dilluns, 12 de desembre de 2011

Unitat 6: Decadència, Humanisme renaixentista. Cristòfol Despuig

1. ABAST DEL TERME DECADÈNCIA

Tradicionalment s'ha anomenat Decadència el període la nostra història literària que va dels inicis del segle XVI fins a les primeres dècades del segle XIX. Aquesta època, que inclou diversos corrents literaris, va caracteritzar-se per una disminució quant a l'ús del català com a llengua literària - en benefici de la veïna llengua castellana - i per una minva de la qualitat estètica de les obres que van produir-s'hi. La literatura culta de l'època va passar per un moment poc brillant. Les produccions literàries existeixen i tenen, malgrat tot, una continuïtat i uns trets normals, que es fan palesos quan es posa en relació la literatura amb la dinàmica històrica de l'època i amb els corrents literaris europeus - Renaixement, Barroc, Neoclassicisme, Preromanticisme - dins els quals va inserir-se la nostra literatura.

2. EL RENAIXEMENT
El Renaixement és el període històric que va des del darrer terç del segle XV fins als inicis de la segona meitat del XVI. Va coincidir amb una època històrica de canvis profunds que van afectar decisivament la manera de ser i de viure dels europeus. Va haver-hi en aquesta època una oposició als temps medievals - considerats bàrbars i decadents -, concretada en la voluntat de crear una nova civilització, vigorosa i dinàmica, fonamentada en la valoració de l'home i de la natura basada en l'alegria de viure i en actituds crítiques i cosmopolites i presidida per una interpretació nova dels ideals de l'antiguitat clàssica. Es va voler crear una nova civilització que permetís allunyar-se de la barbàries medieval en què havia caigut l'ésser humà, plena de conceptes supersticiosos i basts en la idea d'un Déu Castigador que observava amb foc els quefers de la raça humana. La nova concepció de l'ésser humà estava fonamentada en la valoració de la humanitat com a centre de totes les coses i la natura com a inspiració, acompanyat d'actituds encaminades envers el cosmopolitisme. Els humanistes del segle XVI no varen conrear el català com ho havien fet en Bernat Metge i l'antoni Canals, a més que els seus interessos no es varen centrar en la idea de país, sinó que varen adoptar un tarannà universalista. L'humanisme renaixentista va basar-se en especial en l'estudi filològic, va reviure els clàssics, va ocupar-se amb profunditat per l'estil i entrar en anàlisis detallades del pensament.

.



3. LA PROSA RENAIXENTISTA: CRISTÒFOL DESPUIG

Durant molt temps els estudis literaris havien obviat l'existència de la prosa literària catalana durant el Renaixement. S'han revisat molt aquests estudis i, actualment, ja es dóna la importància deguda a gèneres narratius conreats en període renaixentista: diàleg, narrativa històrica i religiosa, epístoles, facècies, nouvelle. No es tracta, doncs, dels gèneres habituals dels darrers segles (novel·la, conte, dietari o assaig), sinó d'uns gèneres ben determinats que il·lustren la prosa literària catalana. L'obra renaixentista més coneguda la va escriure el cavaller renaixentista tortosí, Cristòfol Despuig.

3.1 CRISTÒFOL DESPUIG
Un dels personatges més coneguts del període del Renaixement a Catalunya és Cristòfol Despuig(Tortosa 1510- 1574?), un cavaller renaixentista, escriptor i humanista. El seu pare, Joan Despuig, va ser el procurador en cap de la ciutat, i pertanyia a l'oligarquia tortosina del moment, amb la qual cosa el jove Cristòfor va ser educat en un ambient cortesà, amb preceptors particulars a la casa valenciana del comte d'Aitona, Joan de Montcada, al fill del qual dedicà la seua obra els Col•loquis de la insigne ciutat de Tortosa. L'any 1530 Cristòfor es casà amb Marianna Curtó i va tenir tres filles. Durant aquests anys els Despuig varen tenir una estreta relació amb les personalitats més importants del Principat de Catalunya. Ens expliquen que el 1549 Cristòfor Despuig sabem era procurador general de la baronia d'Alfara de Carles per la ciutat de Tortosa, i que el 1557 ja havia estat armat cavaller. A partir de 1563 ja no disposem de més dades sobre el prestigiós escriptor del Renaixement, mentre que sabem que ja era mort al 1580.
La seua obra Los col•loquis de la insigne ciutat de Tortosa (escrita el 1557 i publicada el 1877) és l'obra catalana en prosa més important del segle XVI. Està escrita en forma de diàleg (gènere típic del Renaixement), mitjançant la qual l'escriptor ens explica la història de Tortosa, però deliberadament vol fer una passada per les coses de Catalunya, tal com ens explicita al mateix pròleg. L'obra consta de sis col•loquis que mantenen, per una banda, el ciutadà Fàbio i el cavaller Líbio (que representa l'autor), i per l'altra, el cavaller valencià don Pedro, a qui mostren els problemes i les belleses de Tortosa. En la dedicatòria del llibre hi ha unes frases antològiques en defensa de l'ús del català, en un moment de clara davallada del seu ús social i de sorgiment del secessionisme lingüístic al País Valencià: “No he volgut escriure l'obra en llengua castellana per no mostrar tenir en poc la catalana i també per no valer-me de llengua estranya per a defensar i il•lustrar la naturalesa pròpia, que és la principal intenció de mon treball, ni tampoc l'he volguda escriure en la llatina, perquè no pareguera ser tan generalment tractada i entesa per los de nostra nació com jo volguera”. L'estil d'aquesta obra és directe i desimbolt i sovint incorpora adagis i frases fetes.
A partir del segle XIX, probablement amb el fort arrelament del carlisme a Tortosa (el moviment contrarevolucionari espanyol per excel•lència, que defensava a capa i espasa l'estat absolutista i confessional) i també durant el franquisme, va voler-se dotar el sentiment tortosinista d'un sentit espanyolista anticatalà que incitava un particularisme fals i viciós a l'alçada del blaverisme valencià que no té res a veure amb els idearis d'en Despuig i de tots aquells primers ciutadans que a partir de l'edat mitjana parlaren de Tortosa com a pàtria xicoteta pròpia. L'obra de Despuig ens exposa una llarga i entretinguda xerrada que mantenen un cavaller valencià i dos de tortosins per mig de la qual al mateix temps recorden amb vehemència les dates i gestes més joioses de la història catalana i debaten la situació present de la Catalunya de l'època renaixentista. El cavaller tortosí posa en veu dels protagonistes unes antològiques frases en defensa i lloança de la llengua catalana, que mereixen especial interès atès que foren escrites en un moment en què s'accentuaven les diferències dialectals dels diferents territoris i es començava a perdre la consciència lingüística unitària amb l'aparició del secessionisme sobretot al Regne de València. Davant d'aquest complicat panorama lingüístic, el fet que Despuig escrigui reiteradament en favor de la unitat de la llengua catalana té una importància cabdal, ja que valora sense embuts el tema del valencià que no qualifica de llengua valenciana (com feien alguns importants humanistes com Antoni Canals) sinó de catalana, i més si un personatge valencià, don Pedro (ja amb nom castellanitzat), afirma sense temor: els valencians d'ací de Catalunya som eixits.
L'historiador tortosí Enric Querol és qui millor ha estudiat Despuig i qui ens ha aportat més informació sobre aquest interessant escriptor català.



4. L'HUMANISME
Els humanistes van intentar introduir nombroses reformes quant a la influència sociològica de la religió i la concepció del món. Erasme de Rotterdam i el teòleg Martí Luter van contribuir a crear un altre gran cisma en la cristiandat. A Alemanya, la rebel·lió va nàixer a les universitats i buscaven una redefinició de Déu, que ja no era racional, sinó un principi rector arbitrari. Déu és ara una regla, i la religió seria més fervent i emocional. Per tant va dur-se a terme la consegüent reactivació de la teologia agustiniana, afirmant que l'home no pot ser salvat pels seus propis esforços, sinó només per la gràcia de Déu, erosionant la legitimitat de la rigidesa de les institucions de l'església per proporcionar un canal per a l'home de fer bones obres i entrar al cel. L’humanisme va ser alguna cosa més que un moviment de reforma educativa amb orígens en el Renaixement que va recuperar els ensenyaments clàssics d'aprenentatge i pensament. Va donar un gran èmfasi en la reforma dels individus a través de l'eloqüència en contraposició a la raó. El Renaixement va establir les bases per als humanistes del Nord en el seu reforç de la utilització del llatí com un idioma unificador de la cultura. La majoria de literats van adoptar la llengua llatina com a element indispensable de comunicació, i van exaltar els valors del llatí des de les font de la cultura, les universitats. Van aprofundir-se els treballs de temàtica gramàtica i filològica,i es va conrear de manera notable fins i tot en el gènere dramàtic. Entrat el segle XVI, el llatí va perdre el seu estatus d'única llengua culta i l'idioma de conreu cultural va ser el castellà, mentre que els escrits humanística de l'època en català són escassos i de poca qualitat literària. Entre els humanistes comarcals destacarem Jeroni Amiguet, Pere Jaume Esteve i Miquel Saura.

Jeroni Amiguet (Tortosa) va ser mestre i metge, catedràtic de gramàtica a la Universitat de València i professor de la Universitat de Lleida. Va publicar Sinonima variationum sententiarum, un repertori de frases catalanollatines. Va mostrar-se contrari al sistema educatiu de Nebrija, va ser professor de Joan Lluís Vives. Anys després, però, va publicar una Introductio ad artem grammaticam (1514), breu gramàtica catalanollatina que s'apropava als postulats gramaticals de l'esmentat estudiós.

Pere Jaume Esteve (Sant Mateu del Maestrat ? - València 1556) era un humanista que es va dedicar a la botànica i a la medicina. La seua família era originària de Morella (els Ports). Va estudiar història natural i anatomia a París i Montpeller.
Va exercir de metge a València i catedràtic de medicina i matemàtiques a la Universitat. Va esdevenir un gran humanista que va ser expulsar del claustre universitari (1548) pel seu ideari.
És autor el text grec del llibre segon de les Epidèmies d'Hipòcrates (1551), amb la traducció llatina, la qual es considera una obra fonamental de l'humanisme mèdic. A la vegada, és autor d' una edició crítica (1552) de la Theriaca de Nicandro Colofonio, a la qual va afegir uns breus comentaris que fixaven la nomenclatura llatina i catalana i la classificació d'algunes plantes del País Valencià. Signava les seues obres com a Petrus Jacobus Stevus.
Miquel Saura va nàixer a Vinaròs al voltant de 1530. Va estudiar a la Universitat de València Dialèctica i Filosofia i va esdevenir Catedràtic d'Oratòria, poesia i humanitats. Es va traslladar a Pamplona on va traspassar. És autor d'obres de notable interès acadèmic com: Libellum de Figuris Rhetoricis, Grammaticae Tabulae, De constructione octo partium orationis institutio brevis, Syntaxis seu de Construcione libelus et observationis in Universam Syntaxim, Grammaticae Institutiones Latinae linguae Tyronibus utilissimae, De syntaxi partium orationis libellus i Oratioriarum Institutionus.

5. EL CISMA RELIGIÓS. LA REFORMA PROTESTANT
La unitat del cristianisme com a religió ha estat sempre utòpica, ja que s'han seguit sempre nombroses doctrines i dogmes. L'església catòlica, però, ha aconseguit durant segles esdevenir el centre del món religiós. Durant l'Edat Mitjana ja va haver-hi el Cisma d'Occident, amb diversos papes i posicionaments dels prínceps a favord d'algun d'ells. Erasme de Rotterdam és l'emblema de l'Humanisme. Un reconegut intel·lectual holandès, que, a través de les seues idees, va difondre un inusitat interès pels problemes religiosos. Va plantejar un retorn a la religiositat més produnda i es va posicionar contra l'opulència i ostentació de l'alt clergat catòlic.
Martí Luter, monge catòlic descontent a Alemanya, va denunciar la situació davant del Vaticà.Va decidir establir una reforma en un document conegut com les 95 Tesis, les quals va penjar a la catedral de Wittenburg el 1517. La base de la seua doctrina es fonametna en la justificació de la fe, en la qual planteja varis principis per a l'església: dos únics sacraments, baptisme i eucaristia, i la supressió del culte a la Verge Maria. El luteranisme es va difondre pels Països Baixos i Alemanya. El francès Joan Calvino, establert a Ginebra, també va portar els postulats luterans a l'extrem. L'escissió dins l'església catòlica era inevitable. El Papa Pau III
convoca un concili a la ciutat de Trento (1545-1563), per tal de reconciliar les diverses faccions. Va haver-hi 13 ressolucions al Concili, no acceptades pels protestants, ja que reafirmaven la base doctrinària i dogmàtica de l'església catòlica.
En l'àmbit eclesiàstic, A les nostres terres, va influir decisivament la figura d'Adrià d'Utrecht, bisbe de Tortosa des de 1516 a 1522, cardenal a partir de 1517 i inquisidor general de la Corona d'Aragó i de Castella, que va esdevenir Pontífex. També destacarem dos figures emergents, Cosme Palma i Pere Galés, que van emprendre camins ben diversos dintre de l'àmbit teològic.

Cosme Palma de Fontes (Sant Mateu del Maestrat) va ser Doctor en teologia i un abrandat predicador. Va prendre part en les discussions del concili de Trento, on va realitzar un discurs molt comentat. Va actuar com a defensor acèrrim de la religió catòlica a Flandes, cosa que li va causar la persecució per part dels reformistes. Va demanar al rei Felip II que fes retornar a la península Ibèrica els estudiants que estudiaven a la universitat flamenca, ja que els heterodoxes hi tenien influència. Va ser el primer catedràtic de grec a Barcelona i el primer canonge lectoral (1564) de la càtedra d'Oriola. Coneixia l'hebreu, el grec i el llatí. Felip II va instal·lar-lo a la cort, on li va encarregar la traducció al llatí d'algunes obres gregues de sant Atanasi per a la biblioteca d'El Escorial.


5.2. PERE GALÉS I EL PROTESTANTISME
Pere Galés (Ulldecona 1537- Saragossa 1594) .Va cursar estudis amb el prestigiós professor Pere Joan Nunyes, de l'escola de Lluís Vives i seguidor dels corrents antiaristotelistes. Als 23 anys va instal·lar-se a Itàlia, on va viure en ciutats com Roma, Bolònia, Torí i Nàpols. Va exercir de professor de filosofia a les universitats de Ginebra, Casters, Orange i Nimes. Va tenir contactes amb els erudits, professors i pensadors més importants del Renaixement, alguns de catòlics com l'Arquebisbe de Tarragona Antoni Agustí. L'unien llanços d'amistat amb el destacat humanista calvinista Isaac Casaubon. Es va convertir a l'evangelisme després de diverses disputes teològiques i la seua negativa a acceptar la repressió intel·lectual que propiciaven els bisbes catòlics. Va ser arrestat el 1593 baix l'acusació de ser un huguenot calvinista i va ser sotmès a les proves inquisitorials. Finalment va ser empresonat per la Inquisició a la presó de Saragossa, on va morir. Va participar en els De emendiatione Gratiani Dialogui, amb l'arquebisbe de Tarragona Antoni Agustí. Galés va morir en mans del Sant Ofici entre 1593-94. El seu cos va ser desenterrat i les seues restes cremades el 7 d'abril de 1595.
A Barcelona hi havia una escola evangélica que portava el nom de Pere Galés. L'escriptor Jordi Tiñena va guanyar el premi Pin i Soler de narrativa el 1998, amb la novel·la L'ombra d´una amenaça ,en la qual inclou frases com: Entre aquests heretges es parla d'un d'Ulldecona del segle XVI que va ser torturat a Roma per la Inquisició. Va escapar-se d'allí, el varen atrapar un altre cop a França i va ser tancat a Saragosa, on va morir. El varen jutjat un cop mort, el varen desenterrar i el varen cremar.