dijous, 15 de desembre del 2011

Unitat 13: La poètica de la Renaixença


1. EL DESVETLLAMENT POÈTIC DEL CATALÀ

Les primeres manifestacions literàries que varen publicar-se en la nostra llengua a Tortosa varen tenir lloc durant la segona meitat del segle XIX. Es tractava d’una sèrie de poemes que varen tenir una molt escassa repercussió pública, alhora que gairebé en la seua totalitat eren d’una qualitat molt pobra. Aquests pioners poetes demostraven tenir un ben evident desconeixement de l’estructura, la riquesa i les possibilitats del nostre idioma. Tanmateix, també es van editar alguns articles i algunes curtes peces dramàtiques costumistes en català a partir de finals de la dècada de 1860, tot i que per la seva dispersió i pel fet que estaven carregats de barbarismes no els podem considerar com un pas significatiu envers la recuperació lingüística del nostre idioma. Ens trobem davant d’un exercici de voluntat més que de virtuosisme literari. El primer poema publicat en català a Tortosa va ser el sonet A mon adorat turment, que va veure la llum el 27 de juliol de 1848 a les pàgines del diari El Dertosense. Tot i això, el català hauria d’esperar encara molts anys per poder ser considerat com una eina de prestigi a casa nostra. Una primera data d'interès pot ser considerada la de 1877, en què va celebrar-se a la ciutat de Lleida un històric Certamen poético dedicado a Nuestra Señora de la Cinta de Tortosa, que va tenir una nodrida participació de poetes tortosins, que podem considerar com a veritable preludi de l’esclat poètic a venir en anys vinents. Alguns rotatius culturals com El Correo de las Familias i El Noticiario Dertosense començaren a incloure amb certa assiduïtat poemes escrits en la llengua de casa, que començava a despertar l’interès dels membres de les associacions culturals locals. Entre aquests escassos poetes que van gosar fer alguna composició experimental en la nostra llengua tenim: Àngel Lluís i Rubió, Climent Escardó, Antoni Anyon, i Josep Felip Vergez, tots ells vinculats estretament al camp periodístic, i magnífics representants de la intel·lectualitat local del seu temps.

1.1 ELS PRIMERS POETES EN CATALÀ

L’Àngel Lluís i Rubió (Tortosa 1819-1882) es va llicenciar en medicina per la Universitat de Barcelona, i va tenir un paper molt important en la lluita contra l’epidèmia de còlera el 1854 a la seua ciutat natal. Era membre d’una família afeccionada al camp de les lletres, ja que el seu germà Josep també fou un poeta en llengua castellana, que va aconseguir premis meritoris en els diversos certàmens literaris que hi hagueren a la ciutat durant les darreres dècades del segle. Va estar tothora vinculat al món de la premsa des d’una edat molt jove, en ser fundador del primer periòdic tortosí El Ebro (1844) i del primer diari El Dertosense (1848). També va col·laborar amb “Diario de Tortosa” (1858) i, ja amb una edat avançada, feu palès el seu prestigi social amb la seva participació en els rotatius més conscients del paper decisiu dels fenòmens culturals en la societat: El Noticiero Dertosense, El Correo de las Familias, etc. La seua col·laboració periodística no va acabar-se a la ciutat, ja que també va participar en la redacció de diaris i revistes com: Diario de Barcelona, El siglo médico i El Genio Médico Quirúrgico. Va ser igualment un bon poeta, que va conrear de forma casual la llengua catalana tant a nivell escrit com de recitació oral, i que era convidat a prendre part en els actes literaris de més prestigi a nivell local. El primer poema en català que se li coneix fou Lo Guay tortosi que va ser escrita l’any 1962, que ha estat reproduïda en diverses ocasions en algunes publicacions tortosines de principis de segle XX. El seu traspàs va esdevenir el 31 de març de 1882.

Climent Escardó, fill d’una família de militars que tenien moltes propietats a la comarca, era advocat de professió, i va estar estretament vinculat a la companyia beneficiària de la construcció del Canal de la Dreta de l’Ebre, per la qual cosa es va veure involucrat en tota la problemàtica que aquest controvertit projecte va comportar a la ciutat i comarca, amb defensors a ultrança i ferotges detractors. Era un dels redactors de Diario de Tortosa, publicat a partir de 1858 per tal de defensar-se dels atacs que rebien per part de l’altre rotatiu existent a la ciutat, El Eco del País, opositor a l’esmentat projecte de canalització. Posteriorment, entrada la següent dècada va ser un dels impulsors de La Actualidad, conjuntament amb Josep F. Vergez, que es caracteritzà pel seu destacat caràcter cultural i pel fet que incorporava bastantes poesies en la nostra llengua. Va ser nomenat Jutge de pau de Tortosa, fins la seva renúncia l’any 1882, en què va traslladar-se a Barcelona amb la seva família. Se li coneixen alguns poemes d’un nivell acceptable escrits en el dialecte tortosí, com mostren els següents versos que formen part d’un llarg poema anomenat Història dels Canals, el qual va ser llegit el 20 de juliol de 1857 en motiu de la celebració de les festes d’inauguració de la citada obra hidràulica:

Farà set o buit Nadals
Que ningú pensava en res
Quan ve a Tortosa un francès
I diu molt sèrio Canals!
Al principi no ho creiem
I del francès mo’n burlàvem
I uns als altres nos miràvem
I en dissimulo mo’n riem.


L’Anton Añon era l’apotecari de la veïna població de Xerta, feina que va compaginar amb el seu paper de poeta, músic i assagista, que el convertí en un dels amants de les lletres més destacats de la seua època a casa nostra. Posseïa una enorme biblioteca, que malauradament va ser destruïda durant esclatà la revolució l’any 1936. Va tenir un estret lligam amb nombrosos moviments culturals tortosins, que el portà a ser fundador amb el músic Enric Camó d’una Societat Coral musical durant la dècada de 1860. Tanmateix, va tenir una gran amistat amb el musicòleg tortosí Felip Pedrell, amb el qual va composar algunes peces conjuntament. Fou l’autor d’uns extensos cants, els quals musicà igualment, que glossaven el desastre de la gran riuada de 1787, durant la qual a Xerta s’ensorraren un centenar de cases i moriren 30 persones. Posteriorment va entrar en ple contacte amb el catalanisme polític i va participar en els debats que portaren a la redacció de les Bases de Manresa, així com va ser un entusiasta redactor del primer rotatiu escrit en català a la capital del Baix Ebre al tombant del segle: La Veu de Tortosa, a les pàgines del qual va publicar destacats estudis històrics sobre la nostra la comarca, i en el seu paper de proselitista catalanista va escriure nombrosos articles que reflectien els seus anhels de recuperació de la dignitat catalana. Seua és la frase : Catalanisme és la reivindicació de lo molt que ens van anar robant amb la insídia, el perjuri i la infàmia. L’any 1905 fou nomenat fill predilecte Xerta. Va morir solter a l’edat de 104 anys.

1.2 ELS CERTÀMENS LITERARIS A PARTIR DE 1878

Els primers símptomes de recuperació del català els trobem en la celebració d’un Certamen Poètic el setembre de 1878, organitzat per l’Acadèmia de la Joventut Catòlica, en el qual varen ser premiats alguns treballs presentats en llengua catalana, tant d’autors locals com de la resta dels Països Catalans. Tanmateix, lligarem els inicis de la Renaixença a la ciutat amb la celebració de certàmens poètics de qualitat, que varen potenciar l’ús de la llengua catalana i la dignificaren socialment. Aquest mateix any 1878, en què va fer-se notori el revifament lingüístic a Tortosa, coincideix curiosament amb la consolidació definitiva del moviment renaixentista a la capital catalana, que va suposar la publicació de l’obra màxima de tota la Renaixença: L’Atlàntida de Mossèn Cinto Verdaguer. En un article publicat a la revista La Renaixença , el conegut literat Víctor Balaguer, que va tenir una notable col·laboració amb els primers periodistes de la ciutat a la dècada de 1840, cita la publicació del Llibre dels Costums de Tortosa (text català autèntic, traduït, anotat i concordat per en Ramon Foguet, nova edició feta per la Corporació Municipal) com un grandíssim esdeveniment cultural. També fa esment del Certamen organitzat per la Joventut Catòlica de Tortosa, conjuntament amb altres d’arreu dels Països Catalans, que són un senyal evident de vitalitat renovada:

Continuant sa marxa progressiva, la literatura catalana presenta en l’any anterior un conjunt de circumstàncies de la més alta transcendència. Deixant a part el gran nombre de certàmens que en ell s’han celebrat, i que sobre sos veritables fruits són discutibles, revelen quan menys que es va estenent cada dia més lo cercle dels aficionats a nostres lletres, nos hem de fixar en la qualitat d’algunes de les obres publicades, tals com la traducció de la Comèdia de Dant, les dues edicions de “La Atlàntida”, Lo llibre de Coses Assenyalades, Les Costums de la Ciutat de Tortosa, i l’Àlbum Pintoresc Monumental de Catalunya, que ens demostra la tendència als estudis seriosos per part de nostres publicistes, ensems que les afeccions catalanistes de les persones més instruïdes, úniques que acostumen a posseir tal classe d’obra.

Igualment en la premsa local més cultural i progressista, va notar-se un inusitat interès pel conreu de la llengua del país i la presa de consciència de la catalanitat. El Noticiero Dertosense va publicar el 1880 les bases d’organització del Congrés Catalanista, que pretenia la formació d’un gran centre de caràcter permanent, científic, artístic, una Institució Científica Catalana, una Acadèmia d’Arts Plàstiques i un Conservatori de Música:
La redacció del Diari Català, qual missió és la de fomentar lo catalanisme en ses diverses manifestacions, creient que és ja arribada l’hora de reunir als elements del nostre renaixement, que tan vigorós se mostra, va concebre la idea de convocar lo primer Congrés o reunió de tots los catalanistes que tinguin per lema el progrés i la millora de la nostra terra. Concebut lo pensament, aquesta redacció ha tingut la honra de comunicar-lo a les dels altres periòdics no satírics, escrits en la nostra llengua que es publiquen a Barcelona i a varis individus influents en lo catalanisme, i amb quan satisfacció he vist que tots s’associen amb entusiasme al projecte. Animats per tal acolliment, sense pretensions de cap mena, i posant-se al davant sols per dar la primer empenta, convoquem a tots los catalanistes al primer Congrés que tindrà lloc a Barcelona i s’inaugurarà lo dia nou del pròxim mes d’octubre.
El mateix rotatiu pocs dies després va tornar a dedicar el seu espai a lloar les virtuts de la nostra llengua, que hem d’entendre com un senyal inequívoc de revifament de la consciència catalana:
Si registrem la història de les llengües de la raça llatina i comparem la catalana amb ses llengües germanes, la història i la comparació nos donaran la categoria del nostre idioma. En resum comparem sempre que vulguem enaltir nostra llengua i pretenguem fer desaparèixer la preocupació que encara conservem alguns d’una manera rutinària de considerar la llengua catalana com a dialecte.

- ELS CERTÀMENS DE L'ACADÈMIA DE LA JOVENTUT CATÒLICA

La celebració a la ciutat de Tortosa d’un bon nombre de certàmens poètics d’alta qualitat a partir de l’any 1878 va revitalitzar l’ensopit ambient literari local i, especialment, va permetre dotar de categoria literària la poesia escrita en llengua catalana. Aquestes distingides festes literàries eren organitzades per dos centres culturals privats de tarannà completament distint: l’Acadèmia de la Joventut Catòlica (de signe carlista i conservador) i el Centre d’Artesans (que comptava amb una majoria de socis que pertanyien a la classe obrera), i varen suposar una autèntica plataforma de potenciació cultural, que van impulsar la formació de la primera generació de poetes locals que varen fer un ús habitual del català.
El primer Certamen d’importància va celebrar-se al col·legi de Sant Maties el 3 de setembre de 1878 , presidit pel Canonge Francesc Vilaret (consiliari de l’Acadèmia de Joventut Catòlica), que va comptar igualment amb un elegant discurs literari d’obertura per part del veterà periodista i poeta Àngel Rubió i Lluís, i el de cloenda de l’il·lustre advocat, periodista i polític, Ramon Foguet. L’acte de lliurament de premis va ser preparat a consciència i tingué un caràcter multitudinari, amb l’assistència d’unes 2000 persones. És de remarcar, d’una manera especial, la participació del literat barceloní, considerat com a pare de la Renaixença, Joaquim Rubió i Ors, que va ser premiat amb l’obra escrita en castellà Biografía i juicio crítico de las obras del Dr. Vicent Garcia, Rector de Vallfogona. La resta d’autors premiats no residien tampoc a les Terres de l’Ebre, a excepció de Joan Baptista Altès, rector de Batea, que va tenir una dilatada trajectòria periodística i literària, però mai no va conrear la llengua catalana.
El 1881 va celebrar-se al col•legi de Sant Lluís un altre certamen en honor a la Verge de la Cinta, que va concedir premis a poetes tortosins en llengua castellana com Josep Rubió i Lluís, i va donar a conèixer el jove literat Josep Vergés i Zaragoza, que esdevindrà amb el temps un grandíssim periodista, destacat poeta, i defensor del conreu literari del català.

L’HOMENATGE A SANTA TERESA DE JESÚS DE 1882

L’any 1882 es va organitzar un emotiu homenatge per tal de commemorar el III Centenari del traspàs de Santa Teresa de Jesús, la mítica poeta d’Àvila i destacadíssima figura del misticisme i del Segle d’Or castellà, que tanta influència ha tingut en un bon nombre de cantors poètics al llarg de la història. Varen formar part de l’instruït comitè organitzador, les associacions tortosines amb més prestigi i amb més motivació cultural: l’Arxiconfraria Teresiana, La Real Arxiconfraria de la Cinta, el Gremi de Llauradors de Sant Antoni, L’Acadèmia de la Joventut Catòlica i el Cercle Obrer d’Artesans. Aquest acte se celebrà a la Congregació de Sant Lluís el darrer diumenge d’octubre, i va comptar amb la lectura dels treballs en prosa de l’advocat Ramon Foguet i de Mn. Joan Baptista Altès, i d’alguns poemes per part dels ràpsodes: J. Ferreres, Rubió i Lluís, R. Foguet, Paulí, Tallada i Ortega. Ben segur que estava destinat a convertir-se en un gran esdeveniment cultural, que va despertar passions entre els amants de la poesia i de les lletres. Des de les pàgines del cultural rotatiu El Semanario de Tortosa, s’havia llaurat el camí amb la publicació d’un seguit d’articles d’enlairament de la figura poètica i religiosa de l’homenatjada, que va culminar la campanya amb l’edició d’un monogràfic el mateix dia de la seva onomàstica, el 15 d’octubre de 1882, que donava a conèixer un emotiu himne composat per Mn. Joan Baptista Altès. També va organitzar-se una gran exposició amb tota mena d’objectes vinculats a la devoció a la Santa d’Àvila.
Quant a la presència de la llengua catalana, el citat setmanari va incloure una famosa poesia de Mossèn Cinto Verdaguer titulada La mort de Santa Teresa, i una composició escrita en dialecte tortosí, “A les Teresines de Tortosa”, del poeta local J. Ferreres . Hem de destacar la lectura d’un bellíssim poema, que trencava amb tota la mediocritat escrita anteriorment, de l’aleshores jove poeta tortosí Lluís Lluís i Dolç, que portava com a títol A Santa Teresa, la qual denota tota mena de sentiments patriòtics i de defensa a ultrança de la llengua dels pares, tal com evoquen les següents estrofes que l’encapçalaven.

Vull cantar-te Santa meva,
En la llengua catalana,
Que les coses que es diuen
En la llengua de la pàtria,
Són més tendres i més dolces
I surten de dins de l’ànima,
Que de la pàtria la llengua,
És la llengua que el cor parla.


- ELS JOCS FLORALS DE 1883

La passió per la poesia era present a la ciutat i l’interès pel conreu del català estava despertant. El 1883 serà una altra data a recordar, ja que varen celebrar-se els 1ers Jocs Florals de Tortosa, que varen ser organitzats per l’associació del Círcul d’Artesans. Aquesta entitat era la precursora dels Casinos republicans, entre els seus socis de la qual hi havia moltes persones d’origen obrer i camperol. Aquest esdeveniment literari va causar un gran rebombori a la ciutat, i el teatre Principal tornava estar ple a vessar la nit del certamen. D’aquest certamen destacarem la participació d’en Francesc Ubach i Vinyeta, poeta de Mataró que fou un dels habituals guanyadors dels Jocs Florals de moltes ciutats catalanes, així com els guardons que reberen tres joves poetes tortosins: Lluís Lluís i Dolç, Josep Vergés i Zaragoza, i en Joan Cachot i Lluís, que passaran a representar tota una nova generació poètica d’arrel catalana a la ciutat. La Memòria la va llegir un jove secretari del jurat, posteriorment notable biògraf i historiador d’arrel conservadora, Frederic Pastor i Lluís , que situa el fet literari com a veritable amalgama de progrés.

1.3 ELS POETES DE LA “GENERACIÓ DE 1883”

El notable èxit que varen tenir els Jocs Florals de Tortosa dels Cercle d’Artesans de l’any 1883, quant a la repercussió social i a la qualitat dels treballs guardonats, va obrir uns nous horitzons per a alguns joves literats locals que varen aixecar la seua veu amb molta força. Hem de tenir en ment tothora, que a partir d’aquest moment cap persona relacionada amb el camp de la cultura podrà considerar un anacronisme que s’utilitzi el català com a una eina literària més, la qual passarà a ser un instrument molt vàlid per al conreu poètic, així com també amb alguna esporàdica obra teatral. Tot i que encara hi haurà una majoria aclaparadora de literats d’arrel castellana, i els rotatius continuaran publicant-se amb l’idioma de Castella, el Renaixement de la llengua catalana a la ciutat ja no pot tenir marxa enrera, donat que una sèrie de joves autors aniran publicant assíduament poemes de qualitat a gairebé tots els rotatius comarcals, i alguns d’ells fins i tot aconseguiran guardons considerables en certàmens poètics d’arreu del país. D’aquesta nova generació de poetes n’hem triat un grup de sis: Lluís Lluís i Dolç, Joan Cachot i Lluís, Josep Vergés i Zaragoza, Joan Baptista Ferreres Delsors i Lluís Bernís, que varen gaudir d’una magnífica fama a la ciutat, en la seua qualitat d’homes de cultura i de brillants cantors poètics, tots estigueren altament vinculats a l’àmbit periodístic.

LLUÍS LLUÍS I DOLÇ
Va ser un destacat advocat tortosí i un culte home de lletres, germà del també poeta i periodista Josep Lluís i Dolç (altament guardonat en els Certàmens de l’Acadèmia de la Joventut Catòlica, amb poemes escrits en castellà) i amic íntim de l’històric poeta barceloní Joan Maragall. Tenia uns reconeguts dots de poeta i els seus temes predilectes són els referits a la gent i als costums de la seva ciutat natal, com ho demostra en un dels seus primers poemes, A Tortosa , que és un cant vibrant a la ciutat, el qual es pot considerar com un dels veritables puntals de sortida del català ben escrit a casa nostra. El 1882 va ser premiat en un dels esmentats certàmens poètics locals per la seua bella composició Lo bando de la Cinta, que es converteix en un altre veritable càntic a les tradicions tortosines i a la germanor que es viu durant la seva Festa Major, la qual ben segur podria ser considerada com a una de les millors poesies tortosines en català de tot el segle XIX. Aquest mateix any també va publicar el seu emblemàtic cant A Santa Teresa, que hem comentat anteriorment, i que suposa la mostra de recolzament poètic més ferma que es feu des de Tortosa per tal de dignificar definitivament el català. Lluís Lluís va gaudir d’una gran fama en vida, ja que va participar en innombrables vetllades poètiques i va ser membre del Jurat dels famosos Jocs Florals de 1920, juntament amb els intellectuals catalanistes més prestigiosos de la ciutat. Va morir el 1926.

JOAN CACHOT I LLUÍS

Joan Cachot i Lluís (Tortosa 1856- ?) va ser un gran seguidor del fenomen literari, i un dels primers grans poetes catalans de Tortosa. Des d’una edat ben jove va demostrar un sincer entusiasme per la literatura catalana, pel comerç i per les finances, publicant una voluminosa obra d’interès titulada: El Comercio, la bolsa y la banca. El seu descobriment públic va arribar amb el 1er accèssit a la Flor Natural que va guanyar als Jocs Florals de Tortosa de 1883 amb l’emotiva poesia: Qui en dóna més?. Sorprenentment, a partir d’aquí ens trobarem davant d’un silenci que va durar uns 40 anys, durant els quals va desaparèixer totalment del món literari. No va ser fins a la restauració de la II República, que el retrobem ja amb una edat avançada i més vigorós que mai, amb la seva col·laboració en el setmanari catalanista “Vida Tortosina”, des de les pàgines del qual va realitzar magnífiques dissertacions sobre la situació social del moment, i una defensa acèrrima de la llengua catalana. Quant als escrits de base política hem de destacar les excel·lents anàlisis sobre les actituds que seguien les diferents corrents ideològiques. Cachot es convertí en el mestre que adoctrinava els joves redactors del setmanari catalanista, guiat per un autèntic fervor de defensa de la catalanitat. La seua lectura instructiva ens clarifica molts dels posicionaments dels polítics de la seua època. Tingueren notable repercussió en l’ambient cultural tortosí una sèrie d’articles sobre el paper que jugaven els regionalistes i els radical socialistes, l’actitud dels quals condemnava sense pal·liatius: Mantenint constantment incòlumes, sense febleses ni claudicacions de cap mena, els nostres sentiments patriòtics i els nostres ideals polítics, som avui encara el mateix que érem a començament d’aquest segle, podent repetir i signar amb veu ferma i pols segur, sense la més lleu rectificació ni capciós atenuant, les mateixes afirmacions, la mateixa doctrina, els mateixos principis que constituïen el nostre credo a l’horitzó polític de Catalunya les dos forces que durant trenta anys, i alternativament, hi ha dominat, explotant-la, afeblint-la, traint-la, lliurant-la els uns a gent estranya, venent-la els altres als seus pitjors enemics, i així, entre tots, retardant l’hora de la seva dignificació i plena llibertat.

JOSEP VERGÉS I ZARAGOZA

Va nàixer a Tortosa el 16 de febrer de 1862. Va ser un destacat periodista i un literat de primera vila, que va conrear diversos gèneres literaris brillantment. Tot i que ell mai no es va voler considerar poeta, va començar a escriure versos des de ben jove. El 8 de setembre de 1880 va llegir-se la seua primera poesia en una vetllada celebrada al col·legi de Sant Lluís. L’any següent va rebre un accèssit per la composició titulada Lo premi de la Fe al certamen de l’Acadèmia de la Joventut Catòlica, gràcies a la qual va passar a ser considerat com a “lo poeta tendre”. Als Jocs Florals de Tortosa de 1883, el seu nom va quedar consolidat com una de les promeses de les lletres tortosines, en tornar a ser premiat pel poema Lo periodista. A partir d’aquí va viure uns anys d’entusiasme catalanista , que el portà a escriure versos sentimentals i reivindicatius sobre un gloriós passat nacional que se n’havia anat en orris a causa d’ingerències externes. Les següents estrofes formen part d’un càntic de lloança a Catalunya, que fou premiat en Jocs Florals de Barcelona l’any 1886, organitzats per la Societat catalanista Fivaller, i que foren recollides en un volum amb els millors poetes catalans del moment, com el mateix Jacint Verdaguer.

No vinc avui, oh Pàtria, tes glòries a retraure,
No vull lo vel descórrer que ens tapa el teu passat,
Dels llibres de ta història no vinc la pols a traure
Mirant lo que has estat.
No vull remembrar herois, no vull cantar cap gesta
No vull que al cor li doni bonança cap record
Si avui cançons t’envio, no són cançons de festa
Avui són planys de mort.
Avui lo roure altívol tornat s’és dèbil canya
Ahir amb ta senyera voltaves tot lo món;
Avui les quatre barres que eren puntals d’Espanya,
Barrots de reixa són.
Avui barrots de reixa que et tanca i t’humilia,
Pàtria, tan gran com eres un jorn com t’han malmès!
Ahir la nostra glòria tota la terra omplia
Avui ja no som res.
Aquells que avui urpegen los fruits de nostra terra
Te veuen enfeinada i et tracten com vestall,
No pensen que a vegades les eines de la guerra
Són eines de treball.

Aquest mateix any 1886 ja consta com a membre del Claustre de professors del Col•legi de Sant Lluís (Mates i Ciències Naturals). Aquesta feina estable i ben considerada socialment, li va permetre endegar una fructífera carrera periodística, que el portà a col·laborar amb els diaris catòlics tortosins: El Estandarte Católico, El Ebro, El Correo Ibérico i El Restaurador. Val a dir que va signar 2523 articles amb el pseudònim Constante per molts rotatius cristians d’arreu de l’estat espanyol, així com el 1913 va formar part de la revista científica “Ibèrica”. Durant l’abril de 1925, va ser objecte d’un emotiu homenatge per part de les personalitats culturals més influents de la ciutat. El poeta Lluís Lluís i Dolç li va llegir una poesia, en reconeixement del seu paper preponderant dintre de les lletres tortosines. En el discurs, situat en plena dictadura del General Primo de Rivera i de persecució de la llengua catalana, s’expressà en català, com a signe evidentment identitari. Correo de Tortosa va recollir-lo en llengua castellana:No tome nadie como desprecio ni falta de cariño al castellano estas palabras, ya que soy tan amante como de puede ser, de la lengua castellana, de esta lengua que han hablado tantos héroes, poetas, sabios y santos pueblos de la tierra. Pero no es la que hablo yo, que nunca he salido de Cataluña y a quien pueden aplicarse los veros de la famosa Oda de Aribau: “En llemosí sonà lo meu primer bagit quan del mugró matern la dolça llet bevia/ en llemosí al senyor pregava cada dia/ e càntics llemosins somiava cada nit. Especialmente cuando me hallo dominado por una emoción, me es difícil expresarme en otra lengua que no sea la mía.
Moltes de les seues vivències foren recollides en els seus llibres Recordances (1925), que és un viu retrat de la Tortosa del seu temps, i Epistolari joco-seriós (1925).


JOAN BAPTISTA FERRERES
JB Ferreres Delsors va ser un bon poeta que va obtenir diverses distincions en les diverses edicions dels Jocs Florals de la ciutat de principis de segle XX. Ja el 1900, va rebre el premi que atorgava el Club Recreativo per la seva composició La Festa de Migcamí. Va publicar totes les seves poesies en diversos rotatius locals. Va ser director del setmanari El Radical entre 1910 i 1914, des de les pàgines del qual es va descobrir com a un destacat folklorista, la feina del qual va ajudar a excel•lents tasques posteriors en aquest ram realitzades per en Joan Moreira i l’Enric Bayerri. El seu ús lingüístic és discutible, donat que seguia una ortografia sui generis i mai no va voler fer cas de la necessitat d’adoptar una grafia comuna que ajudés a consolidar la categoria lingüística de la llengua catalana.


LLUÍS BERNÍS

Va ser director de diversos destacats rotatius tortosins. Era considerat una persona de grans coneixements poètics, a més de tenir molt bons dots per escriure’n. També va utilitzar, però, un català-tortosí molt deteriorat en gairebé totes les seues composicions, donada la seva adscripció ideològica conservadora.

2.GALERIA DE POETES DE PRINCIPIS DEL SEGLE XX

La vida literària tortosina va gaudir d’un període especialment daurat durant les primeres dècades del segle XX, gràcies al talent i a la devoció per les lletres que varen demostrar tenir una llarga llista de literats i d’historiadors, i al fet que varen disposar d’una plataforma ideal per a la correcta difusió i engrandiment de la seva obra: l’Ateneu. Des d’aquest centre de cultura, es realitzà una enorme i lloable tasca divulgadora de l’important paper a desenvolupar pels escriptors si es volia una societat més culta i encarada cap al progrés col·lectiu. Val a dir que el centre va donar cabuda a tota persona que tingués inquietuds literàries, més enllà dels seus ideals i de la llengua que usés. Tanmateix, els anys 1920 van veure l’esclat d’una nova generació de poetes que ja mostraren una gran maduresa en el domini de l’idioma català, a diferència de les generacions anteriors que havien fet ús d’un llenguatge dialectal molt castellanitzat. Els certàmens poètics anteriorment analitzats contribuïren notablement a la potenciació de la poesia com a gènere d’alta vàlua literària, i a millorar la qualitat dels autors locals. En el mateix camí, gairebé tots els rotatius comarcals disposaven de les seves seccions poètiques, que gaudien de molts lectors i que eren usades per poetes consagrats i d’altres de novells per a difondre les seves composicions, que amb el temps va propiciar que el poeta passés a ser considerat com a un ideal de persona de cultura.
És un fet evident que els escriptors no formaven ni de lluny un grup homogeni. Llavors, la ciutat de Tortosa va aconseguir aplegar un col•lectiu literari amb origen, formació, estètica i interessos força diferents:
- Autors de marcat tarannà conservador i espanyolista, que mai no abandonaren l’ús del castellà, que veien amb gran recel qualsevol maniobra catalanitzadora, que consideraven com a separatista.
- Un sector tortosinista molt polititzat, secessionista en el camp de la llengua i de la identitat.
- Els literats històrics que havien despuntat a principi de segle.
- Un grup brillant de clergues lletraferits i de devoció catalanista.
Ens trobem doncs amb un seguit de conreadors poètics de difícil enquadrament estètic, els quals no varen realitzar una obra especialment extensa, al mateix temps que no és gaire coneguda en l’actualitat. Cal destacar el paper remarcable que varen tenir en l’ús del català, i en algun dels casos, el seu excel·lent domini poètic. Formen part d’aquesta heterogènia fornada,quant a edats i afinitats ideològiques, tot i que dominada per personalitats dedicades a la medicina: Gerard Vergés i Zaragoza, Manuel Vilà, Lluís Climent, Secundí Sabaté, Carles Sánchez i Pastor, Rafel J. Sàlvia i Josep Monllaó Llaonet. Alguns d'ells els analitzem en altres unitats posteriors.

- Gerard Vergés i Zaragoza
Propietari d’una farmàcia molt coneguda de la ciutat, era germà d’un del periodista Josep Vergés i Zaragoza. Va realitzar una destacadíssima tasca al servei de la divulgació de la ciència, com a un dels editors del Boletín del Laboratorio Quimioterápico del Ebro. La seva altra gran vinculació amb el camp periodístic fou el seu paper de director de la històrica publicació La Santa Cinta. Va ser igualment un actiu poeta vocacional, que va publicar nombroses poesies en diferents rotatius locals. Als Jocs Florals de Tortosa de 1928 va ser guardonat amb el premi que concedia el Banc d’Aragó, pel poema A l’Ebre, un emotiu cant al riu.

- Manuel Vilà
Metge de professió, i especialista contra el paludisme (malaltia que afectava greument molts indrets de la comarca), va realitzar nombrosos estudis mèdics sobre aquest tema que va publicar en llengua castellana. En canvi, es descobrí com a un bon poeta en català des de les pàgines de La Veu de Tortosa i en la seua una única obra, Quan l’amor dictava, que va gaudir d’un pròleg de luxe per part del gran poeta Apel·les Mestre, el qual li dedicava interessants comentaris:
Heus aquí l’obra d’un jove tal com concebesc l’obra d’un jove: incorrecte, fàcil, entusiasta, sincera, gairebé inconscient, sense petulàncies, sense preocupacions i d’un poeta no afiliat a cap escola- quina sort! No atret per cap tendència, no subordinat a cap moda.

3. Els JOCS FLORALS DE TORTOSA AL SEGLE XX

En el transcurs del segle XIX, el coneixement i l’exaltació del món medieval per part dels homes de la Renaixença i el desig de donar una base social i literària a la llengua catalana, varen fer sorgir la idea de restaurar l’antiga festa dels Jocs Florals. El dia 1 de maig de 1859, al Saló de Cent, es va restaurar la festa dels Jocs amb el suport oficial de l’Ajuntament de Barcelona. Les bases de la convocatòria se centraven en el lema: Pàtria, Fe i amor, corresponent als tres premis ordinaris: Englantina, Flor Natural i Viola. Al poeta guanyador d’aquests premis se li atorgava el títol de Mestre en Gai Saber. Els Jocs Florals aconseguiren algunes de les fites bàsiques per a la normalització de la nostra cultura a mitjan segle XIX:

- Crearen un públic assidu al fet literari que potencialment podia consumir cultura escrita en català.
- Crearen una poètica i potenciaren els gèneres literaris-
- Permeteren i facilitaren l’aparició de noves generacions de poetes i prosistes catalans: Jacint Verdaguer, Àngel Guimerà, Miquel Costa i Llovera, Apel•les Mestres, etc.

Aquesta festa de la poesia i de la llengua catalana s’expandí ràpidament per moltes ciutats i comarques dels Països Catalans. A Tortosa, ja hem esmentat que se celebrà la primera edició l’any 1883, que precisament potencià l’aparició de la primera generació de poetes que feren ús habitual de la nostra llengua. Durant el segle XX se’n celebraren sis edicions més, corresponents als anys: 1900, 1904, 1908, 1920 i 1935, mentre que l’any 1928 se celebrà un certamen poètic (que no portà el nom de Jocs Florals, tot i que el format del qual era idèntic) de gran relleu i alta participació per tal de commemorar el 750 aniversari de la baixada de la patrona de la ciutat. A l’igual que havia succeït amb l’edició pionera de 1883, tots ells varen servir per a enlairar la futura carrera literària d’alguns poetes autòctons que sortiren com a grans guanyadors dels certàmens. El prestigi literari d’alguns autors va lligat estretament a la seva participació victoriosa en aquests prestigiosos certàmens.

- 1900
Els primers Jocs Florals del segle XX a Tortosa varen ser organitzats al setembre de 1900 pel polític Teodor González i el seu grup d’influència. Se celebraren al teatre Balneari i va actuar com a mantenidor el Dr. Rafel Garcia, que féu el discurs en llengua castellana, mentre que el Secretari era el conegut advocat i il•lustre poeta Lluís Lluís i Dolç. Els dos premis principals, la Flor Natural i el que atorgava l’Ajuntament de Tortosa, varen ser concedits a dues obres en castellà, una de les quals Descripción histórico artística del Palacio Episcopal de Tortosa era obra dE Francesc Mestre i Noé. Es van presentar un bon nombre de treballs en català d’autors locals, alguns dels quals d’un nivell literari més que acceptable. Cal destacar que foren premiats homes que havien d’esdevenir amb el temps molt importants per al progrés de la llengua catalana a la ciutat com: Josep Pastoret, Ramon Marqués i Tomàs Bellpuig. També reberen distincions en Joan B. Ferreres i Ramon Vergés i Paulí, literats claus de les primeres dècades d’aquesta centúria que van fer ús habitual d’un català no normatiu, i Frederic Pastor i Lluís, autor d’una immensa obra històrica exclusivament en llengua castellana, que només va utilitzar l’idioma català en l’àmbit poètic i folklorista. Es concediren els següents premis:

- 1908

Van celebrar-se durant el tradicional mes de setembre, per tal de dedicar-lo a la patrona de la ciutat. Va exercir com a Secretari del Jurat, Mn. Josep Escudé i Bosc. Entre els poetes guanyadors cal destacar que el premi que atorgava el Dr. Albert Rusiñol va ser concedit a en Ramon Vergés i Paulí pel poema La Rajola Ensangrentada, mentre que el premi Diego de León va recaure en Frederic Pastor i Lluís per l’obra Sant Vicent Ferrer. Hem de remarcar igualment, per l’evident connotació ideològica que suposa, que es va concedir un premi a l’obra Tortosa, ni catalans ni valencians que s’havia presentat sota el lema Tortosa independent. Moltes de les obres premiades varen ser en llengua castellana, per la qual cosa podem parlar d’un clar retrocés del català si el comparem amb els resultats dels anteriors certàmens, ja que les úniques obres premiades en la nostra llengua varen ser presentades per autors tortosinistes amb el seu peculiar model ortogràfic.

- 1920
Aquest cop varen haver de passar fins a dotze anys per tal que a Tortosa es tornessin a celebrar una altres Jocs Florals, malgrat que des dels sectors intel•lectuals s’havia demanat reiteradament. Aquest cop varen ser els membres de la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de la Cinta (entitat cultural i religiosa que analitzarem detalladament en un altre apartat) els que s’encarregaren de l’organització. L’acte institucional de lliurament de premis va tenir lloc el 25 de Març, al Teatre del Balneari de Remolins, el qual va tenir un èxit sonat per la qual cosa se’ls ha considerat com els més brillants dels que s’han celebrat a la ciutat. Va ser presidit per un membre de la Mancomunitat de Catalunya i un altre de la diputació de Tarragona, que li donaren un caràcter institucional Els comentaris de la premsa local recollien tota mena d’elogis i d’entusiasme per la gran festa literària tortosina:
Pocas veces habíamos visto el Teatro de Remolinos, presentando tan hermoso aspecto como lo ofrecía aquella tarde memorable, en la que se vio reunido en él lo más distinguido de la sociedad tortosina, llenándose el vasto local, mucho antes de empezarse el acto.
El Jurat qualificador era veritablement de luxe, ja que estava format pels literats d’arrel catalana més prestigiosos del moment: Mn. Manyà, Mn. Bellpuig, Josep Vergés i Zaragoza, Lluís Lluís i Dolç i Francesc Mestre i Noé. Aquest últim, com a secretari va llegir una Memòria que enlairava les lletres de la ciutat. La composició guanyadora de la Flor natural era obra del poeta empordanès Josep Albert Navarro. El Mantenidor dels Jocs havia de ser el Senyor Santiago de Riba, que va haver de ser substituït a causa d’una vaga de trens pel President del Jurat i Consiliari de la Lliga Espiritual, J. Baptista Manyà, que va fer un vibrant discurs que enllaçava el lema del certamen Fe, pàtria i amor. Les Repercussions a l’èxit del certamen no es feren esperar. Destacarem l’opinió expressada pel literat rapitenc Joan Torné i Balagué , que feia un crit a la incorporació de les lletres locals a la literatura catalana, alhora que volia combatre tot tipus de secessionisme que era impulsat per la dreta carrinclona.
Els Jocs Florals en poblacions com la nostra poden ser una festa literària més que es celebra de tant en tant com una batalla de flors, com una cursa de bous, sense dir res a la nostra ànima, i poden ser també lo que han sigut en altres llocs si natros volem: la renaixença d’un poble...Jo no puc entendre per què dins la literatura catalana no ha d’existir l’escola tortosina, escola que prenent per mestre el Rector de Vallfogona porti la literatura pàtria als cims gloriosos que l’han dut les altres escoles... Mos hem cuidat massa arreu de la nostra terra d’enlairar Catalunya baix tots els aspectes socials, mos hem cuidat massa poc de portar les comarques catalanes al lloc que dignament los hi pertoca. Tortosa és Catalunya, com ho és l’Empordà, i ho és l’Urgell i la Segarra, però Tortosa no és la Segarra, ni l’Urgell ni l’Empordà. I aquesta característica és lo que devem enlairar en los nostres Jocs Florals com s’ha fet ja en altres bandes.

-1928
El 7 de setembre de 1928 es va celebrar al Teatre Principal un magnífic Certamen Literari organitzat per la Congregació Mariana Major de Tortosa per tal de commemorar el XV cinquantenari del seu descens. Actuava com a secretari del Jurat en Francesc Mestre i Noé, mentre que el Jurat qualificador estava format per: en Joan Baptista Villa (president), i com a vocals David Català, Joan Rovira, Isidor Bové, Antoni Oliveres i Cristòfol Faloni. La participació fou altíssima, tant d’autors comarcals com d’arreu de Catalunya i de l’estat. Val a dir, que el resultat final va consolidar el prestigi de la llengua catalana a la ciutat, ja que la majoria d’obres premiades hi estaven escrites. Era el tret final cap al definitiu revifament. El gran guanyador del certamen suposà un notable descobriment, el jove Mn. Rafel Escuder, que s’endugué sis distincions. Quant a autors locals també van ser distingits poetes com: en Ramon Vergés Paulí, en Joan Moreira, en Gerard Vergés, i en Josep Monllaó, De les obres en castellà cal destacar les de l’historiador Manuel Beguer.

- 1935
El 27 de gener de 1935 és una altra històrica data a recordar per a les lletres tortosines, donat que varen celebrar-se una nova edició dels Jocs Florals al Cinema Teatre Coliseu. Aquest cop, però, estava marcada indubtablement per la delicadíssima situació política del moment, que havia portat a l’empresonament de tot el Govern de la Generalitat (encapçalat pel President Lluís Companys) després dels històrics Fets d’octubre de 1934, i a la substitució dels Ajuntaments democràticament elegits per una Gestora formada en exclusiva per elements dretans i aliens al catalanisme. La Memòria del certamen, que era presidit per en Francesc Mestre i Noé, va ser llegida pel director de “La Zuda” i historiador, en Manuel Beguer i Pinyol, que va elogiar el valor espiritual de la festa i analitzà les característiques dels treballs premiats. La controvèrsia, propícia donat l’ambient social i polític enrarit, va sorgir amb les paraules que va dedicar el Mantenidor del certamen, el poeta barceloní Josep Arnús Colomé (guanyador dels Jocs Florals de Barcelona de 1931, i vinculat políticament a la Lliga Regionalista) que va causar indignació entre molts dels assistents pel seu discurs polititzat i radicalitzat, amb atacs directes contra els partits d’esquerra que havien governat des de 1931 a 1934. Va fer ús d’expressions duríssimes com la següent : Són preferibles per a la causa de Catalunya els set anys de la dictadura indigna que no els tres anys d’autonomia partidista i sectària.
Quant a l’aspecte estrictament literari, el gran triomfador de la jornada va ser un jove poeta tortosí, Mossèn Rafel Escuder, que s’endugué nombroses distincions: la Flor Natural amb la composició La mort del pastor avi, el 1r Accèssit a la mateixa distinció amb Branca de Primavera, l’Englantina d’Or i d’argent amb Lo paneret del panoli, i el 1r accèssit a la Viola d’or i d’argent amb Inter Lilia. El certamen havia tingut una alta participació no tan sols de poetes locals sinó d’arreu dels Països Catalans, entre aquests darrers foren guardonats: Frederic Alfonso i Orfilia, Pau Eselrich, Lluís Tintorer i Mercader, Maria Fontanet Solé, Octavi Saltor i Solé, Albert Planells i Ausell. Quant a autors locals, apart de l’esmentat Rafel Escuder, aconseguiren premis els periodistes Rafel Sàlvia, Joan Arasa i Subirats; així com hem de destacar, pel seu paper primordial en els ambients literaris locals, els premis que aconseguiren el periodista i poeta Lluís Climent i en Joan Cid i Mulet que guanyà el premi amb el seu treball Tortosa en la història de Catalunya, el tercer accèssit del premi de l’Ateneu amb el treball La vall beneïda, i una menció honorífica amb el poema La cançó de la llar.

La premsa catalanista celebrà l’organització d’aquest certamen poètic i patriòtic amb gran entusiasme:
Després de molts anys, Tortosa celebrarà per segona vegada aquesta gaia festa. L’èxit ha sobrepassat tots els càlculs. Els treballs no han estat regatejats. Era, doncs, necessari que se celebrés aquesta festa que ve a omplenar un buit que deixava a la nostra ciutat en situació desavantatjosa en comparació a altres pobles de Catalunya. L’èxit i l’encert de la nostra primera entitat cultural, Ateneu de Tortosa, ha estat posat de manifest fent reviure una festa que semblava oblidar-se. És aquesta la millor ocasió per a fer patent l’amor que sentim al poble on s’és nat, no permetent que el tortosinisme literari quedi reduït a unes quantes anècdotes vulgars, que lluny d’enaltir la nostra terra no aconsegueixen altra cosa que emmurallar-nos dintre un cercle viciós, fent-nos incompatibles amb els demés pobles de la nostra parla.