dimecres, 21 de desembre de 2011

Unitat 19: Lletres ideològiques

1. IDEOLOGIA I POLÍTICA
Durant la segona i la tercera decada del segle XX, tan conflictiu i revolucionari,hi havia un context històric i polític marcat estrepitosament a nivell de política catalana i estatal per un canvi dràstic de règim amb el Cop d’estat que va encapçalar el Capità General de la Regió Militar de Catalunya, Miguel Primo de Rivera, amb la complicitat del rei Alfons XIII i dels grups monàrquics més influents. En un tres i no-res va declarar il·legals tots els partits polítics democràtics i va anar desmantellant, per acabar abolint, el màxim organisme autònom, la Mancomunitat de Catalunya. La ciutadania ebrenca estava fortament influenciada quant a termes ideològics i socials per dos figures emergents i de reconeguda personalitat:
D’una banda, Joaquim Bau i Nolla, dirigent tradicionalista, catòlic militant i ultraconservador; de l’altra, Marcel·lí Domingo i Sanjuan, líder republicà esquerrà, partidari dels corrents socialistes d’arrel estatal. Tots dos varen assolir un alt prestigi entre les capes polítiques governants i varen assaborir el gust que dóna el poder (Domingo abans del període del directori militar i Bau durant aquest) com a membres dels diferents governs espanyols, d’uns anys - els immediatament anteriors a l’anomenada primera Dictadura de 1923-30 - caracteritzats per una tempestuosa inestabilitat política i per una enorme conflictivitat social. També varen tenir una destacada activitat en la política comarcal i en l’espanyola, mentre que varen deixar molt de banda la política estrictament catalana per raons purament ideològiques i d’estratègia partidista.
La gran popularitat adquirida per aquests dos polítics ha eclipsat notablement el perfil d'altres polítics que també van realitzar carreres brillants, cas del comunista Rafel Vidiella o del catalanista Joan Cid i Mulet. El bipartidisme va ser fomentat pels òrgans periodístics respectius: Unión patriótica (bauista) i El Pueblo (marcel·linista), que van presentar un ideari polític carregat de dualisme, sense gaire lloc per als matisos.
La premsa i l'àmbit literari també van nodrir-se d'aquesta efervescència política. Comptem, doncs, amb importants llibres assagístics i, fins i tot, de ficció, escrits per part d'importants polítics del territori tant de dretes com d'esquerres, que van deixar per escrit el seu ideari en pàgines brillants de les nostres lletres.

2. LLETRES DES DE L'ESQUERRA

2.1MARCEL·LÍ DOMINGO I SANJUAN

Marcel·lí Domingo (Tarragona 1884 - Tolosa de Llenguadoc 1939) va ser un influent polític esquerrà i un aguerrit escriptor. Era fill d'un guàrdia civil destinat a Cambrils (Baix Camp), va estudiar magisteri i va obrir una acadèmia laica a Roquetes (Baix Ebre). Va realitzar una ascendent carrera política en l'àmbit del republicanisme federalista, i va tenir una molt forta influència arreu de les Terres de l'Ebre entre l'obrerisme. El 1914 va esdevenir Diputat com a membre de la Unió Federal Nacionalista Republicana (UFNR). Posteriorment va fundar amb l'advocat Francesc Layret el Bloc Republicà Autonomista (BRA). Va tenir una forta presència al diari La Lucha (1916-1919), i va ser empresonat per la seua campanya contra la guerra del Marroc. Va participar de manera activa en la campanya a favor de l'estatut de Catalunya el 1918. Va tornar a ser empresonat durant la Dictadura de Miguel Primo de Rivera . Va anar-se'n a l'exili i va ser un dels inspiradors del pacte de Sant Sebastià. Ja proclamada la Segona República va ser nomenat ministre d'instrucció pública del govern provisional l'abril del 1931. A la vegada, va ser un dels dirigents que va exercir com a portaveu de Manuel Azaña per tal de convèncer Francesc Macià que es fes enrere quant a la proclamació de la República Catalana a canvi de l'aprovació de l'estatut d'autonomia. Va passar a militar al Partit Republicà Radical Socialista. Va tenir les carteres de ministre d'educació, d'agricultura, indústria i comerç. Va promoure la construcció de nombroses escoles i va decretar l'educació conjunta d'ambdós sexes. El 1936 el seu partit va formar part de la coalició Front d'Esquerres i va ser escollit diputat (a Tortosa hi tenia una de les seues places fortes electorals). Va ser nomenat novament ministre d'educació, però l'esclat de la guerra civil va dificultar la seua tasca. Va haver d'exiliar-se a França, on va morir el 2 de març de 1939, dies abans d'acabar el conflicte bèl·lic.
El col·legi de primària de Roquetes porta el seu nom. L'octubre de 2004 l'Ajuntament de Tortosa adquiria un fons de 140 documents del polític (16 quaderns de 1911-1917 amb anotacions relatives a la seva tasca docent, 58 dietaris personals del periode 1920-1939, fotografies de família, etc).
Va ser un autor prolífic quant a obra escrita, tant quant a escrits polítics com de . ficció, que inclou títols com: En la calle y en la cárcel(1921), Autocracia y democracia (1926), La isla encadenada (1923), Libertad y autoridad (1928), Una dictadura en la Europa del siglo XX (1929), ¿A dónde va España? (1930), ¿Qué espera el rey? (1930), La escuela en la República (1932), La experiencia del poder (1934), La Revolución de Octubre (1935), Homenaje a D. Marcelino Domingo Primer ministro de Instrucción Pública de la República Española (1936) Recull de discursos. En català només va publicar l'obra On va Catalunya? (1927), en la qual es mostra crític amb l'ideari polític català majoritari. També és autor de la novel·la El burgo podrido (1924). Va tenir igualment una activíssima presència a la premsa comarcal mitjançant el portaveu marcel·linista, El Pueblo, que publicava tots els seus discursos.

2.2 RAFAEL VIDIELLA I FRANCH (Tortosa 1890 - Barcelona 1982) va ser un polític comunista. Era tipògraf, i va endegar la seua militancia com a membre de la CNT. Va dirigir el periòdic Solidaridad Obrera a València, durant la Dictadura del General Primo de Rivera. Poc després va afiliar-se a la Unió General de Treballadors (UGT) i va convertir-se en el màxim dirigent de la Federació Catalana del PSOE, que va unir-se al Partit Socialista Unificat de Catalunya en la seua fundació el 1936. Va ser nomenat conseller de comunicacions de la Generalitat de Catalunya (juliol del 1936), de justícia (desembre del 1936), de proveïments, treball i obres públiques (maig del 1937), en el qual va decretar que la dona cobrés el mateix sou que un home. Durant la guerra va representar la UGT al comité central de milícies antifeixistes. Després del conflicte bèl·lic, va exiliar-se per finalment establir-se a Hongria. Va ser un dels principals dirigents del Partit Comunista d'Espanya, que va oposar-se a la direcció de Joan Comorera. Va col·laborar amb la revista Nous Horitzons. Va tornar a Catalunya el 1976.
És autor del llibre De París a la cárcel de Madrid i de la novel·la Los de Ayer.

2.3 MARTÍ ROURET
Martí Rouret i Callol (L'Escala, Baix Empordà, 1902, Mèxic DF 1968) va ser polític i mestre. Ja en període estudiantil, va realitzar les primeres col·laboracions en la premsa republicana: Empordà Federal (Figueres) i L'Autonomista (Girona). El 1926 va traslladar-se a Móra d'Ebre per exercir com a mestre al Centre Instructiu Democràtic -conegut popularment com La Democràcia-, escola laica creada el 1913 que oferia un ampli ventall d'activitats culturals i recreatives. Membre dels corrents de renovació pedagògica, Rouret va organitzar en el centre excursions, revistes, activitats musicals i teatrals. Va col·laborar en la revista El Galatxo, i va fundar La Riuada (1927-1931), quinzenari propulsor de la cultura catalana i que va promoure campanyes com el foment de la sardana, de l'excursionisme i del teatre, l'ensenyament del català a l'escola o la incorporació de la dona als àmbits culturals.

Va impulsar la creació de centres republicans a diverses poblacions i va crear la Federació Republicana Federal Socialista de la Ribera i la Terra Alta. Després d'uns problemes interns a La Riuada, Rouret va fundar L'ideal de l'Ebre (1931),portaveu d'ERC .Com a membre de la Diputació Provincial, va ser un dels ponents de l'Estatut de Núria i va esdevenir diputat. Va ser el secretari del parlament i va tenir un lloc rellevant en l'organització dels debats parlamentaris. Va col·laborar en els setmanaris Fornal, Suport i Mall, vinculats al partit. Al principi de 1936 s'incorporà com a redactor al diari Última Hora.

Amb l'inici de la Guerra Civil, va ser Conseller de Sanitat al primer govern format per Companys i va nomenar secretari Artur Bladé i Desumvila. Posteriorment va ser nomenat sotssecretari de la Presidència de la Generalitat i va encarregar-se de la diplomàcia catalana.
Va haver de marxar a l'exili. Va residir a Perpinyà i a Montpeller, i va ser membre del patronat de la Residència d'Intel·lectuals de Montpeller. Amb una situació de creixent inestabilitat per als refugiats catalans en territori francès per l'ocupació nazi, va embarcar cap a Mèxic, on va realitzar treballs diversos. Va ser cap de departament al Canal 8 de televisió, i va tenir una breu incursió en el camp editorial. Va romandre molts anys vinculat a l'Orfeó Català i va formar part de la seua Agrupació d'Art Dramàtic. Com a Diputat del Parlament de Catalunya, participà en la sessió de 1954, celebrada a l'ambaixada de la República a Mèxic, en què Josep Tarradellas va ser elegit President de la Generalitat de Catalunya.

2.4 UN DIARI OBRER
A despit de la clara preponderància marcel·linista, hi havia altres partits esquerrans i taules de debat socialista que aixecaven la seua veu per tal de presentar-se com l’alternativa a la vegada a una dreta classista i carca, i als diferents partits catalanistes als quals consideraven burgesos i amb una visió antisolidària de la societat espanyola. L’ús de la llengua castellana també va ser àmpliament majoritari al diari socialista tortosí de la ciutat, Emancipación, que dirigia el conegut polític socialista tarragoní Amós Ruiz de Lecina, que es presentà com el veritable periòdic marxista i de classe.

2.5 EL TORTOSINISME D’ARREL ESQUERRANA

En la unitat anterior hem vist com els seguidors de la ideologia localista que promovia el tortosinisme estaven lligats de mans i peus als interessos polítics i econòmics de les estructures caciquils dominants a la ciutat. Els poderosos polítics conservadors Teodor González Cabanes i Joaquim Bau Nolla varen exercir de promotors d’aquests ideals i de mecenes dels escriptors que donaven fe de ser catòlics militants, eren obedients i els seguien tothora. Va haver-hi però alguns rampells tardans de tortosinisme ranci ja en període republicà (1931-1938), en els sectors esquerrans lligats ideològicament a la figura d’un altre polític il·lustre, Marcel·lí Domingo. Les seues dures disputes personals amb els màxims dirigents de l’Esquerra Republicana (partit majoritari a Catalunya durant la II República) li havien impedit accedir a un lloc determinant en la vida política catalana. Llavors, Domingo va accentuar el seu punt de mira cap als centres de poder de l’estat, i va encaminar els objectius del nou partit que havia fundat, d’ideologia radical socialista i ideat a la seva mesura, cap al domini municipal a nivell de les Terres de l’Ebre, i cap a aliances de poder que li varen garantir una notable influència en la política estatal, mentre deixava en un relegat segon terme la política autonòmica. Novament el personalisme polític, aquest cop des de l’altre cantó ideològic, va posar pals a les rodes al progressiu revifament del català que es notava en els sectors més populars. Com a exemple més notori, ens hem d’adreçar a la lectura d’una sèrie d’afirmacions escrites en continuades editorials del diari El Pueblo durant els primers mesos de 1934 (les quals semblaven veritablement un intent d’adoctrinament anticatalanista) per part del seu director, el jove i destacat militant socialista Sebastià Campos i Terrès, que era considerat com a la mà dreta i el deixeble més avantatjat de l’influent Domingo:
Hi ha que catalanitzar Tortosa, oireu dir molt sovint. Però fixeu-vos bé qui ho diu. Probablement no és tortosí. Però no tortosí de nissaga, sinó ni tan sols tortosí d’adopció. No ha esbrinat quina és l’ànima de Tortosa, quina és la fesomia racial de Tortosa, perquè d’haver-lo esbrinat mancaria a la veritat, seria demanar-li les taronges al noguer dir: Hi ha que Catalanitzar Tortosa.
Mentre que no menys explícites resulten les següents afirmacions: Visca la República espanyola. Els partits republicans que abans que catalans o catalanistes són republicans. Palestra sintetitza avui dins Catalunya el nacionalisme morbós de Prat de la Riba. És si més no el separatisme jesuític que no atrevint-se a lluitar a cara descoberta, perquè no ignora que tota la Catalunya republicana, és a dir, tots els republicans catalans, s’alçarien contra aquesta mena de feixisme, gaudeix d’unes lliberals que, com a organisme, no ha fet res per a conquerir, per a lluitar dins d’elles contra la República que les ha concedides. I aquests són els catalanistes. Aquests són els colonitzadors de les comarques i municipis.
Tot i que nascut a Tarragona, Campos i Terrès (1911) - assassinat al camp de la Bota a Barcelona l’11 de juliol de 1939 - va desenvolupar bona part de la seua brillant carrera periodística a Tortosa. Era un periodista vocacional, molt segur de si mateix i convençut dels seus ideals, que es lliurava a la tasca informativa amb cos i ànima. Va ser l’autor de El 6 d’octubre a les comarques, obra en què explica com varen ocórrer els episodis revolucionaris de l’octubre de 1934, a conseqüència dels quals va ser empresonat als vaixells-presó de Tarragona. Fou acusat de promoure l’espanyolisme i la secessió de Tortosa per part del sector catalanista, donats els seus articles sempre crítics amb les qüestions catalanes. La seua visió de la relació existent entre Tortosa i Catalunya s’apropava indubtablement als postulats del tortosinisme conservador, la qual cosa ens demostra que eren uns sentiments no exclusius de la dreta i dels sectors extremats cristians, sinó de tots aquells que interessadament en volien treure profit.
Des de la pàgina editorial de El Pueblo, van voler posar un punt i final digne a la llarga discussió sobre la catalanitat de Tortosa, desmarcant-se del que consideraven opinions merament particulars d’algun redactor del diari:
A aquestes columnes, les més demòcrates de la província, s’han publicat articles d’un col·laborador que afirmava que Tortosa, per moltes raons, és catalana, però que Tortosa, per moltes altres raons, no és catalanista. El fet de publicar aquests articles palesa dues coses: que som demòcrates i que som tolerants amb totes les opinions, encara en aquelles que no compartim íntegrament, perquè entenem que la tolerància és la mare de la democràcia i de la llibertat.
L’escassa sensibilitat per la llengua nativa que mostraven tenir els radicals socialistes també va ser objecte de nombroses polèmiques. Des dels sectors esquerrans es consideraven les reivindicacions catalanes i lingüístiques com un fet merament burgès, que no tenia res a veure amb els seus objectius polítics i socials marcats principalment pels ideals d’alliberament de classe; mentre que, en canvi, la doctrina catalanista creia en la defensa de la llengua com a un element veritablement primordial per al futur col·lectiu:
Des del dimecres, el diari El Pueblo es titula Portavoz del Partido Radical Socialista Catalán. Ens costa comprendre la necessitat que tenen els seus redactors o inspiradors d’emprar una llengua que no és la natural de la nostra terra i les àmplies prerrogatives de la qual han quedat reconegudes amb el nostre estatut d’autonomia.
Joan Curto i Pla succeir Campos i Terrès com a director (nomenat el 7 d’octubre de 1936), que posteriorment s’allistà a l’exèrcit republicà, caigué presoner i fou executat a la presó de Pilats. El relleu l’agafà el jove Josep Subirats i Piñana que va catalanitzar el seu nom i bona part dels continguts per esdevenir El Poble.

2.6 EL PERIÒDIC ANARQUISTA

Amb la instauració de la II República a l’abril de 1931, les dos centrals anarquistes, CNT i FAI, varen aconseguir un predomini aclaparador al camp català. El fet de propugnar l’apoliticisme i l’acció directa feu que l’afiliació anarquista arribés a 800.000 membres arreu de l’estat durant el període republicà. A la zona delta la CNT va aconseguir consolidar una sèrie de nuclis combatius destacats capitanejats per en Joan Reverter Nolla “El Canareu”. Des de les pàgines del seu portaveu El Explotado dirigiren atacs frontals contra Marcel·lí Domingo, a qui consideraven el veritable cacic del delta i un verí per als camperols, i contra la resta de forces considerades burgeses. El llenguatge que usaven era molt virulent, ple d’amenaces i de consignes revolucionàries. A Tortosa, la seua visió política quedava reflectida al periòdic Ciudad y Campo, que seguia una línia semblant, amb atacs constants contra els partits anomenats burgesos i catalanistes. Com a exemple:

Y vosotros trabajadores inconscientes y traidores a los intereses de la clase trabajadora, lameculos de los patronos, pensad y reflexionad bien lo que hacéis, y pensad que no está lejano el día que tendréis que comparecer ante el tribunal popular que tendrá que juzgaros por vuestra conducta de falsos, de traidores y de Judas, que vendéis a vuestros hermanos por cuatro miserables pesetas.

3 LLETRES DES DE LA DRETA

3.1 EL ROTATIU UNIÓN PATRIÒTICA
Era una publicació bimensual que va veure la llum a l'agost de 1924, com a portaveu del partit del mateix nom als districtes de Roquetes i de Tortosa en plena dictadura de Primo de rivera. Un dels seus directors va ser l'historiador Enric Bayerri. Va publicar-se fins a la primera greu crisi de la dictadura que va portar al poder el general Berenguer a l'abril de 1930. Era el portaveu del bauisme, ideari polític de Joaquim Bau, ultraconservador i ultracatòlic. Comptava amb nombroses seccions d'afirmació religiosa, seguint l'ideari de la cèlebre frase de Bau: ¡Madre iglesia, Madre España!

3.2 - El PERIÒDIC DELS LERROUXISTES

Alejandro Lerroux era un periodista i polític andalús que havia arribat a Catalunya l’any 1905. Aviat, va esdevenir un dels dirigents del republicanisme barceloní. Va crear Fraternitats Republicanes a diferents barris obrers de Barcelona, i amb una agressiva demagògia es va guanyar la confiança d’una bona part de la classe treballadora ja que va combinar la movilització popular al carrer – manifestacions anticlericals- amb la lluita electoral. Després de la Setmana Tràgica de 1909, el lerrouxisme que s’havia caracteritzat per la defensa dels valors del patriotisme espanyolista i l’anticlericalisme, que trobaren excel·lent medi de cultiu gràcies a la desorientació obrera, la dretanització regionalista i el pes de la immigració, va perdre el seu caràcter extremista en no donar suport a la revolta obrera.

Els lerrouxistes tortosins varen agrupar-se al voltant del Centre Republicà Radical Autonomista, situat al número 29 del carrer de Teodor González, formant un bloc intel·lectual força compacte integrat majoritàriament per persones de professions liberals. El president del Comitè polític de Tortosa del PRRA era Rafel Alemany. Un dels més influents dirigents comarcals de la formació, era l’advocat ampostí (establert a Tortosa) i Diputat a Corts, Joan Palau i Mayor, fill de l'alcalde d'Amposta, Joan Palau Miralles. Editaren un diari, La Voz Radical, dirigit per l’Antoni Campos Sapiña, des de les pàgines del qual endegaren una veritable croada contra Marcel·lí Domingo, a qui qualificaven de cacic de Tortosa.

3.3- ESCRIPTORS TRADICIONALISTES
- Josep Foguet i Marsal (Tortosa) era Llicenciat en filosofia i Lletres, arxiver i un prestigiós advocat. Va residir a Madrid durant molts anys de la seua carrera professional. Va realitzar notables assaigs en l'àmbit de les lleis que li va permetre ser considerat com tota una autoritat jurídica. Era carlista i amb un ideari força conservador, com queda ben palès en tots els seus estudis. És autor de llibres com: Ètica i crítica jurídica, estudio clínico jurídico (1922), en el qual fa un estudi sobre problemes jurídics i socials referents als territoris de l'esquerra del riu Ebre al Delta. El 1923 també va publicar Folleto-dictamen acerca del canal de la izquierda del Ebro en Tortosa. En un altre estudi, Cofradías-Gremios. Especialmente fluviales de la rivera del Ebro en Tortosa, amb pròleg del lletrat Eduardo Ibarra, encamina igual les seues anàlisis sobre el territori deltaic i el seu futur immediat, també sobre la possessió de la terra.
La seua visió política la trobem a El libro de la patria (1923), en el qual fa un repàs històric i geogràfic de l'estat espanyol a principis del segle XX. El subtítol és tota una declaració de principis personal: En torno a España, nuestra Madre Patria, una, indivisa e indistinta. En Libro de mi patria cuna, defensa la seua espanyolitat mitjançant una repassada històrica a la història de Tortosa, totalment parcial i d'acord amb la seua visió ideològica. És un dels llibres que marca l'ideari del tortosinisme secessionista envers Catalunya tant en tema cultural com polític.
Són d'especial rellevància els seus estudis sobre El llibre dels Costums de Tortosa, una de les nostres joies medievals. És autor de la traducció al castellà sota el nom de Llibre de les Costums generals scrites de la insigne ciutat de Tortosa. Código de las Costumbres escritas de Tortosa, a doble text, que va traduir conjuntament amb Ramon Foguet, Víctor Covian i Juan J. Permanyer, que va tenir una molt bona rebuda pels membres de l'Acadèmia de la Ciència i de la moralitat, de la qual n'era impulsor: El plan y el método seguidos por el Sr. .D. José Foguet Marsal se ajusta, en un todo, según manifestación propia, al plan trazado por su antecesor, D. Ramón Foguet, cuyas obras constituyen un verdadero monumento histórico -legislativo en su trabajo. L'any 1936 encara va publicar Código civil consuetudinario español-catalán. Considera aquest llibre com una gran revolució pedagògica de l'edat mitjana.

- Josep Monllaó “Llaonet” va ser un actiu periodista d’ideologia carlina, conegut especialment com a redactor del rotatiu La Tradición, alhora que va col·laborar en nombrosos altres d’arrel dretana i catòlica. Va publicar nombroses poesies de manera esporàdica al seu periòdic, i participà en els Jocs Florals de la ciutat de 1928 i 1935. Va aliniar-se amb els corrents antirepublicans i contrari a l'ensenyament laic. Després de la guerra va ser l’autor de les obres: Los Bárbaros en Tortosa, i Estampas de dolor y sangre, que denuncien l’actuació dels republicans durant la revolució i els primers mesos de la guerra, amb l’ànim de realitzar una propaganda magnífica per al nou règim franquista.