dimecres, 21 de desembre de 2011

Unitat 21: La premsa reivindicativa en català

1 ELS PRIMERS PERIÒDICS EN CATALÀ AL TOMBANT DEL SEGLE XX: La Veu de Tortosa i La Veu de la Comarca
Amb l’aparició del primer periòdic tortosí redactat íntegrament en català, La Veu de Tortosa (Setmanari regionalista) el 3 de Desembre de 1899 es va donar un pas important per a la consolidació de l’ús escrit del català a la ciutat. Aquesta fita hauria semblat totalment impensable feia uns pocs anys, quan l’ús de la llengua catalana estava totalment restringit. No va ser fins al tombant del segle XX, quan varen donar-se les condicions necessàries per tal que un projecte d’aquesta naturalesa tingués èxit: hi havia uns lectors expectants, i per primer cop uns bons literats i periodistes que coneixien la llengua prou bé per fer-ne un producte de qualitat, els quals ens donen a conèixer obertament les seues motivacions :
La Veu de Tortosa no surt per a defensar interessos de cap personalitat política, sinó els generals de tota Catalunya i en particular los de nostra ciutat i pobles comarcans. Sent per a nosaltres l’idioma català lo vertader llenguatge del cor, nostres escrits s’inspiraran en la pròpia manifestació dels sentiments i per a sa publicació s’emplearan les paraules catalanes més senzilles i més adequades al dialecte tortosí... Conseqüents al programa regionalista defensarem amb entusiasme nostres històriques grandeses i aquella fe profunda i encesa que amb tanta claror il·luminava sobre els preàmbuls de les constitucions, en l’esperit patriòtic de tota la legislació catalana i en lo cor d’aquell poble civil i religiós que, en defensa de sos furs i llibertats, arrastrava tota classe de perill i en la lluita desigual s’encoratjava al crit de Visca Catalunya!
Un dels seus redactors, l’impressor Enric Cantero Hernández, va voler posar ben aviat el dit a la llaga quan situa la tardança en l’aparició a Tortosa d’un rotatiu catalanista com un fet negatiu per a la ciutat, la qual cosa encara eren a temps de corregir:
En mig de l’entusiasme que hi ha a Tortosa pel regionalisme, tampoc ens ha d’estranyar que en alguns, molt pocs, no hi hagi aquest escalfor per la causa, perquè aquesta comarca és verge a les idees regionalistes, per això a Tortosa era molt necessària la publicació d’un periòdic defensor dels furs dels nostres avantpassats.

Des de la redacció de La Veu de Tortosa es treballava incansablement per demostrar les arrels catalanes de la ciutat. Agafem com a mostra el següent paràgraf del significatiu article titulat. L’Avenç del Catalanisme a Tortosa: .
Del seu catalanisme antic no cal parlar-ne: Els arxius de la ciutat estan farcits de documents importantíssims en els que s’hi troba per una part lo sentiment de la pàtria i per altra l’afecte que en tots temps ha sentit lo nostre poble i sos legisladors pel llenguatge de la terra... Nosaltres que amem de cor la llengua catalana, hem tingut ocasió d’observar la pràctica de la mateixa en les hortes de Tortosa i en los pobles montanyencs de la comarca.

Entre els seus col·laboradors més il·lustres va estar el pare Josep Pastoret, que escrivia amb els pseudònims Guillem Canilo i Prudenci, definit per Mestre i Noé com a defensor fervent de les glòries i tradicions de Catalunya i notable escriptor català. Jesuïta conegut com a Crespià de Girona, va acabar els estudis al col·legi Màxim de Tortosa el 1898. Als Jocs Florals de Tortosa de 1900 va obtenir un premi amb els inspirats Goigs en honor de la Mare de Déu de la Cinta..
El rotatiu va dedicar-se fervorosament a aprofundir en els ideals catalanistes, alhora que va ocupar-se de temes culturals concernents a tots els territoris que conformen els Països Catalans, en una autèntica miscel·lània de catalanitat. S'informava sobre les activitats de les associacions catalanistes més importants del país: Orfeó Català, Agrupació Regionalista de Terrassa, Cor Català de Ceret (Catalunya Nord), Associació Catalanista de Tarragona, Centre Escolar Catalanista de Barcelona, etc. Els seus redactors tenien per costum saludar afectuosament l’aparició de revistes en català arreu del país, com fou el cas de La Veu de Mallorca i de la revista desenal d’arts, ciències, literatura i actualitat La Il•lustració Llevantina (en el n. 12). Incloïen en les seues pàgines articles de lloança a grans poetes com Mossèn Cinto Verdaguer, alhora que trobaven un espai per difondre els poemes dels màxims impulsors de la Renaixença al País Valencià (Teodor Llorente) i a les Illes Balears (Marià Aguiló). Es preocupaven per la situació en què es trobava la predicació en català, així com mostraven la seua indignació davant preocupants fets anticatalans que havien ocorregut a Mallorca a principis de segle XX, o la suspensió dels Jocs Florals de Barcelona (n. 134). A partir del n. 59, corresponent al 13 de Gener de 1901, afegiren el subtítol la citació de Dant Alighieri: Vergonya eterna a aquells que desprecien son idioma, alaben lo dels altres”, el qual mantingueren fins al darrer número.
Des de la direcció del rotatiu es va promoure l’adhesió del poble de Tortosa a la Unió Catalanista, amb un manifest que pregonava l’establiment del programa acordat en l’Assemblea de Manresa i de la instauració del sistema regionalista per aconseguir l’ideal polític, filosòfic i econòmic de tota la pàtria catalana, que fou signat per grans personalitats locals de rams professionals molt variats (notaris, fotògrafs, industrials, comerciants, estudiants, pintors, decoradors, impressors), entre les quals: Joan Abril (arquitecte), Josep Querol (periodista i impressor), Ramon Cerveto (escultor), Antoni Cerveto (pintor), Vicent Benet (escultor-decorador), Josep L. Foguet (impremta), Gerard Vergés Zaragoza (farmacèutic), Marià Martí (escultor), Antoni Anyon (poeta i periodista).
Varen publicar i difondre la històrica Lletra de convit de Mn. Antoni M. Alcover al poble de Catalunya, per a la realització del monumental diccionari de les varietats dialectals catalanes. El filòleg mallorquí va venir a Tortosa l’1 d’agost de 1900 i va tenir al director d’aquest rotatiu, Francesc Mestre i Noé, com al seu principal col·laborador a les Terres de l’Ebre, el qual ens explica la seua tasca filològica:
Els dos grans camps en què es pot dividir la feina o dels monuments escrits que ha de contenir totes les paraules que es troben en los llibres que en català s’han publicat i el del llenguatge parlat que ha de contenir tots els mots de totes les varietats, no sols regionals, sinó comarcals i dels pobles on se parla amb més o menys puresa la hermosa llengua catalana.
Un seguit de problemes de salut del seu director varen posar el fre definitiu a aquesta interessant aposta periodística en la nostra llengua. En el darrer número, el 162 corresponent al 30 de Desembre de 1902, volgueren deixar testimoni de la supervivència dels seus ideals, basant-se en la llarga història de l’ús del català vora l’Ebre.
Lo catalanisme no ha mort. Tortosa, molt al contrari, viurà com ha viscut en lo transcurs dels segles des que en jorn faleguer se consolidà la nacionalitat catalana i amb ella la personalitat ètnica i jurídica de la nostra ciutat per mig del monumental llibre dels Costums de Tortosa. Tortosa serà sempre catalana, perquè catalans són sos fills, perquè el llenguatge és lo mateix, salvant certes corrupcions pròpies de tota regió fronterissa i que ens alteren lo fonament de la llengua, que el dels altres pobles de Catalunya i perquè la nostra ciutat té segellat lo seu amor patri en diferents períodes, en diferents èpoques de la història antiga i moderna... Lo llenguatge vivent de la gent nostra ho diu tot. Podran lleis estranyes ofegar oficialment los més cars sentiments de la nostra ànima, podran homes sense amor patri renegar de la llengua que parlem i endur-se la vista del poble cap un horitzó fosc i tenebrós; però no aconseguirà els costums i les tradicions no s’arrenquen amb decrets, ni amb privacions, són com los rius que fan la seva via sigui per un lloc, sigui per un altre.

- LA VEU DE LA COMARCA
Els catalanistes tortosins varen fundar d’immediat La Veu de la Comarca, rotatiu que va venir a substituir el vuit deixat per l’anterior. Es declarava com a setmanari regionalista de Tortosa i afegia la significativa frase llatina de Pugna pro patria. A partir del número 3 va incloure a la capçalera una llarga i famosa citació de l’escriptor català Lluís Domènech i Muntaner, que feia referència a la Catalunya que volien i que suposava tota una declaració d’intencions: lliure, ni dominada ni dominadora, i respectada de les regions germanes. Estimada per son valer a l’exterior i temuda per sa força...
Estava dirigit per l’arquitecte Joan Abril i Guanyavents. Natural de Mataró, es mostrava entusiasmat amb el brillant passat literari tortosí d’arrel catalana, i des del periòdic va voler fer-lo reviure amb una gran intensitat. De la seua perseverància va sortir l’edició de la històrica obra: Els col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa del cavaller medieval Cristòfol Despuig. Tots aquests ideals seus sobre el paper de Tortosa dintre de Catalunya queden retratats a la perfecció en el següent paràgraf :
Tortosa no ha de renegar de son passat ni de sa història. Tortosa sap que mercès a l’esforç dels catalans va ser lliurada de l’esclavitud dels àrabs, recorda que son origen és català, que sos usos, costums, drets i fets gloriosos més grans, en llengua catalana estan escrites en sos llibres i pergamins. Tortosa no pot, no deu, ni vol quedar fora del revifament que per tots els indrets de Catalunya s’observa, com ells vol treure’s lo jou del caciquisme, com elles vol reivindicar ses llibertats i rompre les cadenes de servilisme i esclavitud que la tenen junyida al desastrós centralisme.
Disposava d’un nodrit grup de redactors i de col·laboradors, la majoria dels quals procedien del rotatiu pioner en llengua catalana. Tots ells demostraven tenir un alt nivell cultural i moltes ganes de tirar endavant projectes que dignifiquessin la llengua pròpia. Hem de destacar els poetes: Mn. Tomàs Bellpuig, Mn. Joan Abarcat, Josep Soler, Mn. Jaume Bofarull, J. Pinyol i Morado, Paco Vosch; i els periodistes: Jordi Jordà, Amadeu Aguader, Ramon Queralt, MJ Mesegué, Narcís Aloguin, Josep M. Tallada i Josep Grau.
La seua línia editorial i informativa no diferia gaire d’allò que havia estat La Veu de Tortosa. Durant els sis anys en què va publicar-se (1903-1909), el nostre país va viure un moment especialment intens quant a les seves reivindicacions polítiques i amb la seva controvertida relació amb l’estat. Varen ser els anys del moviment de la Solidaritat Catalana, que provocà nombroses revoltes contra el centralisme, amb els impulsors de la qual es varen alinear plenament els redactors d’aquest periòdic. També tingueren com a temes estrella dues empreses culturals de primer ordre: l’organització del I Congrés de la Llengua Catalana, al qual donaren tota la cobertura propagandística necessària i el suport a les seves resolucions, i la redacció del diccionari de les varietats dialectals catalanes que dirigia Mn. Antoni M. Alcover, i que va comptar amb diversos col·laboradors fidels a les nostres comarques que feren una tasca de recopilació indispensable:
Ara es tracta de fer un grandiós edifici. La catedral magna de nostra llengua. Lo monument sumptuós a nostra parla que no en tindria cap que se li assembli. I podria un tot sol, encara que fos un Hèrcules, aixecar aquest gran edifici? Impossible. Perquè necessita carreus de l’Empordà, jaspis de Tortosa, argamasa de València, i tenint los materials tan dispersos li és impossible materialment reunir-los.
La defensa de la llengua catalana va ser sempre el seu catecisme particular. Les seUes campanyes envers el seu ús en tots els àmbits eren continues: defensa de l’ús del català a les notaries, a les esglésies, i al Bisbat de Mallorca que estava en perill, etc. Inclogueren a la vegada seccions dedicades a les tradicions catalanes com l’excursionisme o la ballada de sardanes, així com al reconeixement de les llengües europees minoritzades (com el gaèl·lic). Trobaren un espai per anar editant les lletres dels himnes catalans considerats com a més patriòtics: “Els Segadors”, El cant de la senyera d’en Joan Maragall, o l’Oda a la pàtria d’Aribau. Finalment hem de destacar la publicació durant nombroses setmanes dels punts del primer ideari catalanista, coneguts com a Bases de Manresa, com a signe evident d’identificació amb uns postulats ideològics amb els quals creien de totes totes.
El darrer número del periòdic el 247 sortí a la llum el 31 de març de 1909. La ciutadania tortosina va quedar-se sense premsa escrita íntegrament en català, alhora que aquest cop va haver d’esperar més de vint anys per tornar a tenir-ne. L’aparició d’altres rotatius com Libertad o Germanor, que haurien pogut agafar el relleu, no van suposar un avanç significatiu per al català. Els seus redactors optaren per escriure amb una ortografia dialectal caòtica, i els seus continguts distaven molt dels postulats catalanistes que havien defensat aquestes dos publicacions pioneres en llengua catalana.

- EL NOU TARANNÀ DE LA REVISTA LA ZUDA

A partir de finals de la dècada de 1920 i durant els primers anys de la de 1930, l’entrada dels homes d’Acció Catalana a l’Ateneu, i l’aparició d’una generació jove d’arrel catalana, va provocar un canvi d’orientació significativa en la històrica revista tortosina La Zuda, la qual s’havia caracteritzat durant la seua història per la publicació d’una aclaparadora majoria d’articles en llengua castellana, per temes de caràcter religiós i de devoció mariana, i per apunts històrics de caire espanyol. L’aportació d’homes com Joan Cachot i Lluís, Ramon Canivell, Joan Cid i Mulet o Frederic Mayor Domingo, donaren un caire nou a la publicació i l’adaptaren als aires nous que corrien. Cal destacar especialment el paper desenvolupat pel seu darrer director, en Manuel Beguer i Pinyol, que va permetre que la publicació esdevingués una mena de portaveu dels anhels catalans que estaven ben vius durant els primers anys de la II República. Precisament en el seu darrer número (el 217) corresponent al mes de Juliol de 1933, ens trobem un significatiu article editorial titulat Ressorgiment, en el qual s’expressa amb els següents termes clarificadors:
Catalunya al aconseguir la seva autonomia ha trencat les cadenes que durant tantíssims anys l’han tinguda sotmesa. Ja té llibertat per dir ben alt el que pensa i el que sent i moure’s en l’indret que més li plagui.

LES PUBLICACIONS D'ACCIÓ CATALANA REPUBLICANA: Vida Tortosina i Acció
VIDA TORTOSINA
El dissabte 18 d’agost de 1927 apareixia el primer número d’aquesta publicació setmanal, l’ideal primordial de la qual era despertar els sentiments de la joventut envers la cultura, que no tenia connotacions polítiques tal com ens va voler deixar clar en un dels seus primers editorials un dels seus fundadors, Fernando Suárez de Figueroa :Nace con un propósito laudable, que es la propaganda cultural. Separa de su lado cuanto se refiere a política y no permite envenenar con pequeñeces la grandeza de su programa.
Els primers quatre anys varen ser força difícils donat que havien de desenvolupar el treball informatiu sota la influència directa d’un règim dictatorial, de la censura corresponent i de les dures traves a l’ús del català, per la qual cosa trobem la majoria d’articles en llengua castellana. El primer director va ser Frederic Mayor i Domingo, que va comptar amb el suport inestimable de duos persones carismàtiques en els ambients culturals tortosins com en Fernando Suárez de Figueroa i el seu germà Gregori, i el barceloní resident a la ciutat Joan Escoda. Va aconseguir també la col·laboració de personatges del món de la cultura catalana de la talla dels historiadors Francesc Carreras Candi i l’Antoni Rovira i Virgili i la poeta Josefina Jardí, i de destacats membres de la societat tortosina i ebrenca com: l’historiador i arxiver Enric Bayerri, el metge i literat Manel Vilá (especialista en la lluita contra el paludisme), el teòleg Joan Baptista Manyà, l’escriptor i poeta gandesà Joan Povill i Adserà, el poeta i rector d’Ascó Joan Batista Ferré, en Joan Cid i Mulet, i el mestre Fermí Viladrich (President de l’Ateneu de Tortosa).
Varen donar vida a una secció que retia un permanent homenatge a algunes de les màximes figures de la literatura catalana i estatal. També varen donar cabuda a algunes traduccions de poemes d’escriptors estrangers com Voltaire, i a nombrosos articles en defensa del valencianisme polític, que va ser una constant a la revista i la dotaren d’una visió moderna dels Països Catalans. Difongueren àmpliament els autors comarcals com en Joan Povill i Adserà, de Gandesa, quan va ser nomenat mestre en Gai Saber i guanyador de la Ginesta d’or als Jocs Florals del Rosselló l’any 1929, o d’un emotiu homenatge pòstum al periodista tortosí Josep Vergés i Zaragoza (Constante).
Varen fer una autèntica aposta culturalista que consistia en superar el marc estrictament periodístic per tal de posar el seu propi grau de sorra decisiu en el desvetllament cultural de la ciutat. Una de les seues activitats més destacades i que els donà més protagonisme públic fou precisament la promoció de l’obertura d’una Biblioteca Popular Dertosenca l’1 de juliol de 1928, fet que va merèixer tota mena d’elogis per parts dels apòstols de la cultura que reconegueren el magnífic treball dels periodistes del setmanari catalanista, des de les pàgines del qual i a partir del número 2 (corresponent al 25 d’agost de 1927) es feu una autèntica campanya de conscienciació pública de la necessitat de tenir a la ciutat una biblioteca per a joves a la qual tothom hi tingués accés:
Pues si todos creen en la necesidad del libro como factor primordial para formar y moldear a los que ha de dar vida a Tortosa, y si todos ven como es evidente la carencia que de este elemento sufre Tortosa, no serán todos también los que favorezcan y ayuden a los que pretenden que este mal termine. Todos, absolutamente todos los tortosinos, pueden contribuir a esta obra, con sus ideas, con sus escritos, con su trabajo, con su dinero.
Es posaren a treballar també per la creació d’un nou Orfeó Tortosí i la implantació definitiva de la diada del llibre a la ciutat. Novament les pàgines de Vida Tortosina visqueren una nova campanya reivindicativa amb un bon nombre d’articles instructius que es lamentaven de l’escassa participació ciutadana en un dia tan singular i important per a la potenciació de la cultura :
La Festa del llibre a nostra ciutat va passar desapercebuda. En totes les llibreries juntes no es varen vendre 20 exemplars. Tan sols la llibreria Viladrich va anunciar que faria un 10% de descompte als compradors de llibres. Esperem que l’any vinent ho podrem dir dels demés llibreters. En canvi a Madrid fou un èxit i a Barcelona es cansaren de vendre llibres.
Una altra mostra evident de la seua voluntat d’encapçalar la vida cultural tortosina mitjançant propostes originals que portessin a debatre idees, fou la publicació en el número 35 (corresponent al 12 d’abril de 1928) d’un qüestionari destinat a la intel·lectualitat local amb la intencionalitat d’obrir un ampli debat que fomentés la coordinació de les activitats i acoblés esforços envers una obra comuna, protegint ensems la culturalització del poble. El qüestionari fou contestat i aquestes respostes publicades a les seues pàgines pels polítics i intel·lectuals més importants del moment de totes les ideologies: Joaquim Bau, Domènec Piñana, Manuel Beguer, Frederic Mayor, Primitiu Sabaté i Josep Berenguer, entre altres. Les preguntes formulades com a part de l’Editorial del setmanari sota el títol clarificador de Cal opinions eren les següents:
1Què creu Vostè convenient fer als elements considerats intel•lectuals per al millorament cultural de Tortosa?
4 Quina és la causa al seu criteri del divorci d’esforços en les qüestions culturals de Tortosa?
5 Què creu precís fer per a l’acoplament dels elements intel•lectuals a fi d’unir llurs esforços i fer tasca profitosa per a Tortosa?
6 Quina és l’obra que al seu parer fóra la més convenient per a agermanar opinions i llimar diferències caldria portar a terme?
La seua novedosa manera de treballar va complaure moltes persones vinculades al món literari, que gustosos varen acceptar entrar en aquesta dinàmica de propostes, algunes de les quals sembla que no van poder reeixir malgrat ser d’un gran interès, com fou el cas de la que arribà per part de Josep Bòria, redactor de Terra nostra d’Alcanar, que proposà la creació d’una Assemblea d’Amics de les Lletres de la comarca de Tortosa. Probablement el projecte que més debat va provocar i que va omplir més pàgines de gairebé tots els diaris locals, tot i que mai no va fructificar, va ser la creació d’una Acadèmia de la Història i de la Llengua de Tortosa. A partir d’un polèmic article aparegut precisament a Correo de Tortosa signat per l’Enric Bayerri (que reproduí Vida Tortosina), que carregava contra la catalanització de la llengua parlada a la regió de l’Ebre, aquesta publicació va voler aprofundir la discussió donant entrada a tota mena d’opinions sobre el tema de cara a fixar un objectiu comú, que no era altre que la instauració d’un instrument vàlid on la història i la llengua local fossin estudiades i depurades fins a aconseguir una història crítica, completa i perfectament documentada. La nova entitat s’emmirallaria en la Societat Castellonenca de Cultura que va realitzar una lloable tasca filològica i de recuperació del llenguatge autòcton. Mayor Domingo, com a director de la revista, es mostrava totalment d’acord amb aquesta idea d’una institució filològica i històrica i demanava que es posessin d’immediat els mitjans que es creguin convenients i les normes que es considerin precises per a la seua implantació :
L’organisme a crear podria dir-se Institut d’Estudis Tortosins, el qual es constituiria en principi amb les personalitats més indiscutibles en història i lingüística, les quals podrien anar escollint després els homes que creguessin de mèrit i coratge per ajudar-los a portar a terme l’ideal de netejar la llengua de barbarismes i fixar les regles precises per les quals hauria de regir-se regularment, així com de construir una Història de Tortosa complerta i digna de la ciutat que tantes pàgines de glòria ha deixat escrites en el llibre del temps.
El director de La Zuda , Manuel Beguer, s’afegí a les reivindicacions i fou l’encarregat de redactar un elaborat article editorial per a Vida Tortosina, en el qual apostava per la unió de tots els filòlegs tortosins dintre de l’Acadèmia, que estaria composada per una secció de Filologia, una altra d’història i una tercera filosòfico-pedagògica que abraçaria la cultura general. La defensa de la manera de parlar tortosina era el punt cabdal:
Cert és que tenim natros en nostre llenguatge, com ells tenen també en tot i en això, barbarismes dels que la nostra projectada Acadèmia formada com és de suposar per persones de suficient autoritat, mos aniria lliurant, però no és menys cert que tenim una riquesa gran de paraules, avui tan nostres i sempre tan catalanes, que no hi ha cap motiu per deixar-les de banda. No sols això, sinó que no hi ha per què no usar-les a l’altra banda del Coll de Balaguer, substituint per elles més de quatre mots que a natros, pobres ignorants mos semblen prou sospitosos.
A partir del número 164, corresponent al 18 d’octubre de 1930, Vida Tortosina passarà a ésser el portaveu d’Acció Catalana, partit que havia anat adquirint diverses publicacions ja en funcionament i fundant-ne de noves arreu del país, per tal de difondre el seu missatge catalanista i ajudar a consolidar el seu ambiciós projecte polític. El juny de 1932 marcarà un altre punt d’inflexió en l’orientació del setmanari. Sota la nova direcció de Gaietà Nolla i Guinot, feren pública una nota que indicava que totes les col·laboracions havien de ser en llengua catalana. A més el català que usaven acatava les normes de l’Institut d’Estudis Catalans i del Diccionari Pompeu Fabra. Aquesta aposta monolingüe suposà un salt ideològic important que s’havia debatut a nivell intern des de l’octubre de 1928 (encara durant la dictadura), en el marc de la lluita per combatre una suposada crisi d’escriptors en català a la ciutat. Els postulats que defensaven els diferents membres del grup eren diversos, des d’aquells que consideraven que era necessari una Tortosa culta en català o en castellà, a d’altres que creien imprescindible tenir un portaveu escrit en la llengua nativa de llurs habitants:
El que no tenim, el que ens manca és el periòdic, la revista escrita amb llengua nativa, que arreplegui els batecs espirituals i materials del nostre poble, que ens faci vibrar d’un encès i apassionat amor envers la terra que ens ha vist néixer, que enalteixi les belles tradicions dels nostres avantpassats, explicant-nos llurs gestes, que treballi desinteressadament per Tortosa.
La publicació que havia passat a declarar-se portaveu del PCR, a partir del número 210 comença una segona etapa en què es considera independent, és a dir que no seguia l’ideari de cap partit polític determinat tot i que declarava que en les seues planes no s’hi pot defugir la política, perquè en els moments actuals que la nostra terra viu, ningú pot ni deu desentendre’s del governament de Catalunya.
Els seus nous redactors es van marcar el propòsit que la revista fos la expressió el més fidel possible del model de ser peculiar dels pobles de la comarca del Baix Ebre, per la qual cosa van organitzar-se comarcalment. Ens nodrirem altre cop amb les seues pròpies paraules:
La millor manera de fer estimar la nostra terra és coneixent-la. Procurem conèixer la immensa varietat de formes d’expressar-se que té la nostra comarca. La indústria, el comerç, la navegació o sobretot l’agricultura en ses múltiples expressions ja sigui en l’aprofitament directe dels productes que amb mà prodiga i generosa ens ofereix la terra, ja en les transformacions d’aquests mateixos productes, l’avicultura que compta amb alguns centres reproductius que són orgull de Catalunya, la pesca tan abundant i apreciada de les nostres cosetes, les petites indústries rurals com la que de cabassos de la Cooperativa dels Reguers i d’altres.
El marcat contingut ideològic el trobem a la mateixa portada, sempre acompanyada d’un paràgraf o un proverbi reivindicatiu. Un altre dels punts fonamentals de la publicació va ser la difusió de les anomenades Consignes del Comitè de catalanització, que varen publicar-se en diversos números de la publicació, que es basaven en aquests sis punts:
- Feu els vostres anuncis en català.
- Useu el català en totes les vostres activitats.
- Apreneu a escriure bé l català.
- Porteu els vostres infants a una escola catalana.

Feu els vostres impresos en català, Parleu el català a tot arreu.
Des de les seues fulles sota el lema de “Els sentiments es demostren amb fets. Demostra el teu amor a Catalunya usant sempre la nostra llengua. Posi els rètols en català” endegaren una altra intensa campanya per tal que la retolació dels establiments comercials de la ciutat adoptessin la llengua pròpia. Una llarga successió d’articles que varen anar publicar varen donar peu a un intens debat:
Tortosa no pot permetre que el signe dels opressors es mantingui viu encara en els rètols dels carrers. Cal catalanitzar la ciutat amb la màxima rapidesa possible i l’inici d’aquesta tan patriòtica tasca ha d’ésser precisament el que porti a cap la nostra corporació municipal. Reivindicada Tortosa del signe dictatorial, catalanitzada la ciutat per mitjà d’una retolació catalaníssima dels nostres carrers, els quals conserven encara l’alenada patriòtica d’abans de la primera dictadura, serà cosa fàcil la completa catalanització dels rètols dels establiments. No és que Tortosa no senti entusiasme de la seva llengua, sinó que la negligència, la indiferència característica dels nostres comerciants dificulta aquesta obra necessària i imprescindible.

A més solien publicar una de sèrie de notes consigna per tal d’encoratjar a usar i aprofundir en el coneixement de l’idioma propi, a l’estil de: Tortosí! Si algun fill de la nostra terra rebutja la parla dels nostres avantpassats, girem-li l’esquena. És indigne d’ésser tortosí; Per respecte a Catalunya cal que retolis el teu establiment en català; o Per dignitat i per amor a la nostra llengua, apreneu el català; guiats per un ideal ben explícit: Més que una idea de partit ha de pesar la idea de Catalunya.
La vocació literària dels periodistes redactors de la publicació els va empènyer a endegar la Secció d’Amics de Vida Tortosina que s’encarregà d’organitzar un concurs de treballs literaris per a autors de la ciutat i de la comarca, amb tema lliure però tenint com a preferent el que lloï la bondat de la llengua vernacla. També crearen una plataforma editorial anomenada Edicions Vida Tortosina, des de la qual publicaren les obres dels membres del consell de Redacció, entre elles les novel·les i reculls poètics de Joan Cid i Mulet, així com el llibre Per una catalanització tortosina de Ramon Canivell i Gas :

A partir del 16 de setembre de 1936, amb els condicionaments polítics especialment greus que marcava el conflicte bèl·lic, la publicació va passar a ser l’òrgan conjunt d’Acció Catalana Republicana i d’Esquerra Republicana, sota la direcció de Josep M. Brull i amb Josep Cid i Mulet com a redactor en cap.

Acció
El 15 de maig de 1933 va sortir a la llum el primer número d’Acció, periòdic destinat a promoure els ideals del catalanisme polític i enfortir la dinàmica del partit Acció Catalana Republicana. En Joan Cid i Mulet en fou nomenat redactor. En aquell primer exemplar ja ens trobem una definició del model de partit que volien i dels seus objectius per expandir-se arreu de les comarques de l’Ebre: El nostre ideal queda clos dintre de ben poques paraules: Catalanisme, Liberalisme, Democràcia, República i Justícia Social. Es van publicar un total de 27 números (el darrer data del 6 de juny de 1934). La redacció tenia la seu al Centre Catalanista Republicà, que estava situat al número 7 del carrer de Teodor González. Els seus màxims impulsors, a part del literat jesusenc, eren Ricard Salvadó, Joan Angelats, Josep M. Brull, en Ferran Farran i en Joan Morató. Tenia diversos apartats dedicats a temes feministes i obrers, així com de difusió dels actes organitzats pel Centre Catalanista Republicà de Tortosa que aleshores presidia l’Alfred Canalda, la directiva del qual estava formada majoritàriament per homes del partit. Una altra de les seccions més conegudes s’anomenava Espurnes i estava dedicada a criticar els postulats dels altres partits (fins i tot dels catalanistes) i els comportaments dels adversaris polítics, que venia signada amb el pseudònim d’Encenall.

ELS PERIÒDICS DE DRETA REGIONALISTA:
Durant els primers anys de la dècada de 1930 fins a l’esclat de la Guerra Civil, els seguidors del corrent regionalista majoritari (de caire més conservador) hagueren de lluitar fort per fer-se un forat en l’espai polític tortosí, que quedava totalment monopolitzat pel binomi: Joaquim Bau (ultradreta espanyolista) i Marcel·lí Domingo (esquerra estatal). A més, a Tortosa en particular hi havia un nucli dur i molt ben preparat intel·lectualment d’Acció Catalana Republicana, que ocupava també l’espai ideològic que en altres ciutats del país estava totalment en mans de la en altres temps totpoderosa Lliga Regionalista. Una bona colla de “lligueros” tortosins foren capaços de tirar endavant diverses empreses periodístiques, que sí bé no varen gaudir d’un públic de masses, sí que va aconseguir entrar en el debat dialèctic quant als temes que concernien a la ciutat i a la comarca, així com al model de país que cada grup polític proposava. Durant el període republicà disposaren de tres publicacions: La Veu de Tortosa, La Veu Comarcal i Ara.

La Veu de Tortosa
Era el periòdic portaveu del grup d’Acció Regionalista , que va sortir a la llum el 8 de juny de 1830, i que pretenia realitzar una bona tasca catalanitzadora com havia fet el seu homònim de principi de segle. Tenia la seu al número 17 del carrer de Teodor González. En el següent paràgraf, en què ens expliquen la seva idea de catalanitat, tenim una bona declaració de principis que ens proporcionaven els seus redactors el mateix dia que va sortir al carrer:
I en dir catalanització entenem la reintegració del nostre país a les seves veritables tradicions, a la seva història legítima, sempre tan fidelment catalana: entenem excitar en el poble tortosí aquell sentiment de ciutadania i de dignitat col•lectiva que desvetlla pet tot arreu la presència del catalanisme.
Just en el segon número del rotatiu, un dels grans ideòlegs lliguers a la ciutat, el poeta rapitenc Joan Torné i Balagué (Lluís del Montsià), entra de ple en la controvertida batalla dialèctica sobre el controvertit tema de la catalanitat de la ciutat, que es convertí en el gran cavall de batalla del periòdic. Des de les seues pàgines, com ens mostra el següent paràgraf, es va combatre els idearis anticatalans, i els corrents secessionistes tortosins, que malgrat fer ús de la llengua pròpia no tenien cap cura d’aplicar una ortografia raonable.
Tota persona de seny i de raó haurà de convindre en la realitat aquesta i haurà de convindre també que no hi ha res que ens separi de la resta de Catalunya. No ens separa ni la llengua, ni la història, ni el dret, ni costums. No són més que una característica, com tantes altres, dins la rica i vària unitat que es diu Catalunya.
En la seua redacció col·laboraven coneguts polítics com en Josep M. Tallada , homes de lletres de la talla d’Enric Bayerri, Francesc Mestre i Noé, Tomàs Bellpuig, Secundí Sabaté, el mateix Lluís del Montsià, i Joan de Caro. Quant a l’enfocament catalanista de la direcció del periòdic, no diferia gaire de l’estil periodístic que havia creat escola a principis de segle. És a dir, donaren prioritat als temes concernents a la història del país i a la llengua, i s’interessaren per la situació del català arreu dels diversos territoris que conformen els Països Catalans: cas de Perpinyà o València, en especial atenció per motius de proximitat geogràfica a la feble Renaixença Valenciana, que estava revifant durant aquests anys.

La Veu Comarcal
Portaveu de la renovada Lliga Catalana a les terres del Baix Ebre, va aparèixer el 13 d’octubre de 1934, en un moment de turbulències polítiques i socials. En data del 6 d’octubre, el president de la Generalitat Lluís Companys havia proclamat l’Estat Català. El fallit intent sobiranista havia comportat conseqüències gravíssimes per a l’autogovern català. Tot el govern de la Generalitat fou empresonat, els ajuntaments democràtics foren clausurats, i la maquinària repressiva arribà a tots els pobles del país. La Lliga Catalana entengué que l’actitud d’ERC havia estat molt negativa per a Catalunya i es va dedicar a combatre durament la suposada irresponsabilitat dels dirigents esquerrants catalanistes, des del mateix editorial del primer número:
Catalunya, la nostra pàtria aimada, ha estat víctima d’una imborrable traïció. La ceguera i la follia d’uns pocs han lograt promoure un moviment revolucionari que, transvalsant durant uns quants dies la vida tota de la catalana terra, comportarà com conseqüències fatídiques un nou retràs en el camí de la plena reintegració de la seva personalitat.
Aquest rotatiu, que tenia com a veritable ànima el periodista i poeta Lluís Climent, i que comptava amb la majoria de col·laboradors que havia tingut el periòdic anterior.

ARA
El primer número del diari Ara (portaveu de la Lliga Catalana) va aparèixer el 6 d’agost de 1935. Era propietat de Josep M. Casabó i Torres i tenia la redacció al número 10 del carrer de Cervantes. Tenia el format de gran foli, amb quatre pàgines a sis columnes. Ens trobem davant d’un fet periodístic i cultural molt remarcable, la primera i única experiència de premsa diària en català a la ciutat de Tortosa. Es van publicar un total de 272 números fins al 5 de Juliol de 1936, en què la tensió política del moment va forçar la seva desaparició. Comptava amb un bon nombre de delegacions a molts pobles de la comarca: Gandesa, Masdenverge, Roquetes, Alcanar, Amposta, Ulldecona, La Ràpita, Paüls, etc., que li permetia tenir un abast territorial més que considerable. El seu director era el jove Rafel J. Sàlvia, que es donà a conèixer com a entusiasta de la llengua catalana i com a un excel·lent poeta. A la redacció i entre els col•laboradors es trobaven els històrics impulsors dels dos rotatius anteriors: Josep M. Tallada, Joan de Caro, Francesc Mestre i Noé, Lluís del Montsià, Tomàs Bellpuig, Lluís Climent.
Apart de les contundents anàlisis polítiques de les quals se n’encarregava majoritàriament el destacat periodista Lluís Climent, i de la crònica religiosa, Ara es distingí per la seva aportació notable al camp de la literatura, com no podia ser d’altra manera si ens fixem amb la composició dels seus redactors. Varen incorporar una secció literària a partir de setembre de 1935, oberta especialment a la publicació de poemes d’autors locals. Cal destacar les aportacions de la tortosina Isabel Rodes de Carboner, de diversos poetes d’Alcanar que signaven en pseudònim, del mateix Lluís Climent o del director R.J. Sàlvia, que ens permeten tenir una aproximació molt vàlida a la poesia que s’escrivia en aquells moments a les nostres terres. Un exemple del seu compromís amb la normalització lingüística , amb la catalanització de la societat, i amb la importància que li donaven al fet literari comarcal el tenim en el següent paràgraf del polític Josep M. Tallada:
Altra missió deu ésser el fomentar les afeccions literàries i periodístiques dels elements locals. Molts talents romanen ignorats en racons de Catalunya, mancats de mitjans per a donar-se a conèixer. La premsa de la capital no admet més que firmes conegudes. La premsa comarcal ha d’ajudar a que els bons escriptors es puguin formar un bon nom, ha de servir de primer esgraó en una carrera i l’ésser escrit en català augmenta la importància de la premsa nostrada.

- ELS ROTATIUS ESQUERRANS DE GUERRA: El Poble, Lluita i L’Estudiant.
Fins entrada la dècada dels 1930, tots els rotatius o revistes tortosines redactades íntegrament o majoritària en català havien estat lligats a moviments catalanistes de signe conservador, o amb els sectors de l’església més receptius a la nostra llengua. L’esquerra havia deixat en mans de la dreta la defensa de la identitat catalana i també de la llengua. La seua fervorosa defensa d’un suposat internacionalisme els féu girar l’esquena a la cultura autòctona, en canvi aquest internacionalisme els permetia potenciar el castellà i engrandir la idea de la unitat d’Espanya. Els moviments obreristes ignoraren el català majoritàriament perquè el consideraven com l’idioma de la burgesia, la classe social enemiga. Els periòdics portaveus de la classe obrera com Emancipación (òrgan del PSOE a Tortosa) o Ciudad y Campo i El Explotado (portaveu de la CNT al Montsià) estaven escrits íntegrament en castellà, i amb un marcat contingut espanyolista. D’altres d’històrics com El Pueblo va passar a incloure alguns articles en català, que a voltes podien agafar tocs tortosinistes esperpèntics, i en cap moment la direcció va apostar per la seua normalització plena, ja que no els aportava avenços electorals significatius. Podien llegir més articles en català normatiu els lectors de publicacions d’arrel dretana i espanyolista com el carlista La Tradición, que en els rotatius suposadament de marc progressista.
El 9 de Maig de 1936 va aparèixer Lluita, setmanari marxista-leninista portaveu del recentment fundat PSUC , que agrupava la majoria de forces de l’esquerra revolucionària, i que tenia com a nucli fort els membres de l’antiga Unió Socialista de Catalunya. A partir del número 14, corresponent al 17 d’agost de 1936, es va convertir en diari. En un principi era redactat en català, però a partit del número 33 (8 de setembre) esdevingué bilingüe, tot i va complir amb el seu important paper d’introducció del català a la massa obrera i als sectors proletaris més reticents. Tenia la redacció al número 5 del carrer de Palau. Era editat en gran foli, amb sis pàgines a cinc columnes. El seu director era en Tomàs Verdal (destacat periodista i escriptor), un dels seus màxims ideòlegs era l’Albert Jardí (polític catalanista procedent de la USC que s’hagué d’exiliar a Mèxic acabat el conflicte bèl•lic), alhora que varen gaudir de la ploma il·lustre del jove de Benissanet Artur Bladé i Desumvila. Comptava amb un bon nombre de redactors als diversos pobles comarcals (Campredó, Camarles, Xerta, etc.) alguns dels quals tingueren els seus primers informadors en la nostra llengua, cosa molt remarcable que confirmava la introducció del català en el món rural i en les files obreres. El contingut del periòdic va quedar totalment monopolitzat amb l’esclat de la guerra.
A l’abril de 1937 va arribar a la direcció del diari El Pueblo el joveníssim Josep Subirats Piñana. El seu nomenament coincideix amb l’entrada del partit marcel•linista a l’ERC. El nou director va deixar petjada en catalanitzar el nom i els continguts. El Poble (nou portaveu d’ERC), passà a ser un diari escrit majoritàriament en llengua catalana. Tenia la redacció al número 30 del carrer de Cervantes. Pel fet que es tracta d’un diari que s’edita en plena guerra civil, està dedicat gairebé de forma íntegra als esdeveniments que afecten el desenvolupament del conflicte. Principalment publica comunicats de guerra i inclou resums de premsa. Cada dia inseria en les seves pàgines màximes i lemes contra els feixistes que havien provocat la revolta i d’encoratjament als republicans. El darrer número sortí el 7 de març de 1938.
Igualment, per influència d’en Subirats Piñana, es va editar L’Estudiant (1936-1937), setmanari estudiantil portaveu de la Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya (FNEC). Estava escrit íntegrament en català, i els seus redactors es mostraren molt motivats en la promoció de la catalanitat, per la qual cosa varen incloure apartats d’ensenyament de la llengua catalana i un altre titulat Trossos d’història de Catalunya per tal d’aconseguir que tots els catalans estiguin assabentats de certes dates històriques referents a la nostra terra.