dijous, 29 de desembre del 2011

Unitat 42: Quatre poetes: Albert Roig, Ricard Martínez, Joan Elies Adell, Hèctor Moret

1. Albert Roig
Albert Roig (Tortosa, 1959) és poeta, narrador i un estudiós de la literatura. Col·labora de manera habitual en mitjans de comunicació i revistes culturals.
Des de finals dels anys vuitanta, s’ha anat consolidant com un dels poetes més originals del panorama literari català. La seua poesia se centra sobretot en la síntesi conceptual i en un llenguatge farcit de connotacions. Això fa que siguin textos d’una certa experimentació i on la realitat (sovint la de les Terres de l’Ebre) acaba prenent forma, en el sentit estricte de la paraula: acaba convertint-se en una pura formalització literària que incita més al coneixement que no pas al reconeixement. Recentment ha fet el meritori esforç –no gens habitual– de seleccionar i sintetitzar tota la seva obra poètica en un sol volum. Com a assagista ha demostrat una enorme capacitat per a la polèmica, però també una sòlida formació teòrica i de coneixement de la tradició poètica.
Ha rebut importants premis literaris: Ausiàs March de poesia de Gandia, 1989: Que no passa; Carles Riba, 1993: Vedat, Premis Literaris de Girona-Miquel de Palol de poesia, 1998: La vestidora i el dol; Premi de narrativa Cristòfol Despuig de Tortosa, 2006: Cecília de Florejats; Premi de poesia Sant Cugat a la memòria de Gabriel Ferrater, 2007: A l'encesa; Jocs Florals de Barcelona, 2011: La tempesta.
Ha estat cofundador i codirector de la revista d'arts i lletres T(D) / D(T) / (DD). Autor de la cantata Flor d'escarabat, amb música de Carles Santos, estrenada a la Trobada de Corals Infantils del 2007
En narrativa ha publicat Cecília de Florejats (2006), mentre que la seua obra poètica consta dels següents títols: La maison-bleue (amb Ricard Martínez i Pinyol)(1976), Nós (1981), La vestidora i el dol (1988), Córrer la taronja (1989), Que no passa (1990), Fato d'este : retrat/autoretrat : creació del poema : Erm de la desapareguda (1994), Vedat (1994), Córrer la taronja (1979-2001), A l'encesa (2007), La tempesta (2011).
També ha destacat pels seus estudis literaris: L'estiu de les paparres o La societat secreta dels poetes (1992), El gos del poeta (1994), Creació del poema (1998), I pelava la taronja amb les dents : Ars amandi (2005).

2- Ricard Martínez

Ricard Martínez Pinyol (Tortosa 1959). Pel voltant de 1991 s’instal·là a Mallorca, on treballà de gravador i estampador d’obra gràfica
original al taller Torculari d’Algaida i actualment ara fa de professor de dibuix a secundària. Ha publicat diversos poemaris, com el quadern Disperses (1994), Les aigües secretes (1997), a més dels llibres d’artista Espais (1995, fotografia i poesia), i Interval (1996, obra en què combina el gravat i la poesia i per la qual va rebre un premi de la Fundació Pilar i Joan Miró), Abelles i oblit (2006) i La verdor i l’absent (2008). Membre del grup de poetes tortosins conegut com “Lo Parnasso tortosí” apareix en les antologies de les terres de l’Ebre: Mostra de poesia, 1980, L’illa dels bous,1989, L’Orgull de ser pocs (Tortosa 1954-1993) i Vores de riu, 1997




2. Joan-Elies Adell

Joan-Elies Adell va nàixer a Vinaròs (Baix Maestrat) l'any 1968. És un poeta de renom que Pertany al grup dels Imparables, antologats al volum Imparables (2004). Va cursar estudis de Filologia i Comunicació Audiovisual en la Universitat de València. És professor de Teoria de la Literatura a la Universitat Oberta de Catalunya i membre del grup de recerca HERMENEIA de la UB. Actualment és el director de l'Espai Llull, la seu de Representació de la Generalitat de Catalunya a l'Alguer. Quant a la seua obra literària, ha publicat diverses obres assagístiques al voltant de la música i la cultura digital. A més, s'ha dedicat al conreu de la poesia, amb títols com La matèria del temps (1994), que va meréixer el premi Gabriel Ferrater de poesia, Oceà immòbil (1995) guardonada amb el premi Benvingut Oliver de poesia de Catarroja, A curt termini (1997), que va rebre el premi Ciutat d'Elx de poesia, Un mateix cel (2000), Encara una olor (2003) premi Alfons el Magnànim, La degradació natural dels objectes (2004), Jocs Florals de Barcelona i Pistes Falses (2006), 1r premi Màrius Sampere de poesia. Ha estat antologat als volums col·lectius Bengales en la fosca 1998, Dotze poetes valencians 2000 Vint-i-un poetes del segle XXI, 2001 i Imparables, 2004.

2.1 Poetes de Capçalera, Joan Elies Adell (apunt personal)

Vaig tenir el primer contacte amb la poesia d’aquest poeta vinarossenc, Joan-Elies Adell (1968), amb el recull “A curt termini” (1997, premi ciutat d’Elx). Em van donar la impressió de ser uns poemes molt fins i contundents, carregats d’imatges duradores, alhora que el poeta se m’apareixia amb una gran capacitat creativa i un gran domini del llenguatge. El mateix recull informava que l’autor havia guanyat dos premis poètics amb “La matèria del temps” (premi Grabriel Ferrater, 1994) i amb “Oceà immòbil” (premi Benvingut Oliver a Catarroja, 1995). Ja per costum m’agrada seguir de ben prop la trajectòria literària dels autors de les comarques centrals dels Països Catalans, òbviament per afinitat lingüística i ciutadana, i perquè crec que les nostres terres conjuntament tenen molt a dir en la cohesió de la cultura comuna, tan dividida administrativament i social. L’Adell ha continuat guanyant premis poètics d’importància amb “Un mateix Cel” (premi Jaume Bru i Vidal, 2000), amb “Encara una olor” (premi Alfons el Magnànim, 2003) i el més recent a Santa Coloma de Gramenet.
Joan-Elies Adell és el nostre “imparable”. El nom Imparables agrupa un conjunt de poetes i escriptors joves ambiciosos amb talent, i d’arreu de la nació catalana que creuen fermament en un mateix concepte literari. El va formular per primer cop l’Hèctor López Bofill en guanyar el premi Josep Pla de narrativa el 2003, quan amb entusiasme va pronunciar la cèlebre frase: “Som una generació imparable”. En un primer moment, aquest nom agrupava exclusivament els literats més joves: Forcano, Bofill i Alzamora, nascuts tots tres als anys 1970, ja que no havien rebut cap influència del franquisme. Posteriorment, després d’haver causat una enorme polèmica en els ambients literaris amb una sèrie d’argumentacions crítiques contra la influència del noucentisme en la literatura catalana (especialment de Josep Carner), es va publicar una antologia a cura de Sam Abrams i Francesco Ardolino amb el seu nom de conjunt, la qual incloïa un didàctic pròleg, Contra la insignificança , que ens descobria els seus veritables ideals que els unia. Els escriptors considerats Imparables són: Susanna Rafart (Ripoll), Lluís Calvo (Saragossa), Isidre Martínez Marzo (València), Joan-Elies Adell (Vinaròs), Maria Josep Escrivà (Gandia), Manuel Forcano (Barcelona), Sebastià Alzamora (Llucmajor), Txema Martínez Inglés (Lleida) i Héctor López Bofill (Badalona). La vida del grup ha destacat pel virtuosisme i per la polèmica. Tots ells han aconseguit nombrosos premis literaris de prestigi , que dignifiquen la seua obra i personalitat.

“Un matí qualsevol”

Em desperto amb la impressió d’haver
passat la nit en blanc. Ja és de matí
tot i notar l’hermètica insistència
de les parpelles. Em torno a refugiar en el son.
Sento, però, els pensaments vacil·lants,
a punt d’esclatar. Sé que és la marca recent
d’un estrany tatuatge que em neguitejarà
al llarg del dia. També sé positivament
que ja no em tornaré a adormir. El silenci
em diu que hi ha coses pendents. Coses sense
veritable importància. Aquests raigs de sol
resplendents i tendres em parlen també.
¿Per què és tan bonic aquest matí de setembre
quan hi ha records embriacs que la memòria
impedeix de compartir? Estiro les cames fora del llit.
Poso els peus a terra mentre miro ben fixament
les formes estranyes dels dits descalços.
Hi entreveig, gairebé a desgrat, fragments
d’una realitat que sobreviuen a la intempèrie.
Afegir-hi un comentari

4. Hèctor Moret
Hèctor Moret Coso (Mequinensa, 1958), resideix a Barcelona des de 1968, llicenciat en Filologia Catalana, professor d’ensenyament secundari en aqueixa ciutat, ha publicat —amb el quasi pseudònim Hèctor B. Moret—, els poemaris Pentagrama (1987), Parella de negres (1988), Ròssecs (1992), Al cul del sac trobarem les porgueres (1993), Antídots (1996) Temps pervers (1999) i l’antologia In Nuce (2004); tota la seua producció poètica s’ha aplegat en volum a Camp clos (2006). Autor de diversos estudis a propòsit de la llengua i la literatura catalanes a l’Aragó, com ara Sobre la llengua de Mequinensa (1984) i Indagacions sobre llengua i literatura catalanes a l’Aragó (1998). Col·labora, amb el pseudònim Esteve Betrià, a la revista Temps de Franja i al setmanari La Veu de l’Ebre, amb textos aplegats, en part, en el volum Circumloquis i remostrons (2003) i com a redactor amb el pseudònim Berenguer de Mussots. Com a editor ha dirigit les col·leccions Quaderns de la Glera, Quaderns de les Cadolles i Quaderns del Cingle i l’eina d’intercanvi literari Styli locus. Ha signat alguns contes i narracions amb el pseudònim Marc Cornell.