dijous, 15 de desembre del 2011

Unitat 14: La consolidació de la Renaixença, Francesc Mestre i Noé

1. LA SEGONA GENERACIÓ DEL CATALÀ LITERARI A TORTOSA
Els certàmens poètics havien ajudat a despertar un inusitat interès per la llengua vernacla, la qual s’anava descobrint poc a poc com a un mitjà d’expressió ideal per als literats tortosins, que vivien en una societat majoritàriament catalanoparlant, i que començaven a prendre consciència lingüística. El desenvolupament i triomf d’un fenomen cultural depèn molts cops de la constància i de la determinació d’alguna gran personalitat, que lluita per dotar-lo d’un prestigi insospitat fins al moment. En el cas tortosí, la intel·lectualitat catalanista com no podia ser d’altra manera va estar fortament influenciada pels esdeveniments que succeïen arreu del país, amb la redacció de les Bases de Manresa i la fundació de la Unió Catalanista. Aquests intel·lectuals varen creure oportú endegar una empresa nova i de futur imprevisible: la publicació del primer rotatiu completament en català, gràcies a l’impuls que li van donar Francesc Mestre i Noé i Joan Abril i Guanyavents. Tots dos seran determinants en el futur del català a la ciutat i a la resta del territori ebrenc.


2. ELS PIONERS INTEL·LECTUALS CATALANISTES

2.1 FRANCESC MESTRE I NOÉ
Si existís el títol honorífic de patrici de la Renaixença del català a la capital del Baix Ebre, recauria indubtablement en el literat Francesc Mestre i Noè (Tortosa 1866-1940). Obra seua és precisament un opuscle titulat La Renaixença de Catalunya i els periodistes i literats tortosins del Renaixement, en el qual aquest destacat intel·lectual catalanista ens proporciona una magnífica introducció a la tasca realitzada per un gran nombre de literats ebrencs durant aquest transcendental període per al ressorgiment literari de la llengua catalana, alhora que inclou tota mena de títols de publicacions comarcals que anhelaven culturalitzar la societat, i d’altres de més compromeses que varen gosar treure la llengua nativa del pou de l’oblit, en el qual l’havien abocat des de feia moltes dècades uns condicionaments socials i polítics totalment incomprensibles i injustos. La figura de Mestre i Noé engresca a l’estudi sobretot per la seua qualitat d’home de cultura enciclopèdica, polifacètic en el camp de les lletres, en un temps i en una societat local que estava dividida entre els partidaris dels seus ideals catalanistes i una forta presència d’una dreta molt conservadora i secessionistes en temes lingüístics i identitaris.
Va nàixer a Tortosa el 8 d’agost de 1866. Com a escriptor, va saber conrear gèneres molt diversos, majoritàriament en català tot i que va publicar algun assaig en llengua castellana: poesia, Cançons tortosines; drama, Lo Cautiu i Matilde; costumisme, Giripigues tortosines (1915), Contalles Crepusculars tortosines (1984); assaigs, El Arte en la Santa Iglesia Catedral de Tortosa (1898), El Palacio Episcopal (1900), Els Tortosins per Tortosa (1914), La Llengua a les esglésies (1920), Discurs de Gràcies (1931), Els periodistes i literats tortosins de la Renaixença de Catalunya (1934), El Maestrazgo, notas arqueológicas, La Seu de Lleida; treballs filològics, Vocabulari Català de Tortosa (1915); biografies, Teodor González (1918), Josep Antoni Santigosa (1923), Víctor Cerveto (1925), Temps vida i obres del polígraf Jaume Tió i No” (1927). Va tenir una activa participació en el camp de la premsa, en el seu paper de col•laborador habitual de nombrosos rotatius de tarannàs ben diversos tant a nivell de Tortosa com d’arreu de Catalunya: El Restaurador (catòlic), La Verdad (gonzalista), Correo Ibérico, Diario de Tortosa, La Zuda, La Santa Cinta, La Veu de Catalunya (de Barcelona, vinculat a la Lliga Regionalista) etc. Va fundar els periòdics La Veu de Tortosa i La Veu de la Comarca, que foren els pioners rotatius tortosins en la llengua pròpia de la ciutat.
Com a mostra d’intel·lectualitat oberta i permanent, es va interessar per temes tan diversos com el folklore, la història, l’art, l’arqueologia i la dialectologia. Va ostentar nombrosos càrrecs de relleu, dintre de la seva esmentada varietat d’interessos culturals francament sorprenent: Cronista de Tortosa, Arxiver Honorari de la ciutat, President dels Jocs Florals de Tortosa de 1920, President dels Jocs Florals de Barcelona de 1931, Delegat del Congrés d’història de la Corona d’Aragó, Vocal de la Junta del Congrés d’Art cristià de Barcelona el 1913, Delegat del Congrés de Govern municipal, Vocal del Congrés de Foment de Tarragona, Delegat de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Fernando, President de l’Associació de Premsa de Tortosa, Acadèmic de la Junta poètica de Màlaga; i membre del Centre Excursionista de Catalunya, de la Reial Acadèmia de Ciències i Belles Arts d’Erfurt (Alemanya), de la Societat Artístico-arqueològica, i de la Societé Archéologique du Midi de la France.
Hem de destacar el seu dinamisme catalanista. Les lletres tortosines van trobar en ell el seu gran ambaixador que va saber exercir de portaveu oficiós arreu de tot el país català. Mestre reviu una i una altra vegada la història i somia que la seva ciutat torni a gaudir d’una època gloriosa i que Catalunya recuperi les llibertats arrabassades el 1714, el camí per a assolir aquesta fita és la cultura, que supera per golejada la política, com a mostra tenim els articles que va publicar com a Homenatge a l’invicte rei en Jaume I el Conqueridor:
Demà és un dia de plaer per als pobles del Llenguadoc, i Provença., Catalunya. Aragó, Mallorca València i Múrcia. La Reial ciutat de Montpeller congrega també en son si als representant d’aytals estats per a celebrar en lo propi bressol del famós monarca ala celebració del VII centenari de son naixement.
El seu camp de batalla és doncs el fet cultural, que ha de fer canviar les estructures polítiques i els comportaments socials. Va tenir una estreta col•laboració amb Mn. Antoni M. Alcover, de la qual va sortir el “Vocabulari català de Tortosa” que va acabar de convèncer-lo de la necessitat d’una defensa radical de la unitat lingüística del català .
Los que tenim amor a totes les coses de Catalunya i sobre totes elles a l’ideal suprem de reivindicació i depuració del seu hermós idioma, venim obligats a defensar la unitat de la llengua i a fer nostres, però ben nostres, los mots que arreu se troben en tots los pobles on la seva raïl estiga en sava...Lo present vocabulari no és complert ni dins d’ell s’hi reprodueixen les quatre mil i pico de cèdules que jo vaig enviar a l’eminent patrici i amic estimat, lo cultíssim Dr. Mossèn Antoni M. Alcover, per a l’obra del Gran Diccionari Català, sinó totes aquelles que de moment s’han considerat més necessàries per a l’estudi del nostre llenguatge i les que, a juí de L’Institut d’Estudis Catalans, ofereixen alguna característica lèxica o filològica divergent del català central.
En una de les seues obres, Els tortosins per Tortosa, fa emblema d’un gran esperit de recuperació de les glòries del passat, un veritable crit cap a l’enteniment i treball conjunt de les forces populars, de projecció a l’exterior des de la vàlida base del progrés general de la societat i amb l’objectiu de fer arrelar d’una vegada i amb tota la força necessària el nacionalisme català. En “Giripiques tortosines” troba espai per parlar de tot allò que té a veure amb la seva ciutat, de temes històrics generals dels quals la humanitat hauria d’aprendre, i també per enlairar el parlar de Tortosa:Lo català de Tortosa és pur, intens, ric, exuberant, abondós, enèrgic i suau a la vegada. Los seus mots i el conjunt de sons articulats expressius d’una idea; la seva formació i caràcter primitiu hi ha que estudiar-hi en la conversa popular abans esmentades, i en los arxius civils i eclesiàstics.
L’Associació de premsa de Tortosa va editar un número extraordinari com a part d’un homenatge unànime el 18 d’abril de 1929, que incloïa tota mena de ressenyes i de mostres d’admiració pel seu treball i pel seu apassionament catalanista. Hi prengueren part membres de tota la societat tortosina, des de la política a l’església, i no cal dir que les plomes de més prestigi: Ramon Vergés Paulí, Enric Bayerri, Tomàs Bellpuig, Antoni M. Alcover, Joan Baptista Manyà, Carles Sánchez i Pastor, Primitiu Sabaté, Manuel Beguer, Fermí Viladrich, Joan Cid i Mulet, Marcel•lí Domingo, etc. D’entre totes les ressenyes ens quedarem amb la que escrigué Mossèn Manyà , que destaca el mèrit de Mestre i Noé i la seva valentia per afrontar les coses pel seu nom i els problemes socioculturals amb un marcat accent nacionalista:
Si entre els aspectes honorables que ofereix la personalitat del senyor Mestre i Noé, ne fessen dir la de les meves preferències, triaria la seva fidelitat al verb matern. La triaria, primer pel que en si representa després per ésser la síntesi convergent de l’home i de l’escriptor, i en últim terme, potser, principalment, per la seva història. Ha estat una fidelitat heroica en superar tota classe d’obstacles: conveniències econòmiques, relacions socials, impugnacions verinoses, etc. I quan noves corrents literàries i gramaticals arraconaven ço que per al nostre homenatjat representava una tradició gloriosa, ell, amb un gest nobilíssim d’adaptació, superava tradicions rònegues i es posava al nivell de la joventut renovadora.
Com a gran mecenes de la cultura i de la catalanitat, va voler donar tothora la seua particular visió sobre les relacions que havien d’haver entre Tortosa i Catalunya. Era partidari d’un tortosinisme catalanista, francament contraposat als postulats secessionistes i localistes d’altres literats i amics seus com en Ramon Vergés Paulí o en Joan Moreira: L’ésser, doncs, catalanista, no significa la seva incorporació a cap dels grups que per Catalunya es mouen, sinó la d’ajudar a tots els que per al seu enaltiment treballen ... Lo tortosinisme és cosa semblant al catalanisme, ja que és un rebrot d’ell i com ell té, també, dret a mantenir furs, drets i privilegis propis. Respecte a l’idioma, convé reviscolar-lo i despullar-lo de tota influència estranya i enriquir-los amb mots d’altres terres de parla catalana.
Malauradament l’assassinat del seu fill per part d’un grup d’incontrolats anarquistes quan va esclatar la revolució l’agost de 1936, l’apartà de tots els càrrecs que exercia i el va deixar abatido por el dolor que me consume. El pròleg que va redactar pocs dies abans del seu traspàs (publicat de manera pòstuma el 1942) per a un dels llibres propagandístics del nou règim del periodista tortosí d’arrel carlista Josep Monllaó , va suposar un comiat molt trist del camp de les lletres (amb un contingut fanatitzat i d’exaltació franquista que ben segur ell mai no hauria escrit en circumstàncies personals i polítiques força diferents), donat que va ésser una persona íntegra que va dedicar tota la vida a la difusió d’un catalanisme moderat i sincer, que només es va veure alterat en un moment dramàtic i de total enfonsament moral:Este cuadro siniestro ofreció Tortosa a las vencedoras tropas nacionales que nos libraron de la tiranía roja, merced al heroísmo de aquellos intrépidos jefes, oficiales y soldados conducidos felizmente a la victoria por el invicto y glorioso Caudillo Generalísimo Franco... Las Crónicas que más adelante han de narrar la espantosa tragedia de Tortosa. Por lo mismo y ante tanta desolación, miseria y ruina, Monllaó truena contra ese llamado Frente Popular, verdadero conglomerado de ambiciosos, vulgares, utopistas, tránsfugas miserables, falsarios, jacobinos, holgazanes, instigadores, hipócritas, negociantes de masas, sacrílegos, incendiarios y asesinos.

2.2 ANTON ANYON

Anton Anyon i Cortiella (Xerta, 1825 - 1919) era apotecari, feina que va compaginar amb el seu paper de poeta, músic i assagista, que va convertir-lo en un dels homes de lletres més destacats de la Renaixença. Va estudiar filosofia a Tortosa i farmàcia a Barcelona. També tenia importants coneixements en botànica.
Entre alguns dels seus treballs històrics, trobem de l'any 1910 la publicació de: Dos documents comentats prou i de sobra interessants per a que siguen coneguts de tot xertolí. Aquest llibret conté dos importants documents relacionats amb la història de Xerta. Un es tracta de la fundació de la parròquia de Xerta el 1325, quan es va separar de la parròquia del Castell de Paüls i l'altre parla sobre els Reials Privilegis de les Aigües de Xerta, concedits pel rei Pere III el Cerimoniós el 1383.
Va col·laborar en el Diccionari català-valencià-balear que elaborà Antoni Maria Alcover aplegant els diferents dialectes de la llengua catalana.
Posseïa una enorme biblioteca, que malauradament va ser destruïda durant esclatà la revolució l’any 1936. Va tenir un estret lligam amb nombrosos moviments culturals tortosins, que el portà a ser fundador amb el músic Enric Camó d’una Societat Coral musical durant la dècada de 1860. Tanmateix, va tenir una gran amistat amb el musicòleg tortosí Felip Pedrell, amb el qual va composar algunes peces conjuntament. Fou l’autor d’uns extensos cants, els quals musicà igualment, que glossaven el desastre de la gran riuada de 1787, durant la qual a Xerta s’ensorraren un centenar de cases i moriren 30 persones. Posteriorment va entrar en ple contacte amb el catalanisme polític i va participar en els debats que portaren a la redacció de les Bases de Manresa, així com va ser un entusiasta redactor del primer rotatiu escrit en català a la capital del Baix Ebre al tombant del segle: La Veu de Tortosa, a les pàgines del qual va publicar destacats estudis històrics sobre la nostra la comarca, i en el seu paper de proselitista catalanista va escriure nombrosos articles que reflectien els seus anhels de recuperació de la dignitat catalana. Seua és la frase: Catalanisme és la reivindicació de lo molt que ens van anar robant amb la insídia, el perjuri i la infàmia. L’any 1905 va ser nomenat fill predilecte de Xerta. Va morir solter a l’edat de 104 anys.

2.3 JOAN ABRIL I GUANYAVENTS

Joan Abril i Guanyavents va ser un altre gran home de cultura i un nacionalista de cap a peus. Natural de Mataró (Maresme), durant la seua estada a Tortosa per raons professionals, ja que era l’arquitecte municipal, va treballar incansablement envers la recuperació de la llengua catalana, i va tirar endavant tota mena d’activitats culturals que deixaren una petjada destacada a la ciutat. L’any 1900 va fundar el Museu Arqueològic local i va dedicar-se activament a potenciar-lo, tot i que va tenir fortes desavinences amb l’alcalde de la ciutat, i fou destituït poc després del seu càrrec de director. Posteriorment, va fundar i dirigir “La Veu de la Comarca” (1904-1909), segon rotatiu tortosí escrit íntegrament en català, que entre altres tasques va contribuir notablement a donar publicitat als interessos catalanistes del moment, i a les dues grans obres que s’estaven gestant, una de literària i l’altra de discussió: L’elaboració del Diccionari Català-valencià-balear de l’il·lustre filòleg mallorquí, Mn. Antoni M. Alcover, i la celebració del 1r Congrés Internacional de la Llengua Catalana que tingué lloc el 1907. Joan Abril fou l’editor també d’una nova edició de la històrica obra Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa del cavaller medieval Cristòfol Despuig, i de Les Reflexions sobre els col·loquis obra del segle XVIII d’Antoni Gil de Frederic, als quals va incloure unes notes explicatives. Quant al seu paper professional a la ciutat, va deixar-nos la seua obra divulgativa: Un capítol de la meva actuació a Tortosa, publicada l’any 1928.

3. ELS LITERATS ABSENTS

La majoria de literats i d’artistes que volien llaurar-se una bona carrera professional en el seu ram havien de marxar forçosament de la ciutat. Barcelona i Madrid, com a capitals, els oferien tot allò que una petita i llunyana població de comarques no podia. Tortosa, òbviament, se n’havia de ressentir en tots els seus àmbits, amb la separació corresponent per part de valuoses figures que haurien pogut canviar l’ensopiment de la vida cultural local. En el camp literari, centrarem el nostre estudi en tres homes de lletres, que varen realitzar una interessant carrera literària fora de la ciutat en gèneres força diferents: Francesc Riba i Lledó, Carles Altadill i Teixidó i Josep Felip Vergez, l’únic dels quals que mai no va tallar els seus vincles d’unió amb el territori ebrenc.

FRANCESC RIBA
Francesc Riba i Lledó (Tortosa 1848-Barcelona 1904) va ser un ferm representant del catalanisme incipient a finals del segle XIX. Pare del poeta Carles Riba, va ser redactor de la prestigiosa revista La Renaixença i L'Art del Pagès, en la qual va publicar estudis sobre legislació agrària i temes econòmics i socials. Va ser membre de l’Acadèmia de Jurisprudència i va publicar opuscles sobre temes com el Tribunal de les Aigües de València o el laude arbitral a l’Edat Mitjana.

CARLES ALTADILL
Carles Altadill i Teixidó (Tortosa ?- Barcelona 1879), a diferència del seu germà Antoni (autor d’una fecunda obra en llengua castellana) s’incorporà al moviment literari català i donà mostres d’un fervent catalanisme militant. Personatge bohemi, no es preocupà de donar continuïtat a la seva obra literària. El primer llibre que publicà fou “Llampecs entre tenebres”, en el qual, fent ús d’un estil satíric i irònic, combina subtilment la poesia i la prosa, i inclou apartats dedicats a pensaments, refranys, deduccions, etc. Els següents versos del poema A la Crisi són un perfecte retrat del seu peculiar estil:

Apartat d’aquí ben lluny
Malvada crisi, aparta’t,
Perquè la teva presència
No es pot dir los mals que em causa.
Abans que tu vinguessis
Tot me marxava en bonança
Pagava sempre a tothom
I jo de tothom cobrava,
I podia anar per tot
Portant la cara ben alta.

La frase que ens introdueix el llibre és també força significativa del seu tarannà personal: Estich aburrit de una pila de coses, alhora que s’endinsa en fer un repàs irònic sobre els costums dels catalans que el porta a afirmar : Qu’ens preciam de literatos, cuan ab prou feyna arribem a escriurer malament lo català, i posteriorment afegeix: Afortunadament, diré que’ns dongui la gana, només fent algun esfors, y deixant de ser ta indiferents com som a la cosa pública, ‘ns sobran elements pera colocar a nostra pàtria a la altura que’s mereix, y cuan no, veyam qui’ns quita l’orgull de ser fills de Catalunya
Col•laborà esporàdicament a Un tros de paper, així com el polític Valentí Almirall li finançà una revista que tingué curta vida, El Gandul. També fou l’autor de dues comèdies: Un mirall per a pubilles (1870) i El Gandul (1872), sobrenom aquest amb el qual se’l coneixia donada la seva migrada producció, i en la qual plantejà un diluït enfrontament entre amo i obrer, i hom troba en el seu protagonista el reflex de l’autor.



JOSEP FELIP VERGEZ

En la incipient obra d’en Josep Felip Vergez i Peira (Tortosa 1844- Madrid 1919), ja des de la seua època juvenil a partir de 1860, podem notar els primers símptomes de recuperació del català literari a Tortosa, tot i que encara tardarà més d’una dècada a generalitzar-se l’ús normal del nostre idioma entre els periodistes i els poetes locals. De ben jove va començar a conrear la poesia usant el significatiu pseudònim de l’Escolà de Vallfogona. Els seus poemes eren recitats en actes públics, així com alguns varen ser publicats en els rotatius locals en els quals col·laborava. Destaquen especialment una llegenda històrica referent a la Conquesta de Tortosa titulada Les dones tortosines, i un altre titulat Mon primer cant, en el qual dóna fe de la seva estima per la llengua materna, en un moment en què a la ciutat encara era casual qualsevol mena de reivindicació catalana. En Francesc Mestre i Noé, en mostra de la seva amistat i admiració, anomena en Vergez el “Patriarca” del moviment renaixentista. Tot i això, nosaltres creiem agosarada aquesta consideració, ja que la seva prolongada absència de la ciutat li va impedir exercir aquest mestratge. De fet, gairebé quaranta anys després, quan ell va començar a publicar una sèrie de notables articles titulats Recuerdos de mi juventud a la revista La Zuda, fins i tot algun il·lustre literat comarcal com el canareu Mn. Josep Matamoros manifesten públicament que desconeixien l’existència d’aquesta figura cabdal de les nostres lletres:
A partir de aquel artículo hube de preguntarme curioso ¿Quién es Vergez? Me interesaban sobremanera los relatos del novel redactor; su estilo jugoso y sugestivo, sus arranques literarios nada comunes, la mesure y el aplomo en los conceptos y la facilidad y gallardía en la expresión.
Va ser redactor durant els anys 1860 dels periòdics tortosins: El Ebro, El Faro, La Actualidad i La Localidad, així com va ser un assidu col•laborador de l’històric rotatiu La Muntanya de Montserrat, que era dirigit des de Barcelona per l’eminent literat Víctor Balaguer. Ja el 1866 va escriure al periòdic bisetmanal La Actualidad uns articles biogràfics sobre el poeta tortosí del barroc Francesc Vicent Garcia i deia:Garcia escribió en catalán, en su idioma nativo, en el que arrullaron su cuna, en el que oraba el señor; idioma que fue cultivado por Dante, celebrado por Petrarca, lengua materna de los reyes aragoneses, en el que se redactaron importantes códices, incomparables crónicas, que hablaron el venerable Raimundo Lulio, Arnaldo de Vilanova, San Vicente Ferrer, Ausiàs March y cien otros grandísimos literatos.
Justament, l’any en què Balaguer fou el President dels Jocs Florals de Barcelona, el 1868 , va convidar a la festa al poeta occità Frederic Mistral (Premi Nobel de Literatura) i altres literats provençals (Mysse), francesos (Guillem Bonaparte, Lluís Rumieus, Paul Meyer), castellans (Núñez de Arce, Ventura Ruiz i Josep Zorrilla) i d’arreu dels Països Catalans (els valencians W. Querol i T. Llorente). Josep Felip Vergez també hi fou convidat quan tenia només 24 anys, donada la seva relació amb Balaguer. De la ressenya que d’aquella excursió en fa el periòdic literari ”Lo Gay Saber” de Barcelona reproduïm: Lo poeta Vergez de Tortosa, al lliurar uns rosaris de Montserrat a Rumieux perquè els doni a sa filla la hermosia Ausis i uns altres a Mistral, perquè els doni a sa senyora mare, ha acompanyat lo regal amb uns versos tan apropiats i comprensius, que no podem menys de recordar-los com bella mostra de la poesia més encantadora, d’aquella poesia que s’inspira sempre en los sentiments benèvols.

Els poemes a què fa referència són els següents, els quals denoten una gran passió juvenil pels temes històrics catalans.

Quan al baixar de la serra
A la santa llar torneu
On lo ser que més aimen
De tots los sers de la terra
Espera el fill allunyat
Del caliu del matern cor,
Dueu-li el pobre record
De lo nostre Montserrat;
I digueu-li que en sa pensa,
Quan pregui a Déu al llevar
Tingui al jove català
Que tan aima la Provença. Bé dels llavis de ta mare
Vas aprendre a pregar a Déu
Anais gentil mes deix que ara
Us dugui un record ton pare
De nostra Mare de Déu.
I al cercar, nina galana,
Del món en lo camí vari
Conhort en ta fe cristiana
Resa una part de rosari
A la Verge Catalana.

El 1869 va haver d'emigrar a Cuba per motius familiars. Des de l'Havana va seguir conreant la llengua catalana en una sèrie de poemes que continuen amb un to carregat de sentiment, que s’emmirallen òbviament en l’estil dels principals poetes catalans del moment, que eren mestres en cantar les glòries de la terra que els va veure nàixer i de lloar la llengua dels pares. Vergez sembla voler, doncs, donar un missatge ben expressiu i intens amb els seus versos patriòtics, producte de l’enyor a sentir el caliu de la terra:

A la claror que don la llumanera
S’esbargiren les ombres del meu cor
Com l’alè de dolça primavera
Es fon la neu i brota falaguera
D’aromes rica, encisada flor.
Confesso mon pecat, la nuvolada
Del negre oblit ja l’ànima cobria
I n’era per ma lira menyspreada
La llengua d’Ausiàs March, l’anomenada
Hermosa parla d’en Vicenç Garcia.
Mes dintre el cor – com la vestal romana
La sacra flama – en amorós caliu
Guardava jo ma llengua catalana,
L’aucell migrat a terra llunyadana

Sols pot cantar lo que aprengué en son niu.
Ben haja ton afany la llumanera
Penyora n’és de màgica victòria
Del progrés laietà noble senyera
Escolta lo que et diu la pàtria entera
Pus parla català, Déu li don glòria.

A l’entranyable illa de les Antilles, es va convertir en un polític de renom, que va aconseguir ser elegit Diputat pels districtes de Santa Clara i Güines sis cops, i que va defensar les reformes que havien de portar a l’autonomia cubana. La seva brillant carrera política va tenir estricta relació també amb el seu treball periodístic que li va servir de plataforma ideal per guanyar-se un nom i per difondre els seus ideals. A partir de la publicació d’una crònica d’un succés de ressonància per a la illa, escrita en romanç lliure i sense rima per a un diari cubà, li va permetre entrar en contacte amb la intel·lectualitat criolla, i consegüentment se li van obrir les portes dels rotatius cubans més importants: “El Eco de Cuba”, “La Sombra” i “La Aurora de Yumuzi”, així com va dirigir l’influent “Diario de la Marina”. Perdudes les colònies d’ultramar després del desastre de 1898, va viatjar per Europa fins que es va instal•lar definitivament a Madrid. El 1902 va publicar el seu llibre de memòries, Recuerdos de Méjico, imprès a Barcelona. Ja en la seva època de maduresa va tornar col•laborar amb la premsa tortosina, concretament amb les revistes La Zuda i Germanor, sota el títol de Recuerdos de mi juventud . Els seus articles rememoren la vida a la ciutat durant la segona meitat del segle XIX, a la seva bellesa literària se li ha d’unir el valor històric d’un testimoni que vol retratar acuradament una època que va viure en plenitud. Malgrat que va estar allunyat del país bona part de la seva vida va mantenir intacte el seu ideari catalanista, com ho demostra aquest paràgraf que forma part d’una carta que Vergez va enviar al seu amic Mestre i Noé:Regnava en la meva joventut a Tortosa, l'estúpida moda d'usar lo castellà en lo tracte social, i àdhuc en família, en moltes de les cases de la ciutat, Jo no he estudiat cap idioma amb més aplicació i entusiasme així que em vaig dedicar al català. Me feia vergonya lo desconèixer la llengua del meu país.