divendres, 16 de desembre del 2011

Unitat 15: Una breu renaixença territorial (1)

1.- L’ESCOLA LITERÀRIA DE VINARÒS:

Vinaròs va ser l’única vila del Maestrat que va viure un important revifament literari de la llengua catalana. El nombre de literats que va conrear la nostra llengua no va ser molt extens, tot i que podem parlar d’una alta qualitat de les seues produccions, així com d'una fidelitat lingüística envejable. El fet que es publiqués la història de la població en català va ser transcendental, ja que va trencar tota mena de barreres ideològiques i va demostrar que la nostra també podia ser una llengua usada per a l’alta cultura. Tot i això, la majoria d’autors vinarossencs (Lluís Querol Roso, Manuel Milián i Boix, Josep Pasqual Bono Boix) i les diverses publicacions locals (Vinaroz, Heraldo de Vinaroz, El Maestrazgo, Patria, San Sebastián) seguien conreant la llengua castellana. Els tres autors principals d’arrel catalana van ser: Joan Maria Borràs i Jarque, Francesc Almela i Vives i Francesc Argemí i Poy.

Joan Manel Borràs i Jarque

Joan Manel Borràs i Jarque (Vinaròs 1885 – Castelló 1945), mestre d’ascendència catòlica, va ser un polifacètic literat bilingüe que esdevingué amb el temps l’historiador per excel·lència de la seua ciutat natal. Ha estat l’escriptor vinarossenc que ha conreat la llengua catalana al més alt nivell en tota la història de la població. De fet, si podem parlar d’una menuda Renaixença a la vila marinera és gràcies a la seua fidelitat lingüística que va suposar una gran aportació al conjunt de la literatura catalana, atès que va saber conrear tota mena de gèneres amb èxit: teatre, poesia, narrativa, recerca històrica i folklòrica, etc. Va iniciar-se en el camp dramàtic el 1908 amb l’estrena del quadre líric Amich de debò. Posteriorment el 1919 va publicar L’ermita assolada, una comèdia en tres actes, i el 1921 el quadre sacramental L’hora misteriosos o Judes i la víctima santa, que va rebre l’accèssit a la Viola d’Or als Jocs Florals de València de 1921.
En poesia també va aconseguir diverses distincions en els Jocs Florals de vàries ciutats valencianes: amb La Ciutat de l’amor (1922) als de Vila-real, amb La Neus de Vallivana (1922) als de Morella, i amb Conqueridor conquerit als de València (1924). Val a dir, que també publicar diverses poesies al diari catòlic Correo de Tortosa.
Cal destacar el seu paper com a narrador en català, ja que igualment es va mostrar com a un autor prolífic en el camp de la narrativa, en unes comarques com les nostres que estaven mancades de novel·la en la nostra llengua. Va publicar: Vendome i el darrer pirata (1920), Dimes el bon lladre (1922), Una doneta i dos hòmens i L’anell de promesos(1923) premiada als Jocs Florals de València.
També va sentir-se atret pel ric folklore comarcal, que anà recopilant en el conjunt: Refranys i modismes (1922), publicat al Butlletí de la Societat Castellonenca de Cultura.
La seua gran obra va ser Història de Vinaròs (en dos volums corresponents a 1929 i 1931). En el mateix pròleg d’aquesta obra (publicada a la Impremta de Correo de Tortosa l’any 1928 i guanyadora dels Jocs Florals de València que va organitzar l’associació Lo Rat Penat), de la qual l’historiador Ferran Soldevila es congratula que sigui el primer llibre que apareix en l’antic regne de València escrit en llengua vernacla, l’historiador vinarossenc reivindica amb un llenguatge entenedor un passat menys desnaturalitzat:
... que la pàtria valenciana torne a ésser la que fou abans de la venjança del francès Duc D’Anjou, primer Borbó d’Espanya, importador del centralisme i ab ell de tota una doll de malaurances que en dos centúries han anat aniquilant la nostra raça.

Francesc Almela i Vives

F. Almela i Vives (Vinaròs 1901- València 1967) va traslladar-se a València de molt jove, per la qual cosa va tenir molt poca relació amb les nostres comarques. Va estudiar lletres a la Universitat de València i va convertir-se en un dels més brillants homes de lletres valencians de tot el segle. L’any 1930 ja era director de la col·lecció La nostra novel·la, alhora que posteriorment també va ser director dels darrers números de Taula de Lletres Valencianes, i director numerari del Centre de Cultura Valenciana.
Entre les seues obres en català anteriors 1936 trobem una àmplia varietat de gèneres. Va començar escrivint contes a la secció el conte del diumenge: Cordèlia i Baltasar (1920), Leònides, Everilda i Albà (192º). Els seus primers llibres van ser estudis sobre els autors clàssics valencians, concretament la biografia de Sant Vicenç Ferrerç i la introducció al Llibre de les dones de Mn. Jaume Roig. El 1928 va publicar el seu primer llibre de poemes: L’espill a trossos (1928), l’any següent un exitós assaig Pomell de Biblliòfils valencians, el qual estava escrit en un català estàndard, i reprodueix la vida de 16 erudits valencians. El 1931 estrenà l’obra de teatre L’antigor, mentre que el 1933 publicà Joujou, un llibre de versos en valencià i castellà.
Després de la guerra civil, continuà la seva producció poètica en català amb obres com: La llum tremolosa (1948) i Les taronges amargues (1955).
Quant a la seua obra en castellà destacarem els seus estudis sobre la literatura autòctona, especialment: La poesía valenciana en 1930 i El libro valenciano.

Francesc Argemí i Poy
Francesc Argemí (Vinaròs 1863- Barcelona 1938) va ser professor de l’Escola de Dibuix de Vinaròs. Va començar a escriure en català als 20 anys, fet molt remarcable ja que ni a Vinaròs ni a la resta de poblacions del Maestrat no hi havia cap mena de tradició literària en llengua catalana. Va col·laborar amb el setmanari local Patria i va fundar i dirigir el setmanari humorístic La Fulla de Col (1896), que portava com a subtítol: paperet humorístic escrit en vinarossenc, que fou la primera publicació íntegrament en llengua catalana que s’editava a la vila marinera. També va conrear la poesia en Feixet de Versos (1932), i el teatre amb el quadret còmic de costums vinarossenques Roseta la del barranc (1885), i la comèdia Garneu se casa eixa nit, representat al Centre Vinarossenc de Barcelona el 1932.

1.1 ALTRES LITERATS
Quant a autors de ficció vinarossencs que encara conrearen majoritàriament el castellà destacarem Santiago Soler i Josep Ràfels.
Soler va ser editor i escriptor. Va fundar i dirigir els setmanaris satírics La Lley i Castellón Còmico, mentre que a la seua impremta es varen publicar diversos números del setmanari vinarossenc El Eco. Va escriure en català les sarsueles: Les Adoveries i Mos quedem, i en castellà, La canción del Vagabundo i Las aguanieves.
Ràfels va fundar el 1864 El progreso vinarocense, setmanari que propugnava la defensa dels interessos agrícoles, industrials i artístics de la comarca. És autor de Muerte lauros y gloria i Apuntes históricos de Vinaròs, Efemérides i Biografias, i dels drames El Corazon de una mora, El dedo de Diós i San Sebastián.
2.PRIMERES LLETRES DEL MONTSIÀ

La comarca del Montsià no va ser reconeguda com a tal fins a la instauració de la II República, amb la consegüent aprovació de l’Estatut de Núria de 1932, que va permetre la impulsió d’una nova distribució comarcal de Catalunya. La societat civil de principis del segle XX es trobava fortament polititzada. La qüestió de l’ús de la llengua, per tant, no va poder quedar separada mai de les omnipresents i aferrissades lluites polítiques i d’interessos econòmics. Tot i això, el català va ser conreat, amb diferent grau i interès, per persones de tarannà ben divers i rotatius d’ideals contraposats: regionalistes, lerrouxistes, marcel·linistes i catalanistes, encara que només aquests darrers li varen voler donar un sentit reivindicatiu. No podem passar per alt l’aparició d’una mena de corrent anticatalanista, lligat al moviment polític conservador que dirigia el totpoderós alcalde ampostí Joan Palau, que va encarregar-se de difondre missatges localistes tot denunciant un suposat oblit a què eren sotmesos per part de les institucions catalanes. El seu discurs s’apropava al que difonien els literats i polítics tortosinistes dretans, en el sentit que qüestionaven obertament l’autoritat catalana i l’ús del català estàndard, al mateix temps que enlairaven sense embuts la idea de l’Espanya gran. L’escassa repercussió que va tenir al nostre territori la instauració de la Mancomunitat de Catalunya el 1914, i especialment la centralització dels serveis a la ciutat de Barcelona que la va caracteritzar, va servir com a eina de queixa permanent per part dels sectors més conservadors i espanyolistes. Analitzarem com a exemple, la campanya que va realitzar-se des del periòdic palauista El Eco de la Comarca, contra els primers intents d’instauració d’una veritable autonomia catalana:No mereció nuestros entusiasmos la creación de la Mancomunidad de Cataluña, por entender que no podía llenar las aspiraciones de Cataluña, y no nos hemos equivocado en nuestro juicio. En efecto, la aspiración de Cataluña tiende a la reconstitución de la personalidad de nuestra región, desgarrada por la división arbitraria y unitarista de la misma en cuatro provincias, y esto no se ha conseguido, puesto que subsiste la personalidad de éstas, de suerte que la Mancomunidad, primer paso, así decirlo del regionalismo tiene su base en un estado de derecho creado por el centralismo en las provincias. No es la Mancomunidad Catalana la personificación de Cataluña, es la alianza la federación de las cuatro provincias catalanas dependiendo la subsistencia de la misma de la voluntad de estas, una que todas conservan su voluntad de acción para separarse de la Mancomunidad cuando lo tengan por conveniente.

El desenvolupament literari va concentrar-se en les poblacions més grans: Amposta, la Ràpita, Ulldecona i Alcanar. Val a dir, que un bon nombre de revistes d’aquestes poblacions també va jugar un paper primordial en la difusió i normalització de la nostra llengua. A més, Joan Torné i Balagué i Sebastià Juan Arbó, van fer els seus primers passos literaris en aquestes mateixes publicacions.

3.1 EL SENTIT IDEOLÒGIC DE LA PREMSA:

Gairebé tots els rotatius que varen publicar-se a les poblacions del Montsià durant les quatre primeres dècades del segle XX mostraven un anhel evident d’orientació ideològica. Hi havia periòdics de dreta monàrquica i d’altres de republicans d’esquerra, amb els lectors respectius força radicalitzats. Hem d’analitzar per separat l’aparició de la publicació pionera quant a ideals catalanistes, El Faro, que va sortir els primers anys del segle lligat al moviment de la Solidaritat Catalana, respecte a la resta de rotatius que varen aparèixer posteriorment durant la tercera i la quarta dècada, ja que aquests varen afrontar l’ús lingüístic del català d’una manera força distinta, a causa dels diversos condicionaments polítics i a la millora en el coneixement de la nostra llengua.

3.2 EL REPUBLICANISME CATALANISTA: El setmanari El Faro.
El setmanari El Faro es definia com a periòdic quinzenal republicà. Va sortir a la llum el 20 de Juny de 1904, en un moment d’enormes turbulències polítiques, d’inestabilitat social i de posada en entredit de la institució monàrquica. La seu de la redacció era al número 20 del carrer de Sant Josep d’Amposta, alhora que la subscripció trimestral costava 1 pesseta. En el primer número, els seus redactors ja ens fan cinc cèntims dels ideals que els havien de guiar durant molt de temps , i que el varen convertir en l’aposta periodística més ferma del republicanisme catalanista sota l’ombra del Montsià:
Som, los més, un grupet de joves entusiastes que, ajudats per los bons consells dels vells anem a propagar i defensar los nostres ideals democràtics, en la seguretat de que tots plegats, guiats per el Faro envers la llibertat i la justícia, farem per a conquistar-les tot lo que les nostres forces peretin, que allí on no arribin nostres escassos coneixements, hi aplegui nostra voluntat i condició per la idea que tractem de propagar i defensar.

Es va caracteritzar des d’un principi per ser una publicació bilingüe, cosa que no li va impedir realitzar un esforç catalanitzador enorme. Igualment va endinsar-se en una campanya permanent a favor de la Solidaritat Catalana i envers l’aconseguiment de l’autonomia definitiva per al Principat. El manifest a favor del citat moviment, que anava signat pels més importants polítics catalans del moment, es va publicar el 21 de març de 1907, acompanyat d’una instructiva declaració de principis: El Faro, periòdic Republicà Democràtic, sempre català, disposat a contribuir en alguna cosa al renaixement del nostre gloriós poble, presta son convençut i entusiasta recolzament al reivindicador moviment de Solidaritat Catalana. Va declarar-se obertament antilerrouxista i va entrar en clara confrontació amb els altres rotatius existents a la vila, primer El Liberal i després El Eco de la comarca, que difonien el corrent conservador i que feien un enfocament totalment oposat de l’anomenat problema catalán, una qüestió candent i sense solucionar. Des de la seua redacció, es va intentar potenciar la idea de catalanisme popular, alhora que es negava taxativament l’associació que lligava el clericalisme amb la catalanitat :
Els nostres ciutadans estaven ja prou capacitats per a comprendre que la mateixa manera que els elements neutres i conservadors se creien autoritzats, tot i manifestant-se partidaris d’un catalanisme intangible per a tractar les Qüestions religioses palpitants amb so criteri clerical i les qüestions socials amb son criteri burgès i les qüestions polítiques amb son criteri monàrquic, nosaltres, els catalanistes demòcrates, podíem també tractar totes les manifestacions de la vida pública considerant-les, com és natural, amb el nostre criteri liberal, democràtic i republicà.
La defensa de l’idioma català i la seua consideració com a llenguatge de cultura havia d’esdevenir una part fonamental de la idiosincràsia del periòdic, que va incloure seccions literàries que van permetre la col·laboració de bons poetes barcelonins com Ferran Samarra i Joan Viladot i Puig, i de comarcals com en David, així com també es publicaren diversos quadres escènics que ajudaren a donar una imatge de normalitat en el conreu global de la llengua. També va dedicar especial atenció a donar a conèixer les obres de les màximes figures de la literatura catalana del moment: Guimerà, Iglésias, Pitarra, Verdaguer, etc., amb un clar intent de demostrar la qualitat que estava assolint la literatura catalana arreu del país. Els periodistes Joan d’Avinyó i J. Lluhí Risech van destacar pels seus articles ideològics, amb els quals defensava l’ús del català tothora, si no es volia amagar la pròpia identitat.
Mereix bé de la pàtria qui no disfressa la seva personalitat, la de la seva raça, ni per a escriure. Lo llenguatge és la vera encarnació dels pobles. Ditxosos los que el tenen ben seu i no han de recórrer a enmanllevar-lo, Pobres dels que tenint-lo hermós i ric lo desprecien per considerar-lo poc fi i molt ordinari, sens mirar que en escopir a l’aire s’escopís a la cara. Són tan pobres d’esperit , com los homes que no atrevint-se a dir catalanistes – si són catalans- o republicans, s’entusiasmen de cor en veure ensenyes o representació d’aitals idees.

3.3 DESVETLLAMENT PERIODÍSTIC TERRITORIAL

Durant les tres primeres dècades del segle XX, varen veure la llum a la comarca del Montsià fins a un total de 15 publicacions, algunes de les quals però de durada efímera i d’escàs interès informatiu. Encara que a diferent nivells, algunes contribuïren a crear una oferta periodística interessant, alhora que mostraren tot un ventall quant al format i a la manera de tractar temes crucials per al desenvolupament de la comarca (com la construcció dels Canals del riu Ebre), en un moment determinant per al creixement econòmic i el canvi de fesomia dels camps deltaics. També va ser diversa la consideració que varen tenir envers l’ús de la llengua catalana. Un total de set d’aquests rotatius i revistes poden ser considerats com a eines al servei de la recuperació lingüística de la nostra llengua. El següent gràfic mostra les quatre poblacions en què varen publicar-se periòdics i el seu any d’aparició.

Amposta: El Faro (1904), El Liberal 1904), El Candil (1906), El Eco de la Comarca (1915), El Combate (1916), La Actualidad (1924), Amposta (1926), Montsià (1930), El Explotado (1932) i Avant (1934.
Sant Carles de la Ràpita: La Ràpita (1909) i La Veu del Montsià (1918).
Alcanar: Terra Nostra (1927)
Ulldecona: La Voz de Ulldecona (1915) i El Ideal (1933).

Quant a les dos publicacions de Sant Carles de la Ràpita varen emmarcar-se dintre del marc regionalista d’influència conservadora. La pionera, Ràpita, va nàixer el 1909, fundada per un periodista que havia de crear escola, Joan Torné i Balagué. Nou anys després va aparèixer La Veu del Montsià, dirigida per l’advocat catalanista Vicent Garcia i Anguera. A Amposta, a part de El Faro, es publicaren tres rotatius més que varen donar prioritat a la llengua catalana: Amposta, Montsià i Avant. Dóna la casualitat però, que la gran figura de les lletres comarcals, en Sebastià Juan Arbó, va endegar la seua extensa participació periodística en un rotatiu de signe dretà, El Eco de la Comarca, que no va distingir-se precisament pels seus ideals catalanistes.
Finalment, a Alcanar va aparèixer Terra Nostra (1928), probablement la publicació montsianenca de més qualitat i de més tractament cultural. Es tractava d’una publicació quinzenal, la subscripció a la qual costava 5 pts a l’any o 1’50 al trimestre. La redacció estava situada al número 5 del carrer Mestre Pedrell. Disposava d’una secció agrícola i d’una de comercial. Els seus redactors varen prendre consciència de la necessitat de potenciació i de la difusió de la literatura comarcal, alhora que donaren veu a una sèrie de personatges d’alt nivell intel·lectual com el poeta i canonge Josep Matamoros, fill de la localitat i d’ideologia molt conservadora. Altres destacats col·laboradors varen ser: A Valls Giménez, Alfons Maseras, Josep de Galga, M. Gibert Miret. La poeta canareva Fina Mar, que va col·laborar activament amb La Zuda i altres revistes tortosines, va publicar en les seues pàgines la seua primera poesia en català, A la Verge del Remei.
Curiosament, durant el període republicà en què va aprovar-se la llei de protecció de la llengua catalana, els pobles de l’actual comarca del Montsià es quedaren sense publicacions de referència en la nostra llengua. Els catalanistes d’aquestes poblacions hagueren d’usar forçosament els mitjans de comunicació tortosins com Vida Tortosina o Ara per tal d’informar de les seues activitats i inquietuds. Agafarem com a exemple el següent paràgraf redactat per un ciutadà d’Amposta, en el qual mostra la preocupació existent per la desaparició d’entranyables publicacions locals.
Amposta contemplà com una flora de joves, fills seus, enlairava la bandera de la cultura i del patriotisme amb aquella magnífica revista germana nostra que es digué Montsià. Però ella morí, com morí Terra Nostra i aquella joventut s’escampà i es dissolgué sense que fins avui hagi cristal·litzat amb cap obra aquella llavor que els d’Alcanar han sabut mantenir viva.

3.3 DIVERSOS LITERATS:

Joan Torné i Balagué (Sant Carles de la Ràpita 1890- Barcelona 1979), conegut literàriament amb el pseudònim de “Lluís del Montsià”, va ser un històric periodista i un molt destacat poeta. Fou el fundador de la revista Ràpita el 1909 i dels Fulls històrics rapitencs, alhora que va col•laborar en nombrosos periòdics catalanistes i revistes culturals d’arreu de les Terres de l’Ebre: La Zuda, Germanor, La Santa Cinta, La Veu de Tortosa, Ara, Vida Tortosina, etc. Va ser un acèrrim seguidor del catalanisme polític d’arrel conservadora (amb disputes contínues amb els corrents esquerrans), així com del conreu actiu de la llengua catalana. Tanmateix, la defensa de la catalanitat esdevingué una de les seues raons literàries més profundes, ja que va dedicar infinitat de pàgines a la dignificació de la personalitat catalana i va teoritzar sobre el futur nacional de Catalunya, en la qual les comarques ebrenques havien de tenir un lloc primordial:
Saben quant m’interessa el passat, present i pervindre de Catalunya, i en particular de la comarca nostra i crec que s’ha de treballar intensa i activament darrera per a que cadascú des de la seva comarca respectiva vol enlairant-la faci gran i esplendorosa Catalunya.

Va rebre diversos guardons en els Jocs Florals de Tortosa celebrats als anys 1920, alhora que va demostrar ser un gran teòric de la poesia europea en nombrosos articles didàctics en els quals mostrava les seues excel·lències literàries. Boina part de la seva nombrosa obra poètica va ser publicada a títol pòstum el 1988 amb el títol de Recull de poesia, amb pròleg de Sebastià Juan Arbó, que no amagava la seva admiració per la qualitat poètica del cantor rapitenc, autor de l’himne del seu poble natal:
Joan Torné no és solament el poeta de la nostra terra, que és al meu judici i per la meva inclinació, el seu títol millor; és també l’investigador infatigable i lúcid de la història del nostre poble, el defensor acèrrim dels seus interessos; en una paraula, l’enamorat de la nostra terra, perquè tot això vol dir només amor, i ja se sap que dir poeta és dir enamorat en el sentit més pur i més noble de la paraula.

També hem de destacar el cercle literari d'Arbó. L'enorme dimensió literària que ha assolit la figura d’Arbó, al qual se’l considera com l’escriptor ebrenc per excel•lència, ha escombrat en bona manera el treball més modest dels altres literats montsianencs. D’entre aquests, cal destacar el periodista de la Ràpita Vicent Garcia i Anguera (fundador del periòdic La Veu del Montsià), el farmacèutic ampostí Lluís Ferré i Tíber Barberà, un destacat poeta que publicà els seus primers reculls poètics a la històrica revista D’ací i d’allà que dirigia en Carles Soldevila.