dijous, 22 de desembre de 2011

Unitat 29: Zoraida Burgos, més exili interior i veu poètica


La Zoraida Burgos forma part de la generació de la censura, d'aquells que hagueren d'amagar el seu art sota les parets de la temor. Dels que intentaren reviscolar mitjançant diverses revistes (Gèminis) i grups artísticoculturals (Macla 65), però que veien una i una altra vegada com se'ls combatia irracionalment. D'aquesta generació i d'aquests temps sorgiren emblemàtics literats i historiadors, que han servit a les Terres de l'Ebre i a la cultura catalana durant més de quatre dècades. El gran mèrit de la poeta tortosina és la mescla d'avantguardisme i claredat de la seua poesia, que a voltes permet una expressió directa de les sensacions, quan el tarannà difícil del poema neix precisament de la necessitat de canviar les convencions lingüístiques per fer entendre una sensació fugissera, un pensament real que se sent totalment diferent a l'ús col·loquial. A més, gaudeix del gran do de ser lírica, amb una combinació de lèxic abstracte i natural, d'imatges i valors d'immediat i fàcil enteniment, mesclat amb llenguatge enigmàtic i símbols. Els seus poemes traeixen una actitud de revotla existencial, sempre a la recerca de la pròpia identitat, empeltada de preocupacions metafísiques, i es caracteritzen per les experimentacions formals i l'erotisme directe. La poesia de Burgos està construïda amb un gran rigor formal i amb un estil noble i musical, allunyat dels col·loquialismes, ple d'elements imaginístics i de símbols personalíssims.
L'estil de creació poètic és calcat al de qualsevol altre bon poeta. Allò que els poemes desprenen són memòries, sentiments d'adolescència, el coneixement de l'amor, l'art que l'ha influenciada, el record quotidià d'un gest, d'un sentiment fugaç, d'una experiència. Els poemes es basen en la idea que l'ésser humà és la memòria, mentre hi ha una sensibilitat que desperta a la vida. Dos tendències temàtiques i modes expressius enllacen aquest to vital, el coneixement específic del propi sentiment i una retòrica naturalitzada que intenta evitar la grandiloqüència, i que gairebé sempre ho aconsegueix. Un jo personal sap adreçar-se a un lector, el de la poesia, sempre molt selecte. Dóna la impressió de tenir un pensament directe que connecta amb la necessitat de sensacions del lector:
Escric en u cristall letres de fum
i els liquens esgrafien els mots
i en fa silenci (M'alunyo de mi
vers el meu centre, exili tenebrós).
La veu llisca pel tall del ganivet
defugint sequedats, l'alè perdut,
i es fa noms esventats rere uns espills
que ens retornen la imatge en fals acull.

Desprñes de la lectura atenta de l'obra publicada, es pot arribar a afirmar que la Zoraida Burgos creu que la poesia es troba al si de les paraules, i que és possible la recerca d'un altre llenguatge més selecte però capaç d'expressar les sensacions més recòndites. alguns poemes ens parlen de la visió de la poeta sobre la vida i sobre la seua pròpia existència. Poemes dedicats a l'amor, un amor ple de dubtes, desencisos i nostàlgia, sentimetns i reflexions sobre les seues vivències, sensacions que transmeten una mena de tristor i forta malenconia, a través del repotatge clarificador d'una climatologia i un paisatge:
Vent i aigua, la imatge, fora.
Crepuscle, incendi xiscladís d'ocells en paral·lela línia.
Primeres ombres s'abaten sobre el pont. Suspès,
l'adagio es trenca i el foc belluga entre les bigues
bocams silencis. La fràgil curvatura
de calç blavenca, ressò mediterrani,
proposa fugides, llençols blancs desfent-se vidre enllà,
fidelment, arcaics signes afermen la memòria,
escriptura joiosa sobre antics papers esgroguissats.

La consciència de venir d'uns arrels que mai no ens abandonen (el fet de nàixer) i la ignorància del nostre esdevnir marquen el sentit de la vid ai de l'art. Podem trobar un llenguatge re`toric, ple continguts abstractes, on predominen els conceptes, l'activitat cerebral, encara que aquestes imatges no estan exactament renyides amb unes altres que són per un astut esperit que manega els fils dels amants a la seua voluntat. L'autora sap desenvolupar els conceptes fins a la màxima expressió verbal.
Zoraida Burgos no forma part dels grans cercles de les capitals catalanes: Barcelona, València, Mallorca. Malauradament aquest fet ha dificultat la difusió de la seua obra, dins de l'absurda tendència de menysprear o arraconar la bona literatura escrita a comarques. A aquest aspecte descoratjador, hem d'afegir que la poesia és la més minoritària dels gèneres literaris, de fet, fins al finals dels anys 1980 la poeta tortosina només havia publicat dos llibres de versos: D'amors, d'enyors i d'altres coses (que va sofrir la censura franquista) i Vespres.
Tot i això, part de la seua obra ha estat difosa en diverses antologies (Antologia de la poesia social catalana, Antologia de novíssima poesia en català publicada a Lisboa, Poesia femenina catalana, Escrits sobre poetes i poesia).
A Reflexos evoluciona cap a un sentit més abstracte, alhora que s'aparta del realisme social i intimista i s'encamina cap a una poesia més complicada i amb tocs bastant enigmàtics. A Blaus Zoraida aconsegueix que el paisatge representi els sentiments interiors, la identificació absoltua d'ella mateixa amb tot allò que desprén el riu i la muntanya, ho demostra mitjançant visions on el mot queda enlluernat per una força d'atracció natural i es fa portaveu eficient del paisatge:
Convivència d'aigües, el meu paisatge.
El vol de les gavines confon les superfícies, espills
de rogenques nuvolades ponent,s riu amunt.
Davallen els camins vers la planícia reverberant de sol.
La lluna s'emmiralla, basses de nits salobres.
El teu alé m'apropa la fragància de grèvols odorants
aspre vent de dalt tallant entre el rocam esquerp.

Una mena de narrativa poètica esdevé L'obsessió de les dunes. Hi ha tot un món de records, paisatges nus, elements canviant,s visios de memòries llunyanes, que enlluernen la petjada humana en aquest raconet del delta, on els dies i les nits gaudeixen de temperades temperatures, respectats per l'oratge.