dimecres, 21 de desembre de 2011

Unitat 20: Centres i estudis erudits a principis del segle XX

1. ELS CENTRES CULTURALS TORTOSINS

El Centre Cultural de Remolins va obrir les portes el 1920, gràcies a l’impuls que li varen donar tres entusiastes com David Ferrando, Josep Martí i Valentí Alegre. Entre les moltes activitats organitzaren classes d’instrucció primària, estudis de francès i tota mena de xerrades de caire polític, agrícola i literari de gran nivell, que li varen permetre tenir com a invitats les més conegudes personalitats de la vida pública tortosina. Per la seUa tribuna varen passar l’advocat Josep Faura, el polític Marcel·lí Domingo, el secretari de l’Ajuntament Andreu Celma, l’historiador Enric Bayerri, Joan Llanes (Director del Col·legi Sant Rafel), etc. La quota dels socis era de 0’50 pessetes, alhora que disposaven d’una biblioteca amb llibres cedits per l’Ateneu.

El centre principal al voltant del qual va girar la vida cultural va ser l’Ateneu, entitat que va ser fundada el 29 de juliol de 1910 amb el nom d’Orfeó Tortosí, que el 2 de gener de 1916 va constituir-se en Ateneu, el qual tenia la seu a l’antic palau de la família Jordà. Va esdevenir un gran centre de cultura que feia bandera del fet que gaudia d’una biblioteca d’uns cinc mil volums, que abraçaven temes concernents al dret, la filosofia, la religió, la pedagogia, les ciències socials, la geografia, la història, l’art, la medicina, l’agricultura, la política, la literatura i la bibliografia tortosina. Tenien a la disposició dels seus socis i visitants tots els diaris que es publicaven a la ciutat, i d’altres de localitats importants com Tarragona, Barcelona, València, Madrid i Saragossa. També rebien els butlletins de centres excursionistes, el del Centre de Cultura de Reus, el de la Societat Castellonenca de Cultura i el de la Reial Acadèmia de la Història, la revista musical catalana, etc.

Els socis quedaven dividits en diferents seccions: Literatura, Història i Idiomes, Belles Arts, Economia i Ciències socials, Excursionisme i Agricultura. La direcció de l’Ateneu s’encarregava de l’organització de tota mena de cursos i de conferències, que el convertiren en el lloc idoni per al debat d’idees i per a la dinamització cultural de la ciutat. El seu local també va ser usat com a lloc de trobada i de reunió d’un bon nombre d’entitats tortosines com: la Mutual tortosina, la Lliga marítima, els Recs de Migcamí, el Col·legi de metges, el Col·legi de farmacèutics i l’Associació de Premsa de Tortosa.

A despit de totes aquestes activitats que s’hi organitzaven, l’Ateneu és especialment recordat per l’edició durant vint anys (1913-1933) de La Zuda (que s’edità originàriament com a Butlletí de l’Orfeó Tortosí), que ha estat la revista d’arts i cultura que ha tingut més llarga duració a la ciutat. Donat que el centre el dirigien persones vinculades als sectors tortosinistes i tradicionalistes, i molts dels seus socis ho eren també del Círculo Católico Tradicionalista, la major part dels articles eren en llengua castellana i sobre temes referents a uns suposats fets gloriosos històrics de la ciutat, els llinatges tortosins, alts càrrecs i cultes religiosos, etc.

La revista La Zuda
A finals dels anys vint l’orientació de la publicació va canviar considerablement, a causa de l’entrada a la direcció de l’Ateneu dels homes i les dones vinculats al setmanari Vida Tortosina, que li varen donar un toc molt més progressista i catalanista i varen promoure la publicació d’articles en català que portaven la signatura de personatges tan destacats del catalanisme tortosí com Frederic Mayor i Domingo, Carles Sánchez i Pastor i Joan Cid i Mulet. La Zuda deixà de publicar-se l’any 1933, en un període de gran efervescència republicana d’arrel esquerrana i obrera que li va fer perdre periodicitat i l’havia deixat en un segon pla, tot i que va reaparèixer l’any 1956 ja baix la dictadura franquista.

Aquest acostament del grup catalanista a l’Ateneu va ser el primer fruit que aportà un revelador qüestionari que remeteren a tota la intel·lectualitat tortosina en el qual se’ls preguntava sobre la possibilitat d’unir esforços per engrandir la cultura tortosina. El director de La Zuda, en Manuel Beguer, en el seu article de resposta al citat qüestionari amb data del 10 de maig de 1928, demanà que una vegada per totes s’acabés amb els personalismes i misèries que són la mort de la ciutat, alhora que obria les portes de l’entitat a tothom que s’hi volgués adherir.

Amb l’Estatut recuperat i la Generalitat en funcionament, Catalunya recobrava el més alt grau d’autogovern des de la derrota militar de 1714. La redacció d’una llei de comarcalització del país redactada pel geògraf Pau Vila retornava a Tortosa el paper primordial com a capital de la cinquena vegueria. Aleshores va esclatar dissortadament la Guerra Civil que va encarregar-se de tallar en rodó el progrés econòmic i la recuperació lingüística, a la vegada que va trencar el respecte i la convivència entre la ciutadania. Tota possibilitat de treball intel·lectual o de redreçament social se’n va anar en orris. Els consegüents anys de repressió col·lectiva i foscor cultural varen provocar la separació indefinida de moltes famílies i l’exili forçat de grans personatges de la vida política, social i cultural.

2. LA HISTORIOGRAFIA

Frederic Pastor, Manuel Beguer, Josep Matamoros, Lluís Querol i Enric Bayerri varen ser els més prolífics historiadors comarcals de la primera part del segle XX, els quals són encara un punt de referència obligat en molts dels estudis històrics i folklòrics que es realitzen actualment en l’àmbit de les Terres de l’Ebre i del Maestrat. Com a homes d’alta cultura i dotats d’una gran personalitat, varen tenir un paper preponderant dintre del panorama cultural tortosí durant moltes dècades. El seu treball va ser molt heterogeni i centrat bàsicament en la ciutat de Tortosa, i en la vila de Vinaròs en el cas de Lluís Querol Roso.

FREDERIC PASTOR I LLUÍS

Frederic Pastor i Lluís (Tortosa 1846-1923) va ser un home d’una altíssima cultura i un literat incansable. Va endegar estudis de medicina a la Universitat de València. Era cronista de la Secció Excursionista de l'Orfeó Tortosí i director del Museu-Arxiu Municipal, i membre corresponent de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, del Centre Excursionista i Associació Arqueològica de Barcelona i de la Real Academia de la Historia de Madrid. És autor de Narraciones tortosinas, que inclou els articles que havia publicat a Tortosa Il·lustrada i amb pròleg del músic Felip Pedrell. També va publicar un gran nombre de monografies històriques, descripcions de Col·legis Reials, ermites (Coll de l’Alba), balnearis (Cardó), de la Juderia de Tortosa, visites de reis i prínceps, fets de guerra, biografies d’artistes, guerrers, religiosos i poetes.
Quant a la premsa, va col·laborar amb nombroses publicacions: Tortosa Ilustrada, La Verdad, El Eco de la Fusión, El vigía popular, El museo dertosense, La Gaceta ilustrada, La Zuda, Libertad, Diario de Tortosa, El Restaurador, etc. Altament relacionat amb la intel·lectual valenciana, sobretot amb el poeta Teodor Llorente, va ser corresponsal de Las Provincias, va col·laborar amb el Butlletí de la Societat castellonenca de cultura, i tenia lligams amb l'Ateneu de la Joventut Valenciana i amb Lo Rat Penat.
La seua obra és majoritàriament en castellà, i la podem enquadrar dins d’un context ideològic conservador i espanyolista, amb algunes anàlisis de la història local clarament parcial. La seua contribució literària en català es va restringir malauradament al camp del folklore i de la poesia. Era un bon poeta que va fer un ús acceptable de la nostra varietat lingüística i que va rebre destacats premis als Jocs Florals de principis de segle XX. Com a folklorista es va distingir pel seu anhel de salvar nombrosos refranys i paraules locals, que va recollir en la secció Refranys i modismes que va publicar al rotatiu regionalista Libertad.

MANUEL BEGUER
El nom de Manuel Beguer i Pinyol (Tortosa 1895) està forçosament unit a la revista La Zuda, en el seu preponderant paper com a periodista i historiador. Home de vasta cultura, era acadèmic corresponent de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona. Va estar vinculat a la Lliga Regionalista, alhora que el va unir una bona amistat amb els homes d’Acció Catalana Republicana, els quals demostraven tenir un alt nivell intel·lectual a Tortosa i unes grans inquietuds literàries. Era membre corresponent de la Reial Académia de Bones Lletres de Barcelona i de les de la História ¡ de Belles Arts de San Fernando, de Madrid. Va apostar valentament per la defensa de l’aprovació de l’Estatut de Núria, que havia de retornar les llibertats catalanes arrabassades dramàticament feia dos segles. Els seus editorials catalanistes precisament varen consolidar el canvi ideològic que havia experimentat la revista La Zuda, de la qual n’era director durant el període republicà. Des de les pàgines d’aquesta històrica publicació, va donar a conèixer molts dels seus estudis.
La seua obra més coneguda, Llinatges tortosins, és justament una recopilació dels articles que va anar-hi publicant sobre el paper desenvolupat per diversos grups aristocràtics naturals de la ciutat, els quals han obert el camí per a excel·lents estudis sobre aquest tema molt més recents. Va ser autor també de nombroses obres de recerca històrica en llengua castellana abans de la Guerra, així com tota la seua obra posterior va ser realitzada en aquesta llengua. Destacarem la monografia històrica El Valle de Cardó (1848), Real monasterio Santa María de la Rápita (2948), El beato Gil de Frederich (1949), Compendio de la historia de Tortosa i Tortosa mariana (1954). Va ser regidor de l'ajuntament tortosí durant la postguerra.

MN. JOSEP MATAMOROS
Mn. Josep Matamoros va ser un notable historiador i poeta. Va publicar La Cruz, Historia de mi pueblo Alcanar, i la monografia Caredralícia de Tortosa. Mentre que en poesia va publicar Oda a la santíssima virgen de la Cinta, De mis verdes años i Flores marchitas. Va col·laborar en els períodics conservadors El Estandarte Católico i Correo de Tortosa.


ENRIC BAYERRI
L’Enric Bayerri i Bertomeu (Jesús 1882- Tortosa 1958) va ser Arxiver, Cronista de Tortosa, i director del desaparegut Museu-Arxiu de Tortosa (1921-58), època durant la qual va crear-se l'Hemeroteca de Tortosa. Popularment se li ha concedit el títol honorífic de l’historiador de Tortosa en ser l’autor dels vuit volums de Historia de Tortosa y su comarca, publicat baix el mecenatge del polític dretà Joaquim Bau i Nolla, i gràcies a la qual va ser guardonar amb la medalla d’or al mèrit nacional. Els seus treballs, però, han estat força qüestionats pel mètode de recerca seguit.
Els seus inicis literaris ens porten a l'obra Un gran español desconocido Juan Mir Noguera (1918). La seua obra conté títols com: Cartulario de la militar y soberana orden de San Juan de Jerusalen (1951), i les obres pòstumes La geografía histórico-toponímica de la España ibero-romana o Colón tal cual fué (1961 i Los códices de la catedral de Tortosa (1962)
Quant a l’aportació estricta de Bayerri a la recuperació del català va arribar amb la publicació del Refraner Català de la Comarca de Tortosa, que va venir a seguir la feina que encapçalava en Joan Amades de recollir el folklore tradicional català. En el pròleg d’aquesta obra, fa un repàs exhaustiu als estudis sobre el folklore local que s’havien anat publicant a principis del segle XX, que ens demostra que era un tema de plena actualitat. Ell mateix havia començat el seu paper com folklorista des de les pàgines del diari Unión Patriótica, en seccions anomenades Criteri tortosí” i Glossari tortosí comarcal. Ja durant el període franquista, va publicar el Llibre de privilegis de la vila d’Ulldecona (1951).
Malgrat que va col·laborar durant els anys 1930 amb diverses publicacions lligades al nacionalisme català de dreta (La Veu de Tortosa i La Veu Comarcal), els seus postulats ideològics eren propers al tradicionalisme espanyolista i al catolicisme intransigent. Alguns cops ens trobem davant d’una ideologia contradictòria pel que fa a l’aposta pel català, des d’articles en els quals defensa la qualitat del nostre idioma a d’altres de secessionistes, que ens el situarien al costat dels seus amics Ramon Vergés i Paulí i en Joan Moreira. Va ser un dels promotors de la frustrada Acadèmia de la Història i de la Llengua de Tortosa, que havia de vetllar per la conservació de palabras castizas indígenas. Condemnava l’anomenat catalanisme literari oficial i centralitzador, mentre que feia una defensa a ultrança de l’ús del dialecte tortosí, elevat a categoria de llengua, i dels literats que el conreaven amb més empeny, davant d’aquells que amb el seu escàndol el consideraven únicament com a dialecto de transición. Tal vez en ninguna época de nuestra historia se ha atentado más contra la Lengua tortosina. Sin que nadie pueda darse por injustamente ofendido puede asegurarse que la traición, que la deserción ha sido casi general. Rarísimos han sido los que han permanecido fieles a la tradición lingüística tortosina. Y entre estos rarísimos hemos de hacer justicia a los dos más insignes ejemplares representantes. Vergés y Moreira. El espíritu de nuestra lengua, si no digo que se ha encarnado en ellos, para huir de frases mal sonantes, no es exagerado afirmar que ha encontrado en ellos los más inspirados cantores, los más autorizados heraldos, los vasallos más caballerosos, más fieles e insobornables.

LLUÍS QUEROL ROSO
Lluís Querol (Vinaròs 1901) va doctorar-se en Filosofia i lletres per la universitat de Madrid. Va exercir com a director de l'institut Ribalta de Castelló. Va publicar nombrosos estudis històrics al Butlletí de la Societat castellonenca de cultura: Las milicias valencianas en la sublevación de Catalunya contra Felipe IV, Las milicias valencianas desde el s. XIII al XV, La última organización de las milicias forales valencianas, etc. El seu llibre La última reina de Aragón, Virreina de Valencia, va ser considerat el millor publicat al País Valencià l'any 1931. Durant la postguerra, va publicar dos llibres per a l'ensenyament: Breve síntesis de Historia española (1951) i Breve síntesis de Geografía General (1951).

3. PEDRELL I LA HISTORIOGRAFRIA MUSICAL
Felip Pedrell i Sabaté (Tortosa 1841 - Barcelona1922)va ser un destacat compositor, pedagog musical, musicòleg i crític musical català. Pels seus contactes amb països europeus, va ser el primer músic modernista català a contactar amb la música estrangera, que va portar-lo a introduir al país la música de Wagner. Va ser el fundador dels estudis musicòlegs als Països Catalans i a l'estat espanyol. Va ser un important editor de música culta i popular, així com de reculls d'articles i treballs diversos. Va aconseguir renovar el llenguatge musical i va iniciar el teatre líric estatal. Va comptar amb deixebles notables com Enric Granados, Manuel de Falla, Isaac Albéniz o Lluís Millet.
Quant als seus treballs musicològics més destacables són: Diccionario técnico de la música (1894), Diccionario biográfico y bibliográfico de músicos españoles (1894-97), Emporio científico e histórico de organografía musical española antigua (1901), El Catàleg de la Biblioteca de la Diputació de Barcelona (1907-08), La festa d'Elche ou le drame liturgique espagnol (1901) primera anàlisi científica sobre la festa d'Elx
Músics vells de la terra, una sèrie d'articles sobre músics catalans dels segles XVI-XVIII publicats a la Revista Musical Catalana (1904-10), Por nuestra música. Com a editor de música antiga culta o popular, és autor de: Salterio sacro-hispano (1892-1905), Hispaniae Schola Musica Sacra (1894-96), El teatro lírico español anterior al siglo XIX (1897-98), El organista litúrgico español (1905), Antología de organistas clásicos españoles (1908), Cancionero musical popular español (1919-22). Va encarregar-se de la publicació de les obres completes de Tomás Luis de Victoria (1902-12) i d'Higini Anglès i Pàmies. Va ser col·laborador de les revistes: Jornadas de Arte (1841-1891) (1894), Jornadas postreras (1922), Musicalerías (1906), etc.

4. MIQUEL GRANELL: TOTA UNA INSTITUCIÓ PEDAGÒGICA

Miquel Granell i Forcadell va nàixer el 6 de març de 1865. Ell mateix es definia com a pedagog vocacional. Va disposar de molts càrrecs de rellevància que el varen col·locar en un lloc preeminent de la vida educativa a nivell de l’estat: Director del Col·legi de sordmuts i cecs de Madrid, Catedràtic de metodologia, pedagogia i organització escolar especials del curs normal per a la formació de professors dels no oients, Secretari General de la Junta Directiva del Foment de les Arts, Acadèmic de número de l’Acadèmia de Ciències de Nàpols, Comandador de l’orde civil d’Alfons XII, Cavaller de la Reial i Distingida Orde d’Isabel la Catòlica, etc. La seva aportació al camp de l’educació especial va ser espectacular, amb nombroses investigacions acadèmiques que el varen convertir en una autèntica institució arreu de l’estat. Els títols dels seus estudis són inacabables, els més importants són: Historia de la enseñanza de la palabra a los sordomudos de España, Profesiones a las que pueden dedicarse los sordomudos según su estado intelectual i su posición social, Educación y enseñanza del sordomudo y del sordomudociego, Método teórico-pràctico del idioma para la enseñanza del sordomudo, i Método teórico práctico de fonética para la enseñanza del sordomudociego.
El 1965 va celebrar-se a Amposta l’Any Granell, en motiu de la commemoració del centenari del seu naixement. Varen organitzar-se una sèrie d’homenatges a la seva persona, que varen incloure diversos actes culturals amb actuacions de les bandes musicals locals i conferències, gràcies a l’impuls que varen donar a l’esdeveniment els homes del Casino Instructiu i Recreatiu. Malgrat que va escriure habitualment en llengua castellana, atès que va residir a Madrid durant els anys de vida laboral, va demostrar tothora una gran estima a Amposta i a Catalunya, i va donar altes mostres de catalanitat. Agafarem com a exemple ben significatiu la següent frase que formava part d’una mena d’autobiografia que va començar a publicar la revista Amposta circular de información i que malauradament no va continuar: En mi país, Cataluña, se tiene un concepto de la vida de relación muy singular y no hay ningún catalán que, antes de lanzarse a la aventura por esos mundos de Dios, no vaya provisto de su propio y peculiar programa.

5.- UN PRESTIGIÓS POLÍTIC I ECONOMISTA, JOSEP MARIA TALLADA I PAULÍ

Josep Maria Tallada i Paulí (Tortosa 1884 - Barcelona 1946) va ser un important economista i sociòleg, amb una interessant carrera política a La Lliga Regionalista. Era enginyer industrial i llicenciat en dret, durant el període de la Mancomunitat de Catalunya va ser director del Museu Social, professor de l'Escola d'Administració Pública i de l'Escola d'Alts Estudis Mercantils. Ja en període republicà, va ser diputat al Parlament de Catalunya per la Lliga Regionalista i director del Banc de Biscaia. Era professor de dret i ciències econòmiques a la Universitat Autònoma de Barcelona. Durant la guerra civil, va realitzar cursos acadèmics a la Universitat de Salamanca. era lliberal i partidari del liberalisme econòmic i va ser l'introductor del taylorisme i de la moderna anàlisi estadística, a més d'estudiar la gran depressió de 1928 als Estats Units.
Va publicar nombrosos estudis: El moviment social durant el segle XIX (1911), Demografia de Catalunya (1918), L'organització científica de la indústria (1922)
Anuari d'Estadística Social de Catalunya, des del 1913, La crisi d'una civilització (1935), L'organització econòmica de la Rússia soviètica (1935), Economia política (1937). Amb el franquisme, va escriure en castellà: Historia de las finanzas españolas en el siglo XIX ( 1946) i
La guerra económica (1948).

6. LA HISTORIOGRAFIA RELIGIOSA

Josep M. Bover (Vinaròs 1877 - Sant Cugat del Vallès 1954) va estudiar teologia a Tortosa. Va ser catedràtic de Teologia bíblica a la Universitat Gregoriana de Roma. Va col·laborar amb una trentena de revistes religioses : Civita Catolica, Gregorianum, Verbum Domini,Biblica, Correo Josefino, etc. És autor d'una nombrosa obra de caire bíblic en llatí.

Antoni M. Forcadell i Roig (Ulldecona 1902) va ser filòsof i teòleg de l'orde dels carmelites, docent i amant del cant gregorià. És autor de centenars d'articles d'arrel teològica publicats en revistes religioses i d'ús litúrgic, entre les quals: La sagrada liturgia como medio eficaz de formación religiosa, La nueva reforma litúrgica, Deficiencias en nuestra pastoral litúrgica, Los cantos salmódicos de la misa, Esperitualidad específica de la orden del Carmen, En el primer decenio de la promulgación de la Constitución conciliar sobre la sagrada liturgia.

7. MÉS VIDA LITERÀRIA
L'activisme literari d'aquests anys va ser molt destacable. Els germans Josep, Fernando i Gregori Suárez de Figueroa van ser partícips de notables empreses culturals. Josep va ser autor d'un interessant treball sobre la salut pública a les nostres terres.
Ramiro García de Palomar va ser un actiu periodista i poeta, que va publicar dos reculls abans del conflicte bèl·lic: Visiones de oriente i Las últimas rosas.

7.1 JOSEP QUEROL, IMPRESSOR
Josep Querol Beltrí (Roquetes 1871) va ser impressor i va col·laborar en diferents mitjans informatius, on va publicar poesies, contes i drames signats amb el pseudònim de Morel. Era conservador, catòlic i espanyolista. Al 1905 van obrir un taller impremta al número 3 del carrer del Carme de Tortosa, que va dedicar-se a la confecció de periòdics i llibres, destacant les edicions del Código de las Costumbres escritas de Tortosa (1905-1912); la revista “La Zuda” (1913-1933), el diari Llibertat, i les diverses edicions d'Espurnes de la llar, de Vergés Paulí.
De la seua obra publicada destacarem:
- La aventura de D. Blas, conte en vers il·lustrat per Antoni Cerveto, publicat a la revista Barcelona Còmica (1895).
- Ecos de la Guerra. Coplas patrióticas y composiciones de asuntos varios, poesia a benefici dels soldats que tornaven de la guerrra de Cuba.
- Del carré del Àngel, poema que va rebre el primer accèssit als Jocs Florals de Tortosa, 1900.
- El Casamentero (o las Solteronas), comèdia en un acte i en vers, estrenada al Teatre Principal de Tortosa el 1904.