dilluns, 26 de desembre del 2011

Unitat 38: Novel·la ebrenca: negra i eròtica.

1. La Novel·la negra catalana
La novel·la detectivesca no va tenir una introducció fàcil als Països Catalans. No va gaudir de la projecció que obtingueren altres gèneres com el sentimental,la ciència ficció o l'erotisme. Els primers autors, de l'anomenada literatura culta, que la varen conrear van ser Cèsar August Jordana (El collar de la Núria, 1927) i una jove Mercè Rodoreda (Crim, 1936). Durant la postguerra sorgeix la figura de Rafael Tasis (1906-1966) amb tres obres magnífiquesl: La Bíblia valenciana (1955), És hora de plegar (1956) i Un crim al Paralelo (1960). Tanmateix, Tasis va realitzar algunes de les millors traduccions del gènere. Va agafar el relleu el prolífic i polifacètic Manuel de Pedrolo (1918-1990) amb L'inspector arriba tard (1960), Joc brut (1965) i Mossegar-se la cua (1968). Alguns autors consagrats fan crítica social en clau detectivesca, com Maria Aurèlia Capmany (El jaqué de la democràcia, 1972) i el nordcatalà Jordi Carbonell (Un home qualsevol, 1979), mentre que Jaume Fuster
(1945-1998)tira endavant una obra de gran qualitat amb títols com: De mica en mica s'omple la pica 1972, Tarda, sessió contínua, 3,45, de 1976, La corona valenciana (1982). A més del col·lectiu Ofèlia Dracs (Negra i consentida, 1983) se sumen tot d'autors procedents de la literatura genera, com Maria Antònia Oliver (Estudi en lila, 1985), Margarida Aritzeta (El correu de Trípoli, 1990, etc.), Isabel-Clara Simó (La veïna, 1990), Pep Coll (L'abominable crim de l'Alsina Graells, 1999), Toni Cucarella (Bogart & Bogart, 1993), Ferran Torrent (No emprenyeu el comissari, de 1984, Penja els guants, Butxana, de 1985, Un negre amb un saxo, de 1987, Gràcies per la propina, de 1995), Andreu Martín (Muts i a la gàbia, de 1986, Crònica negra, de 1988, Barcelona Connection, de 1989). Hom crea personatges característics: el Lluís Arquer de Fuster (Les claus de vidre, 1984), l'inspector Jaume Arbós de Palau (1983), la Lònia Guiu d'Oliver (1985), el Celso Mosqueiro de Serra (1985), el Butxana de Torrent (1984); també n'hi ha per al públic juvenil, com ara En Felip Marlet (1979), de Jaume Carbó, el detectiu Flanagan, d'Andreu Martín i Jaume Ribera (No demanis llobarro fora de temporada, 1989), i Els ponts del diable (1995), de Toni Cucarella. Entre les darrers sorpreses hi ha l'aparició de la novel·la negra nordcatalana, amb el Perpinyhard (1995) del col·lectiu Emili Xatard (Joan-Lluís Lluís, Gerard Jacquet, Aleix Renyé, Miquel Sargatal i Joan-Daniel Bezsonoff).
A les Terres de l'Ebre i del Priorat s'han realitzat iniciatives d'interès quant a la promoció de la literatura negra i han sorgit autors com Fede Cortés o Jordi Pijoan.



2. Autors ilercavons de novel·la negra
Jordi Pijoan
Jordi Pijoan (Tortosa, 1970), resideix a Barcelona des del 1991. És arqueòleg de formació i ha realitzat nombrosos estudis arqueològics. Amb Psicofonia per a principiants va quedar finalista del I Concurs Literari d’Humor Negre a Lleida. Va guanyar el III Concurs de Conte que convocà el portal d’internet joescric.com amb el
conte Una combinació prohibida, publicat en un volum junt amb dos obres més: Eutanasia’m! i Mater. Durant els darrers anys ha publicat, conjuntament amb Manel Barrera ,les novel·les: Tu no m'estimes, Sang culé, sobre l'assassinat del pr del FC Barcelona, el club dels seus amors, span style="font-style:italic;">i Mitja dotzena d'ous. Ha estat finalista a les dos darreres edicions del concurs de contes hiperbreus El Basar amb les obres Crua Realitat i Sotjada. s un dels disset autors que integren Crim.cat, on es recullen els principals creadors de gènere negre i en català, i ha col·laborat en reculls d’autors de les Terres de l'Ebre. span style="font-style:italic;">Sang Culé és una novel·la divertida, amb una trama ben trenada, de fàcil lectura, ben recomanable per a tots aquells que els agrada l'acció ràpida i la intriga forta amb tocs sorprenents i amb una ironia sempre present.
Els autors ens narren apassionadament l'assassinat del president del futbol club Barcelona, Joan Gil Porta, conseqüència de tot un entramat misteriós que ens porta a l'altre costat del món. La figura excèntrica del president regeix tota la narració, també després del seu traspàs violent. Al seu redós, apareixen tota una sèrie de personatges importantíssims de la vida social del país, tots ells portats a l'extrem de la seua personalitat mitjançant un estil narratiu que fa treure un somriure a cada pàgina.

Fede Cortès
Fede Cortès (Falset., 1960), va cursar magisteri. És el creador dels detectius Johnson&Johnson. Després de la coneixença amb Pepe Carvalho, van obrir una agència de detectius i escriure relats explicant els casos que havien resolt. Es tracta de dos detectius que viuen a la plaça de la Quartera de Falset, el menjador del seu pis serveix també de despatx professional. Per a desplaçar-se utilitzen un 4L de segona mà. Farem lectura de l'acurada descripció que ens dóna el propi autor:
El Jota Efa és el germà petit, però ha assumit la responsabilitat que el gran, el Jota, no assumirà mai. El Jota és inconstant, desentès, malgastador, inconscient; però a vegades té idees genials. De quan en quan i de manera impredictible pateix atacs de lucidesa que el porten a realitzar conferències on exposa les seves teories per arreglar el món o explica algun conte de la seva collita (o de son germà). A vegades no volen dir res i a vegades contenen la clau del misteri que han de resoldre i que de manera inexplicable el seu subconscient ha revelat. El Jota Efa festeja amb la secretaria del jutjat (Lucia Ocampo Sanfernando), una manya que els ajuda a resoldre els casos que investiguen. Son germà, el Jota, no surt amb cap noia i sempre va afamat, cosa que el fa posar en embolics més d'una vegada i més de dos.Són grans admiradors (probablement dels pocs que queden si no els únics) del Gato Pérez, de qui sempre demanen una cançó quan van a prendre una copa al Pub Bristol. Els seus amics (el Miquel, pagès; l'Àlex, un manetes; el Joan Lluís, que toca la guitarra) els ajuden en les seves indagacions. De fet qui més ajuda és l'Àlex, perquè els altres més aviat s'han quedat enganxats a l'època hippy. De tota manera, el Miquel va i no va amb la Margarita, la jutgessa, i això sempre té alguna utilitat pràctica.
Un gran amic-adversari seu és el "Sargento Málaga”, comandant de les forces de seguretat de l'estat al poble - altrament anomenades Guàrdia Civil -, amb qui prenen copes de quan en quan.


3. Un riu de crims,

Un riu de crims és el recull de contes negres que va promoure la llibreria Serret de Vall-de-roures, que inclou relats negres de 24 autors/es ebrencs/ques i de la resta dels Països Catalans. Va ser publicat per Marc Editors i presentat oficialment durant la 2a Trobada de gènere negre al Matarranya, el 12 de febrer de 2011. Els vin-i-quatre coautors del recull són: Teresa Bertran Torres, Olga Besolí, Txus Carbó Izquierdo, Baltasar Casanova Giner, Gerard Lluís Climent Garcia, Fede Cortés, Glòria Fandos Gracia, Juanma Garcia, Isidre Garrido, Mª Lluïsa Gascon i Prades, Juan Carlos Gil, Josep Gironés Descarrega, Josep Igual, M. Montserrat Medalla Cufí, Andreu Palatsí, Jordi Peñarroja, Jordi Pijoan-López, Joan Roca, Alfred Sala, Vicent Sanz, Rosa Sarró i Combalia, Emigdi Subirats, Ester Suñé Cugat i Jesús M. Tibau.

3.1 Apunt sobre un riu de crims, d'Artur Quintana

Amb Un riu de crims, primer recull del Serret blog de novel·la negra, no s’inaugura pas la col·lecció Paraula Ebrenca, però sí que ofereix ara, amb aquest nom, una estructura sòlida, afermada. L’han precedit dins d’aquesta col·lecció, sota el segell de March Editor, tres títols més, Lletres de casa (2009), L’arbreda ebrenca (2010) i Il·lusions i incerteses (2010), tots ells del Serret blog, i una traducció, Els follets del Matarranya (2009) d’en Francisco Javier Aguirre. I en vindran més, moltes més, de Paraules Ebrenques. És col·lecció ebrenca perquè amb el riu ens ha vingut la nostra paraula, car si la conquesta de l’espasa, la militarada del segle XII, fou de gent de la costa, barcelonina, empordanesa, i també de la profunda germanor occitana, la conquesta del país pels mestres d’aixa i els terrassans amb l’aixada ens va arribar de terres urgellenques, Segre avall i altres afluents –migrats– de l’Ebre. I és per això que diem “carro” i “cases” tal com sonen, i no amb us i neutres. I no ens aturàrem ací: en poc més d’un segle vam dur la llengua fins a Múrcia i Cartagènia –que parlaven, com tots sabem, de pus bell catalanesc del món– i a les Illes dellà mar. De terra de frontera, amb un retorn sempre possible a l’arabitat, vam passar en ben poc de temps, com ara us deia, a ser al centre de la nostra llengua. L’Ebre parla català en deixar per la riba dreta la Vall Comuna, a la boga entre el terme de Casp i Mequinensa, però ja abans, tocant a Casp mateix, li han arribat les paraules catalanes del Bergantes i el Mesquí pel Guadalop. I ja no enraona altra llengua fins abocar-se a la mar. És dels escriptors d’aquest territori, del gran riu i els seus afluents, amb l’excepció, però, del Segre, que es nodreix aquesta Paraula Ebrenca, prenent com a centre Tortosa, estenent-se per la seva antiga taifa homònima i el bisbat que la continua, sense fer cas de les retallades que se li han anat fent –recordeu que en el passat llunyà aquest bisbat tenia la frontera al mateix riu Matarranya, i només fa quatre dies que Calaceit era cap d’un arxiprestat tortosí–. Brodeuho tot amb records amables per a la mitificada Ilercavònia ibèrica, i n’Abu Bakr al-Turtusí i n’Ibrahim Ibn Jaqub al-Israilí, i arrodoniu-ho amb Els costums i els col·loquis, amb el rector de Maella i el de Vallfogona, fins arribar a la florida d’ara, als noms que us esperen ací, a Un riu de crims, i als que els han precedit i els seguiran, treballant tots ells amb la paraula ebrenca. La llengua catalana i la literatura que genera gaudeixen a les Terres de l’Ebre, prou que ho sabeu, malgrat la discriminació que no cessa, de bona salut. Les lletres a tot arreu, tant a la Codonyera, com a Pena-roja, Mequinensa, Arnes, Horta, Pradell, Tortosa, Vinaròs, La Sénia...També la llengua, amb la gran excepció, però, del Matarranya. L’ambient per a la llengua és tètric en aquesta comarca, enrarit, i hi sobreviu com pot, perseguida, bescantada, acorralada ja en més d’un cas. I és precisament per això, perquè cal reaccionar davant tanta ignomínia, que del Matarranya, de Vall-de-roures han sorgit les moltes iniciatives literàries de n’Octavi Serret, dels seus blogs, presentacions, trobades, publicacions. Aquestes darreres ara difoses per March Editor en la present col·lecció, sense cap mena de limitació de gèneres. No mos faran callar, que diuen els cantants dels Draps a Pena-roja.

4. Relats eròtics vora l'Ebre

Enric Carbó (Tortosa, 1963) és professor de filosofia a l'Institut Despuig de Tortosa i compta amb un consultori filosòfic. És l'autor de la novel·la Els emprenedors, guanyadora del premi Cristòfol Despuig de 2004. Amb una visió irònica de la societat tortosina dels anys 1960, situa l'evolució ciutadana en època del . desarrollismo franquista. Crea tot un seguit de protagonistes amb oficis ben diversos (paletes, guàrdies civils) i els fa conviure amb beates, canonges, opusdeistes, hippies. Tots i totes són fills d'una època que dóna, i molt, per tota mena d’anècdotes i incidents pintorescos. Sap combinar la crítica social i la sàtira davant de la dura dictadura franquista. La ironia sobre sexe i religió hi és ben present.