dijous, 15 de desembre del 2011

Unitat 12: Camí de la Renaixença


INTRODUCCIÓ
El destacat procés sociològic catalanitzador que es va viure durant la Renaixença va endegar-se d’una manera molt tímida durant les darreres quatre dècades del segle XIX, alhora que va rebre una empenta magnífica al tombant d’aquesta mateixa centúria, gràcies a un incansable treball erudit en el camp de les lletres que abraçava camps ben diversos: la poesia, el teatre, la narrativa, el periodisme, els estudis filològics, els assaigs, etc. Tanmateix, la seua consolidació definitiva va ser conseqüència directa d’aquesta rica i diversa activitat literària, la qual pot quedar bàsicament resumida en els següents punts:
- La publicació dels primers rotatius a la ciutat de Tortosa redactats íntegrament en la nostra llengua: La Veu de Tortosa (1899-1902) i La Veu de la Comarca (1903-1909), que varen difondre d’una manera oberta els ideals catalanistes promoguts per grups polítics que procedien de la Catalunya Vella, on estaven guanyant molta força: primerament per la Unió Catalanista, i posteriorment per la Lliga Regionalista.
- La promoció arreu de les comarques del país dels estudis filològics que pretenien dignificar les parles dialectals amb la incorporació de mots locals als diccionaris de la llengua comuna, que va trobar excel·lents col·laboradors tant a les comarques de l’Ebre com a les del Maestrat.
- La celebració d’una sèrie de brillants certàmens poètics a les nostres comarques, que varen ajudar a consolidar una magnífica generació de poetes d’arrel catalana.
- La tasca d’un bon nombre de polifacètics clergues erudits i catalanistes arreu de molts pobles de la vasta Diòcesi de Tortosa, que varen donar mostres d’alta fidelitat a la llengua vernacla, a desgrat de tots els entrebancs i persecucions que varen haver de sofrir per part de les altes autoritats eclesiàstiques, plenament conservadores i espanyolistes.
- L’aparició d’alguns polifacètics autors d’arrel catalanista i de contrastada categoria intel·lectual a les dues comarques del Maestrat i a la del Matarranya, els quals, malauradament per al desenvolupament del conreu literari normal de la parla comuna, no varen aconseguir crear escola i varen tenir una influència merament casual a nivell popular.
Creiem demostrat, però, que aquest corrent renaixentista, que lentament va anar fent camí i aconseguint fites prou importants, no va poder assolir la seva veritable majoria d’edat a casa nostra fins a la instauració de la II República l’any 1931, atès que va ser durant aquests anys quan l’ús de la llengua catalana va superar tota mena de barreres ideològiques. A partir d’aquesta data, ja disposem de nombrosos literats autòctons que demostren tenir un perfecte domini de les noves regles ortogràfiques que marcava l’Institut d’Estudis Catalans. La maduresa en l’ús lingüístic que ja demostra tenir un ampli sector d’escriptors d’aquest període recau principalment en dos fets primordials:
- La generalització en l’ús de l’idioma català per part de la premsa comarcal a poblacions petites com: Gandesa, Móra d’Ebre, Tivissa, Falset, La Ràpita, Alcanar, Amposta, etc. Alguns rotatius i algunes destacades revistes culturals es varen passar al bilingüisme actiu i, a la vegada, varen col·laborar d’una manera activa en la difusió dels ideals catalanistes, mentre que varen editar-se’n un bon nombre d’exclusivament en català. Cal fer un esment especial de l’enorme treball de conscienciació catalanista realitzat pel notori grup d’intel·lectuals i de literats que redactaven des de 1927 el setmanari Vida Tortosina.
- L’aparició, i posterior consolidació, dels primers grans novel·listes ebrencs: sobretot el rapitenc Sebastià Juan Arbó, però també d’altres com en Joan Cid i Mulet, en Joan Povill i Adserà, i Mossèn Tomàs Bellpuig, que d’una manera entusiasta varen donar a conèixer la literatura escrita vora l’Ebre als lectors de la resta dels Països Catalans.

1. - RENAIXENÇA COM A MOVIMENT LITERARI O REVIFAMENT DEL CATALÀ?

Quan parlem de Renaixença ens referim al que aquest mot suposa com a referent quant al desvetllament d’uns nostàlgics ideals catalanistes que es varen veure plasmats en l’interès pel revifament de la llengua pròpia del país. Tot i això, entenem que la Renaixença, entesa unilateralment com al moviment romàntic que va fer desvetllar plenament la consciència de catalanitat, que va esclatar en les zones urbanes de la Catalunya Vella majoritàriament durant la segona meitat del segle XIX, va tenir una ben escassa incidència a les nostres comarques, atès que, quant a presència pública i també literària, estaven fortament marcades pel predomini aclaparador que exercia un grup d’intel·lectuals i d’historiadors molt lligats al clericalisme conservador i fanàticament espanyolista, que es varen encarregar de realitzar una crítica d’esdeveniments claus de la història local totalment partidista i que es movia al voltant de la línia ideològica que dissenyava el totpoderós polític tortosí Teodor González. És a dir, doncs, que el desenvolupament d’aquest interessant fenomen cultural que va fer reviure la llengua vernacla a les nostres comarques no va coincidir en el temps amb el citat i històric moviment que va coronar tan brillantment des de Barcelona estant Mn. Jacint Verdaguer, ni va tenir gaire a veure amb el corrent estètic que els seus impulsors propugnaven. Nogensmenys, cal tenir en compte tothora que el nostre fructífer renaixement no va esdevenir en absolut uniforme, com no podia ser d’altra manera, donat que la recuperació del català va seguir un lent camí que va durar concretament 60 anys: des de 1878, en què va celebrar-se el primer certamen poètic d’importància a Tortosa (organitzat per l’Acadèmia de la Joventut Catòlica), fins a la dràstica barrera que va provocar la invasió militar del nostre territori per part de l’exèrcit franquista durant els primers mesos del 1938, que va suposar el comiat més dràstic possible al revifament de la llengua catalana, i la dramàtica abolició de totes les institucions nacionals de caràcter polític i cultural.
Tanmateix, el procés de recuperació del conreu escrit del català a les nostres comarques va enllaçar autors procedents de generacions i estètiques força distintes. Va ser endegat per escriptors d’ascendència romàntica: Josep Felip Vergez, Joan Cachot i Lluís, Francesc Mestre i Noé; poetes d’arrel joc floralesca: Lluís Lluís i Dolç, Josep Vergés i Zaragoza, Joan Baptista Ferreres; i els pioners periodistes d’arrel catalana: Emili Cantero Hernández, Joan Abril Guanyavents, Jordi Jordà; alhora que es va consolidar definitivament a la dècada dels anys 1930, gràcies a la nova conjuntura social i política que va implantar-se arreu del Principat amb l’aprovació de l’Estatut de Núria i l’arribada al poder autonòmic dels màxims dirigents del catalanisme polític, que varen apostar valentament per la potenciació de l’ús del català en tots els àmbits socials, i que va recollir els fruits que havien propiciat el treball erudit d’aquests nombrosos literats.
Brillants escriptors tan heterogenis i de generacions ben distintes com: Mossèn Joaquim Garcia Girona (Benassal), en Joan M. Borràs i Jarque (Vinaròs), en Francesc Almela i Vives (Vinaròs), en Maties Pallarès (Pena-roja de Tastavins), en Salvador Estrem i Fa (Falset), en Joan Povill i Adserà (Villalba dels Arcs), l’Artur Bladé i Desumbila (Benissanet), Mossèn Tomàs Bellpuig (Tortosa), en Joan Cid i Mulet (Jesús), Mossèn Rafel Escuder (Tortosa), en Joan Torné i Balaguer (La Ràpita), en Sebastià Juan Arbó (La Ràpita); conjuntament amb notables intel·lectuals i historiadors de la talla de: Mossèn Joan Baptista Manyà (Gandesa), en Joan Abril i Guanyavents (Mataró - Tortosa), l’Enric Bayerri i en Manuel Beguer (Tortosa), varen bastir sens dubte el període més brillant que han viscut les nostres lletres comarcals d’arrel catalana.

1.1- CAMÍ DEL RENAIXEMENT
La Renaixença va ser un moviment literari i d’aprofundiment identitari únic al vell continent, que retrata a la perfecció els anhels de ressorgiment d’un poble que havia sofert un intent brutal d’anihilació cultural que va durar varis segles, i que en el seu moment àlgid va buscar un objectiu molt específic: la recuperació del català quant al seu ús literari. Primerament troba les seves arrels en les capes burgeses urbanes de la Catalunya Vella, que varen agafar una gran empenta amb l’esclat de la Revolució Industrial, alhora que fins a la segona meitat del segle XIX no va ser sinó un aspecte accessori de la creació per part de la burgesia catalana d’una ideologia liberal-conservadora i industrialista, adequada a l’intent de controlar l’estat i a la defensa dels seus interessos econòmics ben particulars. De fet, els literats catalans més importants de la primera meitat del segle XIX: Víctor Balaguer, Joan Cortada, Manel Milà i Fontanals, Jaume Balmes, Antoni de Bofarull, Pau Piferrer, el tortosí Jaume Tió i Noé i el vinarossenc Wenceslao Ayguals de Izco, cantaven en castellà el passat i les belleses del paisatge regional. Davant d’aquest gris panorama de desnaturalització total, la societat catalana havia de prendre urgentment consciència global de la viabilitat social i cultural de la llengua vernacla i, consegüentment, s’havia d’acabar amb el seu ús social pràcticament arraconat. La burgesia havia de complir un paper veritablement clau: exercir el seu mecenatge en el procés recuperador. No hem de considerar, però, donat el seu caràcter poètic i la seva arrel burgesa, que la Renaixença Catalana va ser únicament elitista, atès que també va tenir un sector progressista, popular i republicà, connectat directament amb les emergents associacions obreres. La llengua catalana havia sobreviscut un molt llarg període de dramàtica persecució política per part dels diferents règims espanyols, per tant el seu esplendor literari no hauria pogut reviscolar mai si no s’hagués mantingut ben viva entre la major part de la població. Al mateix temps, no es podia descuidar en absolut el procés de recuperació progressiva del poder polític, que va rebre un gran impuls amb la redacció de les Bases de Manresa com a primer i transcendental ideari del catalanisme modern, les quals varen tenir una evolució paral·lela als postulats federalistes que anunciava el polític conservador Valentí Admirall en la seua obra Lo Catalanisme, i que varen veure els seus fruits concrets el 1914 amb la constitució de la Mancomunitat de Catalunya, presidida per l’Enric Prat de la Riba.

1.2- INFLUÈNCIA ROMÀNTICA
El Romanticisme, caracteritzat pel seu interès per l’Edat Mitjana, va afavorir la Renaixença que havia trobat en l’època medieval els arrels de la seva identitat. L’arribada a Catalunya de l’estètica romàntica, temps d’encetar el segle XIX, procedent d’Anglaterra, França i Alemanya (amb autors de prestigi internacional com Lord Byron, Mary Shelley, Víctor Hugo i Novalis), va provocar una autèntica revolució literària i cultural arreu del país. A l’igual que la il·lustració havia revolucionat el camp de la ciència i del pensament, el corrent romàntic que es va impregnar sobretot en una joventut ansiosa de despertar-se culturalment, va obrir les portes a una intensa vida artística i literària, la qual va rebre l’empenta decisiva amb l’obertura de diverses impremtes que varen contribuir notablement a divulgar la producció literària, mitjançant la publicació de llibres d’història, novel·les i d’un bon nombre de pamflets i rotatius, des dels quals es va difondre un dels gèneres preferits del període: la poesia. Des dels sectors romàntics es va voler enlairar la idea de llengua nacional, mitjançant la instauració dels ideals d’apologia de l’idioma i la creació de gramàtiques i d’una història literària pròpia que havien endegat en Torres Amat i l’Ignasi Ferreres a les primeres dècades d’aquest mateix segle. En el camp estètic, els romàntics defensaren l’originalitat i la imaginació creadora, pretenien fer un art que intentés commoure i no pas alliçonar. Sorgí una literatura dinàmica, que no va admetre cap mena de límits per a l’expressió o la inspiració, car cercaren la màxima expressivitat. Els literats varen usar la mescla de prosa i vers, vulgarismes, hipèrbatons, abús de les exclamacions, etc. Tots aquests trets es poden considerar comuns al tarannà literari dels escriptors de les Terres de l’Ebre que varen adoptar la llengua catalana. Tot i això hi ha diferències remarcables, donat que des de Barcelona es pretenia crear uns models depurats de llengua mitjançant la codificació del lèxic, la fixació de regles ortogràfiques i la sistematització de les lleis gramaticals. En aquest aspecte a les nostres comarques es va evolucionar força diferentment. En cap moment va triomfar el procés d’unificació de la llengua escrita, sinó que el camí que varen seguir els escriptors i els poetes ebrencs va ser el de la dignificació del parlar dialectal propi, alhora que el varen fer esdevenir l’eix que vertebrava la identitat comarcal.

1.3- PRINCIPALS AUTORS, OBRES, PUBLICACIONS, CERTÀMENS.
L’Oda a la Pàtria d’en Bonaventura Carles Aribau (1933) ens serveix per a datar l’inici del renaixement literari. Es tracta d’un poema d’evocació conjunta de l’idioma i de la terra, que queden identificats de forma elegíaca. La tímida emergència d’una poesia culta en català i la restauració dels Jocs Florals de Barcelona el 1859, havia de donar l’impuls necessari per a la definitiva utilització de la llengua catalana en el camp de la literatura i aconseguir el prestigi social necessari. L’ideòleg de la Renaixença, en Joaquim Rubió i Ors, ja a la dècada dels 40 va expressar amb claredat els objectius a reivindicar, basats en la recuperació de la cultura catalana, i posà en marxa la maquinària de dignificació de la llengua a la recerca d’un públic assidu al fet literari, que potencialment podia consumir llibres redactats en català, que propicià l’aparició de la primera editorial (Salvador Manero) que publicà l’Anuari del famós certamen poètic anteriorment esmentat, en el qual es recollien tots els treballs presentats. Ben segur que el següent paràgraf, publicat al pròleg de l’històric recull poètic titulat “Lo Gayter del Llobregat” (1939), pioner de la poesia culta en català, resumeix a la perfecció l’esperit que guiava en Rubió i Ors:
Catalunya pot aspirar encara a la independència, no a la política, puix pesa molt poc en comparació de les demés nacions, les quals poden posar en lo plat de la balança, a més de lo volum de sa història, exèrcits de molts mils homes i esquadres de cents navios; però sí a la literària, fins a la qual no s’estén ni se pot estendre la política de l’equilibri. Catalunya fou per espai de dos segles la mestra en lletres dels demés pobles; per què, puix, no pot deixar de fer lo humiliant paper de deixeble imitadora, creant-se una literatura pròpia i a part de la castellana?
El 1859 esdevindrà una data clau, ja que es restaurà l’antiga festa Medieval dels Jocs Florals, a iniciativa principalment d’en Víctor Balaguer i l’Antoni de Bofarull, que s’encarregaren a través de la premsa de fer prendre consciència a la intel·lectualitat catalana de la necessitat d’aquesta restauració. Les bases de la convocatòria se centraven en el lema: Pàtria, fe i amor, corresponent als tres premis ordinaris: Englantina, Flor Natural i Viola. Al poeta guanyador se li atorgava el títol de Mestre en Gai Saber. Ja des del seu inici, els Jocs foren considerats pels sectors més progressistes com un anacronisme. Malgrat tot, la tradició no s’interrompé fins al 1936. A partir de 1940 se celebraren a l’exili i, des del 1971, es tornen a celebrar a Barcelona. Val a dir que aquests certàmens aconseguiren algunes de les fites bàsiques per a la normalització de la nostra cultura a mitjan del segle XIX:
- Varen crear una poètica i propulsaren els altres gèneres literaris.
- Varen donar un prestigi social a la cultura escrita en català, ja que varen ser presidits majoritàriament per altes personalitats del món polític i cultural.
- Permeteren i potenciaren l’aparició de noves generacions de poetes i prosistes catalans: en Jacint Verdaguer, l’Apel·les Mestres, en Narcís Oller, en Miquel Costa Llobera, etc.
A partir de 1865, i sobretot durant el Sexeni Revolucionari, una nova generació d’intel·lectuals engegà un autèntic moviment, molt minoritari, de creació d’una cultura autònoma en català com a base de la recuperació d’una oblidada identitat nacional. Van sorgir típiques societats patriòtico-literàries com ara la Jove Catalunya (1870), es van crear revistes com Lo Gay Saber (1868), La Renaixença (1971), i anà apareixent una literatura ja no estrictament poètica i, a partir d’una tradició popular, un teatre culte en català (Frederic Soler i Àngel Guimerà), que constituiria durant molts anys la principal mena de consum cultural de la petita i mitjana burgesia. El següent paràgraf, que va redactar en llengua castellana des de l’exili mexicà l’intel·lectual i escriptor ebrenc, Joan Cid i Mulet , en una de les seves habituals i brillants dissertacions sobre literatura catalana, ens ha de servir per tal de situar-nos de ple en el desenvolupament dels ideals renaixentistes:
Con Aribau y el poeta Puig-Blanch se inicia la época de los románticos y la poesía catalana adquiere todas las características de un canto sublime de amor a la patria y de remembranzas profundas. Es la época inmediatamente posterior a la Revolución francesa en la que el Renacimiento ahoga al medievalismo. Poetas y prosistas reciben esperanzados las nuevas corrientes liberales, y Cataluña, con su vecindad con la Francia de los Derechos del hombre, se siente más cerca de la Francia revolucionaria y renovadora que de la España decadente y absolutista. La literatura catalana, a partir de este momento, adquiere forma y plenitud.
L’aparició de Mossèn Cinto Verdaguer propicià la majoria d’edat de la Renaixença. Esdevingué el primer poeta que arribà a l’ànima del poble i que dotà la seva obra d’una excel·lent categoria literària. La total simbiosi poeta-poble pot quedar demostrada a bastament amb poemes com el “Virolai” i “L’emigrant”. Fou capaç d’enaltir i de crear una obra molt sòlida, que serví de base per a poetes i prosistes posteriors. A més, contribuí a donar ressò universal a la nostra llengua, car algunes de les seves obres foren traduïdes a les més prestigioses llengües europees, i fins i tot a l’esperanto. Els temes cabdals de la seva obra foren Catalunya i Déu.

1.4 ESCASSA REPERCUSSIÓ TERRITORIAL

Hem de tenir molt en compte que la Renaixença va tenir un desenvolupament molt distint arreu dels heterogenis territoris que formen els Països Catalans, donada l’acusada divisió administrativa i els diferents condicionaments socials i ideològics d’aquests mateixos territoris. El moviment renaixentista va ser gairebé inexistent a les comarques de la Franja de Ponent i a Andorra; al País Valencià tingué una aparició molt tardana i, a excepció d’uns pocs noms il·lustres (els poetes Vicent Querol, Constantí Llombart i Teodor Llorente), no va reeixir; alhora que es notà un cert revifament entrat el segle XX a la Catalunya Nord (Josep Sebastià Ponç) i a l’Alguer (Joan Palomba, Ramon Clavellet, Joan Pais), especialment per la influència que tingué en aquests intel·lectuals l’organització del I Congrés Internacional de la Llengua Catalana el 1908, i l’elaboració del gran diccionari dels dialectes de la llengua que impulsava Mn. Joan M. Alcover. Val a dir, que el veritable esclat literari s’aconseguí únicament a les demarcacions de Barcelona i Girona, i a les illes Balears amb l’aparició de l’anomenada Escola mallorquina (encara que no varen ser coincidents exactament ni amb el temps ni amb l’estètica literària), que justament no sembla que sigui casualitat que coincideixi amb les comarques d’accent del català oriental, als habitants de les quals anava dedicada, simbòlicament i en exclusiva, la històrica dedicatòria, carregada de simbologia, de la publicació Lo Verdader català, una de les pioneres del moviment renaixentista:
Nobles fills del Ter y del Llobregat vosaltres en particular habitants del camp y la montanya en las venas dels quals circula mes pura la catalana sanch, a vosaltres en fi a tots quants entusiasman las glorias de la immortal Catalunya, ve dedicada aquesta revista.

1.5 ELS ESTUDIS FILOLÒGICS:

A partir del segon quart del segle XIX, un reduït nombre d’il·lustres homes de lletres van endegar un memorable moviment de revifament de la llengua i de la literatura catalana, mitjançant el nodriment d’un notable procés d’investigació històrica i filològica, realitzat per diversos lingüistes procedents d’arreu dels heterogenis territoris que conformen els Països Catalans. Aquests prestigiosos estudiosos i literats van treballar a fons per tal de dotar la nostra llengua d’una gramàtica unitària i, a la vegada, aconseguir un consens en el model d’ús, la qual cosa ha estat força més complicada donats els difícils condicionaments polítics i ideològics que dissortadament ha imposat la divisió administrativa existent en els diferents territoris catalanòfils1. A despit de la persecució brutal que ha sofert el català durant segles (i que encara segueix sofrint en alguns indrets del país, en no ser reconegut com a llengua oficial: cas de la Franja de Ponent i de la Catalunya Nord), l’estudi elaborat de l’idioma ha gaudit d’autèntics mestres que han anat trepitjant poble a poble amb el seu incansable esperit de recerca. El treball filològic ha estat, doncs, francament primordial en el fet que la nostra llengua vernacla hagi assolit plenament la majoria d’edat i no hagi caigut en el pou profund reservat a les llengües minoritzades. Són precisament aquests estudis filològics els que varen revifar també el conreu del català a les comarques del Maestrat i dels Ports ara fa més de cent-seixanta anys, després d’un llarguíssim període de desnaturalització total, durant el qual es considerava l’idioma de Cervantes com a únic vehicle de cultura possible.

Un Filòleg excepcional del Segle XIX: Pere Labèrnia

El lingüista Pere Labèrnia (Traiguera 1802- Barcelona 1860) va fer els seus estudis al Seminari Diocesà de Tortosa i al Col·legi Tridentí de Barcelona, on va cursar teologia escolàstica. Va esdevenir doctor en lletres, especialitzat en llatí i humanitats, i va ser director del Col·legi Sant Pere de Barcelona. Era membre de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona. Va ser l’autor de diversos diccionaris de la llengua castellana i del llatí, i de detallades gramàtiques preceptives: Diccionario de la lengua castellana con las correspondencias catalana i latina (1844-48) i Novísimo diccionario de la lengua castellana con la correspondencia catalana (1866-67). La seva gran obra, però, va ser el Diccionari de la llengua catalana amb correspondència castellana i llatina, publicat a Barcelona el 1840, que va suposar una continuació dels repertoris lexicogràfics d'aquests tres idiomes. Al mateix pròleg de l’obra (hem conservat la grafia original) deixa ben explícits els seus ideals de fer recobrar a la llengua nativa tot el seu esplendor, així com cal destacar el fet que ell mateix es declara català:
Molt de temps ha quels verdaders catalans, assó es, los que aman tot quant té relació ab las glorias de Catalunya, desitjaban un Diccionari de la llengua catalana, un diccionari rich en paraulas y en frases, que fixás la pura y genuina pronunciació y ortografia del idioma catalá, no en son estat de abjecció y descuyt com se troba en lo dia, alterat y desfigurat per la mescla de termes estranys, locucions y accents, sino brillant, complet ab tota la integritat y propietat que li eran características, quant dominaba en varias y dilatadas regions del mitg dia de Europa com llengua viva y única, quant era usada indistinctament del sabi y del ignorant, y se prestaba ab natural flexibilitat al grave accent del legislador, del politich y del filosop tan facilment, com á la melodia poética y á la saborosa diversitat dels mès agradables capritxos.

L’autor va dedicar aquesta històrica obra a la Reial Acadèmia de Bones Lletres, entitat a la qual pertanyia, la direcció de la qual va decidir patrocinar-la després que alguns dels seus membres l’haguessin supervisat adequadament. Reproduïm part d’aquesta dedicatòria:

No temo incórrer en la nota de adulador al dedicar a VS lo Diccionari de la llengua catalana, ab la correspondencia castellana y llatina y lo de la segona ab la versió de la primera y última, que he determinat donar a llum, després de divuyt anys de continuo treball. Ben penetrat del zel ab que VS procura los progressos y esplendor de la literatura, y ab probas inequívocas del honor y benevolencia que VS se ha dignat dispersar-me, afavorint-me de lo títol e individuo de aqueixa Distinguida Corporació, he cregut no debia buscar altre Mecenas, a qui poder rendir al mateix temps lo tribut de un profundo reconeixement.

L’obra del mestre Labèrnia va ser molt estudiada durant tot el segle XIX, alhora que va rebre tota mena de crítiques positives en diferents revistes especialitzades, entre les quals destacarem, donat el seu prestigi intel·lectual i per la seva credibilitat quant als estudis filològics, la del lingüista reusenc Antoni de Bofarull2, que va publicar a la prestigiosa publicació La Renaixença, que expressa la seva admiració pel caràcter i la personalitat del lingüista del Maestrat, que demostra una gran estima per la llengua dels pares:

La mà experta no és altra que la de l’insigne doctor Pere Labèrnia, llatinista consumat, com pocs n’hi ha, literat i humanista, mogut en son treball no per mesquina especulació, sinó per amor a la cosa, com que s’ocupà per espai de 14 anys en l’obra que tant havia d’honrar sa memòria, donà a llum son important diccionari català-castellà i viceversa.

Un altre gran intel·lectual català, en Torres Amat (un dels pares veritables de la historiografia nacional), també hi dedica uns destacats paràgrafs per tal de reconèixer la magnífica tasca d’investigació filològica que va realitzar en Pere Labèrnia, del qual destaca la seva notable contribució a l’estudi científic i a la dignificació de la llengua catalana:

Se esmera Labèrnia en adquirir el sentido genuino y fijar la exactitud de las voces catalanas, recurriendo a falta de datos positivos a la lengua latina su verdadera madre, sin descuidar las voces bárbaras y anticuadas, ni la diversidad de muchos términos territoriales, para la expresión de una misma idea. La enriquece además con un número considerable de frases, refranes y modismos particulares y corrientes, acomodándoles sus respectivas correspondencias en castellano a presencia de los diccionarios de la Real Academia Española.

Finalment, un interessant article monogràfic sobre el filòleg de Traiguera va ser publicat a la revista El Pont (eina indispensable per a la normalització del català durant els foscos anys del franquisme), per part del polifacètic historiador tortosí Ramon Miravall i Dolç, que se sorprèn de l’aparició a un poble de la serra del Maestrat d’una figura literària tan valuosa i excepcional, en un moment en què encara no s’havia assolit la Renaixença cultural a la Catalunya Vella, i molt menys a les comarques rurals valencianes:

Cert que ja eren nombrosos els lletraferits que fien ús de la llengua vernacla com a vehicle d’expressió literària, però Pere Labèrnia feia anys que treballava per aquest llenguatge que gairebé havia perdut son nom. Deu anys de treball són els que enceten l’estudi científic de la llengua catalana, sense ajut i mancat de textos orientadors.