dijous, 22 de desembre de 2011

Unitat 23: Després de la guerra, el llarg exili mexicà

1. UN EXILI SÓN MOLTES COSES PERDUDES

Un exili perllongat pot arribar a provocar un veritable daltabaix personal i esdevenir una experiència inhumana per a la majoria d’individus que l’han de sofrir. El trauma que es crea es veu reflectit de manera individual en una mena d’espill tràgic de la derrota, sinònim de la humiliació i de la constatació involuntària d’un sentiment valuós que els manca perquè els ho han arrabassat violentament: la pròpia identitat. És en aquest supòsit, llavors, que una gran quantitat d’exiliats catalans varen haver de lluitar amb tots els mitjans que van tenir al seu abast per la preservació de la seua identitat existencial, en adonar-se amb una sobtada rapidesa d’allò que havia significat la implantació per la força del règim franquista quant al lliure desenvolupament de la seua estimada cultura autòctona.
Un dels exemples més alliçonadors d’aquest fet va tenir lloc en el Pavelló Català (del qual el tortosí Joan Cid i Mulet en fou animador) instal·lat en el marc de l’Exposició Internacional del Llibre que es va celebrar a Ciutat de Mèxic l’any 1944, els organitzadors del qual hi van escriure un rètol amb majúscules que denunciava:
El único país del mundo donde está prohibida la publicación de periódicos catalanes es en Catalunya.
Mèxic es va convertir en el país emblema que havia d’acollir un nombre indeterminat de catalans, que van trobar un ambient propici per tal de poder exercir la seva professió lliurement, els quals es van posar a treballar amb totes les seves forces de cara a la potenciació de la cultura autòctona que estava presonera al seu territori. Una mena de paradís replet d’intel·lectuals que va permetre que la vida cultural i literària dels nostres conciutadans fos molt més valuosa que en cap altre estat, fins i tot superant la tasca que va realitzar-se al veí estat francès.
El sentiment de desterrats va reforçar encara més si cap els seus ideals identitaris i va facilitar el desenvolupament d’una literatura catalana prolífica al país asteca, la qual sens dubte havia d’esdevenir un dels fonaments més sòlids i imprescindibles per tal de recuperar culturalment Catalunya.
Un bon nombre de ciutadans, no solament els literats, consideraven un fet cabdal l’ús de la llengua com a mitjà d’expressió de la seua personalitat. Hem de reconèixer, en aquest sentit, que els escriptors formaven un grup especial a l’hora de manifestar la seua catalanitat ja que cultivaven la llengua en els diferents camps de les lletres. El conreu de la literatura en la llengua nativa era tan important per a ells que van arribar a crear un àmbit de cultura escrita que fins i tot va afavorir l’inici del camí en el món de les lletres d’alguns joves escriptors a Mèxic.
Donem per suposat que va ser aquest mateix ideal el que va empènyer des de la distància l’Antoni Rovira i Virgili (desorientat i molt afectat per la desbandada republicana) a escriure les següents constatacions pocs mesos després d’haver d’abandonar forçosament el país i establir-se a la vila occitana de Montpeller:
L’orgull de ser català culmina, per a un escriptor, en l’orgull d’escriure en català. Tot escrivint el meu primer llibre d’exili, veig en l’arrenglerament dels mots catalans la prova que han fracassat els folls opressors de Catalunya. No reduiran al silenci la nostra llengua nacional. No la trauran de la ploma dels escriptors ni dels llavis del poble. Un llibre català que es publica a l’estranger mentre els llibres catalans són perseguits i destruïts a la nostra pàtria, significa que la guerra no s’ha acabat, que la guerra continua, que la guerra no pararà fins que Catalunya no recobri tota la seva llibertat nacional: la del règim polític, la de la llengua i la de l’esperit.
Altrament un aspecte molt important a considerar era el fet que entre els catalans hi havia la voluntat de distingir-se tothora d’altres grups d’exiliats republicans d’arreu de l’estat. En els esdeveniments socials de tarannà republicà, els catalans (que es retrobaven, malgrat les diferències ideològiques, entorn de la reivindicació de la seva pròpia identitat) solien manifestar-se i mostrar-se específicament com a catalans, no com a exiliats espanyols.
La gent de lletres donava signes de desesperació absoluta. Majoritàriament mostraren una gran desconfiança de les possibilitats d’eficàcia de la major part de l’acció política que duien a terme els partits de l’exili, malgrat que alguns d’ells militaven en alguna d’aquestes formacions; alhora que d’igual manera expressaven públicament el seu nul reconeixement dels mandataris de la República Espanyola, a causa del trist paper que li van permetre jugar a Catalunya en la tràgica etapa final del conflicte bèl·lic.
D’altra banda, creiem injustes i errònies algunes consideracions que s’han fet de manera reiterada quant al fet que l’accidentada eixida del país era l’opció individual més fàcil, atès que els que hagueren de sofrir directament la funesta actuació política del règim dictatorial (totalitari, repressor, ultracatòlic, espanyolista, sexista i amb una manca total de respecte als drets individuals i als col·lectius) eren els que romangueren dintre del territori estatal. Hem de tenir en compte que la majoria d’exiliats s’haurien vist condemnats a perdre la vida si s’haguessin quedat (hi ha nombrosos exemples de persones que varen tornar immediatament després de la victòria de la croada creient que no els passaria res i varen ser afusellats a les presons franquistes) com a represàlia directa a la seua participació activa a favor del bàndol republicà.
A més, l’exili va convertir-se en una tragèdia psicològica per a molts d’ells, donada la situació que se’ls va crear sobtadament que els va obligar a començar de nou amb uns mitjans escassos, havent deixat la família enrera i havent de renunciar a sentir el caliu de saber-se a casa. Val a dir també que tot i que la integració a Mèxic en general no va ésser gaire problemàtica, aquells que no tenien gaires estudis no van gaudir de les mateixes facilitats que els intel·lectuals o la gent amb titulació universitària.
Mèxic constitueix un cas veritablement especial, atès que alguns estudiosos d’aquest període parlen de l’existència de fins a trenta mil republicans exiliats. El règim governant va donar suport obert a la causa republicana abans i després de la guerra, i va mantenir la mateixa posició política fins a l’esfondrament natural del franquisme a causa de la defunció del dictador el dia 20 de novembre de l’any 1975.
Aquest país va donar acollida a diversos polítics, artistes i literats de les Terres de l’Ebre, com fou el cas de l’ escriptor jesusenc Joan Cid i Mulet i del polític tortosí dirigent de la USC, Albert Jardí, que va ser regidor de la ciutat durant el període bèl•lic en representació del PSUC, que va realitzar una excel·lent feina professional que el portar a ostentar el càrrec de president de l’Associació de Viticultors de la República Mexicana. Altres ebrencs i prioratins que es guanyaren un bon nom a Mèxic van ser: Joaquim Valero (fill d’Arnes, que va reconstruir la seu de l’Orfeó Català al carrer de Marsella), l’Àngel Messegué (nascut a Móra d’Ebre que va fundar l’empresa Mobles Catalònia), en Francesc Adell (periodista de Riba-roja d’Ebre) i Josep Sangenís Piqué (natural de Marçà que va fer una interessant carrera futbolística com a jugador dels equips Atlanta i de l’España).


2. 1 ARTUR BLADÉ I DESUMVILA

L’Artur Bladé i Desumvila va nàixer a Benissanet el 2 de març de 1907. Funcionari de la Generalitat, militant d’ERC, ens va deixar un valuós tresor literari: el seu testimoni escrit de la forma de vida del seu poble i de la seua estimada Ribera d’Ebre, que passa per ser un magnífic retrat amb lletres del tarannà de la gent d’aquesta comarca, amb la veu de molts dels seus protagonistes més característics. Es va iniciar en el camp periodístic col·laborant amb les revistes comarcals: El Llamp, Tivissa i La Riuada, per després ser un dels màxims impulsors de L’Ideal de l’Ebre. Per raons laborals, va residir a Tortosa durant una llarga temporada, durant la qual fou redactor del periòdic esquerrà Lluita, alhora que també va col·laborar amb els diaris Foment, de Reus, i L'Opinió, de Barcelona.
Quant al seu treball narratiu, es va especialitzar bàsicament en tres temàtiques: La seua població natal, l’estudi biogràfic i l’anàlisi històrica. En les seues narracions tenen cabuda tots els oficis (artesans, llaüters, obrers o saltimbanquis) i altres prototips d’humans que feien alguna cosa, no importa si útil o anecdòtica: el ric, el Nen de la tona, el Metxes, el Roget, etc. Tots ells varen deixar la seva petjada simpàtica i inoblidable, que encara és recordada pels més vells de la població, alhora que les ventures o desventures dels quals es passen de generació en generació mitjançat la forma de comunicació més genuïna que ha caracteritzat l’ésser humà: la tradició oral:
Caldria parlar encara dels representants d’una de les ocupacions més poètiques que existeixen, o sia la de pastor de cabres. L’un d’ells, el vell Salvador del Mutxatxo que era expert en vents i perit en llunes. L’altre, l’Eduard Garrell, fou el millor xiulet de llavi de la comarca.
Aquest paràgraf és un bon exemple dels tipus humans que li agradava retratar i immortalitzar, amb la clara intencionalitat de dignificar la seva humil existència, els seus quefers quotidians, potser gens extraordinaris i que no passaran a la història pel seu virtuosisme, però que eren realment importants per a la vida senzilla de col·lectivitat. Tal com apunta el crític i investigador literari Albert Manent (especialista en la literatura de l’exili):
Bladé escriu sobre la gent, com a individus i com a grup. El retrat dels seus personatges els aconsegueix mitjançant l’explicació de manifestacions externes (complexió física, gesticulacions, vestimenta) i del comportament cívic o moral que han portat.
Les seues obres destaquen de manera especial per la seua brillantor estilística. La seua obra memorialista representa un xicotet tresor dins la literatura catalana, donat que sap representar les vivències d’una terra amb un estil fàcil i natural, que s’apropa a la realitat quotidiana: la vida dels mussols, la de l’home casat, les xerrades cal barber, les misses cantades per la banda de música, el cant de la cadernera o els jocs a l’hortet del metge.
En el seu paper de perdedor de la guerra, va haver de sofrir l’exili durant més de dos dècades, ja que no va tornar a Catalunya fins al 1961. Primerament va romandre a l’estat francès, on va estudiar a la Universitat de Montpeller. Després va emprendre el camí cap a Mèxic, on va col·laborar activament en revistes com: La Nostra Revista, Pont Blau i Xaloc, que el reafirmaren com un dels millors literats que ha tingut mai les Terres de l’Ebre. Les dos primeres obres que va publicar: Geografia espiritual de Catalunya(Biblioteca Catalana, 1944) i Benissanet (Col·lecció Catalònia, 1953) emanen enyorança per tots cantons. En la primera estudià la situació de la llengua i de la cultura, mentre que en la segona, evocà la història, el paisatge, els treballs i les festes, del seu poble natal. Residint encara al país asteca, l'editorial Selecta de Barcelona va publicar-li l'any 1958 el seu tercer llibre: Crònica del país natal, en el qual explica els costums, el caràcter de la gent, els jocs infantils, l'escola, les cançons populars, les dites, etc., de Benissanet. Van seguir: Felibres i catalans (1964), Contribució a la Biografia del Mestre Fabra (1965), Montpeller català (1965), El castell de Miravet (1966), El prior Penna (1966), Francesc Pujols per ell mateix (1967), Pompeu Fabra (1969), Els treballs i els dies d'un poble català (segona versió de Benissanet) (1970), El senyor Moragas (1970), Els setges de Gandesa i del castell de Móra (1970), Gent de la Ribera d'Ebre (1971), Viatge a l'esperança" (1973), L'exiliada (1976), La vida d’un català excepcional (Antoni Terré, de Móra d'Ebre) (1978), El meu Rovira i Virgili (1981), Guia de Benissanet(1982), Visió de l'Ebre català (1983), Viure a Tarragona (1984), Antoni Rovira i Virgili i el seu temps (1984).
En els Jocs Florals de la Llengua Catalana celebrats a l'exili durant una colla d'anys li varen donar els premis següents: Concepció Rabell (dos cops), Premi de Cultura Catalana de París, Premi del Centenari del Mestre Fabra, Premi Copa Artística, Premi Rovira i Virgili d'Òmnium Cultural. Han estat també nombrosos els premis que ha rebut de la societat civil, especialment des de les Terres de l’Ebre. Va rebre el Premi Jaume Tió de periodisme que concedia el setmanari Ebre-Informes de Tortosa La vila de Flix ha concedit el nom d’Artur Bladé i Desumvila a la biblioteca municipal. El Centre d'Estudis de la Ribera d'Ebre ha creat el premi d'assaig biennal que també porta el seu nom. La Generalitat de Catalunya li va atorgar la Creu de Sant Jordi com a reconeixement al seu magnífic treball patriòtic i literari.
Artur Bladé Desumvila era membre del Patronal de l'Institut d'Estudis Tarraconenses, President d'honor del Centre d'Estudis de la Ribera d'Ebre, i soci d'honor d'Omnium Cultural de Tarragona, fins el dia 23 de desembre de 1995, data del seu traspàs. L'any 1996 el Centre d'Estudis de la Ribera d'Ebre va publicar l'obra pòstuma d'Artur Bladé, L'edat d'or. Definida en paraules d'Albert Manent com: una gemma més dins el petit i únic tresor que representa la seua obra memorialista d'una part de les Terres de l'Ebre.
També cal destacar la seua gran tasca de recuperació del vocabulari popular de la comarca. Les seues narracions i descripcions presenten sentiments autèntics i emocionals, basades en la veritat humana i la brillantor paisatgística. La seua ploma va saber retratar paisatges i persones, amb un estil amè de molt fàcil lectura, que el converteix juntament amb en Sebastià Juan Arbó en el gran narrador de la nostra terra. Bladé utilitza gèneres tan variats com l’assaig, el reportatge, la biografia i els dietaris, l’anàlisi històrica, i la narració costumista. La barreja de tècniques que comporta aquesta diversificació de mitjans no implica ni molts menys en aquest cap, incapacitat creadora, ni elaboració d’una obra dispersa i mancada d’ordre, sinó que conforma una unitat literària de primera línia.

MÈRITS LITERARIS I RECONEIXEMENTS PÚBLICS
En els Jocs Florals de la Llengua Catalana celebrats a l'exili va rebre entre d'altres els premis següents: Concepció Rabell (dos cops) Premi de Cultura Catalana, de París Premi del Centenari del Mestre Fabra Premi Copa Artística Premi Rovira i Virgili d'Òmnium Cultural Premi Jaume Tió (Ebre-Informes, de Tortosa
El poble de Flix va donar el nom d'Artur Bladé i Desumvila a la biblioteca municipal. El Centre d'Estudis de la Ribera d'Ebre va crear el premi d'assaig biennal Artur Bladé i Desumvila. Fou membre del Patronat de l'Institut d'Estudis Tarraconenses, president d’honor del Centre d'Estudis de la Ribera d'Ebre i soci d'honor d'Omnium Cultural de Tarragona. L’11 de desembre de 1985 , la Generalitat de Catalunya li va atorgar la Creu de Sant Jordi per a recompensar-li la seva obra literària i patriòtica. L'any 1996 el Centre d'Estudis de la Ribera d'Ebre va publicar l'obra pòstuma d'Artur Bladé, L'edat d'or. Definida en paraules d'Albert Manent com "una gemma més dins el petit i únic tresor que representa la seva obra memorialista d'una part de les Terres de l'Ebre".
L’Ajuntament de Benissanet, en el Ple celebrat el divendres 3 de maig de 2002, va aprovar per unanimitat de tots els regidors fer un reconeixement públic a l'escriptor local . L'Ajuntament va acordar que el centre Cívic de Benissanet s’anomeni Centre Cívic Artur Bladé i Desumvila.
L’any 2007 va celebrar-se l'Any Bladé, amb més de 80 actes de reconeixement.


3. El Treball Literari i Intel·lectual d’en Joan Cid i Mulet

Joan Cid i Mulet va ser autor d’una obra polifacètica. Amb anterioritat a la Guerra Civil va tenir una participació molt activa en la vida literària local, en facetes tan variades com el periodisme, la dramatúrgia, la poesia i l’assaig literari. El conflicte bèl·lic va truncar radicalment tota aquesta activitat i, un cop acabat, el seu treball literari a l’exili mexicà va agafar una dimensió radicalment distinta.
Va néixer a l'EMD Jesús el 2 d’abril de 1907 i va morir a Ciutat de Mèxic el 10 de gener de 1982. Ha estat un dels intel·lectuals més brillants, compromesos, polifacètics i prolífics que ha donat les Terres de l’Ebre, en la seua nodrida i variada faceta com a polític, conferenciant, assagista, novel·lista, poeta, dramaturg, historiador, cronista esportiu, periodista, locutor de ràdio i cinematògraf.
Començarem pel sector laboral, en qualitat de funcionari del Consistori tortosí a partir del 1926 es va encarregar de l’organització de la Mutualitat Patronal contra els accidents de treball a l’agricultura1, tema al qual va dedicar diverses ponències en congressos agrícoles i va realitzar un bon nombre de xerrades informatives en diferents centres obrers dels pobles circumdants.
Quant al camp literari, als 20 anys ja va donar mostres evidents del seu talent amb l’estrena de la seua primera obra dramàtica, El Silenci de Nuri, que va posar en escena davant d’un nombrós públic la Secció Dramàtica del Sindicat Agrícola de Jesús. Les obres L’Idiota (1928), La Força del Destí (1928) i El Presidiari (1930) varen acabar de consolidar la seua incipient tasca teatral. El desenvolupament de la seua dramatúrgia inicial va ser paral·lel al de la resta de la seua creació literària, i a la impulsió d’un projecte cultural molt remarcable per al seu poble que incloïa la poesia i la música. Aquell mateix any 1927 també va endegar una sèrie de col·laboracions assídues durant uns anys a l’influent diari La Publicitat, que havia estat adquirit l’any 1923 pel partit Acció Catalana, poc després de la seua fundació fruit d’una escissió dels sectors més catalanistes de la Lliga Regionalista. El 1931 va començar a col·laborar amb el prestigiós setmanari barceloní Mirador.
Va tenir un paper actiu i preponderant com a líder nacionalista català a la ciutat de Tortosa, així com a promotor de la cultura catalana tothora. Va ser nomenat membre del Comitè Polític del nou partit Acció Catalana Republicana.El 1933 va ser elegit redactor del periòdic AccióEl seu perfil literari va rebre un notable impuls amb la publicació de la seua primera novel·la l’abril de 1933, A l’Ombra del Montsià, la qual va seguir Rosa Maria (rebuda per la crítica amb uns grans elogis, en ser considerada com una de les millors novel·les catalanes d’abans la guerra) publicada dos anys després. El mateix any 1935 va aconseguir el primer premi dels Jocs Florals de Tortosa de poesia. Justament en el camp poètic va publicar dos llibres: Roses Blanques (1934) i Les ales del Neguit (1937), en plena guerra civil la qual cosa li va suposar greus crítiques per part d’algunes forces revolucionàries que l’acusaren de preocupar-se de la poesia en un moment tan dramàtic per a la societat tortosina i catalana. Tanmateix seguint la tradició de publicar un llibre cada Sant Jordi, l’any 1936 va editar Lírica Tortosina, que era el text d’una de les habituals conferències que donava a l’Ateneu de la ciutat.
Durant el 1936 va intervenir en nombrosos mítings en els quals va donar mostres d’ésser un excel·lent orador, que va convertir-lo, conjuntament amb el seu amic Josep M. Brull i Solares, en el veritable referent del catalanisme polític tortosí del moment que era una força emergent. En esclatar la guerra civil, va ser nomenat Delegat de la secció d’arxius del servei del Patrimoni Històric, Artístic i Científic de Catalunya al Baix Ebre, càrrec des del qual va dedicar tots els seus esforços per a evitar la destrucció indiscriminada dels bens patrimonials de la catedral, del bisbat, del Museu i de l’Arxiu. A la vegada a partir del 19 d’octubre exercí com a Regidor de Cultura de la ciutat de Tortosa. Per aquestes dates també fou nomenat vocal de la Conselleria d’Agricultura de la Generalitat de Catalunya. La seua admirable tasca de preservació del patrimoni artístic li va merèixer tota mena d’elogis i de reconeixements públics que el situaren finalment en una primera fila de la vida política tortosina.
Va haver d’enfrontar-se amb valentia als capitostos esquerrans i a uns anarquistes revolucionaris de la FAI que semblaven més uns delinqüents comuns que dirigents polítics (eren membres d’una comissió anomenada L’Específica que varen ser enviats des de Barcelona per tal d’alterar la normalitat existent en la vida política de la ciutat, malgrat que estaven en període de guerra), per tal d’aturar la revolta sanguinària contra els adversaris ideològics i el clergat quan esclatà la revolució el darrer dia del mes de juliol. Precisament el dia 12 d’agost va haver de moure cel i terra per tal de salvar la vida d’un capellà emblemàtic a la ciutat que havia estat detingut: Mn. Joan Batista Manyà. No fou aquest l’únic cas en què hagué de jugar-se-la per alliberar un membre de l’església, ja que també va aconseguir la llibertat d’en Mn. Eduard Solé, arxiver de la catedral que posteriorment fou el seu ajudant més remarcable en la seua feina de salvació del patrimoni.
La gravíssima crisi política originada pels lamentables Fets de Maig de 1937, en què les forces anarquistes de la CNT i la FAI i les comunistes de la UGT tingueren un enfrontament armat pels carrers de Tortosa i d’altres ciutats del país, va provocar una reorganització dràstica del cartipàs municipal, a conseqüència de la qual l’1 d’octubre de 1937 esdevingué Tinent d’Alcalde de Governació i Conseller Delegat de Cantines Escolars. Des de la Regidoria de Cultura va endegar un fructuós pla de dignificació de l’ensenyament públic que va permetre l’obertura de nombroses escoles arreu de les partides i dels barris del municipi. També es va proposar tornar a dignificar el camp musical, que a la ciutat havia tingut un gran protagonisme, amb la fundació de la Banda de Música municipal que s’estrenà el 29 de maig de 1937. El 28 de gener de 1938 va ésser la darrera vegada que va assistir a un ple municipal, atès que va haver d’incorporar-se com a combatent a l’exèrcit republicà, en ser cridat a files els membres de la seua lleva. Ca haver de lluitar al front de Lleida, de les tràgiques vivències del qual ens ha deixat diversos testimonis explicats i novel·lats.
La sagnant batalla de l’Ebre causà l’enfonsament definitiu de l’exèrcit republicà. Totalment aïllat de l’estranger, perdudes les regions industrials i patint una creixent desmoralització, el Govern de la República presidit pel controvertit Juan Negrín no aconseguí sostenir-se més que fins a l’1 d’abril, quan el dictador i cap de tots els exèrcits, Francisco Franco Bahamontes, va publicar el darrer part de guerra acabat amb la cèlebre frase La Guerra ha terminado. Cinc mesos després esclatava la II Guerra Mundial, que agafà de ple els milers d’exiliats republicans que es trobaven en territori gal. En el seu paper com a català republicà i perdedor del conflicte bèl·lic, va haver d’exiliar-se a la vila nordcatalana de Perpinyà. Poc després que s’acabà la guerra va posar-se en contacte amb el nou alcalde feixista de la ciutat per informar-lo de la situació en què es trobava el patrimoni salvat, mitjançant una carta escrita en català que el nou capitost tortosí, Recaredo Loscos, va estripar per qüestions lingüístiques i de total menyspreu cultural. Al 1941, en terres rosselloneses on va residir durant tres anys al carrer de la rue de l’Angel de la vila de Perpinyà, va reprendre la seua producció literària amb la redacció d’una novel·la sobre els desastres de la Guerra Civil titulada Destins, que no va veure la llum fins el 1947 ja en terres mexicanes.
El 8 de setembre de 1942 va embarcar-se des del port de Marsella, juntament amb vuit mil altres passatgers al vaixell Maréchal Lyautey amb destinació la ciutat marroquina de Casablanca, on havien d’agafar una altra embarcació, Nyassa, que els havia de portar a la ciutat de Veracruz, a Mèxic. Aquesta era una nova expedició , la qual també va novel·lar a les primeres pàgines del seu primer relat escrit al país asteca, organitzada per la JARE (Junta de Auxilio a los Exiliados Españoles, que dirigia des de Suïssa el President d’Acció Catalana Republicana Lluís Nicolau d’Olwer) que paral·lelament amb el SERE (Servicio de Evacuación de les Refugiados Españoles) varen encarregar-se de portar un gran nombre d’exiliats cap al país asteca, en el qual governava un règim totalment afí a la causa republicana que presidia el General Lorenzo Càrdenas, que mai no va reconèixer la legitimitat del règim usurpador franquista.

A Mèxic va continuar la seua eficient carrera literària conreant la llengua nativa així com forçosament també la castellana. Va realitzar nombroses conferències sobre literatura i cultura catalana, que li varen donar la possibilitat d’estar a primera línia de la intel·lectualitat catalana exiliada que a Mèxic tenia la flor i la nata. També va participar en la redacció dels números de la Revista de Catalunya que es publicaren en aquest país, i en nombroses publicacions (El Poble Català, Pont Blau, La Nostra Revista, La Nova Revista, Lletres, Vida Catalana, Orfeó Català, etc.) i pamflets lligats als corrents culturals catalans a l’exili. Last but not least, va realitzar diverses adaptacions cinematogràfiques, i va prendre part activament amb la ràdio mexicana amb l’emissió de l’històric programa L’Hora Catalana.
En la nostra llengua va publicar a part de la novel·la anteriorment citada, el conte En Patufet a les Amèriques; mentre que en llengua espanyola va editar l’opuscle Cataluña en la Feria del Libro (1944), l’assaig La literatura Catalana (1946), les novel·les sobre la cruesa de l’exili La Ruta Incógnita (1945) i Nosotros los locos (1948), mentre que va deixar inèdit un relat titulat Abismos. El gran reconeixement però, li va venir sobretot amb la publicació el 1954 de México en un himno (Génesis e historia del himno nacional, reeditat en cinc ocasions) amb un àlbum de 3 long plays i música del també català Jaume Nunó, que va consolidar-lo literàriament i social, donada la repercussió que va tenir a nivell de premsa i els lligams estrets consegüents amb el govern de la República mexicana.
Va estar estretament lligat a les activitats organitzades per l’Orfeó Català de Mèxic, del qual en fou un dirigent entusiasta i destacà com a impulsor d’algunes de les seves seccions com l’Agrupació Catalana d’Art Dramàtic. Igualment va ser un dels dirigents principals de Comunitat Catalana, un organisme que havia de coordinar l’actuació política dels diferents partits catalanistes des de l’exili. Un altre dels càrrecs que va exercir amb més il·lusió i empenta fou la de Secretari de l’Institut Català de Cultura (ICC) que presidia Pere Bosch Gimpera. També fou membre del Patronat Mèxic 1950, que entre altres activitats va dedicar-se a cercar suport econòmic entre la colònia catalana del país per a l’organització d’una nova edició dels Jocs Florals de la llengua catalana a l’exili que aquell any varen organitzar-se a la vila de Perpinyà. Per a l’Orfeó realitzà també moltes tasques populistes com la d’entrenador de l’equip de futbol.
Hem de destacar en lletres majúscules el fet que va prendre part en diverses empreses enciclopèdiques fins que va editar en vuit volums el 1962 El libro de oro del fútbol mexicano, que li va donar fama mundial, per la qual cosa va ser nomenat Cronista Vitalici de la Federació Mexicana de Futbol i va rebre la Medalla al mèrit esportiu. Va continuar el seu paper d’historiador esportiu amb les obres: Historia del Club Deportivo Toluca, Los Campeones del Fútbol Mexicano i Historia de la Segunda División.
Al novembre de 1981, uns mesos abans del seu sobtat traspàs, l’editorial Dertosa va publicar la segona edició de la seva obra Destins (amb pròleg del poeta Albert Roig), que fou el fruit directe dels fructuosos nous contactes que tingué amb la intel·lectualitat tortosina contemporània durant les seves visites esporàdiques a la seva estimada ciutat natal. Finalment i a títol pòstum va ser publicat el 2001 el seu assaig La Guerra civil i la revolució a Tortosa, manuscrit que havia deixat inèdit, en el qual explica amb una gran racionalitat tota la problemàtica social que hagué de viure la nostra comarca durant aquelles fatídiques dates i les controvèrsies polítiques que portaren a la derrota.

4. ÀLVAR PASQUAL-LEONE, REPUBLICÀ VINAROSSENC
Àlvar Pasqual-Leone (Vinaròs 1895- Ciutat de Mèxic 1965) va tenir una activa vida política i literària des de molt jove. Va estudiar dret a la Facultat de València i als 23 anys ja presidia la Joventut Republicana Nacionalista. Poc després va fer-se redactor del setmanari vinarossenc El Socialista i director de Patria Nueva, portaveu del bloc anticacic de la seua ciutat i del Centre Instructiu Republicà. Va militar a la Unió Republicana Autonomista i va ser elegit a Corts per Castelló el 1931 i 1933, mentre que tres anys després va ser-ho per Almeria. Masó de la lògia Les Germanies, magistrat del Tribunal Suprem, va col·laborar amb els periòdics valencians El Pueblo, La Voz de Valencia, La Libertad, de Madrid i El Luchador, d’Alacant. Va formar part dels redactors del frustrat estatut del País Valencià del període republicà. El seu germà, Joan Baptista, va ser alcalde de València en proclamar-se la II República.
Com a republicà perdedor del conflicte bèl·lic, com bona part dels intel·lectuals nostrats, va sofrir l’exili mexicà. A l’estat asteca va continuar l’activitat política i periodística en diaris com El Excelsior, El Nacional o Mediterrani, portaveu de la Casa regional valenciana. La seua intensa tasca política a l’exili va portar-lo a la Delegació de Mèxic de la Diputació Permanent de la República a l’exili, com a membre del partit Acció Republicana. Professionalment, va ser Conseller Jurídic de l’Institut mexicà de la Seguretat Social. Durant el seu llarg exili va publicar obres com Raza y nacionalidad, La república española existe i Plebiscito, no, Constitución. Destacarem que és l’autor d’una interessant novel·la de caire autobiogràfic, Pedro Osuna, Cronicón de la villa de Alcalá de San Martín (1945).
Un interessant i extens apunt biogràfic sobre la seua persona apareix al llibre Vinaroz, sus hombres sus nombres (1996), d’Agustí Delgado, publicat per Antinea. Un històric article seu, Wenceslao Ayugals de Izco el bon lliberal, sobre el novel·lista vinarossenc, màxim exponent de la novel·la social i de fascicles del segle XIX, es va publicar a la històrica i intel·lectual La Nostra revista, vinculada a l’Orfeó Català de Mèxic i dirigida per Avel·lí Artís Balaguer, pare de Tísner. En català també va publicar l’article El Sant Nicolau de Vinaròs, al número 15 de la Taula de Lletres Valencianes.

5. - FRANCESC ADELL, POLÍTIC I LITERAT

El 9 de novembre de 1911 va nàixer Francesc Adell i Ferrer. Natural de Riba-roja d’Ebre, republicà i catalanista, de la corda del Conseller de la Generalitat Martí Rouret (militant d’ERC, mestre de professió i mestre catalanista, engendrador de vocacions literàries i polítiques vora l’Ebre), va tenir una activa participació periodística des de ben jove a l’històric setmanari catalanista El Llamp (1921-34), de Gandesa, a redós del qual s’aplegava bona part dels joves amants de les lletres de la Ribera d’Ebre i la Terra alta. Empresonat pels fets del 6 d’octubre del 1934, fou president del Centre Pi i Margall. Durant el conflicte bèl·lic, va publicar molts articles a Llibertat amb el pseudònim Crit, aplegats dintre del llibre Deu mesos de revolució de Josep Recasens. Igualment va publicar el conte El covard (1938) al quinzenari antifeixista Meridià, el qual va ser inclòs al recull Contes de guerra i revolució (I) (1936-39). Va ser el representant d’ERC al viatge amb el vaixell Ipanema dels intel·lectuals catalans cap a Mèxic. Com els altres escriptors ebrencs exiliats, era soci de l’Orfeó català de Mèxic, tota una ambaixada cultural que aplegava la flor i la nata de la literatura catalana. Anys després, va passar a residir a la població de Saltillo, a l’estat de Coahuila, on justament va instigar la celebració a l’Ateneu Fuentes d’una històrica conferència titulada Literatura catalana, de Joan Cid i Mulet, que fou publicada posteriorment i encara és un text de notable referència literària. El literat jesusenc era tot un expert en literatura, que també assessorà l'Artur Bladé en el seu detallat article sobre les lletres ebrenques publicat a l'històric número de Serra d'or de 1965, dedicat a les Terres de l'ebre. Els lligams entre els literats ebrencs eren constants, doncs.
Adell tenia la càtedra de ciències polítiques a l’Escola Superior d’Agricultura Narro i va editar l’obra Cooperativisme. També va participar en periòdics i revistes del país asteca com El diario i Obreros del progreso.
Un interessant apunt biogràfic seu, amb una acurada descripció de la seua personalitat i interessos, el trobem a l’article Intent d’homenatge a Francesc Adell, de l’Artur Bladé i Desumvila, inclòs al seu llibre De l’exili a Mèxic. El literat riba-rojà Josep S. Cid, Cap dels Serveis de Cultura de la Generalitat a les TE a principis del segle XXI, ha publicat l’article Francesc Adell, evocació en el seu centenari, al darrer número de la revista Miscel·lània, editada pel CERE.

6. L'EDITOR JOAN GRIJALBO
Joan Grijalbo i Serres (Gandesa 1911 – Barcelona 2002) va ser editor i polític. De molt jove la seua família va traslladar-se a l'Argentina. Posteriorment va residir a Saragossa i a Barcelona. Va ser directiu del Sindicat de Banca d'ençà del 1932, i representant de la Unió General de Treballadors (UGT). Va ingressar al Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) i va col·laborar amb la revista Treball. Va ser president del Montepío de Banca de Barcelona, director general de Comerç de la Generalitat de Catalunya (1937-39) i delegat de la Generalitat a la Cambra del Llibre de Barcelona i a la Junta d'Obres del Port. La seua tasca professional va portar-lo a participar al Butlletí Trimestral de la Conselleria d'Economia i a ser coautor de La municipalització de la propietat urbana (1937), amb Francesc Fàbregas. Amb la instauració del règim feixista va haver d'exiliar-se a França. Va ser nomenat cap de correspondència del Servicio de Evacuació de Refugiados Españoles. Poc després va marxar a Mèxic, on va cofundar l'Editorial Atlante. El 1946 va crear l'Editorial Grijalbo, que amb seu central a Mèxic, va obrir seus a Buenos Aires, Santiago de Xile, Caracas i Barcelona (1965), i més tard a la majoria de repúbliques hispanoamericanes.
L'Editorial Grijalbo, a més de la tasca comercial (la traducció espanyola de The Godfather, de Mario Puzo; les versions catalana i espanyola d'Astérix, le galois, etc.) va difondre en castellà les obres de Karl Marx, Friedrich Engels, Rosa Luxemburg, Gyorgy Lukácks. En català, amb Enric Borràs i Cubells, va fer la col·lecció Plec de Setze. El 1970 va tornar a Barcelona i va fundar, amb Gonçal Pontón, l'Editorial Crítica i l'Editorial Serres (1992).