dijous, 22 de desembre de 2011

Unitat 25: La Generació de postguerra. L'exili interior.

1. FORMACIÓ D'UNA GENERACIÓ DE GUERRA I DE POSTGUERRA

El conflicte bèl·lic fratricida que va sacsejar tot el territori estatal durant el trienni 1936-39 va tallar en sec totes les iniciatives culturals i les aspiracions polítiques de Catalunya, que va veure abolides totes les seues institucions i exiliats o morts els seus polítics més destacats. De la magnífica obra envers la recuperació cultural i lingüística que havien dut a terme els homes de la Renaixença i, en posterioritat, els del modernisme i noucentisme, només en va quedar un record nostàlgic, i de vegades fins i tot el record va ser engolit a causa de les circumstàncies polítiques que va promoure la política de repressió continuada contra la ciutadania, amb la prohibició del lliure pensament. Durant dècades es va respirar un fort regust a mort, àmplia misèria, fam arreu, un dolorós exili, extremada temor, tota mena de prohibicions lingüístiques, brutal repressió. Una situació com aquesta, òbviament, ha d'influenciar dolorosament la vida ciutadana i cultural. La intel·lectualitat ebrenca i catalana va sofrir les duríssimes conseqüències de la guerra i varen veure bloquejades les seues possibilitats literàries i obligades a canviar de continguts i d'idioma. El procés d'espanyolització va fer-se efectiu amb la supressió d'organismes que havien desenvolupat una immensa activitat cultural durant les dècades anteriors, cas de la Conselleria de Cultura, Comissariat de propaganda, Institució de les lletres catalanes. Al mateix temps va arribar la desaparició o confiscació pel règim de diaris i revistes i la transformació d'entitats com l'Institut del teatre, la Biblioteca de Catalunya o Ràdio Associació de Catalunya.
La majoria de catalans que el 1939 varen haver d'abandonar el país van organitzar-se molt prompte per tal de mantenir vius uns lligams cívics i emotius i, a l'hora d'afirmar i conservar la llengua i la cultura catalana. Fins als anys 1950 la tasca dels exiliats va ser molt nodrida i remarcable. Una nombrosa quantitat de revistes culturals, altres que eren òrgans de diferents partits, conferències, commemoracions, edicions de llibres, etc. varen servir d'elements aglutinadors dels catalans exiliats i de substitut de les activitats que no es podien dur a terme a casa nostra.

2. PINZELLADES SOBRE EL CATALÀ BAIX EL FRANQUISME

El 29 d'abril de 1931 va aprovar-se el Decret de bilingüisme que havia signat el ministre d'educació, Marcel·lí Domingo, polític esquerrà natural de Cambrils (Baix Camp) i altament vinculat a les Terres de l'Ebre. Es derogaven les prohibicions a l'ensenyament del català instaurades durant la Dictadura de Primo de Ribera. Durant els primers mesos de 1939, primer año triunfal, el nou règim feixista va liquidar per la via ràpida l'ensenyament del català. Durant la llarga nit de la dictadura franquista l'ensenyament de la llengua va haver de fer-se des de la clandestinitat. A la casa de l'escriptor Folch i Torres es van realitzar les primeres classes. Hi havia el mecenatge de Vicens Vives i l'Abat Esquerré. A partir dels anys 1960, reviu intensament l'interès pel català i la seua recuperació social i cultural. Sorgeix el fenomen de la Nova cançó, que portaria el català a places i carrers amb concerts memorables, com a mostra palpable que nosaltres no èrem d'eixe món, Raimon dixit. Van publicar-se l'històric Diccionari català-castellà de Santiago Albertí, l'usat pels escolars durant anys i panys. També van aparèixer llibres de pes com Els altres catalans, de Paco Candel, i Llengua i cultura als PPCC d'Antoni Maria Badia i Margarit. Poc després s'endegava la gegantesca Història de la literatura catalana de Martí de Riquer. El 1965 es crea la càtedra de llengua i literatura catalanes a la Universitat Central de Barcelona, i el 1966 es funda l'Escola de mestres Rosa Sensat. El 1968, seria novament clau amb el començament de la redacció de la Gran enciclopèdia catalana i l'aparició de Salvat Català, la primera enciclopèdia en la llengua de la terra.
A partir de l'empenta d'Òmnium cultural, fundat el 1961, s'accelera l'ensenyament del català. Es crea la Junta Assessora per als Estudis de Català per acord de la secció filològica de l'Institut d'Estudis Catalans. Es pretenia crear un cos de professors de català, controlar i organitzar cursos de futurs professors. Es tira endavant el 1969 la campanya Català a l'escola. La Llei General d'educació de 1970 permet una certa tolerància a l'ensenyament del català.
Els franquistes havien deixat ben palès el seu odi anticatalà durant dècades. El 20N de 1975, amb la mort al llit del dictador, passaven a la història les llargues vacances del silenci, frase cèlebre de l'intel·lectual jesusenc Joan Cid i Mulet. Situant-nos a les Terres de l'Ebre, ens trobem a finals dels 1960 amb l'empresonament de professors com l'escriptor Manuel Pérez i Bonfill i Frederic Mauri (un dels millors exlibristes dels Països Catalans), vinculats a l'ensenyament clandestí del català als centres de secundària. Un altre exemple del tarannà dels franquistes el trobem amb un fet ben singular. L'històric intel·lectual gandesà, Mn. Baptista Manyà, va publicar el 1995 el seu llibre Per una nova teologia, el qual va enviar com a regal al polític tortosí Joaquín Bau Nolla, president del Consejo del reino, número 3 del règim franquista. Bau li contesta agraint-li la tramesa, i afegeix una frase ben il·lustrativa: lástima que esté escrito en catalán. A aquest polític franquista se l'honora encara amb el seu nom a un institut de secundària de la ciutat de Tortosa (en el qual jo treballo). En canvi, l'esmentat Joan Cid i Mulet (1907-1982), organitzador de cursos de català durant la República i posteriorment durant els 40 anys d'exili a Mèxic, en la seua segona visita a Catalunya el 1969 va demanar per carta al propi Mn. Manyà que li fes una missa en català!!! Als 1980 el claustre de professorat de l'institut tortosí va voler canviar el nom del centre i posar-li el de Mn. Manyà, antic professor. L'alcalde de Tortosa va impedir-ho lamentablement.

3. LA RENAIXENÇA CULTURAL TORTOSINA DE POSTGUERRA
La renaixença cultural tortosina de postguerra va tenir un doble vessant: el literari, representat per les revistes La Zuda (Francesc Gas Carpio, Manuel Beguer) i la generació de la revista Gèminis (Gerard Vergés, Jesús Massip, Ricard Salvat, Manel Pérez i Zoraida Burgos); i pel que fa a les arts plàstiques, els moviments nascuts a l'entorn del Cercle Artístic, el Club Universitari i la sala d'exposicions del Centre del Comerç. A banda de les grans individualitats (Ferran Arasa, Benet Espuny, Guillem Bergnes, Soriano Montagut i Pere Falcó), durant els anys de la postguerra van haver-hi dos grans iniciatives col·lectives del moviment artístic: el grup Delta 51 i el Macla 65. Frederic Mauri va ser el lligam que els relacionà. El col·lectiu Delta 51 (Roberto Escoda, Adolf Aymerich, Albert Fabà, Carles Vallès, Amadeu Pallarés Llaó, Lluís Llop i Francesc Todó) va ser creat per Maties Ballester Cairat, amb González Cirer i Pérez Bonfill, amb l'objectiu, a més d'aplegar els artistes, de divulgar la creació cultural dins del territori i projectar-la a l'exterior en una societat molt tancada. Frederic Mauri s'hi integrà de molt jove, havent guanyat la medalla de novells del Cercle Artístic, quan encara era alumne de l'institut. Del grup Macla 65 (Ferran Cartes, Albert Fabà, Joan Antoni Blanc, Agustí Forner), Mauri va ser-ne el principal impulsor, junt amb Pérez Bonfill. Creat a l'entorn del Club Universitari i amb joves procedents de l'Escola d'Art, nascuda el 1952 (Jaume Rocamora, Cinta Sabaté, Ferran Chavarria, Lluís Montagut, Ferran Vilàs), el grup s'aboca a un art realista amb vocació social i popular per esdevenir un instrument de conscienciació política, considerant que tots els seus membres eren militants d'esquerres i alguns van ser víctimes de la repressió franquista.


4. RESISTÈNCIA I CULTURA CATALANA ARREU

- Carles Sánchez i Pastor va nàixer a Tortosa l’1 de desembre de 1908 i va morir als 102 anys. Va estudiar perit mercantil al Col·legi Comtal dels Germans de les Escoles Cristianes de Barcelona, i fou professor mercantil a l’Escola de Comerç de la mateixa ciutat. Començà la seua tasca periodística amb una edat molt jove al periòdic Heraldo de Tortosa i a la revista La Zuda. Posteriorment va afiliar-se a Acció Catalana Republicana, i va entrar com a redactor de Vida Tortosina, en el qual va escriure articles d’alt contingut catalanista i va mostrar-se molt interessat en la potenciació de la llengua catalana. En aquest setmanari va incloure també nombrosos poemes, que el convertiren en una de les joves promeses poètiques de la ciutat, enlairat encara més per la seva capacitat de realitzar elaborades traduccions de poetes francesos. Durant la seua llarga vida, mai no va deixar de col·laborar amb diferents periòdics. Va escriure durant molts anys a El Castell de Cervelló (població del Baix Llobregat en la qual va residir durant molts d’anys), i quan va tornar a Tortosa durant els anys 1980 va anar publicant a: La Voz del Bajo Ebro, L’Estel, El Punt, i La Veu de l’Ebre, així com va participar en diversos programes radiofònics. Fins al seu centenari, va continuar sent un entusiasta columnista i un valor actiu del catalanisme.

- Secundí Sabaté
Membre d’una famosa nissaga de professionals de la medicina, va començar a usar el català literàriament en la seua època de joventut. El 1919, va presentar una comunicació al III Congrés de Metges en llengua catalana titulada L’Abcés de Fodries en el pronòstic de les infeccions. Continuant en temes referits a la seua tasca laboral, l’any 1932 va publicar l’assaig Tres casos d’embaràs ectòpic. Durant aquests anys es donà a conèixer com a poeta des de les pàgines de La Zuda, i esdevingué una personalitat respectada en l’àmbit de la cultura, amb opinions força crítiques sobre la Tortosa del moment. Va publicar els Anales del Sanatorio Sabaté i va col•laborar amb el Butlletí del Col·legi Mèdic de Tarragona, amb diversos articles en la nostra llengua. Anys a venir, durant el període franquista, va seguir conreant la llengua catalana sense problemes per a poder publicar. Fou l’autor dels reculls poètics: Per què estimem a Tortosa? (1947), La meua senyera (1952) i L’entremaliada Cucafera (1963), en els quals denota un gran sentimentalisme envers la terra pròpia, i una gran estima a la llengua del país. Era membre de l’Institut d’Estudis Tarraconenses en secció oficial de Tortosa des de 1952.

- Amadeu Pallarès i Lleó (Perelló 1917-2005) va estudiar magisteri. Va fundar el primer partit catalanista durant la República. Va sofrir la repressió del règim franquista com a membre del atalló de Treball de la caserna de Sant Agustí de Barcelona, constituït per presoners de guerra. Li van clausurar la seua escola privada, l'Acadèmia Pallarès-Comercio. Va dedicar-se a la pintrua i va realitzar una carrera per tot el món, destacant la medalla al Mèrit Nacional francès. El museu de Palau de Santa Maria d'Arles de Tec, al Vallespir, porta el seu nom. És autor d'Història del Perelló, conjuntament amb Antoni Boyer i fundador de la revista La Font del Perelló. Va elaborar un diccionari Svensk-català i va realitzar igualment un estudi de recerca titolat Mots tradicionals de les Terres de l'Ebre.

- Alfred Giner Sorolla (Vinaròs 1919-2005) va llicenciar-se en bioquímiques per la Universitat de València el 1944. Durant els dos anys següents estudia Farmacologia a Madrid i Barcelona; en aquesta ciutat es doctora en Farmàcia. Ja des de molt jove s'interessa per la poesia. Les lectures d'Eliot, Maragall, García Lorca o Valéry, l'impulsen a escriure poemes que, d'entre els publicats, daten els primers de l'any 1937. No serà fins a l'any 1972 que els aplegarà al llibre Dol duen les flames, induït per la seua amistat amb Joan Fuster, que celebra el descobriment d'aquesta veu poètica prologant-li el llibre. Mentre escriu poemes que expressen el seu vessant humanístic i, sobretot en la seua primera època, el dolor i la desraó de la guerra, comença una trajectòria com a científic que el durà a doctorar-se en Bioquímica a la Universitat de Cornell (Nova York). En aquesta ciutat treballa a l'Institut Sloan Kettering, on s'especialitza en síntesi i assaigs de fàrmacs quimioteràpics antineoplàstics. Poc temps després l'anomenen cap del laboratori de Recerca. També va passar dos anys investigant a la Universitat de Cambridge (Anglaterra). La magnitud de les seves recerques el porten aviat a ser considerat un expert en el camp de prevenció del càncer.
A partir de la dècada dels 1970 comença una nova etapa de la seua vida. La publicació de Dol duen les flames significa un impuls que el durà a escriure nous poemes i textos assagístics, sobre temes científics però també culturals i literaris. Així publica Amunt i avall (1980), un nou llibre de poemes, i Un nou gènesi (1983), prologat per Joan Oró, on explica les seues idees sobre ciència.
Posteriorment escriu nombrosos articles de recerca que publica a revistes especialitzades, així com a la revista El Temps. Molts d'ells han estat aplegats als llibres Els fets dels temps (1997) i Estils i teories. Reflexions d'un científic sobre art (1997). Giner Sorolla va ser president de la Fundació Ausiàs March, membre de l'Institut d'Estudis Catalans i Doctor Honoris Causa per la Universitat Jaume I de Castelló.

Desideri Lombarte (Pena-roja de Tastavins 1937 – Barcelona 1989). La seua poesia esdevé la viva veu del Matarranya. Poques vegades podem parlar d’aquesta sintonia tan especial cantor-terra com en el cas de l’estimat poeta matarranyenc, notable dinamitzador cultural, i extraordinari conreador de la llengua popular que va ser Desideri Lombarte, una de les veus més enyorades de la poètica catalana de les darreres dècades, el qual ens va deixar a una edat massa jove ara fa just dos dècades. Desideri va ser un gran recopilador, un poeta que va incorporar al seu corpus poètic vocabulari de pagès, que va treballar incansablement en la recerca toponímica del seu poble, que va tenir la capacitat de crear tot un espai mític al voltant del paisatge pena-rogí, molt especialment de les Roques del Masmut. Els seus poemaris estan plens d’imatges, metàfores, estima a la terra, olors ancestrals, vida d’antany… llengua, pagesia, terra… Noms ben significatius de poemaris com: Romanços de racó de foc i poemes de vida i mort; A l’ombra de les roques del Masmut; Cartes a la molinera/ la bona vida i la mala bava; Miracles de la mare de Déu de la font; Sentències comentades/volia ser. Tots ells publicats després del seu sobtat traspàs, són tot un clàssic de la poesia conreada per terres del Matarranya, del Mesquí, regades pel Guadalop i cantades per Tomàs Bosque (La Codonyera), Àngel Villalba (Favara) o Túnez&Sessé, o amb la veu poètica del Duo Recapte.

- Teresa Jassà Casé(Calaceit, 1928-1999) va formar-se com a ceramista a la Catalunya del Nord. El 1960 va tornar a Calaceit. A més de dedicar-se amb intensitat a la creació plàstica, com a escriptora va col·laborar a les revistes Sorolla’t, Gaceta del Matarraña, Kalat-Zeyd i Lo Portal, i va publicar el recull Eixam de poemes (1992). A títol pòstum es va editar l'aplec de relats L'armariet i altres narracions de


Tomàs Riva Muñoz (Queretes 1934-Lugano —Suïssa—, 2004) va ser impressor i fotògraf. Va residir a Suïssa des de 1960. Va aplegar tot un seguit de contes de Queretes en Lo banc de la paciència i altres narracions (1999) —en edició a cura d’A. Quintana—. També va ser l'autor de la col·lecció de fotografies (1965-1977) Quan érem emigrants (2002).

Alguns autors van dedicar-se en exclusiva a la poesia voluntarista i sentimental. És el cas del tortosí Víctor Monllau (Guspires, 1952) i de l'ulldeconenc Jaume Antich Domènech (Amanida, Ulldecona record i càntic, Records de l'avi).

5. - EL TREBALL ERUDIT EN CASTELLÀ BAIX EL RÈGIM FRANQUISTA
L'ús de la llengua castellana forçosament va generalitzar-se en alguns àmbits d'estudi i en la literatura. Alguns autors erudits van fer ús del castellà en el seu àmbit professional, mentre que el català va quedar restringit per a la poesia. Com deia el novel·lista Sebastià Juan Arbó, en una situació normalitzada mai no hauria usat cap altra llengua que no fos la catalana.

5.1 LA NOVEL·LA
En l'àmbit de la novel·la destacarem Josep N. Vergés i Vericat (també poeta actiu) i Mn. Antonio Castillo.

Josep M. Vergés (Tortosa)va ser un prolífic autor i vinculat a algunes publicacions i al Butlletí de la festa major de Tortosa, que incloïa poemes, contes i narracions històriques. Va publicar en poesia Poemas íntimos y otros poemas (1946), Poesies tortosines (1946), un dels primers llibres publicats en català durant el franquisme, i Poemas eternos (1954); mentre que en novel·la és autor de: El penúltimo Mendoza (1947), Caminos del alma (1950) i A través de las sombras(1953).

Antonio Castillo i Velilla va ser rector d'Alfara de Carles. És autor d'una dilatada obra narrativa, publicada per editorials de Bilbao i Saragossa, que inclou: Bienaventurados los miserables (1961), Leyendas de Monte-Caro (167), La aldea lejana: narraciones breves (1971). Amb Panchampla, novela histórica del siglo XIX (1967 va ser finalista del premi Pedro A. Alarcón de novel·la de Madrid i del Medalla Agustí de la Diputació de Tarragona. També va publicar el llibre de viatges Viaje a Tierra Santa (1967).

5.2 - EL PERIODISME
El 1955 es publicava La Voz del Bajo Ebro. Era el primer setmanari que apareixia a la ciutat de Tortosa des de l'acabament de la guerra. S'hi vincularen persones afins al règim, que convisqueren amb les dos revistes culturals que havien pres volada durant aquests anys, Gèminis i La Zuda. Els noms de Paco Climent, Silvestre Ibáñez o David Català, hi estan estretament lligats. Un dels periodistes tortosins destacats era Lluís Climent, que va publicar diversos llibres d'interès.

- Lluís Climent
Va ser un excel•lent poeta i periodista, vinculat directament al regionalisme dretà que representava la Lliga Regionalista. Des de les pàgines dels rotatius: La Veu de Tortosa i Ara, va realitzar una important tasca catalanista i cultural, on donava mostres palpables de les seues inquietuds literàries. Com a poeta, va ser premiat en els Jocs Florals de 1935 per la composició A les muntanyes de Caro nevades, que va ser altament lloada. Ja durant el període franquista, fou l’autor de diverses obres d’adoració del nou règim: Rojos en Tarragona, les quals hem d’enquadrar dintre de la situació política i anímica del moment, ja que no té res a veure amb la seua obra anterior ni amb els ideals que havia defensat. També va publicar: Bélgica protegida y liberada : un año entre los belgas : 1944-45 (1945) i El Dios convertido (1960).

Francesc González Cirer va ser crític d'art i catedràtic d'institut. Va ser autor d'obres com: Los Cerveto, una dinastía de artistas tortosinos (1979), Artistas de nuestra tierra en las exposiciones nacionales (1980). Durant anys va fer la columna Crònica breu del temps que passa al setmanari La voz del Bajo Ebro, en la qual va analitzar l'obra de centenars d'artistes ebrencs.

5.3 - EL FRANQUISME I LA GENT DE LLETRES
Algunes persones vinculades al règim franquista van intentar fer una tasca erudita dintre de les restriccions que el règim imposava. Algun cop fins i tot van gosar fer ús del català per als seus estudis com si obrissin una petita escletxa de llum davant de tanta foscor.

Marià Jover i Flix (Lleida, 1921 - Tortosa, 1993) va realitzar una notable producció bibliogràfica. Va residir a Tortosa des del 1943 i va ser regidor de l'Ajuntament i president del Patronat Municipal de Música (1967-1971). Va publicar els llibres: Tortosa Testimonio Histórico Gráfico (1973), La Santa Cinta de Tortosa (VIII Centenari) i El Baix Ebre. Panorama d'una comarca (1991). A la vegada va publicar les biografies de músics i artistes comarcals: Arasa (1976), Felipe Pedrell: 1841-1922, vida i obra (1972), Felipe Pedrell 1841-1922: biografia (1973), Pallarés-Lleó (1975).

- Manel Foguet Mateu (Vinaròs 1908-1981), mestre de porfessió va conrear el periodisme, la poesia i el teatre, bona part de la seua obra és en llengua catalana, tot i que va ser regidor de l'ajuntament franquista. Va iniciar-se en l'àmbit periodística a Heraldo de Vinaroz, i a partir de 1957 va dirigir el setmanari local. És autor dels drames: Per fi ha eixit lo sol (1945), Aspurnes vinarossenques (1946), Toni i Sastià (1946), tot per una vajilla (1949), De més verdes ne maduren (1950), Después quan sortirà'l sol (1950), Chimo i Palmira (1953), Los miracles de l'aigua de mangrano (1956) Bona nit, cresol (1984).

6. UN GUIONISTA ESTEL·LAR
- Rafel J. Sàlvia
Rafel Joan Sàlvia i Giménez (Tortosa, 1915 - Madrid 1976) va ser guionista i director de cinema. Va estudiar dret a la Universitat Autònoma de Barcelona. De ben jove va iniciar-se com a periodista a Heraldo de Tortosa i va ser el redactor en cap d'Ara (l'únic diari escrit en català a Tortosa), cosa que va convertir-lo en una de les grans promeses del periodisme catalanista tortosí de la dècada de 1930. En aquest rotatiu va incloure nombrosos apartats de crítica literària i racons poètics. Era un instruït catalanista, vinculat a la Lliga Catalana, que treballà notablement per la normalització de la nostra llengua, des de les seues possibilitats periodístiques. Va demostrar també tenir un gran talent poètic, premiat als Jocs Florals de Tortosa de 1935, i va publicar el llibre Cercador de llums (1935).
Traslladat a Madrid després del conflicte bèl·lic, va realitzar nombrosos guions cinematogràfics, el més famós del qual per a la pel·lícula El Judas (1952). Va ser l'autor d'uns 80 guions de les famoses pel·lícules conegudes com a espanyolades: El día de los enamorados (1959), La gran familia (1962), Atraco a las tres (1962), Sor Citroën (1967), Los chicos del Preu (1967), Un adulterio decente (1969), La tonta del bote (1970), ¡Se armó el belén! (1970), Don Erre que Erre (1970), etc. També va dirigir les més famoses pel·lícules de la comèdia costumista madrilenya dels anys 1960-70: Manolo, guardia urbano (1956) i Las chicas de la Cruz Roja (1958).

7. UN BOTÀNIC INTERNACIONAL
Ermenegild Santapau i Bertomeu (La Galera 1903-Bombai 1970) als 14 anys va estudiar al col·legi jesuïta de Roquetes i després als jesuïtes de Sarrià. Va doctorar-se en Filologia i lletres a la Universitat Gregoriana. Va formar-se científicament a Anglaterra i va realitzar els seus estudis botànics a l'Índia. Va ser cap del Servei Botànic de l'Índia i va ser director de la revista Botanical papers. .Les seues obres més signficatives són sobre la vegetació índia: The Acanthaceae of Bombay, The Orchids of Bombay, The flora of Khandala on the Western Ghats of India, The Asclepiadaceae & Per iplocaceae of Bombay, Common trees.

8. EL FET RELIGIÓS

Lluís Sanz i Burata era canonge de la catedral de Tortosa que va realitzar una feina incansable de recerca sobre la vida dels sants, a la vegada que es va dedicar a publicar llibres per als més joves. És autor de: Santos de hoy (1950), Historia de Jesús (1958), La Virgen María (1958), San francisco Javier apóstol de las Indias (1958), San Ignacio de Loyola, a base de las mejores biografícas ignacianas (1956), Santa Teresa de Jesús: a base de las mejores biografías teresianas (1958), Unos santos a tu edad: selección biográfica de niños y jóvenes santos (1960), Vida de la santíssima Virgen, libro de lectura a base de los mejores textos y haguiografías marianas (1957).

Manuel Garcia i Sancho era natural de Forcall (Els Ports). Va ser arxiver de l'Arxiu històric de la catedral de Tortosa. Bon coneixedor dels clàssics llatins i grecs, va ser autor del llibre Sacerdotes diocesanes, fieles hasta el martirio, en el qual fa tota una recopilació de dades biogràfiques sobre tots els religiosos que van ser assassinats en esclatar la revolució al juliol de 1936.

9. ESTUDIS MUSICALS
Miquel Querol i Gavaldà (Ulldecona, 1912 — Vinaròs,2002) va ser musicòleg i compositor. Va formar-se a l'escolania de Montserrat. Va ser director de l'Instituto Español de Musicología (1969-82), i des del 1973 va presidir la Societat Catalana de Musicologia. Membre del Consejo Nacional de Música (1952), fou professor d'història de la música de la Universitat de Barcelona (1957-70). Va escriure un gran nombre de composicions musicals en les quals destacà el seu domini de l'escriptura vocal. Publicà treballs d'estètica, com La escuela estética catalana contemporánea (1953), i obres de tema musical com La música en las obras de Cervantes (1948), El Cancionero Musical de la Casa de Medinaceli (1949-50), Romances y letras a tres voces (1956), F.Guerrero: Canciones y villanescas espirituales (1955, 1957) i Antología de villancicos y romances de los siglos XV-XVII (1962). Va ser el col·laborador principal del Diccionario de la Música Labor (1954). També va escriure un recull de poesia, Poesies de Miquel Querol.

10. ESTUDIS ECONÒMICS I AGRÍCOLES
Daniel Mangrané (Jesús) va realitzar nombrosos estudis sobre l'àmbit econòmic i agrícola. És autor de Consideraciones sobre el proceso econòmico de la inflación (1960), El aceite de oliva de España (1961) i El problema del aceite virgen de oliva (1967.