dijous, 22 de desembre del 2011

Unitat 24: De l'exili a França, a l'Argentina ....


ROC LLOP I CONVALIA
Roc Llop i Convalia va néixer el 28 de desembre de 1908 a Miravet. Trobem belles poesies dedicades al Cap de la Vila, a la Costa de Riago, al Castell moresc templer –que és com ell es refereix al Castell de Miravet–, i en algun cas, fins i tot, als llocs de record de la seua infantesa. Al desembre de 1968, escriu Miravet d’Ebre subtitulat La Costa de Riago. Hi descriu fidelment uns records d’infantesa: ell pujant per la costa cap al poble, amb un feix de llenya a l’espatlla, mentre la mare rentava la roba a la vora del riu, i el pare estava pescant; porta llenya per a que la iaia vagi escalfant la casa.
Llop estudia al col·legi del poble fins que es traslladà a Tarragona on, amb l’adveniment de la República, serà instruït professor a l’Escola Pública de Tarragona. Al voltant de 1934 exerceix el magisteri a Vallfogona de Riucorb, on arran dels fets del 6 d’octubre del mateix any fou empresonat i jutjat a la capital de la demarcació. Aquests fets, els conta en una anècdota anomenada La Cárcel de Reus en un text escrit en llengua espanyola. Ens explica a consciència com varen succeir aquells ràpids esdeveniments que varen tenir tràgiques conseqüències per a l’autogovern català. El varen detenir al costat d’uns companys i els varen portar al vaixell Manuel Arnús al port de Tarragona, guardat per dues unitats de Marina de l’Exèrcit, per després traslladar-lo al Fortí de Tarragona, durant uns tres mesos.
Un cop alliberat, havent perdut la plaça de professor a Vallfogona de Riucorb, va fer una feina ambulant arreu de l’estat espanyol com a viatjant per una casa d’ortopèdies.

La tragèdia de la guerra civil
Durant els anys bèl·lics –Llop parla de Guerra Incivil i de Guerra Caïnista, entre d’altres adjectius, per a referir s’hi–va estar en un Batalló de Sanitat, fins que va creuar la frontera i va fer a un camp de refugiats a la bella població de Prats de Molló, a la Cerdanya nord, fins que els van enviar al Camp de Sept Fonds una mica més al nord, tocant a la comarca del Conflent.
Ens deixa saber el propi Roc Llop, que és precisament en una desinfecció a l’arribada a aquest camp on se li desfà el carnet que l’acreditava com a Delegat de Cultura de la Generalitat de Catalunya a les Vegueries del Tarragonès i el Montsià (Tortosa). Aquest càrrec el va ostentar des de l’esclat de la Revolució fins pràcticament al final de la Guerra Civil, quan Generalitat republicana va quedar il·legalitzada.
En mans del terror
Aquí comença el periple d’exili de Roc Llop. Va travessar la frontera l’11 de febrer de 1939. Primerament, va ser internat al camp d’Argelers, com milers de catalans. Després va ser traslladat a Sept Fonds, on organitzen juntament amb d’altres exiliats estatals un seguit d’actes que donen vitalitat al camp: classes de cultura, concursos literaris i exposicions d’art. Alhora, la vitalitat al Camp està acompanyada per jornades laborals a les fàbriques i conreus dels pobles del voltant com Sept Fonds, Caussada o Montauban.
Un cop organitzada la vida al Camp, Llop i Ricard Garriga (el mestre, compositor i músic) van escriure un llibre conjuntament per al concurs literari sobre l’exili estatal i la vida als camps francesos, a cura de La Depéche de Tolosa. Donat que el concurs mai va arribar a celebrar-se per manca d’originals, el Conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya des de Mèxic, Antoni Maria Sbert, els hi va comunicar que el seu llibre havia anat a parar a mans de les Ediciones Universales de Paris, dirigida pels intel·lectuals Cañameras i Cabot. Aquest darrer havia dirigit la revista Mirador durant els primers anys de la II República (en la qual escrivien escriptors ebrencs com Artur Bladé i Desumvila, Joan Cid i Mulet i Sebastià Juan Arbó).
Poc després esclatà la Segona Guerra Mundial. Aquest fet històric té les seues repercussions al camp, la propaganda francesa incita amb grans avantatges els exiliats per a allistar-se a la Legió Estrangera, a Batallons de Marxa o a Companyies de Treball, fins al punt, que és preferible emprendre una altra guerra que quedar-se reclòs en aquell camp. Queden allistats a la 24 Companyia de Treballadors Espanyols a la zona de Moselle prop del Riu Marne, a la Línia Maginot primer, i a la Segona Línia de Fortificacions, Llop s’ocupava de la Infermeria d’un Batalló del Cinquè Cos de l’Exèrcit, curant constipats i ferides a soldats estatals i del batalló francès. A més, s’ocupà de la biblioteca del Foyer du soldat (La casa del soldat), on es parlava, es bevia, es fumava, i es jugava a cartes, escacs i dames. En aquest ambient subministrava llibres als assistents i va aprofitar per escriure contes per a nens. Fins que els van ordenar la retirada cap al Sud. Llop explica com a l’arribada a Moselle, malgrat seguir amb les feines normals, dormien i es despertaven amb la música dels obusos. Els desplacen amb la Segona Línia de Fortificacions fins a Chalons sur Marne, i els obliguen a quedar-se a fortificar el Riu Marne, enlloc d’evacuar-los amb tren des de l’estació de Morhange (Mosele) cap a la zona no ocupada. Tot plegat fins que va començar la retirada per boscos, camins, i pobles, per la impossibilitat d’aguantar les escomeses de l’aviació alemanya. Va començar així un desplaçament sense rumb, fugint ara dels Alemanys, i intentant evitar, no sempre amb èxit, les bosses de motoritzats nazis que eren més mortals i infal·libles que l’aviació. Passen per Bar-le-duc, segueixen fins al sud d’Epinal, on sobreviuen al bombardeig i la desolació de la mateixa ciutat. Sortint d’Epinal, la Companyia de Treballadors es desfà, i Roc Llop i el seu grup foren traïts i deixats a la mercè dels Nazis prop de Granges-sur-Volonge. En ser capturats, els van fer treballar primer a Granges-sur-Volonge i després a Colmar, fins que passades unes setmanes, els fan desplaçar fins a Belfort – Stalag 150A, un camp proper a Estrasburg. Allí els van allotjar ja com a presoners de guerra, juntament amb francesos, polonesos i senegalesos, entre soldats d’altres nacionalitats.
Roc Llop considera el Camp d’Stalag-150A força confortable en comparació amb les penúries que va viure a Mauthausen. De l’estada a Stalag 150A, a Belfort, convé destacar el fet que vestien amb roba de soldat francès, qüestió que va provocar consultes diplomàtiques amb el règim feixista espanyol. El resultat d’aquestes consultes fou que els soldats estatals exiliats fossin deportats als camps d’extermini alemanys, i des d’aleshores els van posar un braçalet de color vermell, i els van començar a tractar de Rojos Españoles.
El 13 de gener de 1941, els embarquen des de Belfort cap a Fallingbostel Stalag XI B. Cal indicar que fins aleshores, havien estat a mans de l’exèrcit alemany, Wermark, i que ara passaven a mans de la temuda policia alemanya, la Gestapo i les SS. I aquí Roc Llop comença a relatar maltractaments, vexacions, atacs físics i morals, a la dignitat personal, etc. A Fallingbostel els embarquen en vagons d’animals i de càrrega, amb una sola finestreta, on normalment hi cabien 8 cavalls, en aquell moment hi posaven tants presos com calgués, amb nens, dones i gent gran inclosos. Evidentment, al vagó no hi havia ni subministraments, ni aigua, i molt menys ni lloc ni espai per poder realitzar les necessitats personals.
Va arribar al Camp de Concentració de Mauthausen el 27 de gener de 1941, set mesos després que altres presoners procedents de l’estat espanyol, ja que els primers havien arribat a l’agost de 1940. Llop, com sabia llegir i escriure, el destinen a fer tasques administratives, elaborant les fitxes dels nouvinguts al Camp.
El poeta miravetà desenvolupa diverses tasques dins del camp d’extermini de Mauthausen. La por i la mort, són les escenes recurrents dels camps d’extermini. Però de cap camp, parla amb tanta crueltat i duresa com d’aquest darrer, Güsen, un mot que l’acompanyarà en el record més fosc durant la resta dels seus dies.
A Güsen, va treballar de nou a les pedreres, però ràpidament es va debilitar a causa de les pèssimes condicions de vida. El Camp de Güsen va ser el pitjor Camp d’Extermini juntament amb Treblinka i Auschwich. En arribar-hi, els murs i la porta encara estaven per construir. Els van rebre a garrotades i els van ordenar de començar a bastir l’emmurallat, aquesta tasca la va dur a terme el Comando Xocolata, del qual Llop en va formar part. Explotaven una pedrera propera i bastien l’emmurallat, o treballaven a la via del tren que unia St. George amb Mauthausen.
Durant les nits de lluna plena, aprofitava per escriure, en paper que aconseguia a canvi de menjar. Però res del que va escriure va sortir mai d’allí, amb la qual cosa hem perdut un grandíssim testimoni de la barbàrie. El fred, els maltractaments, les pallisses, la mort als crematoris i durant els treballs, van solidificar-se com un habitual de la vida al Camp. Un dia d’hivern va caure rendit sobre la neu, va ser quan ja veia que la mort li arribava, però encara el van portar a la Infermeria de Güsen. A la infermeria hi havia un sanitari conegut seu de Belfort, Don Luís. Tots dos havien portat el maletí sanitari a Belfort, acompanyats d’un braçalet cadascun amb una creu vermella sobre un fons blanc. Llop l’havia acabat llançant, però l’altre no, i li va servir per estar a la Infermeria de Güsen. Llop relata la barbàrie de la infermeria dient que si bé al Camp era el crim allò és natural, a la infermeria la criminalitat ho era per sadisme i eliminació. Ens fa cinc cèntims del fet que a certs malalts de la infermeria els mataven amb xeringues letals clavades al cor amb gasolina o bé aigua destil·lada. Tota una feta sàdica.
En sortir de la infermeria, Llop intenta encertar un mode de supervivència al Camp. Coneix d’una barraca que hi ha els futbolistes del Camp, un SS aficionat al futbol va organitzar dos equips compostos per polonesos i presoners estatals. Llop va pensar en presentar-se com a jugador, però reflexionà que per córrer, primer s’havia de caminar, element fonamental que podia realitzar ja amb dures penes. Una llàstima perquè segons explica era un bon jugador, havia jugat l’Equip de l’Escola Normal de Tarragona, i a la històrica formació del Gimnàstic de la capital de la demarcació, a més, de jugar a l’equip de Miravet, i als equips dels pobles del voltant, com el Ginestar, el Villalba i el Pinell, els dies de festa major, a canvi de l’entrada al ball i un sopar. Rebia el sobrenom de bicicleta.
També comenta que va passar pels pitjors commandos de Gusen, el Xocolata que va construir l’emmurallat del camp, i el de Strasen-Bari que van construir la carretera que portava al camp.
La llibertat retrobada
Roc Llop va poder deixar enrera el malson del camp de concentració a la primavera de 1945, quan es produí l’alliberament per part de l’exèrcit nordamericà. Roc Llop surt del Camp, i aconsegueix instal·lar-se a París, a Vitry-sur-Siene. Treballa i escriu, forma part de la Federació Espanyola de Deportats i Internats Polítics (FEDIP), i comença a escriure i relatar els calvaris del Camp concentració. També conrea el camp de l’assaig sobre anarquisme i fa apunts pedagògics. Passa a formar part també de la CNT i col•laborà amb el setmanari CeNit, amb la fusió de Solidaridad Obrera i la revista de la CNT, és responsable de la biblioteca i de la secretaria d’organització i finances. A més, va ser editor de la revista Terra Lliure, de caire anarquista, i s’encarregava de la Biblioteca confederal de la CNT a Paris, així com també de la tresoreria de la regional de la CNT.
Posteriorment, va tornar a conrear la poesia, la seva veritable passió que havia començat durant els seus anys joves vora l’Ebre. Fa una poesia de denúncia, de caire social, vol retratar l’horror viscut al Camp de Güsen.
Roc Llop és un home constant en el coneixement de la realitat i no perdona en cap cas escriure sobre tots els esdeveniments que afecten al seu país i a la seva gent durant la història. Una altra temàtica acompanya Roc Llop i Convalia al llarg de la seua extensa obra: l’amor, Xile i Salvador Allende, les darreres hores del franquisme, la crisi del petroli, etc.
Quant a l’aspecte familiar, Roc Llop té un fill, Llibert, sobre el qual no escriu, com tampoc no ho fa sobre la seva esposa. Llibert va nàixer durant la Guerra Civil. Malgrat escriure sobre l’amor, no en fa esment de la família, cosa habitual amb alguns escriptors ebrencs.

Creació literària
Llop va escriure també un assaig sobre pedagogia, que va pronunciar en forma de conferència a Orleans sota el títol de Lo Serio i lo Pintoresco de la Psicologia Infantil. Del conjunt de notes que va anar deixant, hem pogut saber que hi havia d’haver una segona part que li va quedar pendent per escriure, amb la qual cosa no va poder acabar un interessant estudi sobre el món de l’infant.
Es troba en un moment de plenitud creativa i es dedica igualment a redactar assaigs sobre el fet anarquista, a la vegada que continua escrivint poesia sobre l’home llibertari que no creu en fronteres i que lluita per un món més just. Un exemple viu n’és un article titulat Abajo la Cultura, Viva el Analfabetismo
A més cultiva també, poemes escenificats com el “Grito de España” subtitulat “¡Miradme!. Que tracta d’una discussió lírica entre obrers, llibertaris, i falangistes, a més, d’una dona que interpreta l’estat espanyol, i intenta mostrar una visió de necessitat de concòrdia entre els bàndols, perquè tots formen part d’una comunitat conjunta, on no hi ha bons i dolents.
Llop escriu indistintament, segons al públic que vol dirigir-se, en llengua catalana o castellana. Quan escriu per alguna revista en castellà ho fa així, la conferència pronunciada a Orleans també és en castellà, com gran part de la seva temàtica anarquista i pedagògica.
Però és quan fa ús de la llengua catalana quan assoleix els seus èxits literaris més importants. Al 1965 presenta als Jocs Florals de Paris, un recull de poemes anomenat “Poemes de Llum i Tenebra”, un recull de poesia basada en vivències vitals, centrat per la temàtica de l’amor, i alguns viatges, a més d’algun poema sobre la mort pròpiament. Aquest recull es proclamat vencedor de la Flor Natural dels Jocs Florals de Paris. Però no serà fins a 1967 que Roc Llop es pot pagar la publicació, en una única edició, avui en dia impossible de trobar.
Al 1974, a Amsterdam, presenta un recull anomenat “Contes negres de la vora del Danubi” on relata amb una prosa popular però acurada, algunes de les seves vivències als camps d’extermini de Güsen. Aquest segon recull, va ser guardonat amb un accèssit Víctor Català als Jocs Florals del mateix any, a Holanda. Aquests contes no varen poder veure la llum fins uns quants anys després, al 1986 dins del recull Tríptic de l’amor i proses.
Al 1979 publicarà en francès, Mission Ratée de l’Homme sur Terre. Aquesta és una nova reflexió sobre el paper de l’ésser humà on novament defensa les idees llibertàries que el varen acompanyar durant tota la seva vida.
I prèviament, l’any 1975 i també en català, Requisitòria. Jo també sóc jutge, botxí! Maleït siguis! Una obra poètica contra Franco i contra la seva concepció d’Espanya (una, grande y libre), amb una duresa lingüística i psicològica molt considerable, que desprenia odi envers el dictador i el culpava del terror en què havia sotmès tot un estat durant gairebé quatre dècades.
Roc Llop sap mantenir un catalanisme romàntic de llengua i cultura singulars, combinat amb una idea d’estat, evidentment federalista, lligada amb el concepte d’anarquisme humanista. Per tant, entén una Catalunya dins d’Espanya federal, on l’individu és un ser lliure i igual.
Llop va morir l’agost de 1997 a França, prèviament però va deixar escrita la seua voluntat de donar tot el seu fons a l’Arxiu Històric de Tarragona.


Trinitari Fabregat, el paisatge canareu i l’exili
La biblioteca d’Alcanar porta el nom del literat Trinitari Fabregat (Alcanar 1912- París 1994). Exiliat a França després de la guerra incivil, va passar pels camps de refugiats de Sant Ciprià i Argelès de la Margenta on va coïncidir amb el jesusenc Cid i Mulet, autor de Destins, relat representatiu de la novel·la concentracionària. Tots dos van escriure igualment poemes concentracionaris, que necessitarien una bona difusió. El 1964 va publicar Jardins Ignorats, escrita a París fruit de l’enyor i basada a la seua població natal, sobre la qual se n’ha fet una ruta literària. Justament el 1933, Joan Cid i Mulet havia publicat Sota l’ombra del Montsià, en la qual fa un interessant retrat de la vida i el paisatge canareu. El 2007, en el marc del centenari del seu naixement, conjuntament amb Tomàs Camacho, vàrem realitzar una xerrada a l’institut Sòl del riu d’Alcanar, en la qual vam comparar les dos novel·les i vam cercar-hi paral·lelismes.
Cid i Mulet havia tingut una estreta relació amb Josep Bòria, director de la histórica revista canareva Terra nostra, publicada en plena dictadura de Primo de Ribera. Tots dos estaven implicats en l’associacionisme agrari i realitzaren una bona difusió per les Terres de l’Ebre. Fabregat també va entusiasmar-se amb la tasca cultural de Bòria, persona que va marcar-los a tots dos. A França, tingué una estreta relació amb Antoni Carrion, històric lluitador llibertari i gran dramaturg, que era íntim amic i col·laborador del literat miravetà Roc Llop i Convalia. La seua trajectòria literària, els ideals catalanistes i el dur exili va crear complicitats entre tots ells.
Jardins ignorats de Trinitari Fabregat va ser traduïda al castellà amb el nom de Jardines desconocidos pel poeta i professor Tomàs Camacho el 2003. Va ser una nova i magnífica aportació a la difusió del seu bagatge literari. Personalment, vaig fer el pròleg del treball de recerca sobre Trinitari Fabregat que va realizar l’alumna de l'institut canareu, Anna Chillida, que posteriorment va presentar una comunicació al Congrés d’història d’Alcanar. Un interessant apunt biogràfic de l’autor va aparèixer a la revista Lo Rafal, escrita per l'investigador local, Agustí Bel.

1.3 - FRANCESC BATISTE BAILA
Francesc Batiste Baila (Vinaròs 1919-2007) va ser un dels supervivents del camp d'extermini nazi de Mauthausen, on hi havia internats milers de catalans i molts ebrencs, i un nodrit grup de vinarossencs. Quan va esclatar la guerra civil, era mariner al costat del seu pare. Va decidir allistar-se e 1938 com a soldat de l'exèrcit republicà. Al gener de 1939, va creuar la frontera pel Perthus, ferit a la darrera batalla, amb milers de refugiats i va sofrir els camps de concentració situats a la Catalunya del nord, on es va viure un període personal dramàtic a causa de la manca d'humanitat que va demostrar l'estat francès, tal com denuncien clarament els testimonis dels refugiats catalans. Hi havia manca d'higiene total als camps i maltractaments a infants i dones. Amb la invasió de l'exèrcit nazionalsocialista alemany a l'estat francès, va haver d'allistar-se a les companyies de treballadors espanyols. Va ser enviat primer als Stalags (camps de presoners de guerra) fins al 21 de gener de 1941 que va ser deportat al camp d'extermini austríac de Mauthausen, on va rebre un tractament infernal. Aquestes vivències les narra en el seu llibre: El sol se extinguió en Mauthausen . Un llibre autobiogràfic i alliçonador, en el qual fa un crit de resistència contra la barbàrie amb l'ideal que la memòria ha de sobreviure: les noves generacions no han de viure alienes a un fet històric tan greu com és un holocaust.

Baila va prendre part als actes organitzats en motiu de l'alliberament de l'esmentat camp d'extermini i va coincidir amb l'expresident estatal Rodríguez Zapatero. Durant els darrers anys de la seua vida, va realitzar nombroses conferències arreu de l'estat espanyol i francès d'informació i denúncia de les macabres actuacions dels nazis. Formava part de l'Associació de Deportats de França i de l'Amical de Mauthausen de Barcelona. El seu segon llibre va ser Mariner del María Rosa. L'ajuntament de Vinaròs li va concedir el 2004 la Medalla de la Ciutat.

2. - JOSEP CABRÉ I BRU, PRIORATÍ A L'ARGENTINA
Els exiliats de la nostra Ilercavònia van tenir una especial presència cultural a Mèxic (Joan Cid i Mulet, Artur Bladé, Francesc Adell, Àlvar Pasqual-Leone, Martí Rouret) i a França (Roc Llop i Convalia, Trinitari Fabregat i Francesc Batiste Baila). En altres països llatinoamericans, però, van haver-hi nodrides colònies catalanes que van crear nuclis culturals de notable interès, com va ser el cas de Xile, Argentina i Venezuela. En el cas xilè, els tarragonins Domènec Guansé i Montserrat Abelló van formar part d’un nucli molt potent que encapçalava la colla de Sabadell, amb el poeta Joan Oliver “Pere quart” i el novel·lista Francesc Trabal.
L’Albert Manent ha comentat reiteradament que l’Artur Bladé i Desumvila és un dels grans memorialistes de les nostres lletres. El seu llibre Benissanet és probablement el retrat humà més ben aconseguit i emblemàtic que ha escrit un autor ebrenc. Va ser publicat a Ciutat de Mèxic el 1953, i de seguida va rebre una sèrie de comentaris molt favorables per part de la crítica catalana del moment. La riba baixa de l’Ebre prenia força amb un retrat mític d’un autor exiliat, que parlava des de l’enyor i des de l’amor, i que passava a ser tot un referent literari. Un dels articles més emotius sobre aquest llibre de memòries del poble natal, el va escriure justament un altre autor exiliat, a l’Argentina, en Josep Cabré i Bru.
Prioratí, fill de Gratallops, signava les seues cròniques amb el pseudònim Jordi Casanovas. Va sortir publicat a la històrica revista Ressorgiment, de Buenos Aires, al gener de 1954, i posteriorment el va reeditar La Nostra Revista de Ciutat de Mèxic. Les vivències de Benissanet i de Gratallops s’uneixen d’una manera sorprenent. Els dos literats no es coneixien personalment però s’emmirallaven en pensament. És un article molt ben escrit, alliçonador, que esdevé igualment un magnífic retrat dels sentiments de l’exiliat ebrenc, prioratí, o català, que recull imatges belles i les converteix en paraules, perquè la memòria era l’única cosa que el franquisme no els podria prendre. Benissanet comença amb una amena nota preliminar, que Artur Bladé utilitza per explicar-nos la seua intenció quan va escriure aquesta obra. Posteriorment passa a parlar de la història de Catalunya, de la desfeta de l’11 de setembre de 1714 que va acabar amb la personalitat pròpia i amb l’aplicació dels Decrets de Nova Planta que varen començar una inacabable persecució de la nostra llengua. Ens parla de grans escriptors autòctons com Carles Riba o Antoni Rovira i Virgili. I ens explica la seva sensació de pertànyer al col·lectiu dels desterrats, una idea que desenvolupa en tota l’obra. Conté 188 pàgines dividides en 14 capítols. L’escriptor troba l’excusa per parlar de tot el poble, de les tradicions, la gent, les afeccions, els conreus, etc.
Aquest emotiu i històric article de l’escriptor i periodista prioratí agafa tocs mítics i mereix una atenta lectura i conservar-lo a l’hemeroteca.
Ressorgiment va ser la revista de més llarga durada publicada pels col·lectius catalans a l'exili. Una de les capçaleres daurades, que va aplegar al seu redòs les plomes més importants de les nostres lletres. Josep Cabré i Bru hi va escriure durant moltes dècades i és un altre dels grans noms ilercavons que han aportat moltíssim a les lletres catalanes, i que varen fer reviure les sensacions dels nostres pobles.