dilluns, 12 de desembre de 2011

Unitat 9: El segle XIX castellanitzat. Notables literats.

1. LA CASTELLANITZACIÓ DEL SEGLE XIX

El segle XIX a les comarques centrals dels Països Catalans, quant a referents culturals, va estrictament lligat a uns noms molt il·lustres, relacionats amb el virtuosisme religiós i amb camps creatius tan heterogenis com: la música, la literatura, les arts i la medicina, que varen lluir les seues dots creatives a un altíssim nivell, varen crear escola i varen gaudir d’una magnífica fama arreu de la resta de Catalunya i de l’estat. A part d’algunes notables excepcions, la majoria d’aquestes notòries personalitats eren originaris de la ciutat de Tortosa: els religiosos Sant Enric d’Ossó (Vinebre) i el beat Mossèn Manuel Domingo Sol; els músics Felip Pedrell, Ricard Lamote de Grignon i Josep Lamote de Grignon; els literats Jaume Tiò i Noé, Antoni Altadill, Brauli Foz (Fòrnols del Matarranya), i Wenceslao Ayguals de Izco (Vinaròs); el lingüista Pere Labèrnia (Traiguera); els periodistes Josep Mompou i Josep Felip Vergez; els historiadors Daniel Fernández, Ramon O’Callaghan, Frederic Pastor i Lluís i Santiago Vidiella (Calaceit); el sociòleg Manel Sales i Ferré (Ulldecona); els lletrats Bonaventura de Còrdova, Francesc Riba, Ramon Foguet, i Joan Martí Miralles (Santa Bàrbara); els pintors Antoni Gimeno, Juli Moisés, Josep M. Marqués i Antoni Casanovas; els escultors Agustí Querol, Josep Anicet Santigosa, Antoni Riba i Ramon Cerveto; i el metge Jaume Ferran (Corbera d’Ebre).
Quant al camp de les lletres, va haver-hi igualment un intens i diversificat treball que va abraçar gèneres ben diversos:
- Algunes carreres periodístiques d’alt nivell.
- L’apassionament per la dramatúrgia.
- Un intens i romàntic conreu poètic
- Una incipient novel·lística.
- Tota mena d’estudis històrics i lingüístics.
El treball literari, per tant, superava amb escreix qualsevol altre període literari anterior. Si bé, la majoria d’escriptors ebrencs del segle XIX (a excepció de l’ús casual de la llengua catalana que varen fer alguns autors del darrer quart) encara varen conrear majoritàriament l’idioma castellà, després de més de dos centúries d’una accentuada decadència literària tant del català escrit com de la seua consideració social, accelerada per la implacable aplicació dels Decrets de Nova Planta (1717) que van prohibir l’ús públic de l’idioma autòcton. Era una època desnaturalitzada totalment i sense les idees nostàlgiques i populistes que va aconseguir impulsar el Romanticisme, quant a la importància de la recuperació de les tradicions pròpies i a la creació del concepte llengua nacional, que va fer reviure amb força la història i els símbols, la revolució cultural que va promoure el fenomen renaixentista no hauria estat de lluny tan significativa.
Al mateix temps, l’alta influència dels corrents conservadors i clericals més reaccionaris, és a dir, els condicionaments ideològics d’una bona part dels nostres literats, forçosament van dificultar i endarrerir el revifament escrit de la llengua catalana a les nostres comarques, si el comparem amb l’evolució que va tenir en altres zones del Principat.
Tanmateix, aquests dos profitosos moviments, Romanticisme i Renaixença, que han anat històricament lligats al desvetllament de la consciència catalana, no varen entrecreuar els seus camins a les nostres comarques. Només el corrent romàntic va aconseguir la consolidació definitiva dels seus postulats, amb una colla de literats de gran talla que varen fer una notable contribució al redreçament cultural del país. Molts escriptors que van conrear en exclusiva la llengua castellana van mostrar, en canvi, un notable interès per l’estudi de la història i de les tradicions comarcals i catalanes. Els podem considerar com antecedents directes del renaixement posterior de la nostra llengua, i treuen validesa a la famosa i funesta frase de l’escriptor barceloní Antoni de Capmany, quan va afirmar:
- El català és un idioma antic i provincial, mort per a la República de les lletres.

2 PRINCIPALS FIGURES LITERÀRIES

Els territoris de la Diòcesi de Tortosa varen aportar al camp de les lletres durant el període romàntic molts bons escriptors. La majoria d'aquests literats varen haver de realitzar la seua brillant carrera literària lluny de casa, davant de la impossibilitat de triomfar sense moure’s de la seua ciutat o petit poble de residència. Només les grans ciutats disposaven d’editorials fortes i de periòdics de prestigi, que servien de veritables plataformes propagandístiques de la seua obra respectiva. Quatre noms il·lustres varen exercir un gran mestratge en els seus camps respectius: Jaume Tió i Noé en poesia i dramatúrgia; i Antoni Altadill, eWenceslao Ayguals de Izco, i Brauli Foz, en la novel·la. Tió i Altadill eren tortosins, Ayguals de Vinaròs i Foz d’un menut poble del Matarranya. Tots ells van ser també uns excel·lents periodistes que van fundar i van col·laborar en un gran nombre de rotatius. Ens hem de centrar en una anàlisi individual de la seua obra respectiva, ja que no és possible enllaçar-los estilísticament i fer-ne un estudi global. A més, la separació administrativa existent a les comarques de la Diòcesi de Tortosa, accentua la divisió de la identitat i provoca l’existència de graus distints d’estima envers la llengua nativa i la cultura autòctona.


JAUME TIÓ I NOÉ
Jaume Tió i Noé (Tortosa 1816 - 1844) va ser, sens dubte, una de les grans glòries literàries del Romanticisme a Catalunya. De ben jove se’n va anar a viure a Barcelona (sense el consentiment patern), i va portar una vida bohèmia amb la intenció d’endegar una incipient carrera literària que abraçaria la dramatúrgia, la poesia, els estudis històrics i una intensa activitat periodística. Va entrar en col·laboració amb els més importants periòdics de la capital catalana, en els quals va publicar els seus primers poemes: El Constitucional, El Guardia Nacional i El Vapor. Durant una curta estada a París també va col·laborar amb Le Siècle, on va demostrar un gran domini de la llengua francesa, i amb El Orbe literario, rotatiu de caràcter literari que es publicava en castellà a la capital gala. A partir de 1840, va fundar i dirigir altres periòdics com: El Solitario, El Liberal Barcelonès, i El Heraldo, el qual va servir-li com a veritable plataforma per a editar les seves poesies i traduccions, i realitzar un intens treball de dissertació i crítica literària i teatral. La qualitat de molts dels estudis publicats en aquest darrer rotatiu, atès el seu caràcter estrictament de difusió literària, va ser considerada una fita periodística remarcable en el seu temps:
Sentía que Barcelona no se levantara una voz para conquistar el puesto que le correspondía en la república literaria, y auxiliado por varios amigos realizó el pensamiento de crear un periódico de literatura.
L’estrena a Barcelona a finals dels 1830 dels seus drames: Generosos a cual més, El castellano de Mora, Alfonso II, el liberal i El Espejo de las Venganzas, inspirat en la història de la corona Catalano-aragonesa, el van consolidar definitivament com a gran promesa de la dramatúrgia catalana, en rebre unes excel·lents crítiques per part dels més prestigiosos literats barcelonins com Joan Cortada i Pau Piferrer. A més, el seu prestigi va romandre immaculat durant tota la resta d’aquest segle, com ho demostren les paraules elogioses que li va dirigir vint anys després de la seua mort el crític Leopold Feu en la lloada secció titulada Galería de escritores catalanes de Diario de Barcelona:
Las producciones literarias de nuestro autor bastan y sobran, por fortuna, para legitimar la reputación que supo conquistarse en Cataluña, y en el género dramático sobre todo, acreditó perfectamente dotes naturales, tan dignas de aplauso y estima, como facilidad y dulzura poco comunes, especial destreza en acomodarse a todos los tonos, rara viveza de concepción, belleza y buen corte en el diálogo y un amor acendrado y constante a las edades caballerescas y a las glorias nacionales.
Es va distingir també com a un excel·lent i prolífic traductor, a l’alçada dels millors del seu temps. A instàncies del seu editor Joan Oliveres, va fundar i dirigir la Biblioteca de Autores Ilustres, que va encarregar-se de traduir al castellà les obres, entre altres, dels francesos Honorat de Balzac i Alexandre Dumas, i de l’italià Tomàs Grassi. Com a polifacètic home de lletres, també va sentir un apassionament pels estudis històrics, que el va portar a l’elaboració de la part final de la Historia de los movimientos, separación y Guerra de Catalunya en tiempos de Felipe IV que havia començat l’historiador portuguès Francesc Manuel Melo i que tracta sobre la revolta de dels Segadors. Posteriorment va redactar també un extens pròleg a la crònica Expedición de los catalanes y aragoneses contra turcos y griegos, d’en Francesc de Moncada. El seu posicionament ideològic no ha estat aclarit, però. Mai no va escriure en català, com no era costum en els literats de la seua època. En la seua obra poètica principalment, trobem lloances a temes catalans i espanyols a l’uníson, fet que coincideix igualment amb l’estil i les preocupacions dels poetes del moment. Algunes crítiques a la seua manca de catalanitat pel fet de ser tortosí (tema recurrent dissortadament en alguns rotatius barcelonins del segle XIX), van ser contestades amb contundència per l’intel•lectual Francesc Mestre i Noé (nebot llunyà seu) autor de la seua biografia, que usa una bona gamma d’arguments per rebatre totes i cadascuna d’aquestes insinuacions:
Tió no va escriure en català perquè el català estava en desús i soterrat feia molt temps; però home ben format, va orientar els seus treballs pel camí de la història, i com sentia les tradicions i les grandeses de la seua volguda Catalunya, tota la seua idealitzat la va posar en lo Teatre, inspirant-se en los fets gloriosos de la Corona d’Aragó, com se veu en la casi totalitat dels seus drames, perquè sabia que la literatura teatral és la que més influx, commou i alliçona a les multituds .
Tanmateix, Jaume Tió es mostrava sensible al possible renaixement literari català, com exemplifica la següent carta que va enviar des de Tortosa el 1939 a un dels grans recuperadors de la nostra llengua, Joaquim Rubió i Ors, en motiu de la publicació del seu patriòtic poemari Lo Gayter del Llobregat, amb la lloable intenció de promoure la venda d’aquest històric llibre escrit en llengua catalana a la seva ciutat de naixença, a desgrat de les dificultats que comportaria a causa de la falta de costum que tenien els lectors tortosins de llegir en la llengua nativa:
Fui a ver a Ferreres (un llibreter de la ciutat) y luego le envié tu paquetito; díjome que en esta no podían venderse libros de la naturaleza del tuyo, pero yo creo que se despacharán, sino todos, los más al menos, pues animaré a mis amigos y espero que así que lean alguno de tus versos se aficionarán y compraránlos.
El seu traspàs sobtat, quan tenia només 28 anys, va causar una gran commoció tant a Tortosa com en els actius ambients literaris barcelonins. La premsa catalana va omplir moltes pàgines en forma d’elogis efusius envers la pèrdua d’un eminent literat:
Y Cataluña acaba de perder una de estas inteligencias a quien amaba, porqué luchó con entusiasmo e hizo renacer la literatura catalana que estaba abatida.
Sense voler caure en la reiteració, acabarem dient que l’admiració i el plany de les lletres catalanes queda reflectida a la perfecció en la cèlebre frase del crític Lorenzo Pujol y Boada:
Ha muerto el rey de la Literatura catalana; ahora habrá odios, intrigas y otras miserias literaris. ¡A quién corresponde la corona!

ANTONI ALTADILL
Antoni Altadill i Teixidó (Tortosa 1828 - Barcelona 1880) és considerat com un dels més prolífics i destacats novel·listes catalans de tot el segle XIX. La seua carrera literària i periodística està fortament influenciada, però, pels seus ideals i lligams polítics que el varen portar a fer ús d’una literatura carregada de crítica social que pretenia esdevenir un clar referent de rebel·lia. Va cursar el primer any de Dret a la Universitat de Barcelona, però va abandonar l’estudi de lleis a causa de la seua absorbent vocació política i periodística. L’agitació revolucionària de 1854 se l’endugué a Madrid, ciutat en la qual es va dedicar a la tasca del periodisme i on va ser íntim amic del novel·lista Pérez Escrich. Allí va fundar i va dirigir l’òrgan democràtic El Pueblo, i va ser redactor dels influents rotatius, que avalaven una imminent insurrecció política contra el règim absolutista, La Discusión i La Soberanía Nacional; alhora que va donar a conèixer les seues primeres novel·les i obres dramàtiques. Va retornar a Barcelona el 1857, on va continuar la seua ja intensa tasca literària. Va convertir-se en el redactor d’El Cañón Rayado, periòdic satíric que realitzà una constant campanya contra el conflicte bèl·lic amb les colònies africanes, i va publicar novel·les socials i de costums, a més d’obres de tema bíblic – amb el pseudònim Antonio de Padua -, que van gaudir d’una gran fama en el continent americà. Posteriorment va treballar com a secretari de l’enginyer Narcís Monturiol i va emprendre un viatge a Cuba per tal d’aconseguir finançament per al famós projecte de l’Ictini (un vaixell peix).
Entre els anys 1868 i 1869, va ostentar el càrrec de redactor de El Estado Catalán, que ens interessa preferentment per al nostre assaig ja que es tracta d’un històric periòdic federalista que va fundar en Valentí Almirall, un dels primers ideòlegs del nacionalisme català per tal de difondre les idees de l’incipient catalanisme polític. Republicà convençut, amb motiu de l’adveniment de la Primera República Espanyola va ser nomenat governador civil de diverses províncies de l’estat com Guadalajara i Múrcia.
Tota la seua producció literària és en castellà. Es va desenvolupar, doncs, al marge del moviment de la Renaixença que aleshores estava agafant volada en les zones urbanes del Principat, tot i que algunes de les seues obres tracten temes relacionats amb la història de Catalunya: Barcelona y sus misterios, Don Jaime el Conquistador, El Caín de Cataluña. La seua prolífica obra es completa amb una llarga llista de títols, que abracen una àmplia amalgama de temes: La Pasión de Jesús, A la toma de Tetuán, La Voz de España, El presidiario de Ceuta, Garibaldi en Sicilia o la unidad italiana, Los hijos del trabajo, El trapero de Madrid, La ambición en la mujer, La conciencia, El tanto por ciento, La monarquía sin monarca, Grandezas y miserias de la revolución de septiembre, El último Borbón, Amor de esposa, Cruz de flores y cruz de espinas, Judith, Maria Magdalena, José y la mujer de Putifar, La casta Susana, La madre de los Macabeos, Esther, Moisés, La semilla del bien, Los juramentos de amor, Jugar con el corazón, Los enamorados, i !Madre mía!.
A causa del seu tarannà d’home compromès amb la societat, en bona part de les seues narracions trobem implícites les denúncies contra els abusos de l’autoritat. Agafarem com a exemple alguns paràgrafs d’una de les seues novel·les més altament valorades, Barcelona y sus misterios, en la qual ens trobem nombrosos missatges contundents mitjançant els quals l’autor ens convida a reflexionar sobre determinades problemàtiques que tenen relació amb el govern. Es tracta d’una hàbil novel·la d’ambients, tenyida d’una intenció social amb clares al·lusions polítiques i plena d’acotacions d’un elemental sentimentalisme. Altadill era un progressista convençut, i mostra animadversió contra el règim absolutista. Vet aquí com acusa aquest govern i la seua política:
Uno de los medios de gobierno que ha usado siempre este partido en las épocas de su dominación, ya que fatalmente, preciso es confesarlo, está en la índole suya propia, que es el de la represión llevada al último grado, principalmente en los partidos extremos; y una de las provincias en donde más se temía a esos partidos, era Cataluña.
I com insisteix en el fet que aquesta situació era particularment sensible a la ciutat de Barcelona:Barcelona, puesta en estado de sitio y bajo la autoridad discrecional de un capitán general que resumía todos los poderes, no era una provincia de España en el goce de los derechos políticos que daba indistintamente a todas las provincias la Constitución del Estado, aun la que entonces subsistía, sino que era una colonial diremos más claramente, un país conquistado, sobre el cual tiene el conquistador todo derecho y toda facultad, sin otra ley que su propia voluntad sostenida por la fuerza de las armas.
Les seues concepcions polítiques i socials es complementen amb una moral, basada en uns elementals ideals de justícia i llibertat, i esquematitzada en l’enfrontament entre el bé i el mal, que sembla simbolitzar l’alta societat i la classe baixa.


WENCESLAO AYGUALS DE IZCO
Wenceslao Ayguals de Izco (Vinaròs 1801- Madrid 1873) va ser un polifacètic literat i un important referent del segle XIX com a màxim representant de l’anomenada novela social castellana. Va conrear la narrativa, la poesia, la dramatúrgia i la traducció, que el va convertir en un dels personatges de lletres més destacats de tot el segle XIX.
Quant al ram periodístic, va fundar i dirigir una llarga llista de rotatius: Guindilla, La Risa, El Dómine Lucas, El Fandango, La Linterna Mágica, El Telégrafo; alhora que va organitzar el 1843 tot un complex editorial sota el nom de Societat Literària, des de la qual volia difondre les idees progressistes i anticlericals dels escriptors francesos Sue i Voltaire. El seu domini de la llengua gala, va portar-lo a realitzar una reconeguda feina com a traductor d’autors del més alt nivell: De la propiedad de Thiers, El Collar de la Reina d’Alexandre Dumas, Los siete pecados capitales d’E. Suñe, Maria Stuart de M. Mignet. Fins i tot, va fer ús del seu ampli bagatge en diverses llengües estrangeres en algunes poesies com: Oda a la Beneficiencia (francès) i Oda a la fama (alemany). Va conrear amb gran talent el camp de la dramatúrgia, amb el qual va aconseguir grans èxits i fama amb les obres: Un aviso a las coquetas, Los dos Rivales, Amor duende o Cual es Mendoza, El Primer crimen de Nerón, Lisonja a todos, Los negros, Diós nos libre de la vieja, Invocación a las musas, Un Héroe de las barricadas. Tot i que, Ayguals de Izco serà recordat com el més famós autor i editor de novel•les en fascicles, que s’emmarquen dins del costumisme o la novel·la històrica de fets contemporanis. Va publicar les novel·les: Ernestina o Fuera estranjeros, Tic-Tac, Los pobres de Madrid i La Caza maravillosa, mentre que la novel·la històrica El Tigre del Maestrazgo tingué la versió francesa, i Maria o La hija del jornalero, va ser traduïda al francès, italià, portuguès i alemany. Aquesta novel·la va tenir una interessant continuació temàtica amb La Marquesa de Bellaflor o El Niño de la inclusa i El Palacio de los crímenes o El Pueblo y sus opresores.
Ayguals pretén cridar l’atenció dels pensadors i de les classes poderoses sobre les misèries socials, com ho demostra en la novel·la Pobres o ricos o la Bruja de Madrid (1850), en la qual entra, segons diversos estudiosos de la literatura castellana, en un procés ideològic que es pot catalogar com a socialisme utòpic. La seua finalitat com a escriptor i home polític era retratar els problemes essencials de l’època: la situació d’inferioritat de la dona, la detenció preventiva, la duresa de la llei. Sempre va demostrar simpatia per aquells que sofreixen, per les víctimes de la necessitat a la recerca d’una societat millor.
El crític Antoni Elorza entra en una interessant argumentació quan situa la seua obra dintre del corrent polític i literari anomenat socialisme utòpic:
En las propias novelas del escritor levantino – a quien correspondería con justicia el título de Sue español -, aparecen más de una vez huellas de socialismo utópico. Pero la demagogia elemental que rezuman las páginas de Ayguals no debe llevar a una excesiva valoración de su dimensión socializante.
Va tractar alguns temes relacionats amb la història passada de la Corona d’Aragó, en alguns dels quals va fer ús de la seua llengua nativa com en el poema: Als cantors de l’escena bèl•lica o Los nets dels almogàvers (publicat a La Discusión el 1863), i en la cançó popular Lo ball del diumenge. Atès que va realitzar bona part de la seva carrera literària a Madrid, no va tenir una estreta vinculació amb el territori ebrenc. Tot i això, va ser un dels il·lustres col·laboradors del primer diari tortosí, El Ebro (1845), ja que l’unia una bona relació d’amistat amb el seu director, Josep M. Paulí, que s’encarregava de recollir a la ciutat les subscripcions per a les seves obres. Des del primer número d’aquest rotatiu es va donar publicitat a les distintes novel·les que anava traient el literat vinarossenc, i també a les seues traduccions que publicava des de la seua editorial Societat Literària . L’admiració que despertà Ayguals entre els joves literats tortosins portà a un d’ells, en Sinesi Sabater, a la redacció d’una brillant poesia que exaltava la seva personalitat literària.

BRAULI FOZ
Brauli Foz i Burges, (Fòrnols de Matarranya 1791 - Saragossa) va estudiar humanitats a la universitat Sertoriana d'Osca, on va ocupar la càtedra de grec. Les convulsions polítiques del segle, ell era lliberal, varen influir en la seua carrera docent, de la qual va estar apartat per raons polítiques en diverses ocasions. L'any 1838 va fundar el periòdic lliberal El Eco de Aragón, i va sofrir la censura del règim absolutista.Posteriorment va col·laborar a la Revista de Cataluña, fundada per Víctor Balaguer, on va publicar en castellà un article sobre els dialectes del català parlats a terres de jurisdicció aragonesa. El 1863 va presidir els Jocs Florals de Barcelona, en els quals va llegir un encès discurs en català defensant l’agermanament de catalans i aragonesos, tot recordant llur gloriós passat compartit, tot i això mai no en va fer ús escrit de la llengua vernacla.
És autor d'unes cinquanta obres sobre temes diversos. Quant a llengües clàssiques, va publicar: Plan y método para la enseñanza de las letras humanas (1820), Arte latino sencillo, fácil y seguro (1842), Literatura griega (1849) i Método para enseñar la lengua griega (1857). Va ser un defensor dels principis del dret natural, que va reflectir en els seus estudis de lleis: El verdadero derecho natural (1832), Los derechos del hombre deducidos de su naturaleza y explicados por los principios del verdadero derecho natural (1834), Derecho natural Civil, Público, Político y de Gentes (1842). Va interessar-se per temes històrics i va afegir el volum Del gobierno y fueros de Aragón a Historia de Aragón de Antonio Sas. Era profundament anticlerical i va investigar sobre la Religió en obres com: Cartas de un filósofo sobre el hecho fundamental de la religión (1858), Reflexiones a M. Renán (1853) i Los fraciscanos y el Evangelio (1864).
En l'àmbit teatral, va escriure comèdies que encara romanen inèdites: Quince horas de un liberal de 1823, La palabra de un padre, El homeópata fingido, Los homeópatas de provincias i La derrota de la homeopatía. Va ser l'antòleg de Novísima Poética (1859).
Sobretot ha passat a la història com l’autor de la novel•la Vida de Pedro Saputo . Es divideix en quatre llibres amb cinquanta-quatre breus capítols. Foz experimenta una tècnica més semblant a les novel•les de cavalleria com el Quixot que a la picaresca. Ben poques històries són originals, però totes elles són molt divertides. Mostra una gran desimboltura narrativa i un gran to irònic, basats en l’espontaneïtat i les crítiques anticlericals.