dilluns, 12 de desembre del 2011

Unitat 7: El Barroc. Rector de Vallfogona i Pare Mulet.



1. EL BARROC
El Barroc s'espandeix a partir de la difusió dels valors contraris als que havien caracteritzat el període del Renaixement. La tradicional harmonia renaixentista va quedar substituïda per un notable recarregament lèxic i sintàctic, també per conceptes foscos i una sàtira ferotge que pretenia desacreditar la idea de la bellesa i la perfecció del món i de les arts. La característica principal és els forts contrasts en idees tan transcendents com són: la vida sana i la mort cruel, la crua realitat i les il·lusions, la llum i les ombres, la delicades i la grolleria. El tema de l'obra deixa de tenir importància, mentre que l'art es converteix en un joc literari, ja que és molt més important la manera de dir les coses que allò que realment es comunica. L'escriptor barroc protesta amb intensitat per donar un sentit evasiu a la seua vida. Va a la recerca d'una estètica pura, protesta contra la religió, la moral i la política, contra tot el que l'envolta i l'oprimeix. Els poetes dediquen moltes estrofes a explicitar la degradació de cadascun dels tòpics que poden servir de motiu per l'idealisme, com a mostra de total rebuig a la societat del seu temps, amb la intenció de demostrar que tot és fals. Fan una repassada crua a tot allò que provoca el desengany del món, el veritable drama del Barroc, que provoca la més intensa frustració personal i retrata la no menys deteriorada identitat col·lectiva. Es fa burla de l'home del Renaixement, de la literatura bucòlica que mitificava l'home dins d'aventures heroiques i cavalleresques que tenien un final feliç i donaven un missatge positiu. S'arriba a mostrar el cos humà i, fins i tot, el cos de la dona, en totes les funcions més desagradables.

2. 2. LITERATS VORA L'EBRE

En la gran majoria d'estudis sobre la literatura catalana se'ns presenta habitualment el Barroc com la continuació més fosca del període conegut com a Decadència per a les nostres lletres (la qual també fa referència a la forta davallada quant a la influència econòmica, comercial, militar i política de la Corona d'Aragó), que s'havia començat durant el segle XVI. En canvi, cal tenir present que els dos màxims representants de la literatura escrita en la nostra llengua durant aquestes dos centúries eren fills de Tortosa: el Cavaller Cristòfol Despuig i el poeta Francesc Vicent Garcia "Rector de Vallfogona", la veu literària més important durant un parell de segles a la nació catalana; alhora que el monjo dominic Francesc Mulet, que va assolir una fama al País Valencià semblant a la que va tenir Vallfogona al Principat, era fill de Sant Mateu del Maestrat. L'historiador literari Enric Querol, en la seua magnífica obra Tortosa, república literària (1999), ens aporta una anàlisi molt diferent del Barroc a casa nostra, en negar taxativament la qualificació de Decadència literària per a definir la vida cultural tortosina del segle XVII. De fet, durant aquests anys es va redactar la primera història de la ciutat per part del rector de la catedral Francesc Martorell, i va haver-hi altres autors destacats com Jeroni d'Herèdia i el canonge Miquel Macip. No s'està d'afirmar que aquesta atribució bé donada exclusivament per una qüestió de tria de llengua.

La gran figura del Barroc català, l'esmentat Rector de Vallfogona, va escriure un sonet A l'expressiva senzillesa de la llengua catalana, que és usat en la majoria de manuals de literatura catalana. Durant aquest segle XVII estem situats de ple en un període durant el qual s'havia perdut tot l'entusiasme per la llengua nacional i el procés de castellanització era ja dominant. Els condicionaments polítics (molt especialment, la derrota a la Guerra dels Segadors) van intensificar notòriament el desprestigi de la llengua catalana com a llengua literària. Només algunes obres religioses van ser escrites en català, atès que era l'única llengua que entenia el poble. A la ciutat de Tortosa es va contribuir a la postergació de la nostra llengua amb la instauració del costum de fer els sermons en castellà, la qual cosa havia estat prohibida en altres bisbats com el de Solsona.

2.1 Francesc de la Torre i Sevil
Un tortosí de gran vàlua literària és el poeta Francesc de la Torre i Sevil, que ha estat objecte de renovat interès darrerament. D'ascendència noble, va passar la seua vida entre Tortosa, Morella i Saragossa. No va fer mai ús literari del català. És autor de biografies sobre la vida de diversos sants (Santa Bàrbara, Sant Francesc d'Asís) i va editar el recull poètic El Entretenimiento de las musas en esta baraxa nueva de versos. També va traduir Las agudezas, de Juan Owen. Sobretot, s'ha de destacar el seu paper com a autor teatral amb les comèdies: Azuzena de Etipolía, Batalla de los dos, El descendimiento de la Cruz i Triunfar antes de nacer. Precisament dintre d'un ambient culte tot i que totalment castellanitzat hem de situar l'obra del poeta i dramaturg tortosí Francisco de la Torre i Sevil, l'obra del qual gratament ens ha sorprès i mereix una anàlisi exhaustiva. L'Enric Querol el considera el màxim exponent del barroc català i un dels millors poetes de l'àmbit del segle d'or de les lletres castellanes, que va tenir una gran influència dintre de la Corona d'Aragó en els ambients literaris de Saragossa i en els anys finals de la seua vida a València. Ens apropa una mica més a la biografia i a l'obra de De la Torre en un detallat article al recull Llengua i literatura de la Diòcesi de Tortosa (2003). El poeta Gerard Vergés en feia un esment interessant en un article a la premsa comarcal, on convidava a aprofundir en l'obra d'aquest poeta barroc de casa nostra, com a exemple de poesia culta i refinada. Malauradament De la Torre i Sevil és pràcticament desconegut pel gran públic, i ha quedat oblidat malgrat haver estat un gran poeta i home de lletres. Tot i això, algunes de les seues poesies es troben en antologies poètiques com l'enciclopèdica Antologia de poetes catalans, a cura de Giuseppe Grilli, en la qual trobem inclosos 7 dels seus poemes: Al juego, Habiendo perdido al juego de la pelota, A una hermosa mujer..., A las ruinas de Cartago, Traducció d'un epigrama de Marcial, A Laura que, ocultando el entretenimiento, se quejava de la murmuración i A una mujer negra y afetada. Mentre que a l'Antología titulada Poesía española del siglo de oro, a cura del novel·lista barceloní Lluís Rosales, es van incloure els poemes següents: A una vela ardiendo, Al mar, en metáfora de un caballo, A María Magdalena, A Cristo en la cruz.

2.2 Jeroni d'Herèdia

Un altre literat significatiu és Jeroni d'Herèdia, que publicà el llibre de poemes Guirnalda de Venus Casta. Va fer la traducció de l'italià de la novel·la El amor enamorado, d'Antonio Minturno. Va viure envoltat en tot moment d'un ambient literari fecund a la ciutat de Tortosa.

2.3 Eclesiàstics i erudits: Miquel Macip, Francesc Martorell, Narcís d'Arinyó
Bona part dels treballs literaris eren realitzats per eclesiàstics. Miquel Macip, natural de Gandesa, va ser un erudit i canonge de Tortosa. Va ser l'autor de l'índex de la documentació històrica de Tortosa, basat en els acords capitulars i d'un episcopologi de la ciutat.

Seguint en el camp de la historiografia, Francesc Martorell va ser l'autor de la Historia de la Antigua Hibera el 1625. Aquesta obra va tenir un segon llibre que va rebre el nom de la Historia de la Santa Cinta con que la madre de dios honró la Catedral y ciudad de Tortosa; del sitio, nombre, antigüedad, obispado y cosas notables della; con variedad de historia y una discripcion de Cataluña y su fidelidad. Martorell ens fa una dissertació dels diferents noms que va disposar Tortosa, de la relació de la ciutat amb els reis la la Corona, de batalles i altres fets històrics; s'explicita el seu terme, bisbat i les seues muntanyes; s'anomena la seua relació amb els reis i s'enquadra Tortosa dins la tradicio Catalana.

Narcís d'Aranyó i Oñate era un sacerdot natural de Sant Mateu del Maestrat. Era rector de Vilalba dels Arcs (Terra Alta), per posteriorment ser traslladat a València. Era traductor i la seua gran obra és la traducció al castellà de l'obra d'Ausiàs March: Las obras del profundo y elegante poeta Ausiàs March nuevamente corregidas y sin abreviatura alguna, desenterradas de su lengua lemosina, en octavas rimas castellanas, la qual roman inèdita.

2.4 OBRA ANÒNIMA
Els Epigrames i sonets per la conquista de Buda és una obra teatral escrita el 1867, d'autor anònim, probablement vinculat a la Domus Sapitentiae, la casa se la saviduria de Tortosa i al convent dels carmelites descalços. El manuscrit va ser trobat a la biblioteca de Mn. Manuel vinya i el va publicar l'editorial Dertosa el 1980. És una obra que segueix els conceptes estilístics típics del Barroc, amb exageracions rotundes i recerca de l'excitació ciutadana. La conquesta de Buda, capital d'Hongria, té lloc en un marc històric en què el visir turc Kara Mustafà va atacar Àustria i va provocar l'aliança de diverses forces europees.


3. Rector de Vallfogona
Ha passat a la història de les nostres lletres amb el nom de Rector de Vallfogona, Francesc Vicent Garcia, fill de pares pescadors, va mostrar de ben jovenet un inusitat interès per l'àmbit literari. Gràcies a una beca que va rebre per part de l'Ajuntament de la ciutat, va poder cursar els estudis a la universidat de Lleida on va esdevenir Doctor en teologia. Els diversos analistes de la seua obra remarquen que, com a poeta, va fer ús dels gèneres tìpics dels poetes castellans del Barroc, és a dir, sonets i dècimes, romanços de mites i letrillas. Malgrat la gran popularitat de què va gaudir en vida, la seua obra no va ser publicada fins als primers anys del segle XVIII, baix el nom de l'Harmonia del Parnàs. Es troba en la seua obra el tractament dels temes habituals de qualsevol altre literat de l'època: un enorme desengany per la situació social amb una crítica ferotge en forma de sàtira al moment històric i polític, la profunda soledat de l'individu i l'eterna preocupació envers el dilema de la mort.
Se'l considera afiliat a l'estil culterà, FV Garcia mostra un estil molt seriós quan conrea la poesia amorosa, mentre que es va contagiar de l'estil conceptista quan feia ús de temàtica grollera i escatològica, que va donar origen a la seua popular poesia burlesca amb tons obscens, que d'altra banda, li va donar gran fama. És mestre en l'ús dels jocs de paraules, així com quant a la utilització d'exageracions, metàfores, neologismes, hipèrbatons, recursos tònics i rítmics, mitologia.
Ens trobem amb un versant sense pèls a la llengua que va crear escola, ja que la seua gran popularitat (amb el nom de vallfogonisme, es coneix un corrent poètic popular que va difondre la figura del rector, tot i que no es van caracteritzar en absolut per una gran qualitat literària).
Els seus primes editors al 1703, varen signar amb els noms de El Rector dels Vanys i el Rector de Pittaluga (pseudònim de Joaquim Vives i de Manuel de Vega respectivament,) la qual cosa indica que prompte havia començat la seua llegenda .Una altra edició, del 1718, amb pròleg d'un anomenat Rector de Bellesguard, va ser encomanada per l'Acadèmia de Bones lletres dels desconfiats. Tal com remarquen alguns estudiosos: Aquesta edició tenia tots els vicis i qualitats que es podien esperar, com que hi havia poesies poc decents les van treure deixant els espais en blanc, sortosament, cosa que ens permet veure on hi havia hagut alguna cosa escrita. Una altra edició va sortir el 1770 i va ser prohibida per la inquisició dos anys després.- A més, durant tot el segle XVII la seua obra es propaga oralment, proba evident del seu prestigi, també se li varen atribuir composicions que mai no va escriure, entre elles el polèmic Quijote de Avellaneda, i en el seu nom se n'escrivien moltes que varen deteriorar la seua imatge notablement.
Com a personatge del barroc, es troba en la seua obra i personalitat nombrosos contrastos. També contrasta el grau d'acceptació pels teòrics i crítics literaris. L'han rebutjat els grans escriptors romàntics de la Renaixença que el qualificaven de xavacà i trivial, mentre que l'han enlairat poetes de la talla de Bartomeu Roselló Pòrcel o Feliu i Codina, que va escriure una novel·la de la seua vida, que el consideraren un poeta extraordinari.


4. El Pare Mulet
El pare dominic Francesc Mulet (Sant Mateu del Maestrat 1624- València 1675) va ser un escriptor satíric i un predicador potent, que va assolir durant la seua vida al País Valencià una fama semblant a la del tortosí Francesc Vicent Garcia "Rector de Vallfogona" al Principat de Catalunya, per la qual cosa va rebre el sobrenom de "El Quevedo valencià". Era un poeta dotat amb un agut enginy que va conrear la poesia satírica de tema escatològic i barroer. Després d'estudiar a la Universitat d'Oriola (Baix Segura), va esdevenir catedràtic de la Universitat de València, on va gaudir d'un gran prestigi. És autor del famós Tractat del pet, així com se li han atribuït almenys dues comèdies satírico-eròtiques: Los amors de Melissenda i La infanta Tellina i el rei Matarot. La seua fama va perdurar en la memòria de la gent fins a ben entrat el segle XIX. Justament el 1876, el poeta de la Renaixença Cosntantí Llombart, d'ideologia lliberal, va intentar la recuperació de l'obra de Mulet, basant-se en manuscrits molt corruptes i de poc crèdit, editant un volum amb el títol: Obres festives compostes segons antiga, general i molt raonable tradició, del pare Frances Mulet, frare profés dominico. Durant aquests anys també va tirar endavant la revista de caire
satíric "El pare Mulet i bou sòlt ", la qual ha estat reeditada en edició facsímil. És un autor veritablement clau de la literatura escrita a les comarques centrals dels Països Catalans, que ens cal reivindicar i recuperar.
El poeta Constantí Llombart ens fa un breu apunt biogràfic del Pare Mulet al pròleg introductori a l'esmentada edició de les Obres festives (hem conservat l'ortografia original):
Per lo mes d'abril de l'any de 1624, y en la vila de Sant Matheu, vingué á la llum de la vida Francesch, lo fill de Baly Mulet i Montserrada Querol, per los qu'en la edat de la infantesa fon dedicat á les faenes del camp....Graduat de mestre en arts en la universitat literària de Valencia, obtingué per oposició, en maig de 1651, la cátedra de arts de vesprés.... A primers de la Quaresma de 1656, havent jubilat los nobles jurats en la cátedra de matafísica moral al P.M.F. Acaci March, se presentá á ferne oposicions á ella lo Pare lector Francesch Mulet, y va, ab grandisim lluiment, obtíndrela. Després, deixant procura pera la presa de posesió de la cátedra que tenia guanyada, prengué camí pera roma, ahon tenia determinat sostindrer conlusions en lo capitol general per la provincia d'Aragó...Morí lo pare Mulet en Valencia, a 26 de setembre de l'any 1675...Moltes son, en veritat, les composicions mes o manco lliures, que, com a tots los poetes populars, se li han atribuït al P. Mulet, pero de totes elles, únicament habem admitit pera formar la present col·lecció, aquelles que, no solamnets per ser desde antich conceptuades com a lletjítimes filles de sa malicciosa musa, concepte en que persones lletrades abunden encara, estabem en lo cas d'aceptarne....