Unitat 22: Sebastià Juan Arbó

1. El Primer Gran Novel•lista Ebrenc: Sebastià Juan Arbó
Sebastià Juan Arbó (Sant Carles de la Ràpita 1902 – Barcelona 1984) és el novel·lista ebrenc més més prolífic de tots els temps. De formació autodidacta, la seua arribada a Barcelona a l’edat de 20 anys amb els manuscrits Terres de l’Ebre i L’inútil combat, va ser tot un esdeveniment per a la literatura catalana que va entusiasmar l’editor de Proa, Joan Puig i Ferreter. La trilogia d’obres que completa amb Tino Costa (1947) ha entrat dins la categoria de clàssics catalans. El reduït i minoritzat món literari autòcton va rebre amb sorpresa aquell jove que venia de les analfabetes terres del sud. Les lletres catalanes s’havien d’enriquir amb la notable aportació d’un narrador nat que donava mostres d’una vocació intensa, forjada en les soledats i en els paisatges del delta, i que aspirava al professionalisme. Arbó va trencar fronteres i va possibilitar que les nostres comarques trobessin el seu lloc en el camp de la literatura. La seua obra ompli el lector de tota mena de sensacions, el fa partícip de la història, l’identifica amb un model de vida i de gent, els nostres avantpassats, i amb un paisatge inexplorat, li fa creure les situacions més dramàtiques, alhora que humanitza el mateix lector, impressionat pels episodis descrits. El món dels pagesos i pescadors, les seues passions i problemes, les seues dissorts, el paludisme i les barraques, van trobar el seu espai literari reflectit de forma sentimental i dramàtica. En les seues novel·les també hi ha sempre la figura de l’amo, que es mostra cruel i insolidari, anquilosat en els seus privilegis socials, i que influirà notablement en la desgràcia permanent dels seus súbdits. El crític i novel·lista Rafel Tasis el 1935 ja definia a la perfecció l’estil arbonià de joventut:
Sebastià Juan Arbó té una visió agra i deprimida del món i dels homes. Si el personatge gairebé únic de la seva primera novel•la acusava una filiació russa, pel seu fatalisme i per la tortura constant de la seva vida, en Terres de l'Ebre podríem dir que tots els personatges duen aquesta empremta desesperada de l'ànima russa. Els patrons d'Arbó tendeixen molt sovint més a suggerir que a narrar. L'autor ha de buscar, per a la seva prosa, el punt d'ambigüitat necessari que li permeti d'anar dibuixant tot aquest teixit de forces inescrutables que en el seu món narratiu configuren els destins humans, dins d'uns límits que li vénen marcats per uns criteris elementals de versemblança. Un plantejament d'aquesta mena només pot ser resolt a través d'una subjectivització del punt de vista narratiu.
Als ambients literaris i intel•lectuals de les Terres de l’Ebre, va rebre's amb entusiasme la seua accelerada aparició dintre del moviment literari català. El setmanari Vida Tortosina va dedicar-li un dels seus titulars característics per tal de reconèixer-li adequadament el seu paper de narrador de primera fila: Sebastià Juan Arbó, heus ací un nom que honora la nostra comarca, alhora que introduïa un instructiu article titulat Un literat, per fi, que donava mostra dels anhels que els guiaven. El següent i extens paràgraf, que va redactar l’advocat rapitenc Vicent Garcia, n’és testimoni:
La major part de les persones de la comarca que han fet de l’amor a Catalunya un culte, devien, com ho, sentir-se amb pena i deprimides al contemplar la clapa erma que en el mapa literari de la Catalunya renascuda oferia la comarca de Tortosa. Formaven ja legió els literats catalans, es contaven per milers els llibres escrits en català i sols podíem oferir com aportació comarcal nostra uns pocs llibrets mediocres que no havien pogut arribar a traspassar els límits de la nostra comarca... Avui, sortosament, això s’ha acabat. Tenim un literat d’una gran envergadura que ha demostrat facultats per a la novel·la, per a la poesia i per al drama, i aquest literat és SJ Arbó. La seva primera novel·la ja l’ha incorporat entre els valors literaris de Catalunya i la seva joventut, el seu nervi i la seva preparació ens permeten esperar d’ell , en un futur no gaire llunyà, l’assoliment d’un dels primers llocs entre els literats catalans. No dubto que la totalitat dels catalanistes de la nostra comarca devien desitjar amb vehemència la revelació d’un literat que aportés al tresor espiritual de Catalunya el nostre matís.

Novel·les anteriors a 1936
A L’Inútil combat (1931) es crea un personatge de gran força que esdevé el fil conductor de la narració, emmarcat en la novel·la de tradició russa, que Arbó coneixia a la perfecció. El protagonista sap el que és sentir-se humiliat, en un medi de gran duresa per als qui pertanyen com ell als marginats de la societat. La crueltat se li presenta sobtadament, amb la mort del seu germà menut, l’única persona bondadosa dels qui l’envoltaven. Voldrà fugir, tècnica típica dels personatges arbonians, escapar-se del seu univers familiar, sense sospitar que per a ell, un marginal i humiliat de la societat, no hi havia eixida possible. Visitarà diversos països, fins arribar a Rússia, però el fatalisme l’ha d’acompanyar en tot moment per la seva condició d’ésser maleït. El crític Sergi Beser destaca el paper pioner en els corrents literaris europeus que va assolir el narrador rapìtenc en publicar aquesta novel·la:
Sebastià Juan Arbó s'anticipa, amb L'inútil combat, als corrents literaris del moment, car correspon al tipus de novel·la que predominarà a Europa a la dècada dels quaranta. Cal situar aquesta primera obra d'Arbó al costat i com digna companya de La Nauseé de Sartre (1938) i L'Étranger de Camús (1942), les dues obres que caracteritzen el que s'ha vingut a denominar "novel·la existencialista"... A L'inútil combat apareixien la majoria de conceptes --en realitat elements vitals--, a l'entorn dels quals gravita la caracterització de l'existencialisme, tant literari com filosòfic: l'absurd o manca de sentit de la vida i de les coses, el "sentiment tràgic", la situació límit, el compromís, l'aïllament o soledat de l'individu, el sentiment d'étrangeté, la nostàlgia de la puresa.
A Terres de l’Ebre (1932) fa cinc cèntims de la lluita per sobreviure de tres generacions de famílies de pagesos que supera els límits del ruralisme del segle passat, amb una acurada tècnica narrativa i la introducció de la lluita existencial. Representa l’esforç de l’home a la recerca del sentit de l’existència, en la qual sempre fracassa. Crea l’anomenat mite de l’Ebre, on abunda una gran descripció del paisatge que tot sovint s’erigeix en protagonista i la pobresa en què els seus habitants estan abocats. La crítica Carme Arnau ens fa una anàlisi exhaustiva de l’estil de l’autor, enquadrant-lo dintre de l’existencialisme:
Arbó transforma les experiències personals i les narracions escoltades d'infant en ficció [...] Així hi haurà la presència d'una fatalitat inexorable que sembla menar els personatges directament a llur perdició, mentre que la crueltat presidirà les relacions humanes, una crueltat que desembocarà, sovint, en fets tràgics. [...] La filiació dels personatges, en canvi, és dostoievskiana, ja que es tracta d'homes que es complauen a autoanalitzar-se de manera exhaustiva, conflictius i malaltissos, voregen la follia i en més d'un cas hi arriben a caure. Aquests personatges, rosegats pel fet de sentir-se humiliats, són marginats i no arriben mai a integrar-se en la societat. [...] Per representar la situació angoixosa de l'home en el món, un món en el qual el personatge se sent estrany, estranger, recorre Arbó a una imatge simbòlica molt emprada per l'autor rus: la del presoner; així el seus personatges se senten presoners metafísics a voltes, i són presoners reals en altres casos.
Amb Camins de nit es recrea amb el món de la ribera de l’Ebre, centrat a l’entorn dels amors de Mercè i Marçal , que han de lluitar amb la gent que els envolta i amb un passat, que en forma de fatalitat, sembla impedir-los llurs amors. És una novel•la ampostina, en la qual abandona un xic la vida al camp. La novel•la s’estructura en tres camps diferents: La baralla, la foresta i el Marçal. L’autor desenvolupa la part més feréstega de la vida, la lluita per les passions que no poden veure realitzades.
Hores en blanc és probablement l’obra més amarga d’Arbó. Se centra únicament en el món interior del seu personatge, que té una actitud escèptica i pessimista, que se situa fora del món, perquè cap de les injustícia que hi observa no el mouen a intervenir-hi. Aquesta novel•la ha sofert diverses alteracions i ha estat publicada en noms diferents: Notícies d’un estudiant que va morir boig i L’Hora negra.

Novel·les de postguerra
Amb Tino Costa (1947), la seua millor obra, l'autor mostra una gran maduresa narrativa, descriu en tercera persona l'ambient realista de l'Ebre, desenvolupa magistralment la idea de l'heroi existencial, estrany al lloc on viu, arrossegt per la fatalitat que veu davatn seu tothora però mai no arriba a entendre. Els protagonistes ja no són tan humils. tino Costa fins i tot gaudeix de temps lliure, pot llegir i esculpir, mentre va esdevenint un artista sensible. Tot i això, està marcat per la seua condició de segregat de la societat (el seu pare va morir abans de poder.se csar amb Maria Àgueda). Va creant-se un personatge estrany i tenebrós, que va dissenyant la seua pròpia destrucció, a l'estil dels herois de la tragèdia grega. Tino Costa medita constantment amb un profund pessimisme sobre les realitats cabdals de la societat rural: la humiliació, la injustícia, la crueldat més colpidora. Tino Costa passa de ser un ésser sensible i delicat, a esdevenir un assasí, perquè un destí ple de tenebres li faran matar Sileta, una noia bondadosa que li ha professat el seu amor.

entre la terra i el mar, la tempestat i la Masia, formen una nova trilogia basada en un escenari comú, la Ràpita i les riberes del Delta, unes vides i uns mateixos personatges. Arbó escriu uns relats costumistes, dels usos socials i de l'ambient de l'època, en els quals descriu minuciosament els treballs del camp, els homes que el conreen, les festes que s'hi celebren i els conflictes que s'hiplantegen, en una aventura de l'autor que el porta cap a la recerca antropològica i l'estudi del folclorisme.

Narracions del Delta és l'únic llibre d'Arbó format per contes o relats breus, on tenen cabuda situacions típiques de la comarca, i on la brutalitat és omnipresent i va molt lligada als contacte amb la natura, amb la duresa que imposa la vida rural i que sembla que contagiï la relació entre les persones.

La Masia és la seua darrera novel·la en català. Canvia l'estructura tradicional de les seues novel·les, començant la narració amb el retorn a la Ràpita, de Monxe, el protagonista, després de sis anys absent. També un dstí fatal caurà sobre la vida d'uns homes abocats cap a la destrucció. Tot i això aquesta fatalitat es veu envoltada d'unes connotacions que fan que la concepcio de la vida que es deriva d'aquesta novel·la difereixi substancialment de les altres. Es combinen fets individuals i col·lectius. L'argument de la novel·la se centra en l'amor enfrontat dels dos germans per una mateixa dona, Montserrat, aquestes tensions tindran gran repercussió en el context del seu poble.

BIOGRAFIES

lES SEUES QUATRE BIOGRAFIES: cERVANTES, VERDAGUER, EL POETA EL SACERDOT I EL MÓN, oSCAR wILDE I pIO bAROJA Y SU TIEMPO, SUPosen uns excel·lents i monumentals treballs biogràfics, que aprofundeixen en les vides d'uns literats que ll admirà profundament.

L'OBRA DRAMÀTICA
La seua obra dramàtica ha caigut en el pou de l'oblit, malgrat que són importants per a l'estudi de l'obra d'Arbó, el qual estva dotat de grans qualitats per al a dramat´rugia, ja que amb el seu ull crític sap escenificar el dramatisme vivents de tots els ésser, condemants a un món difícil on regnen les enveges i les traïcions. Va publicar Nàusica, la ciutat Maleïda i Despertar, totes tres abans de la guerra.
Controvèrsies lingüístiques
A Arbó se li ha criticat el seu ús lingüístic, amb la renúncia a utilitzar un vocabulari més nostre que col•laborés en la dignificació del parlar pagès i pescador. Era una altra època, on la intenció primordial era conrear la llengua catalana estàndard, i molts escriptors no van veure la necessitat d’introducció dels dialectes en el món literari. La personalitat d’Arbó no ha estat absenta tampoc de polèmica, per la seva utilització de la llengua castellana a partir dels anys cinquanta, que li suposà una mena d’ostracisme dins del panorama literari català. Han estat diversos els crítics literaris però, que han assegurat que en una situació cultural i política normalitzada, no li hagués calgut canviar de vehicle lingüístic.

A tall de conclusió
Una lectura detallada de la narrativa, el teatre i la poesia d’Arbó dóna la possibilitat d’entendre la seua grandesa com a home i escriptor, també d’adonar-se del seu esforç o incansable per explorar els límits de la condició humana a través d’un estil ple de grans qualitats narratives. Malgrat el pessimisme que envolta els seus protagonistes, la seva obra no està exempta de didacticisme. Mostra la crueltat de la vida per a aquells que no troben cap mena d’eixida del pou on les forces del destí els ha abocat. L’home va nàixer a la vora del mar, va respirar l’aire de la Mediterrània. L’escriptor va guanyar el prestigiós premi Nadal amb Sobre las piedras grises, també va escriure una obra mestra en castellà Martin de Caretas. Va morir lluny del poble, a la gran ciutat. Qualsevol lector aprendrà de la vida amb la lectura atenta de Narracions del delta.