, però Tortosa no responia. I això no resultà gaire encoratjador per a ningú. Geminis, però, encara havia de durar -amb relativa regularitat- sis anys més, per continuar oferint tot un llegat intel•lectual.

El treball de Gerard Vergés a Geminis
Gerard Vergés inclogué importants aportacions a Geminis. Ja des del primer article signat per ell, ‘Dalí-García Lorca / Binomio del surrealismo español’, es nota l’estil, atent i perspicaç, que el caracteritza encara avui. En total escrigué vint articles: ‘Dalí-García Lorca / Binomio del surrealismo español’, ‘Elogio de la máscara’, ‘Divagación en torno del paisaje’, ‘El símbolo toro en la poética de Miguel Hernández’, ‘Breve antología de Jesús Massip’, ‘Sebastián J. Arbó’, ‘Carl Sandburg’, ‘Gerard de Nerval, una vida apasionante’, ‘El cine aún no ha conquistado la tercera dimensión’, ‘De poesía social a poesía socialista’, ‘El poeta amigo,’ ‘Tortosa Mariana’, ‘La bailarina, el payaso y la esperanza’, ‘Venezuela novelada’, ‘Revisión de una revisión’, ‘El impudor de los poetas’, ‘Un nuevo romanticismo’, ‘Romanticismo y juventud’, ‘Ven, Espíritu Santo’ i ‘Las buenas gentes’. Va escriure, també, un conte, ‘El violín del niño Juan’; un poema, titulat ‘Aleluyas para la doncella Santa María, que arribó a orillas del Ebro’ i catorze cartes: ‘Carta a Françoise Sagan, novelista de dieciocho años’, ‘Carta a Winston Churchill, escritor’, ‘A Juan Ramón Jiménez, poeta’, ‘A Jerónimo Márquez, universitario en México’, ‘A Alfonso Sastre, dramaturgo actual’, ‘A Miguel Ángel Castiella, sobre un tema común a ambos’, ‘A Pedro Lain, español caviloso’, ‘A Giovanni Mosca, humorista’, ‘A Enrique Vidal Abascal, acerca de la ciencia española’, ‘A Charles Chaplin, a propósito de “Un rey en nueva York”’, ‘A Gerardo Diego, poeta’, ‘A Joan Arús, espectador ante la moderna pintura’, A Carles Riba, en su muerte, i ‘A John Glenn, astronauta’. És evident, però, que Vergés, en qualitat de fundador i codirector, treballà també en la majoria dels editorials i d’altres articles diversos .
Sobresurten, dintre dels escrits aportats per Vergés a Geminis, per la seua qualitat i dots literàries, les ‘cartas de la provincia’, que es publicaren a partir de l'agost de 1956, al número 28, amb una carta a Winston Churchill. Amb tot, ja al número 18 de gener-febrer de 1955 es fa un primer assaig del que després serien les ‘Cartas de la provincia’ amb un text titulat ‘Carta a Françoise Sagan, novelista de dieciocho años’, en què Vergés “critica” l'útima obra d'aquesta escriptora francesa. Aquests escrits ens apropen al personatge a qui va adreçat i al mateix Vergés. El destinatari és un pretext per escriure articles d’opinió carregats de mordacitat. Qualsevol fet relacionat amb el personatge és vàlid per tal de donar el seu viu i intel•ligent punt de vista. Memorable és, per exemple, l'epístola destinada a Giovanni Mosca, humorista. Es destil•la un estil inconfusible, i un contingut digne del periodista més audaç:
“Habrá quien, leyendo este párrafo, se sonría. Otros, quizá, se queden pensativos. Nadie, empero, prorrumpirá en carcajadas. «¿Un libro de humor?» acaso se pregunte alguno de los que siempre están en la luna. Y yo le respondería -créame usted, señor Mosca-, yo le respondería: «Sí, amigo mío, un libro de humor sin carcajadas». Como deben ser los libros de humor. Pero tampoco un libro triste. Sino agridulce. Simplemente agridulce. Como, en el fondo, usted y yo. Como la vida misma”.

A banda d'aquestes cartes adreçades a personatges més o menys il•lustres destacaria, ja en l'àmbit de l’anàlisi literària, l'article ‘De poesía social a poesía socialista’ (cf. número 17) i ‘Dalí-García Lorca / Binomio del surrealismo español’ (cf. número 1). Vergés sempre ha estat valent a l'hora d'escriure -i especialment d'escriure el que pensa. Però no només escriu el que pensa, sinó que dóna raons de pes per convèncer-nos. En el cas de l'article ‘De poesía social a poesía socialista’, per exemple, ens dóna tres motius per rebatre l'actitud escèptica d'alguns enfront l'anomenada ‘poesia social’: falta de definició del terme, falta de referent i creença que és subversiva i doctrinària. I, al seu torn, ‘Dalí-García Lorca / Binomio del surrealismo español’ compara, analitza, relaciona i uneix les obres d'aquests dos autors. Glossa els temes comuns en ambdós artistes -el sexe, el serafí i el terror- amb mestria i estil depurat. I parlar de García Lorca en temps de franquisme era quelcom semblant a un tabú: només cal pensar en la seua tràgica mort.
Geminis és, en definitiva, la marca d'un temps, els primers símptomes que un seguit de talents s’estaven forjant. El gran do de Geminis és que, tot i tindre-ho ben complicat, oferí a una terra que moltes vegades no vol escoltar una radiografia intel•lectual completa. S'ha dit que qui persevera venç. Amb el transcurs de les dècades s’han posat les coses més fàcils, o almenys, accessibles. Resulta, però, força paradoxal que en temps de tolerància no hi haja, si més no a casa nostra, una publicació com Geminis, compromesa amb els valors històrics i literaris. Massip, Vergés i companyia ens van donar una bona lliçó que no es pot perdre amb el temps. Una altra lliçó de la qual hauríem d'aprendre més d’una cosa.

Homenatge als 80 anys de Gerard Vergés (apunt personal)
El passat 7 de març el veterà poeta tortosí Gerard Vergés va complir 80 anys. Ja hem escrit en nombroses ocasions sobre la seua excelsa trajectòria poètica, literària i
intel·lectual. Aquell xaval de Gèminis (1951-63), la revista cultural que va voler obrir una escletxa de llum durant anys de molta foscor a Tortosa a la dècada de 1950, s'ha anat conreant un nom de notable interès dintre de la literatura catalana. Aquí per terres ilercavones, durant els darrers anys, hem tingut el plaer d'organitzar-li tot un seguit d'homenatges. La ciutadania ebrenca i la gent de lletres li hem expressat la nostra estima i admiració. És que molts/es tenim les nostres vivències personals amb la figura de Vergés. Personalment, vaig conèixer la seua obra quan era un adolescent a partir de la lectura del poemari L'ombra rogenca de la lloba, premi Carles Riba de 1981, el qual, en paraules de l'escriptor rapitenc Emili Rosales que comparteixo totalment: és el millor poemari en català dels darrers trenta anys.
Amb el pas del temps, vaig poder conèixer-lo personalment i entaular una bona relació. Durant els darrers anys he pogut participar de primera mà en nombrosos actes d'homenatge a la seua persona. El 2010 va inaugurar la fira literària Joan Cid i Mulet a l'EMD de Jesús, durant la qual vam organitzar tot un seguit d'actes de reconeixement a anys d'excel·lent treball literari i intel·lectual. Recordo molt particularment una extraordinària conferència de l'escriptor cambrilenc Ramon Garcia Mateos, el traductor al castellà de tota la seua obra, i un recital de poesia dels alumnes de l'institut Sòl del riu d'Alcanar, dirigits pel poeta i amic Tomàs Camacho. Vaig tenir el plaer de ser el comissari d'una exposició que explica la seua obra, la qual ha anat visitant diversos col·legis del territori, cosa que va ser molt reconfortant. També l'amic Jesús M. Tibau li va organitzar un gran homenatge al teatre-auditori Felip Pedrell de Tortosa, que va comptar amb la participació de nombrosos escriptors i artistes. Tornant al poemari guanyador del Carles Riba, vaig voler fer una traducció casolana que es pot trobar en format digital a internet, sota el nom The reddish shadow of the female wolf. Vergés, en llegir-la, em va convidar a esmorzar en un cèntric restaurant i em va fer obsequi d'un llibre artesà que incloïa el meu treball,la qual cosa va ser tot un detall molt emotiu que recordaré sempre. Justament a les biblioteques Mercè Lleixà de Roquetes i Sebastià Juan Arbó d'Amposta, vaig coordinar un recital íntegre d'aquest poemari, en el qual intervingueren nombrosos/es poetes, en una de les activitats literàries en què m'he sentit més satisfet.
La figura de Gerard Vergés ha rebut el reconeixement de la URV, amb simpòsiums literaris àcadèmis d'alt nivell, i també al curs de literatura de la UETE-URV que coordino a l'estiu a l'EMD Jesús. El felicitem cordialment per aquest significatiu aniversari. Continuarem llegint-lo i difonent-lo. Es tracta d'un dels grans de les nostres lletres, que ha publicat poc però amb excel·lència i que ens ha dedicat algunes delicatessen com les Tretze biografies imperfectes o l'Alfabet per a adults. En un dels programes de Lletres Ebrenques, a Antena Caro, en què el vaig convidar, va donar-nos tota una lliçó de literatura. Els seus coneixements literaris no tenen límits. Vam parlar dels seus mites literaris com Shakespeare, Rector de Vallfogona, T. Eliot, però em quedo amb la resposta sobre el gran poeta nostrat, Ausiàs March, cavaller medieval i fill de Gandia: Això és cosa gran, em digué. Doncs, l'obra de Gerard Vergés la resumim igualment: això és cosa gran.