dilluns, 19 de desembre de 2011

Unitat 18: El corrent tortosinista. Joan Moreira

1 EL TORTOSINISME COM A IDEOLOGIA CONSERVADORA, LOCALISTA I CLERICAL

El nom de Tortosa ha estat acompanyat durant molts d’anys arreu del Principat de Catalunya d’adjectius pejoratius que fan referència al caràcter conservador extrem d’una part significativa de la seua població, la qual ha estat molt influïda pel predomini dels mandataris més retrògrads de l’església catòlica i dels poderosos terratinents que posseïen la major part de la terra a la zona delta. També se l’ha acusada reiteradament per part de determinats sectors intel·lectuals barcelonins, alguns dels quals es remunten a moviments catalanistes lligats al període de la Renaixença, de no interessar-se gaire ni per les tradicions catalanes ni pel correcte funcionament dels organismes institucionals autòctons, basant-se sobretot en els esdeveniments històrics controvertits que ocorregueren durant la Guerra dels Segadors (1641-1659). Malauradament aquests supòsits han arribat a crear un estereotip de la ciutadania local amb el retrat errori que la majoria són partidaris de promoure la secessió lingüística i una consegüent separació administrativa de la resta de Catalunya, mitjançant la creació d’una cinquena província a l’estil espanyol. Precisament, el greuge que va suposar la divisió de l’estat en províncies l’any 1833, a conseqüència de la qual la ciutat va començar un progressiu declivi del qual mai no s’ha recuperat, va adobar el camí per a la difusió de tota una mitologia al voltant d’una exagerada grandesa de la història local, només amenaçada pels enemics exteriors que provenien de més a dalt de la frontera física que constitueix el Coll de Balaguer. La defensa acèrrima de Tortosa per part dels tortosinistes (el culte a la ciutat) tenia la base fonamental en un fervent anticatalanisme i en unes reivindicacions sobre el futur de la ciutat encaminades a accelerar progressivament la rivalitat i la confrontació amb la capital de la demarcació, per tal de qüestionar la seva adscripció a Tarragona, però que a la vegada no arribessin a perjudicar mai l’estructura de l’estat, la qual garanteix per decret el predomini castellà i la unitat d’Espanya. Els arguments (presentats com a suposadament històrics) que varen preconitzar eren totalment parcials i denotaven molt sovint un simplisme absolut, tal com podem comprovar en el següent paràgraf redactat pel veterà periodista Sinesi Sabater a principis del segle XX, i publicat en un periòdic propietat del polític Teodor González:
Es costumbre inmemorial entre los que hemos nacido en Tortosa que al preguntársenos por quien quiere que sea de donde somos, o mejor dicho, que somos, contestemos sin vacilar: Tortosinos, no obstante de ser Tortosa parte integrada de la antigua Gothelania (Cataluña). Explica la historia de la ciudad de los romanos y árabes, y afirma siendo Tortosa capitalidad de reino, puesto que la gobernaba un rey y en ella también se acuñaron monedas árabes, significaba igualmente que sus moradores vivían con independencia de las demás ciudades de los reinos de Aragón y Valencia y del condado de Barcelona y eran por lo tanto, tortosinos, únicamente tortosinos.
L’enquadrament adequat de Tortosa dintre del conjunt català ha estat un tema força discutit i que ha merescut tota mena d’estratègies contraposades per part dels partits polítics , a causa principalment dels poderosos interessos econòmics i polítics divergents que han imperat tothora. També ha influït molt negativament el fet que gairebé la totalitat dels diaris tortosins i catalans de finals del XIX i principis del XX eren premsa de partit, per la qual cosa molts d’aquests rotatius varen utilitzar el sempre controvertit fet diferencial tortosí per treure’n un profit polític. Els espanyolistes tortosins - posats a fer d’historiadors amateurs– demostraven una simplicitat absoluta quan basaven la seua gairebé única argumentació en el fet que el sentiment separatista tortosí respecte de la resta de Catalunya tenia l’origen en els drets que els va atorgar el comte Ramon Berenguer IV després de la conquesta de la ciutat l’any 1149, en el moment històric que s’ha anomenat l’autodeterminació medieval tortosina. Mai no els va interessar plantejar-se el fet que l’administració política d’uns vuit segles enrera res no tenia a veure amb el concepte modern i actual que es té de les funcions que ha d’exercir un estat de dret, un terme molt més recent i que entraria en clara oposició amb les reglamentacions polítiques típicament feudals. No ens ha de sorprendre aleshores que en tot moment acceptessin amb joia el fet de formar part d’una Espanya unitària de total hegemonia castellana, la qual tenia com a amenaça més ferotge les minories nacionals perifèriques i les seues llengües vernacles. Personatges molt influents en la vida cultural tortosina de principis del segle passat, pel seu prestigi intel·lectual i la seua notable feina literària i cultural (Ramon O’Callaghan, Frederic Pastor i Lluís o Josep Foguet) varen publicar molts articles i alguns llibres amb la idea intrínseca de negar la catalanitat de Tortosa mentre mitificaven la història particular de la ciutat, justament en un moment de greu crisi identitària espanyola després de la pèrdua dramàtica de les darreres colònies americanes i asiàtiques el 1898 (Cuba, Puerto Rico i Filipines) enfront del totpoderós exèrcit dels Estats Units, que va provocar en canvi un tancament de files en la seva defensa més acèrrima per part de la intel·lectualitat dretana i de dirigents conservadors tortosins amb tant de poder social i polític com l’alcalde Teodor González. Un exemple perfectament il·lustrador d’aquest corrent que va fer forat ràpidament entre els alts dirigents de la societat tortosina el tenim amb l’edició d’un número especial de la revista cultural Tortosa Ilustrada, en el qual l’aleshores alcalde Antoni Kíes, alguns promotors culturals i els màxims mandataris eclesiàstics i agrícoles de la ciutat van lloar i homenatjar Espanya i els soldats espanyols que havien de lluitar contra els americans per salvar els territoris colonials d’ultramar, mitjançant poesies plenes de fervor patriòtic espanyolista i tota mena d’articles patriòtics que poden quedar resumits perfectament amb el vers del poeta Josep Querol Beltri: ¡Viva España y su honor ! ¡Mueran los Yankees! Aquesta reacció de bona part de la intel·lectualitat tortosina entra en clara contradicció amb l’actitud que van tenir des de Barcelona estant les veritables patums de la cultura catalana, que es posaren a qüestionar obertament tant la política ultramarina madrilenya que havia portat a la fallida colonial com el seu esperit centralista que ofegava l’economia de les regions perifèriques.
L’orgull de ser tortosins i un paranoic esperit d’autodefensa els engendrava una dèria proteccionista que els feia veure dimonis arreu que tothora procedien de la part nord d’aquesta frontera geogràfica i dialectal que forma el Coll de Balaguer, a l’estil de no se puede consentir que a título de catalanizadores, nos vengan de fuera a destortozinar y por ende a despañolizarnos en nuestros más caros sentimientos; alhora que asseguraven que eren molts els ciutadans que no tenien cap vergonya a assumir públicament la seua manifesta tortosinitat, i res més que això :
Verdad es que, aún en estos días entre los sencillos y respetables labriegos dedicados al cultivo de nuestra fértil y hermosísima vega, hállanse personas que han conservado puras sus venerandas tradiciones, sin haber bebido las corrompidas y corruptoras aguas del afectado modernismo. Y si se les pregunta si son catalanes, aragoneses o valencianos, responden negativamente afirmando tan sólo que son hijos de Tortosa y nada más. Esta contestación si se estudia con la detención e imparcialidad debidas, no puede en manera alguna considerarse sino como una manifestación espontánea e ingenua de cierto espíritu de independencia, que a pesar de las muchas y variadas vicisitudes experimentadas en el transcurso de los siglos, no ha llegado a ser borrado del noble corazón de estos hombres que, por haber nacido y vivido en cantón tan insigne, apellídanse siempre y con santo orgullo, verdaderos hijos del mismo.

2. ELS PUNTALS DEL TORTOSINISME IDEOLÒGIC I LITERARI:


Els diversos escriptors i periodistes amb anhels tortosinistes feien un ús habitual de la varietat tortosina de la llengua catalana en la majoria dels seus escrits. El seu era un llenguatge no normatiu i carregat de barbarismes i d’incorreccions, que els permetia negar sistemàticament la catalanitat de la ciutat i de l’idioma, el qual anomenaven únicament com a tortosí. Ja des de principis de segle, havien sorgit els primers folcloristes com Joan Baptista Ferreres, Frederic Pastor i Lluís i Mn. Josep Querol, que varen realitzar una notable tasca de recerca del parlar propi amb la recopilació de ben nodrides llistes de refranys i dites comarcals, però que varen negar-se totalment a normalitzar-lo ortogràficament argumentant ideals diferencials tortosins. La mateixa riquesa del folklore local va propiciar l’aparició de notables seccions sobre aquest tema en diversos periòdics (Libertad, El Restaurador, Unión Patriòtica), amb curiosos noms com Bocadillos o Cisquet de Cuaderna, que justament es dedicaren a enlairar la parla tortosina i que ignoraren la necessitat d’una ortografia conjunta de l’idioma català.
Aquests folcloristes acceleraren el tortosinisme com a element adversari al catalanisme, mentre que els dos escriptors principals afiliats a aquest corrent eren: Ramon Vergés i Paulí i Joan Moreira. Tots dos varen realitzar una consagrada tasca literària, i saberen col·locar-se en un lloc influent en diferents àmbits de la vida cultural de la ciutat. Solien expressar-se d’una manera clara i sense embuts quan es tractava d’enlairar Tortosa, i varen impulsar la que ha estat anomenada pejorativament com a cultura del pastisset basada en: l’adoració fervorosa a la patrona de la ciutat, la Mare de Déu de la Cinta, la defensa a ultrança de les tradicions i les llegendes tortosines, i la demanda insistent de la creació d’una cinquena província per a tota la regió de l’Ebre, per tal de poder-se desmarcar definitivament dels aires catalanitzadors que provenien de Tarragona.

RAMON VERGÉS I PAULÍ

Ramon Vergés i Paulí (Tortosa 1874- Illa de Buda 1938) va ser un dels literats i periodistes tortosins més dinàmics i populars del seu temps, ja que va saber combinar la seua gran passió poètica amb la realització de nombrosos estudis històrics i de curiosos treballs costumistes. La seua vida va estar marcada a l’uníson pel seu afany periodístic i per la seua intensa fe catòlica, amb la consegüent devoció integral a la patrona de la seua ciutat natal. Les seues fermes creences religioses i el seu interès cultural li van permetre ostentar el càrrec d’Arxiver de la Reial Arxiconfraria de la Mare de Déu de la Cinta, al qual va dedicar molts anys i molt d’esforç. Cal enquadrar-lo dintre del corrent ideològic més conservador, ja que mai no es va poder deslligar de les seues relacions personals que el varen portar a gaudir del mecenatge de la família Bau per a la publicació de la seua obra màxima: Espurnes de la llar. Ha passat a la història com un dels acèrrims defensors del particularisme tortosí. Els seus ideals, doncs, hauran de marcar fortament el seu treball literari. La ideologia del tortosinisme portada als extrems més rancis queda perfectament reflectida en els següents paràgrafs del controvertit article Tortosins, ni Catalans ni Valencians, un titular que ha servit per crear tota una mitologia al seu darrera que dura fins als nostres dies que ens ha perjudicat notablement a tots els ciutadans de la regió de l’Ebre final:

Natros sabem estimá tant a Tortosa, que de cap atre poble del mon se conta lo que d’este poble. Natros no som ni catalans ni valencians, sino tortosins... ¿Per qué no voleu se ni catalans ni valencians? Perque’ls tortosins sempre ham sigut així... Som tortosins y res mes que tortosins perque l’antiga Dertusa era una colonia romana de les mes importants de la península ibérica, perque en la gloriosa reconquista vam sapigué guanyá, derramant rius de sanch, una Carta-Puebla del Comte Berenguer IV que mos fa independents i amos d’un territori tan gran com lo que s’extén desde’l riu Cenia al Coll de Balagué i desde Roca Folletera al mar ... perque, súbdits lleals d’Espanya, la mare patria, ham sigut sempre lliures, y no volem se ni catalans ni valencians, sino tortosins, avuy mes que ahí, y demá mes que avuy. ¡Tortosins y res mes que tortosins!
Vergés Paulí va negar amb un to bel·ligerant i en infinitat d’ocasions la unitat de la llengua catalana, alhora que considerava que qualsevol mena d’aportació provinent de Catalunya suposava una ingerència forastera inadmissible i un empobriment de la parla tortosina:
Com tenim gramática propia i gramática parda, no volem ni voldrem may catalanisá la llengua nostra, perque aixo equivaldria á desnaturalisarla i ferla desapareixe. La llengua tortosina, diferent de totes les demés del on, subsistirá en lo mateix dret á la vida que tenen les que s’ parlen á Catalunya, Vasconia, Galicia, Valencia, Mallorca...
Amb el seu capficament localista va enamorar-se de la seua societat, atès que creia profundament en les possibilitats de Tortosa, que recordava la seua història i volia fer arribar la ciutat als cims més alts. Va conrear la narració històrica amb una prosa amena i amb tocs divertits, carregada de col·loquialismes i amb continguts bàsicament populars. Es descobreix un personatge humà, gran amant de les tradicions locals, que s’emocionava davant les coses més quotidianes que passaven al carrer. D’especial interès és la citada obra Espurnes de la llar (publicada en 6 volums, tot i que el segon no existeix) que reuneix monografies i articles que representen una destacada aportació periodística, en les quals reviu llegendes tan populars com la de: Quico el Célio, lo Russo, lo banch del sinofós, les històries del Cafè d’en Tato, les foguerades de Sant Joan, la Salve de Nin, Plat de Farinetes, La Raval Tortoseta, la crema del Pont de Barques, etc., així com poesies que recorden catàstrofes naturals com un accident de ferrocarril o una riuada. El seu populisme pot agafar tons insospitats com en la història que narra sobre les Montanyetes chorisseres, en la qual podem comprovar d’una banda la seua ironia, i de l’altra l’ortografia caòtica:
Les montanyetes de recreo han sigut batejades en lo nom de montanetes chorisseres, y no perque tinguen abres que fassen chorissos, Quin be de Déu si trobavem esta llavó! Se diuen chorisseres peque s’hi va a berenà, y estes berenades solen compondres d’unes rodanchetes de chorisso, mos de pa y trago de vi.
En el marc de la premsa, va tenir un paper molt destacat i lligat a infinitat de rotatius, la majoria dels quals de tarannà cristià i altament conservador. Va dirigir el periòdic La Libertad (1908-1913) i anys després la revista La Santa Cinta, va ser redactor en cap del Correo de Tortosa, i va fundar el setmanari La Esperanza i el Boletín del Orfeó Tortosí. Va col·laborar amb altres publicacions com: Correo Ibérico, El Restaurador, La Verdad, Diario de Tortosa, La Zuda, Germanor, i Heraldo de Tortosa.
Quant als seus estudis històrics, va publicar: Monografia compendiada. Ermita de la Mare de Déu de la Providència (1910), Les Cases dels Estudis. L’Hospital de la Santa Creu (1914), Lo miracle de la bomba (1923) i Devoció dels Consellers a la Verge de la Cinta (1928).
Quant a la seua tasca com a poeta, que va iniciar en llengua castellana l’any 1898 amb Violetas (1898). L’any 1920, va sortir guanyador de la celebració dels immaculats Jocs Florals de Tortosa que havia organitzat la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de la Cinta. Va publicar Poesies Tortosines, en el qual recollia dos dels poemes premiats en el citat certamen: Cançons populars, que havia rebut el premi de la Reial Arxiconfraria, i La Festa del Coll de l’Alba el de la Lliga Espiritual. Al gran Certamen poètic de 1928 va tornar a rebre distincions de mèrit.

- JOAN MOREIRA
Joan Moreira i Ramos (Lleida 1879 – Tortosa 1951), fill d’un militar tortosí, va ser un folclorista incansable i un músic vocacional. Va exercir un paper primordial en el camp de la música, com a fundador de dos institucions musicals històriques del territori ebrenc: L’Orfeó tortosí (1905) i l’Orfeó del Montsià (1922) a Ulldecona; alhora que va ser l’autor del popular Himne de la Cinta.
Quant al camp de les lletres, va donar els seus primers passos amb la publicació d’un bon nombre de poemes al periòdic regionalista La Veu de la Comarca, que tirava endavant l’eminent nacionalista Abril Guanyavents. Va dedicar tota una vida a la redacció d’una obra emblemàtica, Del Folklore tortosí (1934), en la qual recollia tota mena de jocs, cançons, contalles, documents populars, balls, costums, pregàries, etc., de Tortosa i la seva àrea d’influència. El seu treball ha estat primordial per a la preservació de bona part d’aquest patrimoni oral rural tan ric en els nostres pobles. En la Invocació que servia de preludi a aquesta obra trobem un paràgraf que ens retrata la seva manera de pensar, en el qual, com no podia ser d’altra manera tractant-se de Moreira, hem conservat la grafia original no normativa:
Conservém i defensém les nòstres reliquies patrimonials. ¿Voldrém consentí que desaparégue lo “bò que’ls vells de casa van dixar-mos”, com si Tortosa fos un pòble d’abúlics descastáts.
Moreira es mostrà força bel·ligerant contra l’ús de la normativa de la llengua catalana que havia instaurat l’Institut d’Estudis Catalans. Hem de lamentar que es convertí en un dels personatges més radicalitzats de la ciutat, que va anar evolucionant ideològicament cap a postulats extrems que el varen portar a defensar un tortosinisme aferrissat, amb tocs de fanatisme. Els seus lligams amb la família Bau i el seu catolicisme militant condicionaren el seu pensament tothora. Tot i això, Moreira va mantenir excel·lents relacions d’amistat amb catalanistes com Francesc Mestre i Noé, que va escriure l’epíleg de la seua obra, i amb altres periodistes membres de la Lliga Regionalista. Un d’aquests, Lluís Climent, donava mostres d’admiració per la feina realitzada pel gran folklorista, tot i que lamentava novament la seua anarquia ortogràfica i el seu nul interès de respectar la normativa vigent:
L’únic punt en què ens trobem disconformes és amb l’anarquia de l’ortografia catalana, i per tant tortosina, que ha imperat en tota l’obra. Passem per alt les consideracions que se’ns poden fer sobre les modalitats del nostre dialecte i concedim que quan parlin els personatges populars ho facin amb totes les impropietats anexes a la incultura. Però tothom podrà fer-se càrrec de la nostra estranyesa en veure com quan parla el literat que indubtablement existeix en Joan Moreira, ho fa també emprant les llibertats ortogràfiques abans esmentades, incorrent inclús en manta contradicció d’ordre purament gramatical i ortogràfic... Moreira ha estat el músic, el poeta, l’escultor i el pintor que ha definit les modalitats dels tortosins, en el limitat espai d’un llibre, i com a artista, ha rebut la corona del llorer dels aplaudiments dels fills de la terra.
En canvi, era un moment de greus disputes entre catalanistes i tradicionalistes que esclataven amb una enorme facilitat a causa essencialment de dos temàtiques suposadament diferenciades: la religiosa i la lingüística, les quals però tenien una fortíssima càrrega ideològica i emotiva que molt sovint les enllaçava i les feia formar part d’un mateix bloc combatiu. L’anticatalanisme militant dels conservadors els convertí en promotors del separatisme tortosí més carca, i arribà a baralles dialèctiques sense treva, de les quals Moreira era sovint objecte de diana:
Moreira el de la jota, l’enemic de Tortosa, de Catalunya i de la República, vol fer un acte pro víctimes del seu amo Bau. Quin cinisme! A reraguarda els enemics de Catalunya, de la República i de l’emancipació social s’infiltren fins ocupar càrrecs directius. Cal acabar amb aquest perill Cal treure la caretes .