dilluns, 19 de desembre del 2011

Unitat 17: Catalanitat literària i clergat catalanista

INTRODUCCIÓ

Tortosa va gaudir durant les primeres dècades del segle XX d’una brillantíssima generació de capellans intel·lectuals d'arrel catalana, que varen exercir una lluita sense treva contra l'estructura immobilista i polititzada de l'església de principis de segle i d'algunes influents institucions locals, la qual cosa els va comportar tenir greus problemes amb els principals mandataris de la Diòcesi, i fins i tot ser expulsats dels seus llocs de responsabilitat docent. Aquesta va ser una decisió salomònica que va perjudicar notablement la qualitat de l’ensenyament al Seminari Diocesà i va restringir dràsticament la llibertat de pensament dels seminaristes. Ja durant el segle XIX s’havia evidenciat una franca divisió del clergat tortosí entre castellanitzadors i catalanistes. Mn. Manyà ens parla a Serra d’Or (1965) del regalisme jeràrquic d’un bisbe enemic de la catalanitat, Mígueles de Mendaña, envers l’actitud oberta que havia mostrat el bisbe Manel Ros de Medrano amb la publicació d’un catecisme en llengua catalana per a major profit de les ànimes del bisbat de Tortosa. Un sector significatiu de l’església tortosina (sens dubte l’intel·lectualment més brillant) va apostar doncs per la catalanitat en majúscules. El lideratge d’aquest moviment va venir de la mà de Tomàs Bellpuig i Joan Baptista Manyà, als quals hem d’unir el d’un dels seus deixebles amb més talent poètic, Rafel Escuder, un excel·lent poeta i probablement el millor cantor humanista tortosí.

1. ELS APÒSTOLS DE LA CATALANITAT: Mn. Tomàs Bellpuig i Mn. Joan Baptista Manyà

A Tomàs Bellpuig i Joan Baptista Manyà els va unir una estretíssima amistat i uns mateixos interessos: la fe cristiana i la catalanitat. Tots dos reunien les qualitats necessàries per a realitzar una immensa tasca literària i humanista. Gràcies al seu talent, es varen convertir en uns intel·lectuals de primer ordre a una edat molt jove amb el seu tarannà obert que era un fet veritablement diferencial dintre de l’ambient conservador que regnava en l’alta jerarquia eclesiàstica.

Mn. TOMÀS BELLPUIG

El poeta i religiós Tomàs Bellpuig va veure la primera llum a Barcelona el 1876. Va quedar orfe de pares quan era molt jove i, consegüentment, va haver de traslladar-se a Tortosa a la residència del seu oncle. Vora l’Ebre va viure immers en un ambient familiar d’obediència religiosa, que li va obrir el camí d’ingrés al Seminari Diocesà per ser ordenat prevere el 22 de desembre del 1900. El 1904 ja exercia com a professor de llatí i d’humanitats al mateix Seminari de Tortosa. Dos anys després fou nomenat Consiliari de la Congregació de Sant Lluís, i posteriorment Regent de la parròquia de Santa Bàrbara i capellà del Monestir de Santa Clara. A part de la seua destacada tasca pastoral com a sacerdot de l’església catòlica, ens hem de centrar òbviament en la seva faceta literària, a la qual trobem únicament una definició possible que pugui abraçar la dimensió global i la seua personalitat intel·lectual: va ser un brillant humanista i un magnífic home de lletres que gaudia d’una vasta cultura, que el va portar a la realització d’una polifacètica obra.
Va conrear durant els primers anys de la seua vida literària l’idioma castellà. Als 16 anys va publicar el seu primer poema en aquesta llengua al setmanari tortosí La Esperanza. Al tombant del segle XX, però, es va sentir atret per la doctrina catalanista que impulsava l’entranyable bisbe Torras i Bages i pels escrits del gran literat i sacerdot mallorquí, Miquel Costa Llovera. Conseqüentment es va incorporar activament al moviment renaixentista català. Va donar mostres del seu talent poètic i es convertí en un dels poetes estrella en les diverses edicions dels Jocs Florals de Tortosa, i en un dels il·lustres impulsors dels primers rotatius tortosins escrits en català, La Veu de Tortosa i La Veu de la Comarca, des de les pàgines dels quals va difondre els ideals catalanistes i es va donar a conèixer com un magnífic teòric literari i donà testimoni del seu domini de les llengües clàssiques en la sèrie d’articles titulada D’ortologia llatina. Amb el pas dels anys, el seu gran dinamisme i la seua motivació periodística el va portar a col·laborar amb un gran nombre de rotatius tant de la ciutat com també de Barcelona: El Restaurador, La Esperanza, El Bon Pastor, Correo Ibérico, Butlletí de la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de la Cinta, La Paraula Cristiana, La Zuda, Missatger del Sagrat Cor, Àngel de la Guarda, Ara, La Veu Comarcal, etc.
La seua nombrosa obra abraça camps ben diversos, com a mostra de la seua polifacètica personalitat i el seu savoir faire literari.
Amb una de les seues obres més ben valorades, L’art d’escriure bé, entra de ple en el tema didàctic, amb un llibre d’instruccions pedagògiques i gramaticals destinat a donar a conèixer les virtuts de l’idioma català i la necessitat que la gent l’escrigués com Déu mana (mai millor dit, usant terminologia religiosa). Cal valorar aquesta obra adequadament, ja que va veure sis edicions, i a causa de la tendència que hi havia a Tortosa d’usar dialectalismes en la llengua escrita, així com les idees secessionistes que volien separar el tortosí del català, i que tenia defensors de prestigi que gaudien del suport econòmic de mecenes espanyolistes.
També va exercir les seues excel·lències en el camp de la dramatúrgia, en el qual es va donar a conèixer amb els drames: Sang tortosina, Màrtir d’Eucaristia i Soldats de Crist, i el drama sacre musical en un acte i en vers La Virginitat triomfant (1935). El primer d’aquests drames és un autèntic càntic passional envers el beat tortosí Francesc Gil de Frederic, mentre glossava la figura del qual troba lloc per enlairar al màxim nivell la parla tortosina i la grandesa de la terra catalana. Seguint amb obra de caire estrictament religiós, va publicar l’opuscle Els Sants Pares, compendi acurat de tota la Patrologia, i la novena Madona Santa Maria de la Ràpita (1922), la qual era venerada al convent de les Religioses de Sant Joan de Tortosa.Conjuntament amb 180 publicistes catalans va editar un llibre de primera ensenyança encarat a l’escolaritat en la llengua catalana. L’any 1933 entrà de ple en el camp de la narrativa en publicar la novel·la ascètica Or a les brases, en el pròleg de la qual deixa evident la seua ideologia i la seua preocupació per la unitat de la llengua catalana:
I els que creiem fermament que quan arribi l'hora benaurada de retrobar-nos i de reconèixer-nos i d'abraçar-nos com a germans a l'escó de la llar pairal, proclamarem unànimement la unanimitat de l'idioma escrit, i els futurs Corelles i Marchs de València s'expressaran en igual forma literària que els Llulls de les Balears, que els Muntaners de Peralada i que els Jaumes de Catalunya, de València, de Mallorca i d'Aragó.
Un altre dels seus àmbits d’actuació literària va ser el de la traducció, que el va portar a agrupar-se al voltant de la Fundació Bernat Metge que va incorporar al català nombroses obres clàssiques. Ben imposat Bellpuig en el lèxic autòcton i llatinista excel·lent, va saber compaginar a la perfecció el conreu del llibre original amb la versió al català d’algunes obres selectes. Són el seu millor pedestal els vuit volums de les seves pulcres versions del llatí al català dels respectius epistolaris de Sant Ciprià i Sant Jerònim, que constitueixen una feina d’alta cultura humanística.
Tanmateix, la seua brillant faceta poètica va ser altament reconeguda. Va ser l’autor de Composicions Eucarístiques (1922, alhora que el segon volum va sortir publicat el 1926), que varen causar una gran impressió en el món literari del moment i que va portar a l’Enric Bayerri a atorgar-li el nom de poeta tortosí de l’ideal i a Manyà el de poeta de l’Eucaristia de la nostra literatura. Són innumerables les poesies plenes de fervor patriòtic, que enlairava la necessitat d’usar la llengua catalana en la pregària i en tots els àmbits de la vida quotidiana, i d’altres en les quals alertava del difícil enteniment amb Espanya, com mostra el poema dedicat al 300 aniversari de la publicació del Quixot , actual aquest any en què se celebra un nou centenari:

No hi puc fer més, llegint aquest capítol
Me vénen sempre ganes de cridar:
Alerta, moliners de Catalunya,
Que baixen molts Quixots per l’Ebre avall,
I no cerquen castells, ni reines volen
O infants presoners deslliurar;
Busquen ínsules sols... Traven les vergues
I trabuquen la barca catalans!
Potser han sentit parlar de les sabogues
I es pensen que ho són tots del riu ençà.
No volem a Déu parlar-li
Com si fos un foraster,

Que Déu, que ens ha dat la llengua,
En cap terra és estranger.
Com parlem amb nostres pares,
Parlarem amb lo del cel,
I en la llengua tortosina
La doctrina aprendrem.


Va ser assassinat l’any 1936 en esclatar la revolució que va provocar un esclat sanguinari contra el clergat.



- Mn. JOAN BAPTISTA MANYÀ

La consciència catalana de Tortosa (Manel Pérez i Bonfill), L’amic de la saviesa (Mn. Rafel Escuder), Una estrella de gran magnitud en el firmament del saber i de la bondat (Mn. Manel Martinez Solà)... Aquestes tres definicions (fruit de l’admiració, de l’estima i de l’amistat) fetes per tres personalitats de casa nostra que el varen conèixer profundament, ens apropen a una de les màximes figures teològiques, literàries i del pensament que han donat les nostres terres.
Joan Baptista Manyà i Alcoverro (Gandesa 1884-Tortosa 1976) va estudiar Teologia a la Universitat Gregoriana de Roma. Va ser un teòleg escolàstic d’un cristianisme obert i molt humà, que li va permetre tenir seguidors en disciplines no estrictament filosòfiques o teològiques. La coneixença del bisbe Torras i Bages durant la seua estada a Itàlia li havia de marcar profundament tot el seu ideari. L’històric religiós i intel·lectual va impregnar-lo de catalanitat i va encomanar-li la tasca d’unir els conceptes de Fe i pàtria en la seua futura tasca pastoral. L’any 1909 va ser nomenat professor de Teologia del Seminari Diocesà de Tortosa, i va endegar la seua tasca catalanitzadora en un centre controlat pel sector conservador aliè totalment a la catalanitat. Juntament amb els companys i sacerdots: Rossend Cucala, Tomàs Bellpuig, Eloi Ferrer i el seu germà Joaquim Manyà, van realitzar una tasca catalanista molt eficient entre els seminaristes, dirigida a la incorporació del català en tots els àmbits d’actuació de l’església. Al 1919 va fundar la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de la Cinta, que suposava un pas endavant amb la seua ferma tasca de catalanització de l’organisme eclesiàstic. Les dures disputes per motius ideològics amb la cúria de la Diòcesi va accelerar la seva expulsió del Seminari el 1921 (amb els seus companys abans esmentats), i comença un difícil camí cap al reconeixement de la seua vàlua intel·lectual i del paper que havia d’assumir dintre de l’església. Durant aquests anys 1920 en què sofrí l’ostracisme es dedicà a col·laborar amb un gran nombre de publicacions d’arreu de Catalunya: Perseverància, Analecta Sacra Tarraconensia, La Paraula Cristiana, Criterion, El Bon Bastor, Publicacions de la Fundació Bíblica Catalana, etc. L’any 1932 va impulsar una altra empresa cristiana amb la mateixa línia catalanista que la frustrada Lliga Espiritual. Havia arribat el moment del moviment fejocista, que s’havia d’encarregar novament de nodrir l’església de joves amb consciència catalana plena. Novament va topar amb la incomprensió visceral del responsables diocesans, en mans ara d’un bisbe totalment anticatalà, Fèlix Bilbao, que havia promès que mentre ell estigués al capdavant de la Diòcesi de Tortosa la llengua catalana mai no avançaria ni un pas.
El 1935 va rebutjar formar part d’una candidatura de la Lliga Regionalista que li havia ofert el seu president Francesc Cambó. Al setembre de 1936 va ser detingut per les forces revolucionàries republicanes en esclatar la revolució. El fet de ser considerat popularment com el bisbe de les esquerres i el seu prestigi intel·lectual va salvar-lo d’una mort segura. L’historiador Jesús Massip ens informa del posicionament crític de Manyà envers les actuacions de l’església durant el període republicà, que fou una de les causes de l’esclat sagnant contra la sotana de 1936:Potser sí que els catòlics i els sacerdots han identificat massa la causa religiosa amb els enemics de la República i amb els rics de la terra... sempre m’ha desplagut el feixisme i sempre he estat partidari de les reivindicacions del proletariat, sota el signe de la justícia.
Acabada la guerra, el 1940 va incorporar-se a l’ensenyament públic com a professor de religió de l’Institut d’ensenyament secundari de Tortosa, lloc que va ocupar fins la seva retirada el 1961 en què rebé un homenatge. Aquest mateix any el bisbe de Castelló Josep Pont i Gol li va demanar de fer classes al Seminari de la ciutat de la Plana on va exercir durant un sol curs. La seua curta estada també va provocar molts rumors sobre la possibilitat que novament se’l feia fora per qüestions d’heterodòxia. El 19 d’abril de 1974 l’Institut d’Estudis Catalans decidí nomenar-lo membre corresponent en reconeixement de la seva transcendent tasca científica.
Va morir el 22 de desembre de 1976. Mn. Manyà va demostrar una fidelitat radical i incontrovertible a les essències de la nostra cultura. Va defensar els drets de la llengua catalana a la Diòcesi tot i que va trobar l'hostilitat de tres bisbes que el varen tenir a l'ostracisme més absolut.
L’obra
Les seues primeres obres, les anteriors a la guerra civil, s'encaminen cap a l’estudi filosòfic: “Qüestions de Gnoseologia” (1930), “El pensament i la imatge” (1935), “El Talent” (1936). La seva gran obra doctrinal fou “Theologulema” (1946), publicada en llatí en cinc volums, que constitueix uns manuals que continuen sent utilitzats en algunes universitats de teologia i filosofia d'arreu del món, i una de les grans joies de la nostra literatura ebrenca. És autor d’altres obres de filosofia, teologia i història com: Per una nova teologia, Per la pietat mariana, Apologètica cristiana (1962), La Fontcalda, notes historiogràfiques, Notes d’història de Gandesa (1962), Les meves confessions (1963) i La crisi teològica (1971).

2. ELS POETES DE L'EURCARISTIA: Mn. Rafel Escuder, Mn. Joan Baptista Ferré, Mn. Joan Abarcat.

El mestratge de Manyà i de Bellpuig va aconseguir crear una brillant escola que va donar uns grans fruits tant en el camp catalanista com en el literari; alhora que la seua doctrina humanista i la seua aposta per un cristianisme més proper als arrels volia donar pas a aires nous en la conservadora església catòlica tortosina del seu temps. El seu paper al capdavant dels moviments catòlics va accelerar l’aparició d’una bona colla de joves deixebles procedents del Seminari Diocesà, que varen seguir la seua petjada i varen realitzar una magnífica aportació al fet literari comarcal i a la causa catalana. La catalanitat en l’àmbit del catolicisme, malgrat persecucions il·lògiques i prejudicis ideològics, va aconseguir uns grans resultats gràcies al talent de molts dels seus seguidors. Varen ser nombrosos els joves capellans que varen sentir-se motivats per la literatura, pel gènere poètic en especial, i que varen esdevenir uns actius valors del periodisme i de les lletres comarcals. Entre aquests poetes de l’Eucaristia hem de destacar tres noms propis: Rafel Escuder, Joan Baptista Ferré i Joan Abarcat.

Mn. Rafel Escuder

Rafel Escuder va exercir com a capellà de Tivenys (Baix Ebre) i de la Fatarella (Terra Alta) durant els anys anteriors a la Guerra Civil. Era el deixeble predilecte de Mn. Manyà, amb el qual va col·laborar en infinitat d’actes culturals i de formació pastoral. Va ser un poeta amb molt talent. La majoria dels seus poemes es convertien amb facilitat en grans càntics passionals, ja que tenia el dot de ser líric sense caure en la retòrica ni la petulància. Va ser el gran guanyador de les edicions del famós Certamen poètic de 1928, i dels Jocs Florals de Tortosa de 1935. En el primer d’aquests certàmens va rebre un total de sis distincions, mentre que en la gran festa poètica catalana per excel·lència va rebre'n un total de quatre.
Ja en període dictatorial, va ser secretari de l’històric Cardenal Vicent Tarancón que reconeixia que: Rafael había estado un poco postergado durante el pontificado de Monseñor Bilbao, que le consideraba demasiado independiente y un poco catalanista.

Mn. Joan Baptista Ferré

Joan Baptista Ferré i Torrelles va nàixer a Tortosa el 1880 i va ser nomenat sacerdot el 1903. Va ser rector dels Guiamets (Priorat), alhora que des 1926 a 1936 exercia com a ecònom de la parròquia d’Ascó (Ribera d'Ebre), població on va ser assassinat el 31 d’agost de 1936 pels milicians anarquistes que realitzaven la sagnant croada contra la sotana. Va ser un gran apassionat de la poesia, que va anar publicant en revistes com: Vida Tortosina, La Zuda i La Santa Cinta.

Mn. Joan Abarcat

Joan Abarcat fou un altre excel·lent poeta, que exercia com a sacerdot i organista a la població de Castellar del Vallès. Es va donar a conèixer des de les pàgines de La Veu de la Comarca a principis del segle XX. Mai no es va desvincular dels moviments catòlics progressistes de les Terres de l’Ebre, i va col·laborar activament amb les seues poesies publicades a La Zuda i a La Santa Cinta. Al certamen poètic de Tortosa de 1928, va rebre dos distincions pels seus poemes: Serà nostra sempre més i Sospirs d’amor.

3. EL CLERGAT ERUDIT DEL MAESTRAT I D'ARREL CATALANA

3.1 LA RECERCA HISTÒRICA

El Seminari Diocesà de Tortosa històricament s’ha anat nodrint de molts joves procedents de les dues comarques del Maestrat i de la d’Els Ports. La població de les zones rurals habitualment es caracteritza per tenir un més alt nivell de religiositat, així com la manca de recursos econòmics, de possibilitats d’escolarització o de sortides professionals, feien veure a molts joves el sacerdoci com a l’única eixida possible. El centre va esdevenir durant les primeres dècades del segle XX un veritable pou de ciència. Estava especialitzat en l’ensenyament de les llengües clàssiques, la qual cosa permetia dotar l’alumnat d’alts coneixements humanístics i els encoratjava al conreu literari. No ens ha d’estranyar llavors que d’allí sortissin nombrosos estudiosos, literats i amants de la filologia, que exerciren com a vertaders intel·lectuals. Tanmateix, en el camp de la recerca històrica comarcal hem de destacar dos noms en particular que varen realitzar una molt remarcable tasca erudita: : Mn. Joan Puig i Mn. Manuel Betí.
Mn. Joan Puig i Puig va estudiar des d’un punt de vista històric el Llibre de privilegis de Catí. Mn. Manuel Betí (Sant Mateu 1864-1926) va ser un eclesiàstic erudit, bon coneixedor de la llengua catalana i defensor de la seva unitat (íntim amic i col·laborador de Garcia Girona), malgrat que la gran majoria dels seus escrits siguin en llengua castellana. Va ser rector de Cinctorres, Morella i de Sant Mateu. Era un col·laborador habitual de la revista tortosina La Zuda, alhora que mantenia una estreta relació amb la intel·lectualitat tortosina del moment. Dels arxius d’aquestes poblacions va extraure una vasta documentació referent a la història política, artística i literària del País Valencià. Va publicar nombrosos estudis monogràfics al Butlletí de la Societat Castellonenca de cultura. Cal destacar els seus treballs sobre Rosell, Fundación de San Mateo, Los Santalineas, orfebres de Morella, Cabos sueltos de las Germanías.

3.2 JOAQUIM GARCIA I GIRONA: AUTOR DE LA GRAN EPOPEIA VALENCIANA

Mn. Joaquim Garcia i Girona va veure la primera llum al poble de Benassal (Alt Maestrat) el 24 d'abril de 1867. Va cursar els primers estudis a l’històric Col·legi de Sant Josep de Tortosa, fundat pel Beat Manuel Domingo i Sol, per tal de poder escolaritzar els estudiants de les famílies més necessitades i, a la vegada, promoure les vocacions religioses. Va estudiar el sacerdoci al Seminari Diocesà tortosí, en la qual va llicenciar-se igualment en Filosofia i Lletres. Posteriorment va ingressar a la Germania d'Operaris Diocesans que dirigia l’abans esmentat Beat Sol, i es va dedicar la resta de la seua vida al conreu de les vocacions sacerdotals. Va ser nomenat successivament rector dels Seminaris de Saragossa, Còrdova, Oriola, Baeza (Jaén), fins a la seua mort ocorreguda el 13 de desembre de 1928.

Va combinar durant tota la seua vida la vocació religiosa (que va portar-lo a viure i morir lluny de la seva terra), l’amor a les tradicions pròpies i la passió per lo renaixement de la llengua dels pares. Quant al seu paper com a escriptor, cal destacar en lletres majúscules que va ser un dels pioners en el conreu del català que no va sembrar en terra erma, atès que va contribuir notablement a la consolidació definitiva de la Renaixença a les Terres de l’Ebre i del Maestrat. Entre els seus deixebles, cal situar en un lloc preeminent per la seva altíssima qualitat literària i intel·lectual: el teòleg escolàstic gandesà Mn. Joan Baptista Manyà, i el poeta tortosí de l’ideal, Mn. Tomàs Bellpuig. Fent ús de les seues pròpies expressions, Mn. Garcia i Girona ens fa saber que des que era un estudiant de primària havia sentit una exaltació de sentiment per la terreta nadiua,... d'enyorança de les seues glòries antigues, i com no podia ser d’altra manera, un gran amor per la llengua nativa: la que vaig mamar ab la llet, la serrana del Maestrat. L’any 1901, encoratjat pel patrici del moviment renaixentista a Tortosa, el llibreter i intel·lectual Francesc Mestre i Noé, va publicar una extensa i emblemàtica poesia al primer rotatiu local redactat íntegrament en català, La Veu de Tortosa, que ha estat usada en nombrosos estudis d’anàlisis poètiques i catalanistes. Les darreres estrofes d’aquest poema són vibrants quant al to reivindicatiu de la llengua autòctona:

Prou menyspreu, ja no més guerra
fills del noble Maestrat,
Al llenguatge de la terra,
que en cada vall, cada serra
un tresor mos té amagat
¿Quin tresor? El de la història
i les velles tradicions,
que d’un país són la glòria
i n’és llur freqüent memòria
pa de les generacions.

I Congrés de la Llengua Catalana el 1906

L’any 1906, va ser un dels pocs valencians que va participar activament en el I Congrés Internacional de la llengua catalana, promogut pel filòleg mallorquí Mn. Antoni M. Alcover, l’autor conjuntament amb en Francesc de Borja-Moll del prestigiós diccionari dialectal català-valencià-balear, del qual Mn. Garcia Girona en va ser actiu col·laborador. Aquesta fita li va marcar el seu futur ideari en què va defensar la conveniència d’emprar mots de qualsevol de les contrades on es parlat l’idioma català per tal d’enriquir-lo i dignificar-lo:

No l’escric ací tan espriva i ferrenya com la parlem al Maestrat, sinó que li faig prendre posades i caigudes com les de la Plana i de la mateixa capital del nostre Regne. Tals són les erres finals dels infinitius dels verbs i dels noms, i la forma simple del pretèrit indefinit, també allí desapareguda. Més encara, no hai titubejat ni gota en afillar-me vocables de la parla dels catalans, perquè tinc la convicció íntima de que, siga lo que es vulga de les modalitats de la llengua de nostre gran Rei dins los que foren sos dominis, tenen totes elles un fons comú; i és llei obligatòria a tots los conreadors de les mateixes realçar-les a la grandiosa unitat lingüística i literària, que encalçaren en lo segle d’or de nostres lletres.

Vocabulari del Maestrat

Aquesta intensa recerca lingüística el portà a l’elaboració de Vocabulari del Maestrat (lletres A-G), obra que deixà inacabada i que culminà el prestigiós lingüista valencià Carles Salvador, que curiosament va exercir de mestre al seu poble natal de Benassal, després d’haver tingut una estreta col·laboració amb un altre gran sacerdot catalanista de la mateixa població, Mn. Eloi Ferrer Cadroi (assassinat l’any 1936, durant la cruel revolta contra la sotana). Tal com descriu acuradament en Pere Barreda (estudiós de la vida i l’obra del sacerdot de Benassal) la seva publicació al Butlletí de la Societat de Cultura Castellonenca:
La forma de publicació del Vocabulari del Maestrat va ser en quadernets, lliurats a partir de 1922 amb el número corresponent del butlletí. En total n'aparegueren 26 fins a l'any 1930, que formen un volum de 416 pàgines, fins al mot GUAJA. La disposició és ben especial, ja que cada pàgina es divideix en dues parts, una, l'esquerra, amb els mots, i la dreta resta en blanc per a afegir notes dels interessats.
En el mateix pròleg d’aquest destacat recull lingüístic, el filòleg de Benassal torna a fer una fervorosa defensa de la llengua pròpia del país i de la seva unitat, amb l’ús inclòs d’un seguit de frases antològiques:
Vaig girar los ulls a la meua llengua serrana del Maestrat... tan típica dirns la fesomia general de nostra llengua catalanesca-valenciana...nostre vocabulari és un regatxol que baixa del Maestrat, busca com engrossar-se en la Plana i altres terres, per anar a morir a la mar d'un Diccionari General de la llengua catalanesca-valenciana.

Seidia

Quant a la seua poesia, va unida a un doble qualificatiu: ecologista i verdagueriana. L’admiració per Mossèn Cinto va quedar palesa en la imitació del seu model poètic. La seua gran obra havia de ser forçosament el poema èpic Seidia, que va ser premiat Jocs Florals de València del 1919. Seidia és un autèntic cant patriòtic, que el mateix autor anomenà com el petit Canigó, ja que pretenia fer reviure l’amor dels valencians per la seva història, llengua i tradicions. Es tracta d’un llarguíssim poema en 15 cants, a l’estil de Verdaguer, carregat de fonts històriques i de simbologia. Mn. Joaquim Garcia Girona va tornar a apuntar directament cap a la unitat de la llengua catalana, en l’explicació lingüística corresponent a aquesta magnífica epopeia valenciana:
No hai titubejat ni gota en afillar-me vocables de la parla dels catalans, perquè tinc la convicció íntima de que, siga lo que es vullga de les modalitats de la llengua de nostre gran Rei (Jaume I) dins los que foren sos dominis, tenen totes elles un fondo comú, i és llei obligatòria a tots los conreadors de les mateixes realçar-les a la grandiosa unitat llingüística i literària que encalçaren en lo segle d'or de nostres lletres.

Del Jardí d’Horaci

Finalment, hem de destacar un altre aspecte remarcable en l’obra del lingüista i poeta de Benassal: la traducció al català de les poesies d’Horaci. Bon coneixedor del llatí i dels clàssics, Del Jardi d'Horaci suposa un recull de 19 poemes i tres articles teòrics sobre el fet de la traducció d’una obra poètica d’un llenguatge clàssic a una llengua moderna.
Mn. Garcia Girona ha estat sens dubte un dels grans artífexs de la Renaixença a les nostres comarques. Un literat lloat per grandíssims filòlegs com Joan Corominas, Carles Salvador o Sanchís Guarner, que ha sofert un oblit injustificable.

3.3 LA PERSECUCIÓ DE LA LLENGUA ENTRE ELS CLERGUES DEL MAESTRAT
Quant a la consciència lingüística del clergat valencià, era molt diversa. No podem parlar doncs d’un col·lectiu ni molt menys homogeni. Els clergues que conrearen el català literàriament amb més assiduïtat eren aquells que eren destinats a parròquies pertanyents al Principat, potser perquè varen trobar un camí més planer en l’àmbit social. Joaquim Garcia Girona, doncs, no era un cas aïllat, ni molt menys, de sacerdot valencià de la Diòcesi de Tortosa enamorat de la seva llengua materna. Tres destacats capellans que, a part de la seua compromesa vocació religiosa van fer de la valencianitat i de la catalanitat lingüística un motiu de viure, foren: Mn. Eloi Ferrer, Mn. Manuel Rius i Josep M. Beltran.
Eloi Ferrer i Cadroy ( Benassal 1894-1936) va exercir com a Catedràtic del Seminari de Tortosa. Era íntim amic de Mn. Manyà i Mn. Bellpuig. Va col·laborar amb Mn. Alcover, i amb l’Institut d’Estudis Catalans entre els anys 1915 i 1920, per al qual respongué els qüestionaris verds que servirien per a l’elaboració del Tresor de la Llengua Catalana, recull dialectològic dirigit per Mn. Griera. Va col·laborar ocasionalment amb la revista La Zuda. Disposava d’una nodrida biblioteca, que va ser saquejada i cremada quan va esclatar la revolució. Posteriorment fou assassinat al seu poble natal, conjuntament amb dos altres capellans: Mn. Machí i Mn. Martorell.
Mn.Manuel Rius i Arrufat (Vila-real 1871- Tortosa 1939) va ser perseguit pels seus ideals catalanistes per part de l’alta jerarquia eclesiàstica a les ordres del bisbe tradicionalista i anticatalà Fèlix Bilbao. Era director del Col·legi de Sant Lluís i Canonge arxiprest de la Catedral de Tortosa des de 1915. Va realitzar un treball d’investigació i recopilació molt destacada, a més de contribuir notablement a la normalització de la llengua catalana.
Mn. Josep M. Bertran Borjadós (Cabanes 1872 – Tortosa 1933) era canonge penitencier de Tortosa. A l’igual que l’anterior, va sofrir la persecució dels estaments eclesiàstics pels seus ideals. Va escriure Manera d’ajudar a Missa (1921) i la breu història sobre la Imatge de la Mare de Déu del Bon Succés (1926), patrona del seu poble natal.

4. ELS MOVIMENTS CATÒLICS COMPROMESOS AMB LA LLENGUA I LA CATALANITAT:

- La Lliga Espiritual de la Mare de Déu de la Cinta

El 16 de febrer de 1919 un jove i impetuós capellà gandesà, Joan Baptista Manyà, va donar la brillant conferència inaugural de la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de la Cinta, de la qual n’era Consiliari. En el text d’aquesta històrica xerrada podem trobar els eixos principals de la seua línia d’actuació i de la ideologia que els havia de moure, la qual abraçava nombrosos temes molt ben estructurats: Necessitat d’orientar en sentit cristià el moviment regionalista, les ensenyances de Torras i Bages, conducta de l’església en els moviments d’opinió, actitud de l’església en el Renaixement i en la qüestió social, el moviment regionalista i sa força irresistible, actitud racional dels catòlics catalans, justícia substancial de l’aspiració regionalista de Catalunya, el perill del separatisme, i la catalanitat de Tortosa.Els seus membres s’emmirallaven en el funcionament de la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat, i seguien al peu de la lletra les tesis de l’històric bisbe Torras i Bages, que pretenia orientar els cristians catalans cap al regionalisme i cap a l’ús ampli de la llengua pròpìa en l’eucaristia i en tot l’àmbit d’actuació cristiana. A Tortosa tenien molta feina a fer, ja que havien de lluitar contra el corrent espanyolista (amb uns dirigents molt poderosos econòmicament i política) i contra els secessionistes que negaven la catalanitat de la ciutat i de la varietat dialectal tortosina, teoria que va ser durament atacada pel canonge Manyà :
Potser que algú de vosaltres em dirà que això interessa poc a Tortosa, ja que segons aquell antic adagi, tortosins! Ni catalans ni valencians, nosaltres tenim poca cosa a veure amb les coses de Catalunya. Aquest adagi, tal com l’entenien els antics, en el sentit de que Tortosa constitueix una regió prou diferent de la de València i de la de Catalunya septentrional, amb ses característiques de llengua, costums, etc., molt dignes de ser estimades per nosaltres, és molt exacte. Però si se li fa significar, compretenen alguns moderns, el divorci de Tortosa de la resta de Catalunya, és absurd. Tortosa és essencialment catalana. És catalana la nostra llengua, són catalanes les nostres institucions, és català el nostre Llibre de les Costums. És catalana també la nostra història, i ho ha estat sempre, perquè àdhuc en aquells temps en els que Tortosa pareix separar-se de l’esperit de Catalunya, el poble tortosí manifesta ben clarament quinaés la seva voluntat i la desviació que és produí en alguna època trista de la nostra història, és obra d’influències forasteres, no tortosines.
De la seua actuació cultural, destaca l’organització dels Jocs Florals de 1920, la publicació d’un butlletí i l’inici d’una col·lecció literària anomenada Biblioteca de la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de la Cinta, que malhauradament per a les lletres ebrenques no va poder tenir continuïtat. En aquest primer volum publicaren les següents obres: Lo beat Francesc Gil de Frederic (vida i martiri, novena i goigs) i Composicions Eucarístiques de Tomàs Bellpuig, l’esmentada comferència de Mossèn Manyà, i la Col·lecció de cançons populars tortosines, de Ramon Vergés Paulí, Joan Torné i Balagué, Joan Moreira, i Rogeli Yerro, que havien rebut respectivament el premi i els accèssits que obsequiava la Lliga Espiritual a l’anteriorment esmentat certamen poètic.
Els greus problemes amb la cúria eclesiàstica pel to catalanista de l’entitat, especialment a partir d’un article que la criticava amb ironia aparegut al fulletó La Cucafera, el qual s’atribuí als responsables de la Lliga Espiritual, provocà que el bisbe de Tortosa, Pere Rocamora, se’n doneix de baixa, la qual cosa feu que els mateixos dirigents decidissin dissoldre l’entitat per no fer cap acte de rebel•lia. Ells havien de patir les conseqüències personalment amb l’ostracisme a què foren sotmesos, mentre que la llengua i la cultura catalana varen tornar a perdre una altra batalla, que la debilità de nou.
- EL MOVIMENT FEJOCISTA

La Federació de Joves Cristians de Catalunya es va constituir a Tortosa el 1931. Estava presidida per en Josep Arasa, que a la vegada era el president de l’Orfeó tortosí, i van arribar a tenir 150 afiliats. Tal com ens vol fer entendre un dels seus dirigents en un article que porta el significatiu títol de Fe en Crist i Catalunya Pàtria, fou erigida amb un clar esperit d’acció, amb un gran dinamisme per aconseguir la confiança pública, com a defensors dels ideals catòlics dintre de la vida social. El lema del seu himne era ben explícit: Ésser tots cavallers fidels del Crist. Consideraven que la vida fejocista d’un afiliat no consistia exclusivament en assistir a les solemnes festes eclesiàstiques, sinó que havia de comportar-se com a tal davant del públic i entre els companys. El Fejocisme suposava la realització d’aquella màxima que havia proclamat el bisbe Torras i Baiges : Catalunya serà si és cristiana, és a dir el “Pro Ecclesia et Patria”. El Fejocisme no buscava com a fi principal a Catalunya, sinó el seu major bé espiritual que era la seva cristianització. Tenien com a portaveu a nivell nacional el rotatiu Flama, mentre que les activitats i ideals dels fejocistes tortosins foren recollides abastament pel diari Ara, en l’editorial del qual trobem la definició exacta del moviment que pretenia unir cristianisme i catalanisme:
A Catalunya existeix un gran element de joves decidits i sans d’esperits amb tota la noble empenta que proporciona el dinamisme de la joventut i la fe en els ideals que es defensen...I nasqué el fejocisme, aquesta federació de joves cristians de Catalunya que laborant per la fe, laboraven també intensament per la Pàtria que els havia vist néixer, estimant-la i servint-la amb l’amor pur que només fa sentir un ideal ben comprés i ben viscut.
Els fejocistes s’organitzaven en grups de treball que portaven noms significatius com Jacint Verdaguer o Mont Caro (el grup de Roquetes). Un dels més actius va crar-se a Tortosa el 20 d’octubre de 1935, sota el significatiu nom d’Oliver de Boteller . El seu president era JM Alegret, el secretari T Príncep, entre els vocals estava Mn. Tomàs Bellpuig, i com a responsable de cultura el jove Rafel J. Sàlvia (director del diari Ara). La seua doctrina passava per la fidelitat total a la llengua del país. El següent és un paràgraf que forma part d’una carta d’encoratjament que els envià el literat rapitenc Joan Torné i Balaguer , en el qual queda ben clara quina és segons ells la postura lingüística a prendre:
L’església no pot ésser una cosa forastera a Catalunya. Torras i Baiges ha pogut dir a “La Tradició Catalana” que l’església és regionalista. I si l’església és això, la llengua del poble és la llengua de l’església. Quin efecte no farà parlar a Déu en llengua que no és la nostra, com si fos un foraster vingut de la Manxa, o un caporal de carrabiners destinat a Catalunya? No, Déu és Pare. I si al pare se li parla “com Déu mana” parlem per tant a Déu com mana Déu.
El moviment fejocista no ho tingué gens fàcil a Tortosa, a causa del posicionament majoritari de l’alta jerarquia del bisbat que promovia un espanyolisme a ultrança i perseguia els elements catalanistes, tal com hem vist en el capítol anterior. El bisbe Fèlix Bilbao era consiliari nacional d’Acción Católica, que també s’encarregava de treballar amb el jovent, i que varen veure en els fejocistes un adversari enlloc d’un aliat. La llengua de l’eucaristia depenia de la ideologia del rector corresponent, alhora que l’ús del català a les esglésies en aquest ambient enrarit era un acte de veritable militància catalanista.

5. LA PREMSA CATÒLICA CATALANISTA:

- La Cucafera

Fulletó satíric que va editar-se a Tortosa el 1921 per tal de criticar la postura autoritària i espanyolista de l’alta jerarquia de l’església tortosina a principis d’aquesta dècada. Donaren cabuda a alguns articles crítics sobre la postura immobilista de l’episcopat i els seus dogmes de fe, alguns dels quals varen provocar un gran rebombori que va desembocar en el cessament dels suposats autors com a professors del Seminari Diocesà (Mn. Manyà, el seu germà Mn. Joaquim Manyà, Mn. Rossend Cucala i Mn. Tomàs Bellpuig), així com en la dissolució de la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de la Cinta.

- Butlletí de la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de la Cinta

Aquesta publicació era la portaveu de l’associació cristiana i catalanista del mateix nom. Es publicaren un total de 15 exemplars entre el maig de 1919 i el març de 1921. Els seus redactors principals eren: Mn. Manyà, Mn. Bellpuig, Francesc Mestre i Noé, Joan Moreira, Manuel Beguer i Joan Torné i Balagué. Estava escrit totalment en català, i va distingir-se per la defensa a ultrança de l’ús del català a l’eucaristia.

- La Revista Erudita La Santa Cinta.

Per tal de commemorar el 750 aniversari (quinzè cinquantenari, fent ús de la terminologia religiosa) de la Baixada de la Mare de Déu de la Cinta, varen organitzar-se un gran nombre d’actes religiosos i culturals a Tortosa, així com es planejà la publicació d’una revista d’alt nivell cultural que comptés amb gairebé la totalitat dels intel•lectuals i literats de la ciutat, que estigués dedicada en exclusiva a lloar la Patrona de la ciutat. El gener de 1928 veié la llum el primer número d’aquesta publicació bilingüe, que es distingí per la publicació de molts articles catalanistes i literaris, i que va dedicar una secció titulada la “Nostra Galeria” als més il·lustres literats locals, amb una clara mostra d’obertura d’idees. Entre els col·laboradors s’hi trobaven persones vinculades al catalanisme polític i cultural com: els clergues Tomàs Bellpuig, Joan Baptista Manyà, Joan Abarcat, Joan Baptista Ferré, Rafel Escuder i Manuel Rius; els intel•lectuals Francesc Mestre i Noé i Manuel Beguer; el poeta Gerard Vergés i Zaragoza, i el periodista Lluís Climent. A aquest seguit de personalitats hem d’unir altres sense gaire motivació ideològica com els prestigiosos poetes com Ramiro González del Palomar, Josep Vergés Vericat, la poeta barcelonina Josepa Rossich, i la canareva Fina Mar, i clergues erudits com Mn. Eduard Soler. En un altre cantó ideològic, també hi participaren els literats tortosinistes: Ramon Vergés Paulí, Enric Bayerri i Joan Moreira; els conservadors i espanyolistes Mn. Josep Matamoros, i el periodista d’arrel carlista Josep Monllaó “Llaonet”. La revista va publicar-se fins 1935, i malgrat el seu to religiós gaudí tothora d’un gran prestigi per la qualitat de les plomes que l’escrivien.