dijous, 22 de desembre de 2011

Unitat 27: Manuel Pérez i Bonfill, intel·lectualitat i exili interior

1. Manuel Pérez i Bonfill
Manuel Pérez Bonfill va nàixer a Tortosa el 1926. És llicenciat en Filologia Romànica, va ser Catedràtic de Literatura a un Institut de Batxillerat a Tortosa fins a la seua jubilació i va deixar la seua empremta en alumnes i professors. Al costat de Gerard Vergés i Jesús Massip, va fundar la revista Geminis i el grup artístic Macla 65, amb Frederic Mauri. L'any 2010 ha rebut la Creu de Sant Jordi. Ha obtingut premis diversos al llarg de la seua llarga trajectòria literària: Premi Puig i Llensa, de narració (Recull, 1968) i, Joan Llonguera, de narració (Festes literàries Pompeu Fabra, 1980). Ha publicat la carpeta de poemes amb gravats de Mauri, Anys i treballs (1963); els llibres de narracions Amb algunes branques d’olivera (1991) i Fràgils (1996); el recull de contes Carrer de només un (2001) i Abusos del ritual (2010), el llibre de poesia Extracte de Resina (2002).



2. CREU DE SANT JORDI PER A MANUEL PÉREZ I BONFILL (article personal)


En el marc de la 3a Fira literària Joan Cid i Mulet, l'escriptor i professor de català Manel Ollé, d'Ulldecona, va reivindicar que es comencés una campanya ciutadana per demanar la Creu de Sant Jordi per a l'intel·lectual tortosí Manuel Pérez i Bonfill. No cal dir que m'adhereixo a aquesta justa iniciativa. Des de l'EMD de Jesús ja es tira endavant el procés de recollida de signatures per demanar aquesta preuada distinció per a un literat de cap a peus. Enguany he tingut l'honor de prologar el seu recull de contes Abusos del ritual. Tots els qui coneixen la meua admiració per l'ancià professor saben que per a mi no va ser una activitat literària més, sinó que vaig sentir una profunda emoció redactant-lo. En apunts successius aniré penjant aquest pròleg.

El nostre professor de sempre
Manuel Pérez Bonfill és un homenot de lletres. Aquesta frase retrata l’home i, a la vegada, ens serveix com a espill de l’obra. Esdevé una definició acurada, que comparteixen tots els i les amants de les lletres nostrades de la terra de l’Ebre, d’un home que ha viscut i viu la literatura amb passió i intensitat, que l’ha escrita i l’escriu en majúscules, que ha estimat i estima els llibres, que ha estat i és un pou de cultura, que ha exercit i exerceix una intel·lectualitat plàcida... L’any 2002, en motiu del 50è aniversari de la publicació de la revista literària Géminis, una capçalera veritablement històrica de la premsa cultural ebrenca, van organitzar-se unes didàctiques xerrades a la seu del Centre del Comerç de Tortosa en homenatge a quatre escriptors i una poetessa de la ciutat, als quals se’ls va atribuir el nom de Generació de 1952. El professor Pérez va rebutjar, fent ús de la seua ironia habitual, el fet de pertànyer a una generació del passat, ja que reivindicava que ells eren uns literats actuals molt vitals (Gerard Vergés, Zoraida Burgos, Ricard Salvat, Jesús Massip, etc.), que continuaven publicant en els nostres dies, i que volien seguir enlairant la seua veu literària a principis del segle XXI. La vitalitat que va demostrar el veterà escriptor és ben lloable, atès que ens comunicava d’una manera contundent que volia continuar engrandint l’espai literari ebrenc i català.

Personalment, quan escric sobre Manuel Pérez Bonfill acompanyo el seu nom amb un afegitó: el nostre professor de sempre, el qual resumeix la meua profunda admiració per la seua persona i és el reconeixement al mestratge que va exercir sobre mi quan era el meu professor de literatura a l’institut Joaquim Bau de Tortosa. Ell va infondre’m l’estima per la literatura catalana, va ensenyar-me a valorar adequadament els literats de vora l’Ebre (Antoni Altadill, Francesc Mestre i Noé, Joan Cid i Mulet, el gran Sebastià Juan Arbó...), va convertir Antonio Machado o Salvador Espriu en els meus poetes de capçalera. El mestre pictòric Pablo Picasso és l’autor de la cèlebre frase: Tot el que sé ho he après a Horta (rememorant les seues dos estades a la bella vila de la Terra Alta a principis del segle XX). He gosat readaptar aquesta frase per canviar-li el destinatari, per afirmar: Tot el que sé de literatura, ho he après del mestre Manolo. Amb el sentit de l’humor i fina ironia característica de la seua personalitat, de ben segur que em dirà que amb aquestes paraules pretenc que m’aprovi l’examen sobre l’amic Machado de la segona avaluació de COU de 1985, i que ell no necessita mirar-se un examen per posar-me la nota, i que no cal que li faci el pilota, que ja sap que estimo la literatura i, sobretot, la nostra llengua catalana... I és que Pérez Bonfill és un mestre de la paraula i del vers, que troba resposta dialèctica a qualsevol situació.
En motiu de l’edició del seu primer recull de contes, Amb algunes branques d’olivera (El Mèdol, 1991), un emotiu regal de jubilació dels seus companys docents, el seu amic Ricard Salvat va redactar un emotiu pròleg que contenia un explícit missatge: Sempre he pensat que Tortosa, que ha tingut tants bons pintors i, en general, tants d’artistes plàstics que l’han sabuda detenir, amb amor i sumptuositat, en el temps i en l’espai i ens l’han posada perquè tinguem memòria del que han estat els seus paisatges rurals i urbans, no ha anat abundosa d’escriptors que hagin explicat els seus avatars i el seu passat i la manca de nord del seu present.... Sempre quan llegia l’obra de creació l’escassa obra de creació publicada de Pérez Bonfill, pensava que el nostre professor i escriptor era la persona indicada per a dur a terme aquesta actitud creacional, en el camp de la literatura. Ell podia explicar la nostra manera de ser, la nostra visió del món i de les coses del temps, ell sabia justificar-nos.
Salvat, aquest excepcional dramaturg tortosí, reivindicava el seu amic i col·laborador com el literat que havia d’exportar la veu de Tortosa i incorporar-la plenament a les lletres catalanes. Demanava al nostre professor, igualment apassionat home de teatre, que no fos avar, que ens deixés llegir la seua obra, que l’exterioritzés tant com pogués, que els lectors i les lectores l’esperaven, que la seua ciutat i la nostra literatura el necessitaven de debò.
En la meua novel·la Vora l’Iber (2002), en la qual vaig voler trobar l’espai per homenatjar diferents figures literàries ebrenques i catalanes (Cristòfor Despuig, Joan Cid i Mulet, Desideri Lombarte, poetes algueresos, etc.), no vaig poder deixar d’incloure uns paràgrafs de reivindicació sobre un home ja gran, que havia enfocat el meu viatge literari des d’època adolescent. En concret, denunciava: Desgraciada cultura la nostra que pot prescindir de personatges tan grans. Aquest era el meu crit, és el meu crit.
En d’altres ocasions he reivindicat el fet que alguns companys de classe, alumnes seus, fan bandera tothora de ser-ne deixebles i hem tingut la sort de poder publicar a una edat molt més jove que el mestre. Parlo de Francesc Ollé, regidor de cultura de Roquetes, Lluís Martín Santos (exregidor de cultura de Tortosa) i Jordi Trilla (periodista). Hem estat tants els qui hem begut de la font de les lletres, de la font del seu mestratge... N’hi ha un bon cabàs que recorren els escenaris dels teatres del país, han esdevingut artistes de primera línia. Però, on varen començar? Qui va enlairar la seua vocació? La resposta és tan evident...
El 20 de novembre de 1975 varen passar a la història les llargues vacances del silenci, Cid i Mulet dixit (polifacètic literat jesusenc i pioner del nacionalisme català a la riba baixa de l’Ebre, a les comarques centrals dels Països Catalans). El mestre Pérez signaria, de ben segur, aquesta asseveració i enlairaria senyeres al vent, i lletres i obres i autors/es que havien romàs callats massa temps. Un altre admirat mestre i amic seu, Mossèn Joan Baptista Manyà, la consciència catalanista de Tortosa, Pérez dixit, els deixava orfes poc després del traspàs d’aquell home baix i lleig que havia guanyat una guerra i n’havia deixat rastre dia a dia durant trenta-sis anys llarguíssims i carregats de penúria i de manca de llibertat. Poc després, Manuel Pérez saludaria els ebrencs i les ebrenques setmanalment des de la seua columna Bon dia, cultura catalana, a Ebre Informes, el primer setmanari esquerrà tortosí posterior a la dictadura (aquell règim que havia intentat el genocidi de la nostra llengua i cultura, malgrat que alguns sembla que ho hagin oblidat...). I és queixaria dels tímids avenços del català, de la mediocritat i covardia política, de les rebaixes ideològiques..., i seguiria remant entre aigües convulses, i es mantindria ferm quant a ideals, i no formaria part de capelletes governants. Quedaria reclòs entre papers i llibres, perquè ell no era home de rebaixes ni de covardies, tampoc no buscava honors ni reconeixements hipòcrites... És, torno a repetir perquè s’escau, un homenot de lletres. Més valia seguir llegint i gaudint Ausiàs, Vallfogona, Maragall, Verdaguer, Vinyoli, Pere Quart, Espriu, Papasseït, Manent, Rosselló-Pòrcel, Carner, Foix, Estellés, Riba, Ferrater, Martí i Pol, Marçal, Vergés i Burgos, que no és poca cosa!

3. GINY D'AIGUA, de Manuel Pérez Bonfill (article personal)


Acaba de sortir a la llum el poemari Giny d'Aigua, de l'ancià escriptor i intel·lectual tortosí, Manuel Pérez i Bonfill. Ha estat editat per Publicacions de la URV, en una edició de la qual he tingut cura personalment. Fa dos anys vaig ser el prologuista del darrer recull de contes seu, Abusos del ritual (Pagès editors), i ara he tingut el plaer i l'honor d'encarregar-me de l'edició d'aquest poemari. Per a mi, tots aquests projectes són com somnis que es veuen convertits en realitat. L'admiració per la figura de Manuel Pérez, el nostre professor de sempre, té arrels profundes.
Giny d'aigua ha estat prologat per l'amic Xavier Garcia i compta amb unes bellíssimes il·lustracions Ferran Vilàs, fill del darrer mestre d'aixa de Tortosa. Justament el poemari gira al voltant de la construcció d'una embarcació, una muleta, i la feina humana al respecte. Són divuit poemes excelsos, que necessiten una lectura acurada. No és una poesia fàcil, sinó que cal digerir adequadament. Hi ha una gran riquesa de lèxic en una poesia exquisida, pròpia del talent de l'autor. És un càntic a una feina que ha passat al pou dels records, un càntic que recupera paraules d'antany i les converteix en poesia lírica, en tot un homenatge al llenguatge. Un poemari amb força i qualitat, amb capacitat de penetrar profundament, amb grans qualitats descriptives, que ens trasllada a un món que desconeixem i que ens és difícil d'entendre.
Agraeixo l'amic Jaume Llambrich que em donés la possibilitat de tenir cura d'aquest poemari, que ve a completar una llarga feina poètica del professor Pérez, Creu de Sant Jordi de 2010.

Primer advertiment
Sever, de gris, amb moviments precisos,
assistia a la tala el mestre d'aixa;
o anava, circumspecte, als magatzems
de la fusta, per decidir les parts
del projecte qeu el mena, del giny d'aigua.

D'olivera - per ser més amanosa -
verda els colls o les capsanes tria:
que ha de ser tendra - qualitat de l'home -
per doblar-la amb ampla curvatura!

4. Homenatges a Pérez Bonfill, el nostre professor de sempre (apunt personal)
L'ancià i admirat escriptor tortosí Manuel Pérez i Bonfill, al qual m'agrada referir-me com al nostre professor de sempre, és un dels intel·lectuals ebrencs més prestigiosos, ja que ha exercit un mestratge permanent
a les nostres comarques durant anys i panys. He comentat en nombroses ocasions el fet que m'ha influenciat notablement quant a la meua dedicació als estudis literaris de les comarques centrals dels Països Catalans i l'afecció a l'escriptura. De fet, generacions d'estudiants ebrencs han après d'ell a estimar les nostres lletres, la cultura catalana i les arts més diverses. El poeta Albert Roig o els artistes Pere Ponce, Sílvia Sabaté o la desapareguda Mercè Lleixà, són noms importants de la nostra cultura que encapçalen una llarga llista de deixebles seus. A l'abril de 2009, li vàrem dedicar amb molta il·lusió i enginy la 3a Fira literària Joan Cid i Mulet a l'EMD de Jesús, la qual va inaugurar i va ser-ne el veritable protagonista. Vam organitzar tota mena d'activitats literàries per difondre la seua obra i enlairar la seua persona. Dos de ben significatives varen ser justament l'edició del treball guanyador del darrer premi de treballs de recerca per a alumnes de batxillerat, que l'any anterior havia guanyat l'estudiant Agnès Pegueroles, amb una anàlisi acurada de la seua obra literària i del seu paper com a intel·lectual; l'altra va ser la publicació d'Abusos del ritual, el seu darrer recull de contes (Pagès editors), del qual en vaig tenir cura conjuntament amb la Dolors Queralt, regidora de cultura de l'EMD Jesús, i vaig tenir l'honor de ser-ne el prologuista. Una setmana després, a la biblioteca municipal de Roquetes, vàrem voler homenatjar el seu vessant social i polític, com a reconeixement al seu paper d'històric lluitador antfranquista, i comptàrem amb la intervenció del professor d'història Lluís Margarit i de l'actuació musical de la cantautora Montse Castellà. Ens quedava pendent encara el reconeixement a la seua faceta com a docent... De la mà del professor de català Pep Pinyol, vàrem poder tirar endavant el passat 2 de març un emotiu acte que homenatjava el professor de literatura estel·lar de l'Institut de Batxillerat de Tortosa, en el qual va treballar durant més de 30 anys. He usat aquest nom perquè és com ell sol anomenar-lo en públic enlloc del nom oficial del centre. Val a dir que no és un fet casual a causa de la seua militància antifranquista, tot i que no entrarem en detalls en aquest apunt. L'amic Pinyol l'havia preparat a consciència, amb la qual cosa tot havia d'anar sobre rodes. Vaig tenir el goig d'intervenir-hi. No puc descriure els sentiments que m'envoltaven quan anava parlant sobre el professor i la seua passió literària que infonia brillantment als i a les alumnes. Atentament, a les primeres files, ens escoltaven més d'una vintena d'exprofessors/es del centre que havien volgut acompanyar Manolo en un moment tan emotiu, mentre l'acomiadaven amb un fervorós aplaudiment posats en peu. Els escriptors Jesús M. Tibau, Margarita Martínez, l'alumna Verònica Hernández i jo vàrem llegir fragments i versos seus, molt ben acompanyats al piano per l'alumna Duna. L'èxtasi ens havia d'arribar al final amb la lectura d'un poema del llibre Mostra de poesia de Tortosa (1980) per part de l'aguerrit organitzador Pep Pinyol, que va comptar amb una formidable actuació de dansa, que pretenia homenatjar a la vegada Anna, l'esposa de Manuel Pérez, professora de ballet històrica de la ciutat. Ens congratulem que el seu institut li retia un homenatge merescudíssim, que ens permetia a la vegada concloure el cicle literat- home d'ideals - docent. Els reconeixements que havien començat a Jesús, població menuda però veritable capital literària ebrenca, passaren per la veïna Roquetes on vàrem voler fer un retrat d'un temps, acabaven en el lloc idoni, on se sent com a casa malgrat vagin passant els dies, els mesos, els anys... El rellotge mai no s'atura, estimat professor... I tinc el gust de posar el punt i final a aquest apunt, de la mateixa manera que vaig concloure la meua intervenció a l'acte, amb unes paraules que m'eixien de ben dintre el cor: Que visqui, que visqui, que visqui... nostra llengua catalana... que visqui, que visqui, que visqui... la literatura de Manuel Pérez i Bonfill!!!!