dilluns, 26 de desembre de 2011

Unitat 36: La novel·la: Rosales, Carranza, Aliern, Igual i Meix

La novel·la, per essència, és un gènere majoritari que reclama unes inversons econòmiques considerables i que necessita, per a la seua difusió, una propaganda que la faci arribar al gran públic. Amb les excepcions del rapitenc Sebastià Juan Arbó, del jesusenc Joan Cid i Mulet i del vinarossenc Joan Manel Borràs i Jarque, a les comarques centrals dels Països Catalans no podíem presumir de novel·listes prolífics en la llengua de la terra. A finals del segle XX i principis del XXI s'han anat descobrint tot un seguit de narradors/es que estan assolint fites importants, però. La narrativa ebrenca està en un moment veritablement dolç. Als i a les escriptors/es ebrencs/ques històricament els ha costat molt creuar la barrera geogràfica que ens presenta el Coll de Balaguer. Sortosament, en l'actualitat podem parlar de cinc novel·listes ebrencs que són força coneguts arreu dels Països Catalans i que s'han convertit en tota una referència literària: Emili Rosales, Andreu Carranza, Francesca Aliern, Carme Meix i Josep Igual.



1. EMILI ROSALES
Emili Rosales i Castellà (1968) és natural de Sant Carles de la Ràpita. És un dels grans novel·listes catalans actuals i un prestigiós editor. Va fer els seus primers passos literaris en el camp de la poesia amb Ciutats i mar (1989) i Els dies i tu (1991), amb els quals va guanyar el premi de poesia jove Salvador Espriu i va quedar finalista del premi Amadeu Oller. Ciutats i tu no és un simple recull de 27 poemes, sinó que suposa una unitat poètica on la necessitat creativa de l'autor el porta a expressar amb elegància la combinació de l'amor i la bellesa, la recerca d'una il·lusió. Posteriorment va passar a la novel·la, gènere en el qual ha publicat quatre títols: La casa de la platja (1995), Els amos del món (1997), Mentre Barcelona dorm (1999) i La ciutat invisible (2005), amb la qual va ser premiat amb el Sant Jordi de novel·la i va ser finalista del premi Mèdicis, que s'atorga a França a la millor novel·la en llengua estrangera, el primer cop que és seleccionada una obra escrita en llengua catalana.
La casa de la platja és un símbol vivent ja que tot passa al voltant d'allò que signifiquen aquells quatres murs. Les històries que sorgeixen al seu redòs fan crèixer el protagonista. Allí descobreix coses importants dels seus avantpassats. El seu besiaio havia travessat el Mediterrani en un vaixell i s'enamora d'una noia que era néta d'un escriptor proscrit, que simbolitza Arbó. En Els Amos del món experiemnta un seguit de recursos estilístics i narratius que fabriquen una novel3la interessant. El protagonista va descobrint les intrigues del poder, la dificultat de les relacions familiars i amoroses. A Mentre Barcelona dorm descriu les relacions i les tensiosn entre tres amics (una periodista, un economista i un professor d'arquitectura).
Durant uns anys va exercir com a corresponsal del diari Avui a Londres, i va poder-nos oferir un seguit d'entrevistes als més prestigiosos escriptors residents a la ciutat que procedeixen de tot el món, amb les quals ens obsequiava amb tota una lliçó quant a coneixements literaris. Actualment exerceix com a editor de Planeta, i s'encarregava de diverses col·leccions en llengua catalana. També ha realitzat traduccions i notables crítiques literàries. És el major baluard de les lletres ebrenques actuals.



2. ANDREU CARRANZA
Andreu Carranza i Font és natural d'Ascó (1957). Ha aconseguit un bon prestigi com a novel·lista amb una llarga trajectòria i títols molt significatius: Llibre de les set xibeques : la riuada Tarragona, El desert de l'oblit, Anjub. Confessions d'un bandoler, La filla de la memòria, El que l'herbolària sap, L'hivern del Tigre, La Clau Gaudí (conjuntament amb Esteban Martin, que va ser tot un bestseller) i Imprenta Babel. Quant a narrativa breu ha publicat igualment: La tinta de la immortalitat, Aigua de València i Riu avall. En poesia compta amb dos títols: Trilogia del deliri (1993) i A mumpare (2000). Ha rebut nombrosos premis literaris com el Sant Joan per la novel·la Anjub, el Ribera d'Ebre per El desert de l'oblit i el Vila d'Ascó per La filla de la memòria.



3. FRANCESCA ALIERN
francesca Aliern
és una escriptora autodidacta, natural de Xerta. Va començar la seua tasca literària escrivint novel·les en castellà, de tipus molt sentimental amb temes veritablement colpidors. La seues primeres obres són Xerta. Recull popular (1995) i Records i memòries al voltant d’uns murs, 1995-1996. A partir d'aquí endega la seua trajectòria com a novel·lista en castellà amb novel·les de gran èxit i intensitat. Amb Un otoño, toda una vida (1997-1998) planteja una relació homsexual femenina que li va donar una gran fama. Amb No llores, Laura (1999) novel·la la tragèdia persona d'una drogadicta, mentre que amb La Canela (2001) analitza la vida d'un transexual. Publica també el recull de contes El batec de l’aigua (2000) i Misererenobis (2002). La menestrala (2003) és la seua primera novel·la en català, sobre una figura legendària al seu poble natal. Encara publicaria en castellà La historia innecesaria (2004) que tracta el delicat tema de la delinqüència juvenil. Amb El pont de la solitud (2005) endega la seua gran trilogia en catallà, llengua que ja no abandonarà, i que la porta a analitzar els anys de la dura postguerra, amb Sabó moll (2006) els anys 1950, la qual es considera la seua millor obra, i amb Camins (2007) els feliços 60. Posteriorment, arribaran novel·les igualment colpidores com Cor de llop (2008), Aigües fondes (2009), Mans de fang (2010), L'espiera (2011), amb la qual entra de ple en la novel·la detectivesca.



4.CARME MEIX
Carme Meix (1937) és natural de Gandesa. És llicenciada en Filologia Catalana i va ser professora de català diversos instituts de Barcelona i Santa Coloma de Gramenet. Els seus inicis literaris arriben en l'àmbit poètic amb poema sobre la Mare de Déu de la Fontcalda, distingit amb el guardó de poesia de la Reial Acadèmia Mariana de Lleida (1989). Posteriorment publicarà: Palau d’absències —guanyadora del Caterina Albert i Paradís de poesia (1991)—, La dansada —fina­lis­ta del Sant Joan de novel·la (1993), publicada el 1996—, El crit de l’esparver —guanyadora de l’Universitat de Lleida de novel·la històrica (1995)— i Cercles —guanyadora del Vila d’Ascó de narrativa (2003). També ha publicat la novel·la Paisatge amb boira (1998) i Collita de foc. Ha participat en els reculls El brogit de l’Ebre (2003) i Terres d’aigua (2004). Col·labora habitualment amb articles d’opinió en diversos mitjans de comunicació, entre els quals destaquen l’Avui i La Veu de l’Ebre, i és una activa blocaire.



5. JOSEP IGUAL
Josep Igual i Febrer (1966) és natural de Benicarló. És escriptor i cantant i resideix a Sant Carles de la Ràpita. Va estudiar Filologia Catalana a la Universitat de València. Va estar vinculat a revistes de notable qualitat literària com Raval de lletres i Passadís.Ha estat distingit amb nombrosos premis literaris: Rois de Corella, Ribelles, Sebastià Juan Arbó, Vall d'Uixó, Ametlla de Mar, Ciutat de Vinarós i el Cristòfol Despuig. També ha composat nombroses cançons i ha editat el CD Sort de tu. En narrativa ha publicat: El cor cansat (1997),
Cabotatge (1997), Premi Sebastià Juan Arbó de novel·la 1997, La nau de l'atzar (1999), premi Ciutat de Vinaròs 1999, Les clarianes i els dols (2000), Torn de nit (2005), XIII Premi de narrativa Vila de l'Ametlla de Mar 2005, Faules mamíferes (2007). Tanmateix és un reconegut poeta que porta una llarguíssima trajectòria amb obres de notables qualitat: Treva d'hivern (1987), Trenta-cinc poemes (1988), premi Ciutat de València Roís de Corella de poesia 1988, Lector d'esperes(1990), Closed for Sale (1994), Refugi contra la tempesta (1994), Tríptic (1997), Rebotiga del brocanter (1999), premi J.M. Ribelles 2000, Levats i ombres (2006), Poemes escollits (1967-2007), Ditades al vidre (2008). També és autor de dietaris.


5. APUNTS PERSONALS SOBRE L'OBRA DE DIVERSOS NOVEL·LISTES

Collita de foc de Carme Meix


Collita de foc és una novel·la esplèndida, molt ben escrita i amb un fil argumental emotiu i veritablement transcendent. L'autora, la gandesana Carme Meix, és mestra en la realització d'uns magnífics retrats d'un temps en lletres, com ja ens havia demostrat en altres relats igualment esplèndids com La dansada. En aquesta novel·la, ens apropa un món que se'n va anar en orris fa una centúria amb les importants transformacions agrícoles de la comarca de la Terra Alta, les quals abraçaven forçosament nous camins i nous models de vida, no sempre fàcils de pair per la ciutadania. Com se'ns fa saber a la pròpia contraportada: és una novel·la que retrata gent aspra en una terra aspra... i aspre és tot l'ambient que envolta els personatges amb la seua implacable lluita per sobreviure en uns terrenys eixuts que, deixats de la mà de Déu, sembla que no tinguin cap mena de futur viable.
La Carme Meix, aquesta excel·lent novel·lista ebrenca a reivindicar, se'n va sortir amb escreix amb una narració que ens transporta a principis del segle XX a les comarques del Maestrat i la Terra Alta. Allí els lectors i les lectores anem a experimentar tot un seguit de vivències pròpies de la vida rural, la qual, propicia les delicades relacions familiars, engendra molts tabús en les relacions amoroses, i conviu amb la pobresa inerta i les malalties incurables... tot plegat, va teixint un argument actiu carregat d'emocions que ens enganxa des de les primeres línies.
El protagonista, Rafel Esplà, tenia deler per la terra i per les seues finques en particular. Malviu al llarg dels anys veient la davallada econòmica que provoquen els seus conreus. Haurà de comprovar com se li moren les vinyes a causa de la fil·loxera, una plaga que els obligarà a arrencar i cremar tots els ceps en centenars de quilòmetres de distància. Amb aquesta crema, donaven foc a desenes d'anys d’esforç i d'il·lusions de treball. La fil·loxera soterrava la il·lusió, i tot el món rural vivia consternat de sobte. I la Meix llavors s'aferra a retratar l'enginy de la gent, la seua èpica personal, que portarà a l'entrada d'empelts procedents d'Amèrica, que faran reviure el conreu de la vinya i plantejaran nous horitzons ben blaus. Els ceps americans, a més d'esperança, just forçaran la construcció de les impressionants i emblemàtiques catedrals del vi a la Terra Alta (Gandesa, Pinell del Brai), seu de les cooperatives agrícoles que intentaran dotar el pagès d'una millor producció i li ensenyaran un mètode de treball més modern. La vida continuarà amb dificultats, mitjançant les sempre controvertides relacions humanes, que en pobles menuts arriben a empresonar molt especialment la dona.
Una novel·la que us recomano per molts aspectes: gran capacitat narrativa i descriptiva de l'autora; retrat d'un impactant moment històric i ple de canvis socials; humanització profunda de personatges que viuen envoltats de treball i cauen en algun vici; argument ben trenat i fàcil de seguir; reflexió posterior a la lectura que porta a homenatjar la vida de pagès i a enlairar els constructors de les esmentades catedrals del vi... A llegir... Collita de foc...

L'obra catalana de Francesca Aliern

Una bona amiga personal, l’entranyable escriptora xertolina Paquita Aliern, s’ha convertit en els darrers anys en una de les veus narratives ebrenques actuals més representatives: pel fet que ha estat probablement l’autora més prolífica, així com perquè ha aixecat la seva veu compromesa quant al revifament de la nostra consciència territorial i la reivindicació dels nostres valors autòctons. Ella mateixa es defineix com a una gran enamorada del fet literari, tant en el seu paper d’apassionada creadora de ficció com de receptora insaciable, donat que és una gran amant de la lectura. En més d’una ocasió ha expressat que se sent un xic més còmoda quan fa ús de la llengua castellana en el camp narratiu, ja que és filla d’una època dramàtica i genocida en la qual es va silenciar completament la nostra llengua, la qual cosa va obligar a diverses generacions d’homes i de dones de lletres a tenir la seva formació en un idioma veí amb tarannà imperial. Tanmateix, en algunes de les seves novel·les més ben valorades com “No llores Laura”, “Un otoño, toda una vida”, “La Candela” i “La historia innecesaria”, ens ha deixat un testimoni més que evident de la seva lloable facilitat d’expressió (donat el seu bon domini i coneixement del parlar del Quixot i de Machado) i la seva enorme capacitat de construcció d’un/una protagonista heroi/ïna que ben sovint esdevé un personatge inoblidable per al lector.

En canvi, hem de considerar com a un fet molt positiu que una literata vocacional i una enamorada de les Terres de l’Ebre com és la Paquita Aliern tingui igualment la necessitat (així com faci un exercici d’esforç i de bona voluntat) de conrear amb certa assiduïtat la llengua catalana, no com a un episodi casual de segona fila sinó com a una veritable mostra d’estima i de consideració pel llenguatge del poble. Ella mateixa reconeix que li costa més escriure en la llengua de Despuig, Vallfogona i d’Arbó, perquè no la domina al mateix nivell que la castellana. Tot i això, malgrat que ens poden acusar que ens hem deixat endur pel sentimentalisme, hem de dir que trobem l’Aliern més genuïna en algunes narracions en llengua autòctona com “La Menestrala”, en la qual fa una homenatge a un tipus de dona local que va ser determinant durant moltes dècades de la nostra història col·lectiva. En el seu conjunt de relats titulat “El batec de l’aigua”, s’endinsa amb gran destresa en els quefers quotidians de la ciutadania per fer un retrat exhaustiu d’un món que va fent camí vora l’Ebre, amb els seus olors, els seus colors, el seu batec incansable. En la darrera narració, “El Pont de la Solitud”, retorna al català, la qual cosa òbviament hem d’aplaudir per tal d’encoratjar-la a continuar conreant l’accent de l’Ebre, que amb els seus tons dialectals ens fa sentir la seva literatura com a més nostra. Val a dir que aquesta novel·la, per capacitat creativa, no té res a envejar a les seves obres més conegudes i anteriorment esmentades. Alhora que tenim un missatge per a comunicar-li: El bon domini de l’idioma propi pot arribar únicament amb l’aprofundiment en el seu ús.

En un moment en què les patums literàries i polítiques d’aquest heterogeni país estan discutint quins autors haurien de ser els representants de la cultura catalana (la convidada d’honor) a un gran esdeveniment cultural com és la Fira Internacional del Llibre de Frankfurt de 2006, i donat que precisament la discussió està situada en l’ús lingüístic, el reforçament de la literatura comarcal escrita en català és importantíssim per tal de posar el nostre gra de sorra per tal que la nostra llengua sigui el veritable vehicle d’expressió literària i sense cap tipus de restriccions en la seva difusió internacional. És a dir, creiem que tot i que a menor escala, és crucial que autors com la Paquita Aliern es consolidin com a membres de primer ordre en l’ús del català, malgrat que facin ús d’una altra vehicle comunicatiu quan creguin convenient. Al mateix temps, no podríem concebre que la literatura ebrenca no estigués present en aquest certamen que podria ser decisiu per la definitiva revifalla de la nostra llengua, cas que els criteris polítics de l’espanyolisme i la influència brutal de la brunete mediàtica no la tornin a condemnar a ser una simple convidada de pedra. Tots hem hagut de plorar la desaparició recent del mestre Jesús Moncada (el qual mereixeria ser-hi en un lloc d’honor), mentre que alguns autors com el nostre “Imparable” J. Alies Adell (Vinaròs), M. Garcia Grau (Benicarló), A. Roig (Tortosa), G. Vergés (Tortosa), E. Rosales (La Ràpita), A. Carranza (Flix), haurien de ser-hi d’alguna manera presents. L’oblit de tots ells ens faria molt de mal.

SABÓ MOLL DE FRANCESCA ALIERN

La Paquita Aliern va publicar al març de 2006la millor novel·la de la seua producció, i aquesta no és una asseveració gratuïta ni molt menys. Sabó Moll serà considerada ben aviat, sens dubte, com una de les gran novel·les ebrenques, atès que conté tots els ingredients necessaris per convertir-se en tot un clàssic. Val a dir, que forma part de la trilogia de retrats històrics que la novel·lista xertolina va començar l'any passat amb "El pont de la solitud", mitjançant la qual s'endinsava en la duríssima problemàtica de la postguerra.
Amb aquest nou relat entra de ple en els anys 1950. Dos missatges centren bàsicament la novel·la: primerament, la condemna sense pal·liatius de la dictadura (amb totes les seves nefastes conseqüències respecte a la moral ciutadana i la manca total de llibertats individuals i col·lectives); i en segon lloc, l'homenatge permanent i sentimental que l'escriptora vol retre a tota una generació de ciutadans ebrencs, que varen haver d'emigrar donades les fortes penúries econòmiques amb que s'havia de viure al món rural, les quals es van agreujar de manera molt dramàtica a partir de les extremades conseqüències negatives que va provocar la històrica Gelada de 1956 (de la qual se'n compleixen cinquanta anys), en què tots els conreus varen quedar glaçats, finques senceres van ser inhabilitades, i tot un model de vida centenari va ser posat en qüestió.
De la mà d'un antiheroi, en Biel, la història pren un caire de denúncia explícita. El protagonista, doncs, és un feixista de cap a peus, al qual l'ambició pecuniària i l'ànsia de poder no el deixen ser mai feliç, i el condemnen a la seva pròpia presó personal. Com es diu popularment, tot allò que toca ho fa malbé. Aquest gris personatge queda contraposat amb l'heroïna de torn, la Josepa, que porta una vida senzilla al costat del seu marit i els seus fills, i a la qual li costa moltíssim prendre consciència que el pas més important de la seva vida suposa deixar enrera els arrels, malgrat que Barcelona els ofereix tot un món de possibilitats.
Si un tret en especial hem de destacar d'aquesta excel·lent novel·la és la seva gran riquesa lèxica, que ha permès compilar una gran quantitat d'adjectius i de proverbis autòctons. Aquest fet és molt remarcable, donat que l'autora s'havia destacat fins ara per l'ús habitual de la llengua castellana en moltes de les seves narracions anteriors.
Malgrat que a les Terres de l'Ebre no abunden els novel·listes, creiem interessant remarcar que hi ha diverses novel·les que ens retraten a la perfecció un moment històric determinat. Faré esment d'alguns noms, tot i que evidentment n'hi ha molts d'altres. "El vent de Dalt" d'en Xavier Guillamon (empordanès amb arrels campredonenques) retrata els històrics fets d'octubre de 1934 que portà nombrosos ciutadans ebrencs als vaixells-presó de Tarragona com a represàlia a la seva rebel·lió. "Terra de Vent" del bitemenc Artur Bel, entra de ple en les contradiccions morals que li provoca a un soldat republicà la seva relació amb dues dones, una de convencional i l'altra de revolucionària. Finalment, "Destins" de Joan Cid i Mulet és la gran novel·la ebrenca de la guerra civil i dels camps de concentració posteriors, per marcà la vida de tots aquells que es quedaren sense res.
Sabó Moll doncs ens narra d'una manera amena el canvi dels temps, des d'una perspectiva molt humana. Amb una magnífica capacitat narrativa, la Francesca Aliern aconsegueix arribar al cim de la seva novel·lística i a la maduresa en l'ús del català. Recomanem a tothom la lectura, ja que és una gran notícia per a la narrativa ebrenca, que necessita obres de qualitat per a ser valorada en el panorama de la literatura catalana.